Per l'atzar dels esdeveniments, Jaume III (1315-1349), destinat per Sanç a donar continuïtat a la dinastia, serà l'últim rei de Mallorca.

     Els inicis del seu regnat, en minoria d'edat, presagien més aviat el final de la dinastia. El context no podia ser més desfavorable: la constitució d'un consell de regència i el nomenament d'un tutor, Jaume II d'Aragó, per la seua banda, va alimentar l'ambient incert de la successió, en mantenir viva la seua reclamació de l'herència de la Corona de Mallorca.

     El rei d'Aragó, en contestació a la carta en què Jaume III li comunicava la defunció del rei Sanç, li transmetia el seu condol. Però la carta no anava dirigida a Jaume III, com a rei de Mallorca. El rei d'Aragó defugia obliquament el títol del de Mallorca i es referia a ell com a nebot i com a fill de l'infant Ferran. Era tota una declaració d'intencions.

     Jaume II va augmentar la pressió en convocar una assemblea a Lleida, enviar emissaris a Perpinyà i a Mallorca per a reivindicar la successió i, fins i tot, va disposar la invasió del Rosselló. Tan sols deu mesos després de la defunció de Sanç i per causa de la mediació papal, el rei d'Aragó va renunciar a la campanya militar, encara que les tropes enviades van romandre al Rosselló. El procediment utilitzat per Jaume II estava lluny de l'actuació del seu predecessor Pere el Gran quan, l'any 1285, es va presentar sobtadament davant les portes del palau de Jaume II de Mallorca a Perpinyà, o quan va disposar l'ocupació de l'arxipèlag balear a finals del mateix any. En qualsevol cas, l'estratègia reial coincidia amb una paràlisi del procediment successor establit per Sanç. Dins d'un ambient d'indecisió i de turbulències, hi apareix més d'un candidat a tutor, tan sols l'any 1325 va ser designat l'infant Felip, germà del rei Sanç, com a tutor de Jaume III. L'infant, reticent en un principi a acceptar la càrrega de la tutoria, era un home de tendències ascètiques: terciari franciscà i tresorer de la badia de Sant Martí de Tours, no tenia experiència de govern, encara que sí que tenia bones relacions amb les corts de França i de Barcelona. L'infant i el seu consell van establir una prioritat política: liquidar el tema de la successió reclamada per Jaume II d'Aragó. Era evident que aquest no havia aconseguit una adhesió a la seua candidatura ni en els cercles del Rosselló ni en l'arxipèlag. Però la viabilitat futura de la Corona de Mallorca passava per una relació estreta i estable amb la Corona d'Aragó. Conscient d'aquest fet, el tutor va estar disposat a pagar qualsevol preu per a aconseguir l'objectiu esmentat. El preu va ser la condonació del préstec atorgat per Sanç de Mallorca, l'any 1321, per a l'empresa de Sardenya. Al setembre de 1325, dins una reunió conjunta de les dues delegacions, després d'assegurar-se aquesta condonació, Jaume II d'Aragó va presentar la renúncia solemne a reclamar els drets de successió a la Corona de Mallorca. Si el flanc exterior havia estat resolt, una altra qüestió era el deute. La major part de l'aportació financera per a conquerir Sardenya havia estat feta pel regne de Mallorca. Els rumors sobre la condonació del deute convertien la Universitat de Mallorca de creditora a deutora. En aquest context, en el qual s'imbriquen un problema financer i velles aspiracions sobre la igualtat dels territoris insulars i els continentals de la Corona, la Universitat de Mallorca acceptarà el deute de Sardenya com a propi; a canvi, però, exigirà mans lliures per a resoldre l'ingent problema econòmic. Aquesta solució passava perquè la sobirania fiscal, els jurats i el Consell General decidiren la política fiscal més adequada sense condicions, i per convertir tots els agents reials, començant pels lloctinents, en subordinats dels magistrats municipals.

     Els problemes no van finalitzar ací, ja que gran part dels ingressos obtinguts per la Universitat de Mallorca per a l'empresa de Sardenya procedien de préstecs negociats pels jurats a través de les taules de canvi o banques, començant per la banca assegurada del municipi, que operaven a la capital de Mallorca. Quan es va estendre el rumor de la condonació del deute, molts particulars es van afanyar a retirar els fons de les entitats bancàries. Malgrat la taxa del 20% establida pels jurats a tot reintegrament de diners, els particulars van retirar-ne tots el dipòsits. La banca municipal i altres d'associades van suspendre els pagaments i el responsable de la primera va anar a presó. L'eixida de la crisi passava per recuperar la confiança tant dels creditors com de possibles inversors. L'any 1327, l'infant Felip va remetre a Mallorca dos reformadors. L'any següent va posar en pràctica un rigorós pla financer amb un perfil de 4 anys i que es proposava recaptar 1.000.000 de sous.

