El teatre a Alacant i la Fàbrica de tabacs

Jaume Lloret i Esquerdo

Publicat a la revista Hechos y dichos de una Tradición, editada per la Fàbrica de Tabacs d'Alacant, Alacant, 1994. ISBN 84-604-9941-3.

La creació de la Fàbrica de Tabacs d'Alacant en 1801 coincidí en el temps amb el tancament de l'únic local que disposava la ciutat per a les representacions teatrals: la Casa de les Comèdies. Aquest coliseu, d'origen barroc i caràcter aristocràtic, estava situat als patis de l'antic Hospital de Sant Joan de Déu del qual depenia, just darrere de l'església de Sant Nicolau. La clausura de l'establiment no va interrompre totalment l'activitat escènica a Alacant sinó que aquesta es traspassà a magatzems i hostals provisionalment habilitats a l'efecte.

A recer de les llibertats conquistades al segon terç del s. XIX, es despertà en la població una gran avidesa per l'art dramàtic, especialment per part dels sectors socials més il·lustrats que oferien les seues cases a familiars, amics i coneguts per passar vetllades grates els diumenges i dies de festa. Fou la burgesia comercial alacantina qui, després de crear alguns centres i clubs privats, es decidí a sufragar la construcció del Teatre Principal, la inauguració del qual en 1847 significà un avanç cabdal en la història del teatre modern a la nostra ciutat.

Amb tot, fou durant la Restauració quan el teatre es convertí en una autèntica dèria col·lectiva que penetrà en les classes mitjanes i menestrals, les quals van nodrir el públic habitual d'altres locals secundaris que anaren obrint-se a l'últim quart del vuit-cents (el Teatre Español, els Teatres-Circ, el Novedades, el Teatre Polo, etc.), així com també de desenes de societats dramàtiques d'aficionats de vida més o menys efímera.

Al canviar de centúria, l'art escènic hagué de competir amb nous espectacles, principalment el cinema, però seguirà comptant amb la preferència del públic, almenys durant la primera meitat del nou segle. A les dècades inicials del nou-cents va continuar la proliferació de locals teatrals (l'Sport, el Teatre d'Estiu, el Nuevo, el Monumental, el Salón España, el Granados, l'Ideal, etc.) si bé ara són compartides les representacions dramàtiques amb les projeccions cinematogràfiques i amb altres espectacles musicals i de varietats. A l'auditori habitual vuitcentista es van incorporar els treballadors urbans, bàsicament del sector serveis, que havien conquistat la jornada de vuit hores i el descans dominical, i, per tant, ja disposaven d'un temps lliure per a l'oci. Va ser aquest sector social qui va fornir els nous cercles i ateneus obrers.

Un dels centres populars més importants fou la Casa del Pueblo que disposava d'un grup dramàtic on participaven alguns empleats de la Fàbrica de Tabacs, com Paco Company, obrer tabaquer que estrenà en aquest local la seua sarsuela en un acte i tres quadres Amor y nobleza, escrita en col·laboració amb el mestre Luís Alberola. Per referències hemerogràfiques sabem que el llibret contenia parlaments altisonants i situacions ben portades, mentre que la partitura era senzilla i incloïa números graciosos¹. Mig any abans del començament de la Guerra d'Espanya, concretament el 13 de febrer de 1936, s'inaugurava un local social propietat de la Unión Tabaquera situat a la plaça de la Misericòrdia, just al costat de la Fàbrica de Tabacs, on s'havia muntat un teatret. Era una sala d'espectacles modesta, que disposava de planta i anfiteatre amb una cabuda al voltant de dos centenars d'espectadors, que estigué activa als anys trenta, especialment durant la Guerra Civil². Aquí actuava habitualment el quadre artístic de la pròpia societat i extraordinàriament altres conjunts d'aficionats locals dirigits sovint per figures semiprofessionalitzades, com els grups de Manolo Alvarez, Eduarda Torà i la «Compañía de Dramas y Comedias Castellano-Valencianas» d'Agustín Segura, Angelita Nadal i Pepe Solves. La Secció Tabaquera d'Alacant creà també l'Orquestra Lictoriana de guitarres, llaüts i bandúrries, dirigida pel mestre Pepe LLobregat, la qual, a més d'actuar a la pròpia seu, també participava en festivals i funcions a benefici en altres teatres de la ciutat³.

