Recolzat, només recolzat
|
| Ací em quedaria, recolzat, | | |
| bevent l'inabastable mar pels ulls, | | |
| ofegant-m'hi a poc a poc cercant | | |
| on ensopir laments i ajut | | |
| per deslligar-me el llot que m'ha sotmés, | | |
| car sols el mar reïx de la ferum, | | |
| i la ciutat que estime i no conec, | | |
| a l'altra vora, com presagi cert. | | |
(1974)
La cambra en festa
|
| Ens hem descarregat a grapats el fardell | | |
| de tanta espera i solitud | | |
| –no coneguem millor ofrena–, | | |
| fins a quedar-ne nus potser. | | |
| Com un eixam, els besos; raïms, les nostres mans. | | |
| Mentre tustaven lluny tambors de l'odi, | | |
| els nostres cossos tremolaven tesos, | | |
| empesos pel deler dels fondos frecs. | | |
| I dels plecs dels llençols, pel baf festiu | | |
| i acollidor de la secreta cambra, | | |
| volaven papallones virolades i enceses. | | |
|
| Era un sol adormit, era un cel esblaimat, | | | | i no vèiem la pols enterbolint els vidres. | | | | Erts els colls, fèiem via | | | | petjant-hi de puntetes, | | | | llavors sense adonar-nos, | | | | sense adonar-nos que érem cadells de la desfeta. | | |
|
| El tomb, directe, net, convincent oripell, | | | | ens emmenava a l'urna d'una nit sense lluna, | | | | on, cap cop, cada vespre soterràvem el jorn | | | | tips d'estels somniats en vetlades de circ. | | |
|
| A l'espatla i ignota, | | | | la mar innominada. | | |
|
|
| Boscosos passadissos. Foscam de finestró. | | |
| A l'estança, barrada per turmentades mans, | | |
| freturava la llàntia. | | |
| Plugim de les parpelles s'enganxava als turmells | | |
| i els llavis s'ensulsien besant sordes paraules. | | |
| Una veu hi cridava, | | |
| sols una veu fermava silencis expectant | | |
| i arrodonia oracles sens percebre llur foc. | | |
| Els cadells no sabíem on penjar la mirada, | | |
| on desar el costat, | | |
| curull de tedis orbs, | | |
| sinó en el plany que arreu de la casa, cremant | | |
| de gelabror, dançava. | | |
|
| Distants, molt lluny encara, | | | | frisàvem: | | | | érem absència | | | | al buit dels calzes presentida. | | | | Entre braços cruixits | | | | de sostenir silencis | | | | un oreig d'ales prosperava, | | | | i els dits es desvetllaven destres, | | | | i les paraules, tesses i segures, | | | | cercant l'esclat i els més amables límits, | | | | s'agombolaven. | | | | Aviat, ben abans, | | | | quan ens triàvem una pena | | | | sota la pluja. | | |
|
|
| I mentre anava fent-me | | | | encrostat dins del segle una semblança | | | | segons uns vents | | | | però amb fang gloriós | | | | –comú: trofeu sens lliça–, | | | | a poc a poc et vaig saber | | | | recorrent vies innombrables | | | | i perdent-me en les places, | | | | esgarrapant tossut els mots de sal | | | | i el signe de les pluges. | | | | Un seguit de clarors incertes, | | | | fins albirar-te en els teus caires | | | | al darrer tomb, llarguíssim. | | |
|
|
| Tu, que entre els dits de les paraules | | | | sents ecos i ruïnes, | | | | emprares uns mots prim, força ajustats. | | |
|
| Esmaperdut, jo no sabia | | | | si cridar boig per les carenes | | | | o amagar-los, poruc dels vents, | | | | al gabinet d'ivori, | | | | els mots –tanta gaubança. | | |
|
|
| Si em burxava les butxaques, | | | | si, neguitós, cercava | | | | en els amagatalls polsosos | | | | alguna parla o vas | | | | on abocar aquell ardent alè, | | | | on assenyar el llamp que em recorria | | | | continu, sostingut, frisant per esclatar, | | | | escòria sols hi trobava, | | | | còdols | | | | per velles primaveres decandits. | | |
|
| Vaig obrir, doncs, la porta i les finestres | | | | perquè passés el vent. | | |
|