     Quan aquest pla d'estabilització s'estava duent a terme es produeix un fet, no per previsible menys inoportú: la guerra amb Gènova. L'any 1329, Alfons el Benigne, rei d'Aragó, va polsar l'opinió de Jaume III sobre la col·laboració de Mallorca en cas d'esclatar la guerra. En els cercles barcelonins s'exigia ja la ruptura de negociacions, però Alfons va decidir esperar esdeveniments. Tan sols l'any següent es van posar en marxa els preparatius, després d'un acord signat a Perpinyà sobre l'aportació respectiva de la Corona d'Aragó i la de Mallorca. L'esquadra va ser establida en 20 galeres i 6 naus auxiliars. La Corona de Mallorca hauria d'aportar la meitat dels efectius. A partir d'aquest moment va començar una segona ronda de negociacions sobre l'aportació respectiva de l'arxipèlag i dels comtats continentals. Les autoritats insulars no estaven disposades a córrer amb la major part de les despeses, com havia ocorregut l'any 1321. Finalment es va acordar que el regne de Mallorca aportaria 6 galeres, 2 naus i una barca, i els comtats continentals 4 galeres i 2 barques. Es va establir també una simetria en els impostos i tarifes destinats a finançar aquesta flota. Era la primera vegada que s'aconseguia un acord bilateral d'aquest tipus en un territoris mancats d'institucions comunes com ara les Corts.

     La guerra no era popular a Mallorca. Des de feia un centenar d'anys, les Balears constituïen la principal base comercial genovesa dins el Mediterrani occidental. A Mallorca havien establit xarxes d'interessos amb els agents locals, xarxes que es projectaven més enllà de l'estret de Gibraltar, amb connexió amb els Països Baixos i Anglaterra. La guerra provocaria la destrucció d'una estructura de relacions, de mercats treballats pacientment. Ben aviat, l'any 1331, les autoritats municipals de Mallorca van fer pressió sobre Jaume III perquè, dins el marc de les Corts catalanes a les quals havia estat convocat, promoguera la signatura de la pau amb Gènova. Evocaven ja les pèrdues experimentades per la captura de naus insulars tant al Mediterrani com a l'Atlàntic.

     No obstant això, la guerra va prosseguir fins al 1336. Les seqüeles llavors van resultar evidents: retirada dels mercats atlàntics. Continuant amb la línia marcada pel rei Sanç l'any 1315, quan va confiscar els béns de la comunitat jueva, i continuada la línia per l'infant Felip l'any 1327, quan va sol·licitar un préstec a aquesta comunitat, ara, dins el marc de la guerra, Jaume III va prendre una mesura semblant per aconseguir recursos. L'any 1333 va condemnar l'aljama basant-se en la negativa a pagar un impost de captació. Segons el rei, des de feia cinc anys no havia pagat cap quantitat. La decisió reial, dictada per les necessitats econòmiques derivades de la guerra, tenien també l'objectiu de sostraure als jueus de la contribució municipal.

     Quasi sense solució de continuïtat, després de la guerra amb Gènova, s'inicia un nou conflicte amb el Marroc. Els interessos comercials mallorquins amb el regne de Granada i en el del Marroc aconsellaven la neutralitat. Els interessos polítics aconsellaven participar en la coalició promoguda per Alfons xi de Castella i per Pere el Cerimoniós d'Aragó. L'any 1337, aquest últim va demanar la col·laboració de la Corona de Mallorca en l'armament de naus. Paral·lelament, el rei del Marroc va tractar de dissuadir la participació armada de Mallorca, enviant naus de reconeixement a l'arxipèlag balear i fent circular el rumor d'una pròxima invasió d'aquest. La pressió va obtenir l'efecte i l'any 1339 Jaume III va signar la pau amb el Marroc de manera unilateral.

     Però les contradiccions no havien fet més que començar. Des de 1337 existia una situació de guerra entre França i Anglaterra. La neutralitat davant el Marroc satisfeia els interessos mercantils insulars, però no va obtenir rendibilitats plausibles. Naus mallorquines sospitoses de connivència amb el Marroc eren capturades una vegada rere altra per la flota cristiana destacada a l'entorn de l'estret de Gibraltar. Quan Jaume III va intentar afavorir la reimplantació de les posicions dels agents insulars en el comerç amb Anglaterra, negociant el matrimoni del seu hereu Jaume amb una princesa anglesa, es va trobar davant la cort francesa. Arran d'aquests fets, la Corona de Mallorca va quedar aïllada davant la Corona d'Aragó i enfrontada a França.

     Si en política exterior, la Corona de Mallorca es troba atrapada en els conflictes esmentats, en el govern dels territoris no van ser menors els problemes. Diferents actuacions reials van provocar el conflicte tant al regne de Mallorca com als comtats continentals, la convocatòria a Perpinyà de dos experts en fabricació de moneda, sota multa de 2.000.000 de sous; l'establiment d'impostos extraordinaris en els comtats continentals i a Montpeller; el nomenament, sense intervenció del municipi, de dos agents encarregats de recaptar un impost a Mallorca i liquidar-lo al patrimoni reial i la cessió de la multa imposada als jueus, l'any 1333, a un creditor de la Corona. Davant les reaccions produïdes, Jaume III va iniciar-ne el replegament, va tornar a l'aliança francesa i a col·laborar amb Castella i Aragó amb l'enviament, finalment, d'una flota a l'estret de Gibraltar, es va produir l'abolició de la multa esmentada de 2.000.000 de sous i es van retirar els impostos extraordinaris establits pel rei als comtats orientals.