Tota aquesta afició vers l'escena, durant més de cent anys, motivà que molts lletraferits locals gosaren escriure obres teatrals per a ser representades per grups d'amateurs a sales públiques o a les societats particulars. He pogut inventariar vora mig miler d'obres d'autors alacantins o que, d'alguna manera, estigueren relacionats amb el teatre a la nostra ciutat⁴. Aquest repertori, quantitativament considerable, respon a l'existència d'un nucli dramàtic a Alacant de bastant importància.

En la producció alacantina predominen les peces curtes de caràcter còmic: joguets, sainets, sarsueles, apropòsits, etc.⁵ Si bé el valor literari d'aquests subgèneres és escàs, el seu interès sociològic és innegable. Principalment es tracta d'obres de circumstàncies dirigides al públic local, raó per la qual difícilment solien representar-se més d'un dia o sobrepassar els estrets marcs de la nostra ciutat o comarca. La conseqüència lògica fou la despreocupació envers l'edició i la conservació dels textos. Tanmateix, la vida efímera de les obres locals no fou obstacle per al seu èxit; tot el contrari, llur popularitat estava assegurada per la funcionalitat que complien dins d'un context socio-cultural ben determinat per al qual s'havien creat expressament.

Comptat i debatut, un dels trets definidors de l'anomenat teatre menor és el costumisme localista, que conté referències a llocs, tipus i motius folklòrico-religiosos de color local. En aquest aspecte, la Fàbrica de Tabacs, al ser la principal indústria d'Alacant durant més de segle i mig, esdevingué una de les institucions emblemàtiques de la ciutat que foren reflectides pel teatre alacantí.

La primera obra que té com a motiu la Fàbrica de Tabacs és un sainet en vers de costums alacantins, de la penúltima dècada del passat segle, titulat A la puerta de la fábrica de l'escriptor Adalmiro Montero Pérez⁶. Encara que el sainet restà inèdit i no s'ha conservat, sabem que l'escena es desenrotllava a la porta de la Fàbrica de Tabacs, la fàbrica d'Alacant per excel·lència durant molt de temps, on un jove espera l'eixida d'una cigarrera de qui està enamorat⁷. Sembla que es tracta del típic tema dels conflictes que sorgeixen entre una parella de joves enamorats degut a l'oposició que les seues relacions provoquen entre familiars o amistats.

Hi ha un grup ben definit d'obres alacantines on es personifiquen llocs comuns de la ciutat hàbilment perfilats, els quals desfilen davant del públic en uns quadres de color purament local. Entre aquests llocs o institucions es troba la Fàbrica de Tabacs, de la qual trobem una referència en «la revista local, lírico dramática, joco seria y con ribetes de verdad en un acto y en cinco cuadros» Alicante Moderno de Vicente Tafalla, amb música dels mestres Luís Foglietti, Vicente Poveda i Juan Such Serra⁸. L'obra, estrenada el 30 d'octubre de 1894 al teatre Principal per un grup d'aficionats, fa una repassada dels projectes urbanístics locals, així com de les institucions, cafés i societats dramàtiques d'aleshores, mitjançant un seguit de personatges de caràcter simbòlic: «Coro de Baños, Coro de Los Nueves, Café de Europa, El Liceo, León de Oro, El Gran Colón, Ferrocarril de La Marina, Cárcel Modelo, Estatua de Maisonnave, Aguas de Sax, Cementerio Civil, Ensanche del Muelle, Sociedades Dramáticas, La Diputación, La Fábrica de Tabacos, La Plaza del Mercado, etc.⁹».

