Antologia poètica

Begonya Mezquita

	Ha pintat estrelles a la natja del vent
	amb aquell deix de versos que li dicta el viure
	alè de prímula encimbellada,
	rodamón de l'aire.
	Assaona el tacte aquest ventre dúctil,
	caramel de milers de llengües verticals
	a pocs centímetres de l'abisme circula
	una mirada que encercla el meu destí
	que no sé dir ni tocar perquè ha estat pedra
	del riu més salvatge, atrinxerat als meus porus
	saturnal domini d'una vida.
	Sons del capvespre ens arriben ara
	vestits de dissabte plujós
	masturbacions que són núvols al ventre
	de pas obert per la finestra del poeta
	que mira i no mira si no sent
	un esplèndid orgasme, mil o cent
	quan atura la cintura d'innocent
	penyal vora la mar, incandescent.
	El ventre del poeta no s'atura
	travessa veloç les matinades
	cap a noves escomeses, peus desvetllats
	devora les pàgines de l'alba
	mentre en silenci sua els llençols
	i un murmuri humit tanca la porta.
	Sospira cansat el dia, s'esfulla
	el ventre i s'obre el cor, s'adelera el deliri
	de noves albes per iniciar camins
	a la vora d'un miratge
	aquest cel plomís que ens deixa
	endevinar nous dies de llum.
	El teu ventre, poeta d'hiverns i de records,
	somni fidel com el temps d'ecos insomnes,
	esdevé vol de papallona blanca
	a recer del sol que crema himnes i banderes.
	Una sola petjada a la meua platja cerques
	més horitzons lluny de ciutat
	on hi ha cançons que expliquen més albes
	i el fum evoca un deix d'amorosa flama.

14-8-2009

	em regalaves saliva mentre movíem les cames sota la taula
	no es fortuït que ara ens belluguem així
	dues bales en un camp de batalla
	(algo debe ocurrir...)
	liquada una medusa s'emporta l'ocell al sac
	el gat a la butxaca el conill a la gàbia
	la mar de signes que m'ofrenes cada dia
	un gest exigent corrent de dits als vidres
	que es desvist quan et veu
	que es desviu si l'increpes
	que navega per mars de sal
	i que reinventa el camí que fa la teua ombra
	des del matí despentinat d'un hivern plàcid
	fins les nits atapeïdes de somnis
	no vull res més que els teus ulls quan travesses la porta
	dues bales enmig de la guerra deia
	sense cap més so que el del teu silenci
	de ferro si camines al meu costat
	la teua presència desfermada que em retrata
	alè de braços oberts que ja volen
	perquè em feies moure les cames com l'aigua
	mentre sota la taula un regal de saliva sense brides

febrer 2011

Què sabran ells, els perennes, de la dea balmada que governa nostre defalliment. Andreu Vidal

Amic, dorm l'espasa de bronze que teníem a les mans quan la lluna parlava de tu? Construírem amb maons silents com si res i la llum ens inundà de foc la mirada. S'obria una porta que ens faria captius de la boira i les paraules, érem un nom.

Anys d'inconsciència, nits enceses per un nom, donàvem solta al nostre amor, tant en teníem que l'univers era a tocar de mà, captius, creixíem a la vora de l'aigua, i tu, escales amunt, amb l'enyor a la mirada, omplies l'aire dens, desert entre el no-res.

Però els records porten tempesta, i ara ja res no és igual, l'aigua negra no evoca cap nom ni cap raig de foc vol travessar la mirada. Mag del retorn, cercaves mots quan no en teníem, frec a frec amb el vent, fulles d'arbre, sens tu les nits fan gust de sal i l'ombra ens vol captius.

A l'escala del retorn romanem captius, trenem records silents, hereus conscients de res més que de l'espiral del temps, sal entre tu i jo, que donàvem solta a l'amor, un nom inventat per dir tot allò que no teníem: la por, el neguit, la serp que ateny la mirada.