     Però ja era tard per a rectificar. Pere el Cerimoniós havia decidit ja la incorporació de la Corona de Mallorca. Amb la finalitat de revestir de legalitat la seua actuació va obrir un procés contra Jaume III. Com que el rei d'Aragó era jutge i part en la qüestió, les conclusions del procés estaven clarament predeterminades. El procés va ser iniciat a finals de l'any 1341 i va concloure al febrer de 1343 amb una sentència que condemnava Jaume III de Mallorca a la confiscació dels béns. Pocs mesos després, al maig de 1343, una considerable flota aconseguia en pocs dies la capitulació de Mallorca i de la resta de l'arxipèlag. No va haver-hi a penes resistència. En tornar a Barcelona, el rei d'Aragó va iniciar l'ocupació dels comtats continentals de la Corona de Mallorca i després d'una treva va concloure les operacions amb la presa de Perpinyà al juliol de 1344.

     Les operacions no van anar més enllà. Algunes peces soltes, situades en territori de França, com ara Montpeller i les baronies d'Omelàs i Carladès encara eren en mans del rei destronat. Des d'aquestes bases es va intentar recuperar, sense èxit, els comtats orientals i després va programar la reocupació del regne de Mallorca. Va aconseguir liquiditat en vendre la major part dels seus drets sobre Montepeller, l'any 1349, al rei de França. Però l'expedició va resultar ser un fracàs. El mateix rei va ser vençut i mort en la batalla de Llucmajor, a l'octubre de 1349.

     Jaume III, personalment, va passar per les circumstàncies més amargues: perdre el regne. Va ser derrotat dues vegades, la primera l'any 1343 quan no va poder defensar l'illa de Mallorca davant les tropes del seu cunyat Pere el Cerimoniós, i la segona va ser quan va ser vençut i mort a Llucmajor, l'any 1349. Mentrestant havia intentat suïcidar-se, ja que no podia assumir la condició de rei destronat.

     Hi ha personatges vençuts convertits en herois; d'altres, maleïts, i d'altres, oblidats. Jaume III no ha tingut la fortuna de formar part del primer grup. Durant un cert temps els historiadors romàntics van exaltar el paper de víctima de l'opressió i de la força. Després, alguns historiadors van destacar-ne l'orgull, la intransigència i la temeritat. Segons això, la víctima no era innocent, sinó que estava carregada de defectes. En realitat qui va derrotar el rei de Mallorca fou el nou context internacional caracteritzat per diferents nivells de conflicte: la Guerra dels Cent Anys que involucra França i Anglaterra, la guerra dels Benimerins, que involucra Castella i la Corona d'Aragó, i els mateixos intents de satèl·lització de les Balears pels genovesos. Davant d'aquests fets no tenien cabuda neutralitats o equidistàncies. Per a ser neutral en primer lloc cal ser fort. I aquest no era el cas de la Corona de Mallorca, depenent, a més, per vincles de vassallatge de les corones de França i d'Aragó. D'altra banda, la necessita de Jaume III de traslladar, a través de la fiscalitat el cost de la nova situació de conflicte als territoris i, fins i tot, l'intent d'imposar i recaptar tributs per pròpia autoritat va determinar reaccions adverses: la principal d'aquestes, tal vegada, la utilitat d'una monarquia interposada.

     La desaparició de la Corona de Mallorca no és un tema local sense transcendència. Afecta la reordenació del territori de Llenguadoc en incorporar-se Montpeller a França. D'altra banda, la monarquia francesa pren bona nota de la diferent reacció dels territoris de la Corona de Mallorca davant la invasió del rei d'Aragó: resistència als comtats continentals i fàcil accés en el cas de les Balears. També Gènova va comprendre ràpidament la nova relació de forces al Mediterrani Occidental en ser incorporat el regne de Mallorca a la Corona d'Aragó.

     El regnat de Jaume III no és tan sols una època de conflictes. En el seu haver hi ha la creació del Consolat de Mar de Mallorca l'any 1326 i l'organització dels serveis de la Cort. En efecte, l'any 1337 va publicar les Leges Palatine amb una meticulosa organització dels serveis de la Cort i dels organismes polítics i financers com ara el Consell Reial, el Racional i la Cancelleria.

     Jaume III s'havia casat amb Constança d'Aragó, germana de Pere el Cerimoniós, l'any 1336. Del matrimoni havien nascut dos fills: Jaume (1338) i Isabel. Després de la mort de Constança, l'any 1345, Jaume III es va tornar a casar, aquesta vegada amb Violant de Vilaragut, amb qui va tenir una filla, Esclarmunda. Tant Jaume, mort a Sòria l'any 1375, com Isabel van reivindicar els drets històrics de la seua dinastia.