Dissortadament, l'obra anterior s'ha perdut. En canvi ha perviscut, al menys en part, un romanç en valencià titulat Una misa de les sigarreres en agraiment a la Santa Fas de Vicent Pastor i Pastor, que relata els dos terribles incendis ocorreguts en la Fàbrica de Tabacs el 20 de maig de 1844 i el 26 de setembre de 1900, i el costum de fer una misa i una romeria a la Santa Faç com a acció de gràcies per la protecció que la venerada relíquia dels alacantins donà a les cigarreres, així com la devoció que aquestes li tenen¹⁰. Es tracta d'una poesia festiva que, si bé no és una obra teatral, sembla que fou pensada per ésser llegida o recitada en reunions públiques i privades¹¹. La poesia festiva, la premsa satírica i el sainet eren els gèneres de la literatura popular que utilitzaven la nostra llengua. Tots tres anaven agafats de la mà i sovint eren conreats pels mateixos escriptors locals. De fet, l'autor d'aquest opuscle, Vicent Pastor, fou tipògraf i periodista, i escrigué també dos sainets valencians: Un meche per afisió i Monea corrent.

Malgrat que el romanç fou publicat i sabem de l'existència d'un exemplar en una biblioteca privada alacantina¹², únicament hem pogut localitzar la segona part del fullet en la qual es descriu amb bastant detall la romeria i la misa a la Santa Faç, gràcies a la reproducció que fa l'eminent bibliògraf alacantí Manuel Rico García¹³. A continuació del present article transcrivim el fragment citat, tot respectant l'original¹⁴.

L'obra dramàtica alacantina de temàtica més directament dedicada a la Fàbrica de Tabacs, millor dit a les obreres de la fàbrica, és el sainet en valencià La Cigarrera de José Ferrándiz Torremocha, estrenada a l'España el 16 de maig de 1930 per la companyia de Teresita Barrachina¹⁵. L'obra, com el seu propi nom indica, està ambientada en la vida de les cigarreres. Malauradament, tampoc s'ha conservat el text, però sabem per les fonts hemerogràfiques que el repart de la peça estava format per Pepica l'encajetilladora, Carmen, Remedios, Lola la fiadora¹⁶, María la rifaora, Colau el peixcaor, Emilio el peixcaor de dones i Tonico, representats respectivament per Asunción Antón, Teresita Barrachina, Marita Braceli, Angelita Atienza, Asunción Cebral, Manolo Álvarez, Antonio Prieto i Ramón Castellanos¹⁷; també apareixen a escena dos venedors ambulants molt típics d'Alacant. La peça va aconseguir un important èxit, segons la premsa de l'època, i es va tornar a representar els dies següents¹⁸. Uns anys després, concretament el 17 de juny de 1934, serà reestrenada al mateix local per la pròpia companyia de Teresita Barrachina, la qual s'havia unit a la d'Àngel Mas. Però aleshores es va canviar el títol pel de Pepa, la cigarrera degut a la circumstància de ser-li incorporada música per part del mestre Òscar Tordera. Així es convertí en un sainet líric en un acte i tres quadres, amb números molt aconseguits, com el pasdoble de Les cigarreres, la folklòrica jota alacantina, la marxa dels pescadors de canya que parodiava la típica pesca de la daurada i el cor de rifaires¹⁹.

El plantejament argumental de la peça era bastant freqüent en aquest tipus d'obres: un seductor desaprensiu busca la solució al problema de la seua vida, que consisteix en viure sense treballar, mitjançant el matrimoni amb la filla de la Cigarrera, futura cigarrera també, qui és la víctima propiciatòria. Efectivament, totes les notícies ens indiquen que la fabricanta, així les anomenava el poble, estava considerada en les classes populars com un bon partit per al casament (Francisco Canals Beviá, Sant Vicent del Raspeig i las cigarreras, 150 aniverari, Fàbrica de Tabacs, pp. 55-56). També Isidro Buades Ripoll, María, la fabricanta, ibid., pp. 93-95. Afortunadament, el pescador de dones no aconseguirà els seus propòsits i el conflicte es solucionà feliçment. Però el que resulta vertaderament important no és la trama escènica sinó els tipus i costums que, segons la crítica, hi són molt ben traçats. Una peculiaritat del sainet, en general, és la manca de complexitat psicològica dels personatges, que són caracteritzats simplement per unes frases soltes o per algun detall, de tal forma que sovint semblen figures de cartó pedra sense vida interior. Això no obstant, Ferrándiz Torremocha, gràcies a l'aguda observació de l'ambient que intentava reproduir amb fidelitat, aconseguí crear personatges de carn i ossos i dotar-los de les suficients passions perquè semblaren versemblants²⁰. El sainet no es limitava a reflectir els costums populars, sinó que també procurava, mitjançant la sàtira, la comicitat i, fins i tot, l'emoció, corregir vicis i enaltir virtuts. El missatge moral de la Cigarrera ve explícitament indicat en la dedicatòria del programa: «dedicada a las cigarreras alicantinas [...] es el mejor elogio de la mujer alicantina, toda laboriosidad y honradez [...] para nuestra fabricanta no existe más que familia y trabajo»²¹.