Temptege amb les trenes la sal a la mirada no vull cridar però sé que encara hi ha captius de les veus que ignoren la molsa on teníem la màgia i les fulles, els verds i el bes que res no amaga, espasa oferta a la lluna, un altre nom que creix com l'aigua, que diu, que torna per tu.

De seda, les paraules contra el verí, tu que ara encens tempestes de foc amb la mirada que mossegues el rellotge i dius un nom mentre cau el sol i ens allunyem, captius, de la serp i la tempesta, del mai i el res, amants del verd, del temps, de tot el que teníem.

Escric per tu i aquesta sal a la mirada m'atorga un altre nom, aquell que abans teníem i els dies captius m'alimenten com si res.

17-1-2011

parlen els ulls de la teua mirada una mà que davalla sécs als palmells com puc haver esperat tant de temps ungles i artells a l'aguait sóc de nou al capdamunt de l'escala què diuen pupil·les que es dilaten un somriure ridícul contraban de tempesta què diuen les cames t'assenyalen i els cabells què diuen es regiren amb el corrent dels dits tu i jo i els silencis ensenya'm a no dir deixem que parlen els ulls i un somriure com un oceà en calma

(Inèdit)

23-3-2011

This is the house; this must be the childhood I had in mind. Louise Glück
	M'arriben olors del carrer ample:
	la casa oberta, la porta falsa,
	la quietud de les hores al migdia
	mentre ma mare defuig la calor
	d'un estiu que crema la pell.
	La casa sense ombra i la felicitat
	de no tenir hora.
	Retenir un sol record no és difícil
	quan hi ha grills a la nit
	entaforats al corral, entre el blanc
	de les vinques, l'alfàbrega,
	les cales lluents i el muguet invisible
	que anys a venir formaria part d'una altra història:
	la veu minúscula d'una dona
	al carrer, la humitat i la molsa,
	bora nit, bora nit
	Un sol record, el soliloqui dels grills
	o la casa cantonera per qui el sol no s'amaga,
	groga de calor, sense temps,
	atapeïda d'arrels i de paraules, cel blau al migdia,
	entre somnis de suor i mala gana,
	cadires a la porta, la reixa polimentada
	i les lloses lluents, tot esperant la fresca
	de la nit cítrica sense rellotge,
	nit amagada per caminals de terra
	que grata amb les ungles la gana, i la fosca
	cançó dels grills invisibles
	que amb els anys dibuixarien l'únic record.
	Ni la veu que travessava el carrer de cap a cap
	i que no pogué resistir la llum intensa,
	ni les passes maldestres dels infants
	que bevien aigua de les aixetes,
	ni l'alegria de ma mare en caure el sol
	mentre cantava lletres antigues,
	bona nit.
	Res més que el record insistent dels grills
	quan les hores es dilaten i pesa el silenci
	serè i segur que el sol guanyarà cada marge
	per on transcorre la vida dels homes
	a l'hora del passeig, l'ametler pacient
	confessor i confident dels secrets de les pedres,
	dels gaiatos i de les boines immòbils
	fins que el vent remou les fulles
	i és hora de tornar a casa,
	regar les lloses i plantar cadira,
	mà d'entrepà i navalla petita, pernil i gotet de vi
	que després baixaran cap a la plaça
	agafats del bracet, veus de poques paraules
	àvides de refresc, mantecao i orquestra
	i ball fins a la matinada, per tornar a quina hora
	quan l'ombra humida del carrer ja es dissipa,
	les mules baixen camí de l'horta,
	les dones matineres agranen les lloses,
	ma mare es desperta,
	els grills suspenen les notes
	i el dia obri les portes:
	bona nit.

Faig de la meua soledat un riu que convé d'amagar-se entre roquissars d'argent, pedra adormida, amerada de mots. He perdut algun nord aquesta tarda enfurida mentre em delectava amb aquella olor rància que desencadena vespres del passat dibuixats als mugrons d'un temps i d'un poble.

Faig un riu de la meua innocència que corre i renaix als cims dels penya-segats entre cançons i blaus antics. He oblidat algun verb aquesta tarda difícil, nterrompuda per la llum que minva i a l'altra part del carrer enamorat d'un abril que ja no puc pas esquivar.