| (Hi ha cristalls impossibles. | | | | Són culs de got, sols bons | | | | per refermar les tanques. | | | | Hi ha el cristall prim i fràgil, | | | | breu com flam de llumí, | | | | trencadís com el gebre. | | | | Hi ha el cristall ferm i dòcil, | | | | pur, | | | | que ni es veu ni brilla. | | | | És només vas, | | | | vas cobejat.) | | |
|
|
| Abillada d'escates o miralls | | | | venies, | | | | agombolant esclats venies. | | | | Venies, com aurora esponerosa, | | | | desvetllant els entorns propicis, | | | | conjurant-ne les ombres. | | |
|
| Mentre jo, enderiat corcer | | | | sense un mirall, | | | | anava endevinant-te | | | | més certa a cada tomb. | | |
|
|
| I quan ja et veia, més volia veure't: | | | | talment com l'aigua prístina | | | | lliurant-se als meus palmells perquè la taste | | | | I quan ja et veia amb ulls de ple migdia, | | | | de tant con et sabia, cec, | | | | no m'adonava del miratge | | | | sostós | | | | que m'abeurava. | | |
|
|
| Era un migdia | | | | llarg, | | | | un monocord continu de cigales calentes | | | | i de pàmpols benignes, | | | | un migdia rodó, | | | | sencer com una síndria. | | | | Desvetllàvem curull l'esplet de les corol.les | | | | i l'àgil esveltesa de les tiges. | | |
|
| Era migdia a l'hort i, ja madura, | | | | s'obria la magrana. | | | | Tots els rellotges | | | | al cimal de les dotze s'aturaren. | | |
|
|
| Més transparent que l'aire era l'aire mateix. | | | | La llum, una claror de cims, | | | | travessava l'entranya a l'aigua | | | | i en la llisa blancor dels còdels | | | | es rabejava delitant-se. | | |
|
| La palmera i l'abet oblidaren les llàgrimes | | | | i l'ombra dels amants que foren es fonia | | | | en l'incendi total de l'hora. | | |
|
Capella Sixtina |
I
| | Els ídols es belluguen a les torres | | | | i la llum crua del nou segle | | | | ha cobert les estrelles. | | | | Sobren els vels. Tots despullats. | | | | Hem tocat fons. | | | | L'Anyell, sense pellisa, | | | | esclata i fueteja arreu. | | |
|
II
| | Un vent de cingles, una veu brutal, | | | | aprima caires. | | | | Tibats els membres, | | | | mirem la terra d'esfullat esguard. | | | | Ni roselles ni fruits. | | | | Només la guerra, arreu, | | | | entre diluvi i vol: | | | | qui no combat, encongint-se tremola. | | |
|
III
| | Mentre ignorava l'ala, | | | | el pare Adam només vivia. | | | | Dormia cada nit, i era bell de debò. | | | | No ho sabia, però, ningú. | | | | Ara, | | | | seguit s'esgota a la cruïlla. | | | | Ara, | | | | Eva li fuig amb la sina ferida. | | |
|
| (Boticcelli s'enduia l'esplendor de la gespa.) | | |
|
(La Veritat)
|
| Somriu altiva, lluny, sempre darrere. | | |
| Aquest posat ens guanya, | | |
| i ens esperona una alegria. | | |
| El goig pregon vindrà després. | | |
| Llavors ella es despulla, | | |
| i es torna transparent de sobte | | |
| el laberint sencer de les paraules. | | |
| No dura més que un bon pressentiment. | | |
| Tal és l'instant de la nuesa buida. | | |
| Credo in pulchrum. | | |
|
| El cel aquest pot ser tot nostre. | | |
| Tant se val si | | |
| el sembrà de paranys una veu fosca: | | |
| una veu fosca no diu escac i mat; | | |
| juga només el temps que tu li deixes. | | |
| És en tot cas sols la tempesta | | |
| que esborra cims i llunyanies | | |
| i t'engrapa el batec indòmit. | | |
| Mentre el silenci invicte | | |
| no guanya la jugada, | | |
| tenim Jerusalem per viure. | | |
|
| Hi ha als matins el jardí dempeus, | | | | i vibra el signe humil i generós | | | | de l'arc de buguenvíl.lees. | | |
|
| Hi ha el migdia i el sol, | | | | com hi ha de sobte la tendresa, | | | | l'esplet inexplicable de la joia. | | |
|
| Hi ha els vespres acomplits | | | | –de cua d'ull et mires | | | | el rebregat cabàs. | | |