La següent referència a la Fàbrica de Tabacs en el teatre alacantí és més recent: a la revista bilingüe Benacantil escrita en 1950 pels coneguts actors Antulio Sanjuan i Paco Hernández, amb música de José Gallardo, hi ha un quadre, dels quinze de què consta l'espectacle, dedicat a les cigarreres²². Ara bé, en aquesta ocasió s'al·ludeix a les cigarreres amb melangia, com una remembrança del passat, perquè de l'esplendor que la Fàbrica de Tabacs havia assolit en èpoques pretèrites quedava tan sols el record.

Una discussió entre els personatges principals de l'obra (Llusio, Sento, Paco i Juan) sobre llurs preferències respecte el tabac servia d'excusa per evocar a les cigarreres:

«Sento Com el tabaco moreno no hia res.

Paco Y sobre tot, el que se fea en Alacant.

Juan Ha tenido fama siempre, así como las lindas cigarrerillas que lo confeccionaban.

Sento !Ay! ¡Aquelles sigarreres alicantines!

Paco ¡Que grasioses eren!»

A continuació es feia fosc durant un instant per tal que es poguera baixar un teló al·lusiu a la Fàbrica de Tabacs, i apareixien a escena un grup de cigarreres, de les quals una feia de solista, que cantaven les següents estrofes:

«Cigarrera Con la sonrisa en los labios y su gracia postinera, los corazones palpitan al pasar la cigarrera. El perfume que esta hembra va despidiendo al pasar, a los hombres entusiasma y así suelen exclamar:

Conjunto ¡Ay cigarrera dicharachera perfume y vida de mi ilusion! ¡Ay cigarrera zaragatera por ti se enciende mi corazón! Que arde en pavesas como los puros que tus manitas saben hacer. Aunque me mates con tu mirada, !Ay cigarrera te he de querer!

Cigarrera No hay hembra más barbiana en toda la tierra entera, y los hombres se entusiasman al pasar la cigarrera. Sabe a gloria tu tabaco suelen todos exclamar, y yo siempre sonriente doy mi tabaco a probar.

Conjunto ¡Ay cigarrera etc., etc.»

Les cigarreres acabaven el número repartint cigarros entre el públic que assistia a la funció. Tornava a fer-se momentàniament fosc i sortien de nou els personatges principals, un dels quals fa una referència a l'incendi de la Fàbrica de Tabacs que és aprofitada per un altre per a fer un comentari irònic:

«Juan Lindas son las cigarreras.

Llusio A mi me agraden mes elles que el tabaco.

Juan Segun contaban mis padres, en cierta ocasión se incendió la fábrica.

Llusio Aixó era antes. Ara hian dos coses que no nesesiten el segur de insendits, que son la fábrica de tabacos y la dels mistos. Yo crec que se cremarien les pedres del edifisi, y el chénero quedaba intacte.»

La popular companyia de teatre valencià de Paco Hernández, amb la col·laboració de la primera tiple Lolita Latorre, fou l'encarregada de posar en escena Benacantil el dia 28 de febrer de 1950 al Teatre Principal, en homenatge a l'alcalde Francesc Alberola Such, i l'estrena assolí tal èxit que es va representar durant 15 dies no consecutius²³.

Finalment, trobem una simple cita de la Fàbrica de Tabacs en la fantasia musical de caràcter fester ¡Sempre Fogueres o Alacant es la gloria! d'Antulio Sanjuan i Paco Hernández, amb música del mestre José Gallardo, que fou estrenada el 26 d'abril de 1961 al teatre Monumental per a la presentació de la bellesa i dames d'honor del districte de Sant Antoni Alt, el barri on es troba la Fàbrica de Tabacs. Aquesta obra pertany al teatre fester que sobre la temàtica de les Fogueres de Sant Joan es representa de manera discontínua a Alacant des de 1930, del qual, l'escriptor festiu Antulio Sanjuan Ribes fou un dels principals conreadors.