11-08-2009

	La gota d’aigua, la que no cau
	damunt la fulla oberta.
	La gota tan diminuta oscil.la amb el vent
	i la rodonesa possible.
	La gota transparent.

I Fins aleshores mai no havia mort, però procurava fortes alenades, encara que li fes mal. Feia tot el que podia, i des de llavors, per sempre més, enllestí la sendera estreta per obtenir l'oblit d'uns ulls freds. Fou aquell vespre, entre llençols i les hores que, per astúcia i submissió, una ventada ruda untà les seues cuixes pigades de tremolors poc comunes. Aspirà l'aire amb sanglots espasmòdics i se li descosiren els ulls de les òrbites. Malintencionada foscor, decandiment sense braços, un doll de silencis caigué damunt seu, sil.labari fracturat. De voler i no volar. Trontollaren els somnis, quequejà la parla.

II Un cau de glaç li fou creat, cap explicació. Les ombres travessaren túnels, vingué l'insomni. El vol que no volia, desesperançat, havia esborrat el pas de l'heura, cordes flonges, el seu cos encongit. Tres anys buscant les llums foses al port, les flors soterrades, el riure ple. Van créixer els dies com cabells desfermats i el temps va descloure la pedra, va fer col.lecta de llum. Cor de maduixa, recordava la nit roent i servia un pas de ball. Dòcil com un cadell, el record teixia pàmpol de fulla verda. Recomptava el traçat grotesc i era un rictus de mort, alè que vol resposta, gairebé l'ombra d'un pensament. Amb la saba encesa, el retorn de viure.

	Arribat aquest moment
	l'única cosa que em pot restar és
	recobrar aquells ulls de menta
	llançar al vent cada lletra que no trobava
	parlar, parlar i rebre mots sense rostre.
	I és que voldria dibuixar un cos alat
	dir que tot és ben senzill sense massa transcendència
	i que no hi ha boira quan bese els seus llavis
	ni tempesta quan de matí l'acarone sencer.
	Dir aquestes coses després de dies muts i atrafegats
	descansar a cada pàgina d'aquesta vida petita
	nuvolet tendre, viatge transparent que ens ofrene
	com si de nou aparegués la mare i tot inaugurés aquesta festa.
	No sé si ara cal escriure, no ho sé
	com tampoc no sé si podreu escoltar uns mots febles
	massa coneguts, sense novetat aclaridora.
	Però bé
	sóc feta de matèria color d'estiu i a cada tombant de ma pell
	em sorprenc xuclant d'aquesta mena de silenci deshonest.

	A la ciutat del nord, com una ploma ingràvida,
	m'emmirallo en una lluïssor eixuta
	–no es veu el mar des de casa meva–
	i descobreixo les planes i els fruits dels seus arbres.
	Cada setmana em deixo seduir
	per la claror d'un cim que no he guanyat
	–aquí només conec el pas de les estacions–
	Jo sóc la distància i em repeteixo, rodamón malendreçada,
	com els set jorns amb què s'afaiçona la tempesta.
	Onada manyaga, avui no hi ha l'ombra que et malmet les costelles
	i les cuixes. Se n'ha anat com se'n va la febre,
	humitejant les temples, temptant el so que s'aixecava poderós
	i furtat com una mentida a la lluna.

	Una illa, una immòbil feblesa,
	un tros de terra sense ombra, un marge erm.
	Escenari terrible de soledats i versos,
	una illa de llums
	que has trobat sense nom.
	Perquè el sol és ací has dit
	salveu-me l'insomni, el desig.
	Una illa com un nen,
	una boca oberta
	i la paraula que fa d'espasa
	cenyida al no-res, com un desert lentíssim.
	Tot s'esdevé en aquesta illa, malgrat l'acer,
	la por i l'espera continuada.
	Envoltada de blaus tremoles, tant és l'horitzó
	en què cerques la set i els núvols,
	l'alegria.