|
| Hi ha la nit i les rauxes a la porta | | | | –entorn del llum, les insistents falenes. | | |
|
| Hi ha la tristesa neta, amiga de paraules, | | | | traient d'aquest embull de mots | | | | –et semblarà al remat escàs i curt?– | | | | el perfil trencadís de les hores guanyades. | | |
|
|
| Difícil, molt difícil per a un hom | | |
| obrir-se un senderó entre el senill | | |
| fins a la platja inevitable. | | |
| Triar-ne cap, dels transitats? | | |
| No en servaries cap per molt de temps, | | |
| car tots aquests es perden de seguida | | |
| als aiguamolls del litoral. | | |
| Però de nits, hi ha fars i les fogueres | | |
| –i es crema alguna barca a l'horitzó. | | |
|
| Tu, que sovint has de plantar-te | | |
| –però, cansat i polsegós, | | |
| voldries de vegades arraulir-te–, | | |
| enrojolant-te has d'acceptar | | |
| un veïnat mansoi, que estimes, | | |
| malgrat que enyores tan sovint | | |
| per compartir el nom | | |
| alguna gent sense la por | | |
| d'habitar el dolor d'aquesta llera | | |
| d'humils paraules | | |
| humiliades, entre avencs i timbes. | | |
| Car on la teua arrel s'afanya, | | |
| amb més d'un cap s'abriva el monstre. | | |
Maig de 1954
|
| Panis angelicus. Hi havia els àngels. | | |
| Gaudien de poders i a més tenien ales. | | |
| Com també hi havia els dimonis, | | |
| àngels perversos, allunyats del bé, | | |
| rebels contra l'autoritat divina. | | |
| Engrescaven els homes a collir | | |
| en el jardí de les roses prohibides. | | |
| Els àngels bons servien Déu, | | |
| socorrien els nens i ajudaven els homes | | |
| que no gosaven saber tant com Ell. | | |
| Pauper servus et humilis. | | |
| Però als altres, un àngel amb espasa | | |
| els negava l'entrada al Paradís. | | |
| Panis angelicus. I llavors aprenies a volar. | | |
València, 1957 |
| Al principi hi havia el pare. | | | | Un pare cert, | | | | amatent de mostrar-te els carrers parencers | | | | i el passat adormit de la ciutat. | | |
|
| Perquè hi havia el pare, | | | | hi havia torres i prestigis, carreus | | | | farcits de vida i de projectes, | | | | racons ombrius, porucs de perdre la memòria, | | | | patis on des d'antic s'estanyava la llum | | | | a l'entorn d'una estàtua, | | | | hi havia la llegenda d'un drac, | | | | algun sant taumaturg i marbres, | | | | or vell i acreditat a les peanyes, | | | | hi havia fins i tot uns ossos | | | | encara més remots que Eva i Adam. | | | | Perquè hi havia el pare, | | | | hi havia un trajecte i uns viatges | | | | i la joia del viatge i un enllà. | | |
|
| I així, l'aire era llis i clar | | | | –del fred, no se'n parlava—, | | | | perquè tot era únic i segur, | | | | com Déu mateix, sempre a l'aguait | | | | –ai, sí, sempre a l'aguait. | | |
|
Hannover, 1967 |
| I series aquell vailet que es delia aleshores | | | | fent tombarelles | | | | sobre la gespa inextingible, a Herrenhausen. | | | | Unes donzelles rosses vingudes de les boires | | | | li oferien mans d'argent vivíssim. | | |
|
| (De sobte, el sol | | | | es posava a somriure rera els vidres | | | | –te l'havies covat molt llargament– | | | | net i directe, | | | | com la sageta que et guiava. | | | | Començava el viatge, teu només, | | | | tan fresc i transparent llavors, | | | | però vell com la fusta de tot somni.) | | |
|
| Pujaves | | | | –ah, l'estrebada de la brúixola!– | | | | a l'encontre d'algun cancell divers. | | | | Lluny i amunt, renovada, la ciutat | | | | vetlava gestos més que seculars. | | | | Hi rondinava tanmateix el dubte originari: | | | | ells també deleraven i no sabien què. | | | | ¿On era ella, | | | | la dama sempre jove? | | |
|
Caserna de Bétera, 1970 |