Una misa de les sigarreres en agraiment a la Santa Fas

Dos insendis en la fabrica de tabacos (20 de maich de 1844-26 de setembre de 1900) Romance Valenciano original de Vicente Pastor y Pastor

Segona part Una volta que se feu en aplauso cheneral de nou la fábrica eixa y en molta seguritat se ompliren els grans tallers de tots aquells esposats á morir entre les llames de la fábrica cremant, en pago del gran milacre que va obrar la Santa Fas, s'acorda devotament fer li una festa molt grán tots els añs y el mateix dia que la fábrica es cremá, consistint en una Misa en sermó y orquesta al pel en la iglesia del poblet ahon la Santa Faz está, funció que paguen les mestres y els jefes mes principals. Y es cosa digna de vore, en el dia vint de Maich el grandisim moviment que s'observa en Alacant al pendre les sigarreres el camí que anç he sitat pa derechirse á la iglesia del poblet la Santa Fas, á oir totes el sermó que el cura vá á pedricar ensalsant les propies glories y milacres ben provats que te fets la Fas Divina á qui á ella se amparat. El desfile de este dia sempre en esta forma s'fa: bon de matí, de la iglesia del glorios San Nicolau, ix la comisió del clero en un coche en dos cavalls guiats per un bon cochero, camí de la Santa Fas. Mentres tant, les sigarreres, la sistella baix del brás, entre cansons y rialles, tant en coche com á peu, duense molta rebolica y olvidanse dels pesars que á ningú els falta hui en dia, entren en la Santa Faz, d'orgull replet el seu cor, perque allí van á donar graçies á la Faz Divina que es el ídolo adorat de tots els alicantins qu'en ella tenen posats cuant valem y pugam valdre mentres en el mon vixcam. Allá á les nou del matí s'ou desde el campanar la campaneta que crida als fiels qu'en el poble estan, y en un cuart la iglesia es posa com no se veu casi may; pues tanta es la concurrencia, qu'hasta en la porta han d'estar aquells qu'un poc se retrasaren, en molt oido escoltant. Momens ans de la funsió, darrere d'un capellá, entra per la sagristía en molta solemnitat, la comisió de les mestres per jefes acompañá, ocupant els primers puestos qu'el altar esta aguardant. Enseguia dos caneles ensén el bón sagristá á un cuadro que representa la fábrica cremant pa que vechen tots els fiels si el perill era poc gran. Primer se canta la misa qu'es molt ben acompañá per la capella de iglesia del gloriós San Nicolau, que tan rebe dirichix el music Sr. Villar, y acabant diu el sermó un cura molt ilustrat que en els eixemples que posa á tot lo mon plorar fá. La misa que dura un hora, en molta fé s'ascoltat y poc á poc de la iglesia el public se va ausentant, recreanse per lo poble que apareix molt adornat: pues els balcons colgadures ostenten tan elegans que sols de vorels conviden y donen ganes d'estar en lo poble tot lo día pa divertirse y gochar. Y mentres la concurrensia se veu per la Santa Fas preparanse en molta presa pa correr y disfrutar, omplin els coches á sell y sen venen volta Alacant, la comisió de les mestres, el clero San Nicolau, els que formen la capella y els jefes mes principals, situanse pa el añ siguient, al mateix sermó tornar. En la chent que allá s'quea, uns s'en van á San Chuan, atres per les grans hasiendes costat de la Santa Fas, se arreglen molt bon caldero; y despues de haver dinat, fan uns rogles tan presiosos y uns balls tan retesalats, que donen envecha el vore y mes no sabent ballar

IV no Al capat d'un parell d'hores d'haver així disfrutat y cuant rendits tots s'encontren en este poble en qu'estan, mamprenen la caminata en sistelles baix del brás, y cantant tientos, guajires y atres cansons populars en les sehues cases entren de la siutat d'Alacant, desichant qu'al añ siguient puguen atra volta anar al sermó les sigarreres que tant rebé els ha provat.