| Havies de saber només el que ells volien. | | | | Amb velluts i catifes, més que mai, | | | | us l'amagaven. | | | | Ella hi era només una rauxa, | | | | la paraula brillant sense pinyol | | | | amb què tothom s'adorna la solapa. | | |
|
| Així, per ells i malgrat ells, | | | | per fi acceptaries | | | | que tu tot sol t'havies de cercar | | | | les alimares i guanyar el port. | | | | Molt clarament ara ho sofries. | | |
|
| I mentre al teu entorn | | | | veus tan diverses ensorraven | | | | vells horitzons, | | | | aquell aspre capvespre de garrofers i llàgrimes, | | | | l'emoció et sorprendria | | | | com la ferida d'un triomf, | | | | empassant-te la ràbia per tot l'engany viscut, | | | | cultivant en la sang | | | | els vidres de la ira. | | |
|
1974 |
| Ja coneixies Botticelli, | | | | i havies oblidat potser | | | | les ales i les mans del Greco. | | | | La sospita de Freud arreu et perseguia. | | |
|
| Tal vegada els daurats i els mil blaus de Fra Angèlico | | | | perduraven al fons, | | | | on els vents es barregen, | | | | rera deesses d'arrissats cabells. | | | | I així de rossa i blava sorgiria entre ones, | | | | la dona que estimaves. | | |
|
| La vora de cinquetes fulgurava, | | | | i en una balma, sols davant la mar, | | | | per primer cop vau fer l'amor. | | | | El seu somriure boig va consumar la festa, | | | | i per molt temps t'habitaria la memòria. | | |
|
| Aleshores la dama semblava, més que jove, | | | | ingènua i ardent, bastida sols de llibres. | | | | De fet, corria encara per les venes | | | | algun temor elemental, d'anar per casa. | | |
|
VIII
|
| El foc | | |
| –cada flama que s'obri pas | | |
| des d'on flueix la vida, des dels porus oberts | | |
| per més secrets i obacs que siguen– | | |
| s'eleva | | |
| i es fon en única foguera | | |
| que escalfa les paraules i es glaça a les altures. | | |
| Allà, | | |
| aquest embull de totes les frisances | | |
| afaiçona la cúpula dels segles | | |
| i dels esguards tothora escassos | | |
| que han contemplat el breu deambular dels homes | | |
| amb la compassió que atorga | | |
| el fracàs lluminós | | |
| de les viscudes passions. | | |
| Car, al remat, | | |
| no som més que petits grapats | | |
| de sorra i cendra eixelebrada, | | |
| talment folles formigues, | | |
| esmaperdudes | | |
| en el lent terratrèmol dels mil.lennis. | | |
Rellotge i vent
|
| Quan, una tarda qualsevol, | | |
| a casa s'ou només el pas | | |
| compassat del rellotge | | |
| i fora el vent amanyaga l'arbratge | | |
| i fa brillar les palmes, | | |
| una densa calma t'assetja. | | |
| Morosa, | | |
| et reclou i et desvetla | | |
| el fil vibrant, llampant i tot a voltes, | | |
| que et recorre i et manté | | |
| en el costat més gràvid de la vida. | | |
| Llavors, el mar, | | |
| de tan considerar-lo, t'acompanya en silenci, | | |
| com l'enyor de l'esfinx | | |
| –ah, l'escàpola amiga– | | |
| i del secret que amb tant de zel amaga. | | |
| Esmaperdut de tant mirar les estrelles, | | |
| passaves per més d'un jardí | | |
| sense flairar-ne el baume, | | |
| sense admirar cada parterre. | | |
| No tenies temps –deies– | | |
| per a gaudir-ne, | | |
| i et mancava la calma necessària. | | |
| Obrir-te i repartir l'esguard | | |
| t'ha costat llàgrimes, cants d'elegia | | |
| i llargs treballs a l'empara somrient | | |
| de la dama de sempre. | | |
L'àvia |
| En aquell món de tous coixins i matalassos, | | | | de pati interior i arrecerat, | | | | on la iaia et volia, | | | | sols ella disposava del manoll de les claus. | | | | Només alguna li mancava sempre, | | | | que debades reclamava | | | | rondinant d'esma. | | |
|
| Ella sabia allò que et feia falta | | | | o t'agradava, | | | | i removia aquell petit tancat, | | | | tan seu, per regalar-t'ho. | | | | De vegades, tremien les parets amb tanta empenta. | | |
|
| Allà et senties segur perquè ignoraves | | | | àdhuc l'esfinx, | | | | amagada i secreta com el sexe, | | | | fermada amb el segell de la rutina. | | |
|
El fill |
Un sentiment de pèrdua irreparable em va assaltar. Mentre romania allà dempeus, enfonsant-me desemparat, es va adreçar a mi amb una veu afable, sense girar el cap ni alterar el seu capteniment: -No pots dormir, pare? Em pregunte si dormiràs quan jo no hi siga. Espere que llavors no et manque l'ànim i pugues dormir! |
|
I
| | Anar-se'n un bon dia no té gaire importància. | | | | Segons la vella dita, viure és anar-se'n. | | | | Deixem però el senyal d'un esvoranc: | | | | el cocó al matalàs, | | | | el seient a la cuina, la butaca de sempre. | | |
|
| La qüestió és aquesta, | | | | i els records s'amunteguen i van fent | | | | cercant un ordre | | | | dolorós de bastir, | | | | algun jardí on plegats retrobar-nos | | | | en un altre present. | | |
|
III
| | Hi ha tasques impossibles, | | | | com dir-li a la mort que calle | | | | quan s'inverteix el curs dels anys | | | | i marxa abans el fill que el pare. | | | | Feia temps que cercava | | | | l'entrellat de la mort, | | | | i no sabia com sense tenir-la | | | | al davant palplantada i seca. | | | | Ara m'ha visitat | | | | per robar-me el millor de casa | | | | i l'he tractada cara a cara. | | | | Diria tanmateix que no sé què és, | | | | i m'ha semblat com mai abans | | | | només un crit pelat. | | |
|
Matí de Pascua
|
| (A ma mare, | | | | que encara canvia l'aigua | | | | a les flors que li porte). | | |
| «Sie feiern die Auferstehung des Herrn, | | | | denn sie sind selber auferstehanden». | | |
|
|
| Novell, | | | | un baume conegut | | | | i càlid | | | | penetra dins de casa, | | | | i la llum, desimbolta, | | | | ha inundat d'hora les estances. | | | | A fora, | | | | l'aire és tan net, | | | | que l'horitzó sembla a tocar. | | | | Clareja força tendre | | | | el verd dels arbres, | | | | i, com esclat de festa, | | | | el bigarrat esplet de les petites flors | | | | acoloreix l'herbam. | | |
|
| La joia, | | | | com esperàvem, | | | | ha reviscolat, | | | | i jo, mentre camine, | | | | esperançat | | | | vaig fent un ram | | | | per a una dona que s'apaga. | | |
|
Gotera
|
| Perdre el temps lamentant-se | | |
| per haver perdut una amant, | | |
| perdre el temps maleint-se | | |
| per haver perdut la cartera, | | |
| perdre el temps irritats | | |
| per haver perdut el clauer, | | |
| perdre el temps cercant un refugi | | |
| per haver perdut el paraigua, | | |
| pot ser un esperó de nova vida. | | |
| Perdre un fill | | |
| és sens dubte una gotera | | |
| irreparable. | | |
|
| Què s'ha fet, ai, d'aquell xicot golafre | | |
| de notícies i amplis horitzons? | | |
| T'adones que ha passat ja per a tu | | |
| el temps d'iniciar rutes novelles. | | |
| Tu, que et deleixes escurant pinyols, | | |
| ara voldries no haver de trobar-te | | |
| amb tants viatges només projectats, | | |
| amb tants finals per assolir encara. | | |
| I tractes d'encongir-te l'ampli món | | |
| fins fer-te'l abastable per a uns ulls | | |
| llaminers dels llampecs massa fugaços | | |
| de la rara, difícil harmonia. | | |
|
| Sí, tot flueix, com deia el vell Heràclit. | | |
| Sí, tot canvia i es fa fonedís | | |
| fins perdre el tret més seu i recordable. | | |
| També als carrers de les ciutats viscudes | | |
| voldríem conjurar tanta destrossa, | | |
| tancar clivelles i trobar de nou | | |
| cada racó amb la gent que l'habitava | | |
| i anava fent la seua vida única. | | |
| Voldríem evitar l'estrip constant | | |
| que ens despulla els escenaris. | | |
| I amunteguem com enderrocs els somnis, | | |
| vestint-los de carreus ben cisellats | | |
| i a punt per erigir noves quimeres. | | |
Troballes |
(A Jaume Pérez Montaner, tot celebrant el seu setanta-cinquè aniversari.) «O gente humana, per volar su nata» |
|
I
| | Frisem. | | | | Frisant anem fent via | | | | per retrobar-nos més a prop del centre. | | | | I quan per fi esclata | | | | la rosa generosa, | | | | l'àngel, adés encadenat | | | | per la por o pel tedi, | | | | mansuet de primer, | | | | de bell nou ressuscita. | | | | És quan pica l'ullet | | | | i tot sembla més clar, | | | | més pur, | | | | més cert. | | |
|
II
| | Llavors, | | | | fa nosa l'enfarfec de les paraules; | | | | cal sols deixar que llisque el trànsit pur, | | | | el mer present. | | | | Llavors, | | | | quan l'ara du propina. | | | | Llavors, | | | | si hem trobat. | | |
|
| Frisar, cercar troballes, | | | | saber com són de belles. | | | | No hi ha millor camí. | | |
|
Pantocràtor
|
| Ell, segons els qui el veneren, | | |
| compta amb elevats atributs | | |
| i el troben viu per tot arreu, | | |
| com també veuen harmonies | | |
| a l'univers del savi Newton | | |
| després que li caigués la poma, | | |
| o el reconeixen al caliu | | |
| d'un somriure ampli i generós. | | |
| Però altres, força enrabiats, | | |
| no sabem quina cara fer-li | | |
| per tanta guerra repetint-se, | | |
| pels infants que moren arreu | | |
| i pels desconsolats parents. | | |
| Aquells tanmateix asseveren | | |
| que això són danys col·laterals | | |
| de la bona marxa del món: | | |
| des del seu somni immillorable, | | |
| Ell ens governa dretament, | | |
| com el millor dels dictadors. | | |
Literatura
|
| Mentre sèiem adés, m'has pres la mà, | | |
| i recolzada en mi t'has adormit. | | |
| Tot just llavors m'ha entrat la feliç rauxa | | |
| de cercar llapis i paper d'escriure. | | |
| He desistit per no trencar-te el son. | | |
| Ara de nou voldria per a tu | | |
| un poema bellíssim, el millor, | | |
| sobretot un poema del tot meu, | | |
| talment un encanteri que esclatés | | |
| a les teues neurones més secretes, | | |
| als jardins somniats des de la infància; | | |
| però tots els poemes són bastits | | |
| de paraules suades que han trenat | | |
| el desig, el dolor, la joia d'altres, | | |
| i no encerte per on desenganxar-les, | | |
| com despullar-les d'unes altres bregues. | | |
| Caldrà deixar que brolle l'exabrupte? | | |
(2012)
Rèquiem
|
(A Joel R. G., in memoriam) |
|
| Si el món s'acaba. | | | | Si s'anucia l'aurora. | | | | Si truca a la porta un demà inesperat. | | | | Si quelcom passat ens fa l'ullet. | | |
|
| Si pel telèfon oïm la veu d'un amic. | | | | Si tenim missatges penjats a la pantalla. | | | | Si trobeu una carta amb el vostre nom, | | | | amb el meu nom, | | | | amb el seu nom. | | | | Si algú ha escrit el nom d'aquell altre. | | | | Si algú demana per mi. | | |
|
| Si la nit té les hores comptades. | | | | Si tothom té les hores comptades. | | |
|
| Si l'aurora s'acaba. | | | | Si un nou món s'anuncia. | | | | Si un amic truca a la porta. | | | | Si ens fa l'ullet el demà somniat. | | | | Si pel telèfon oïm la veu d'ahir o de despús-ahir, insistent. | | | | Si trobeu un missatge penjat a la pantalla amb el vostre nom, | | | | amb el meu nom, | | | | amb el seu nom. | | |
|
| Si algú ha escrit el meu nom en una carta. | | | | Si demana algú per aquell altre. | | | | Si la nit ha escrit el meu nom. | | | | Si algú té les hores comptades. | | | | Si la nit demana per mi. | | | | Si un món novell s'acaba. | | | | Si de nou s'anuncia l'aurora. | | | | Si... | | |
|