El temps de l'oblit

[Capítol 1]

Jordi Sierra i Fabra

I mentre serpentegem pel camí Les nostres ombres més altes que les nostres ànimes Camina una dama que tots coneixem Que lluu amb llum blanca i vol mostrar-nos Com tot es converteix en or I si escoltes atentament Al final sentiràs la cançó Quan tots som u i u ho és tot Sí, ser una roca i no moure's I està comprant una escala cap al cel.

(Stairway To Heaven) Escala cap al cel Led Zeppelin

El primer que va veure va ser la samarreta, amb l'anagrama i el dibuix, després va mirar-lo a ell.

Era autèntica. Se'n va adonar a l'acte. Autèntica en el sentit que no es tractava d'una imitació actual, sinó d'una peça històrica. Només les de veritat lluïen al darrere la data de la gira i la ruta, i com que el seu portador estava amb el cos lleugerament girat va poder llegir, malgrat la manca de llum a causa de la densa atmosfera a provocada pel fum i la distància, les lletres negres sobre fons blanc que deien: Led Zeppelin European Tour 73. Una dolça eternitat.

No el coneixia, era la primera vegada que el veia, i no solament pel bar, sinó pels voltants. Un dels avantatges de viure en una ciutat petita o un poble gran, depenia de com es mirés, potser era aquell, el fet que es coneixien pràcticament tots els uns als altres. Tetxu en realitat ho veia com un desavantatge, la constància d'una manca de sorpreses, d'emocions.

I un amant de Led Zeppelin, allà...

El desconegut tenia més o menys la mateixa edat que ell, era alt, bastant fornit i musculós per la manera com omplia la samarreta del seu grup favorit. Els cabells eren llargs, però no com els seus, que li arribaven a les espatlles, sinó més aviat frondosos i carregats, espessos. Ulls foscos, celles rectes, llavis carnosos, mandíbula rodona. Per sota la samarreta duia uns simples texans, amples, i unes espardenyes esportives.

Estava recolzat a la paret lateral, aguantant una ampolla de cervesa amb aire absent, despistat, la mirada perduda enlloc i el semblant abstracte. De tant en tant, de manera maquinal, es duia l'ampolla als llavis i feia un glop. Semblava que estigués sol, més que sol, allunyat de la resta d'una humanitat bulliciosa que gaudia de la nit de dissabte.

I se li va acostar.

Va ser per la samarreta, per Led Zeppelin, res més. Costava de trobar un igual. En un món presidit per sons estúpids, hip-hops, màquines i bacalaos, dominat per les últimes fronteres del trash-metal o pel pop més decididament repetitiu, descobrir no ja el bon gust per la qualitat sinó el fervor per un dels grans, en tots els sentits, era insòlit. De vegades li semblava que estava tan sol com aparentava el desconegut. Sol entre la vulgaritat.

És clar que la samarreta podia ser únicament una casualitat.

Es va refíar del seu instint.

-Hola.

El seu portador va mirar cap a ell. Va haver de recuperar el sentit de la realitat a més de la concentració, tornar d'algun lloc, allà on l'haguessin portat els seus pensaments. No es va sentir incòmode ni estranyat.

-Hola.

-¿T'agraden? -Tetxu va assenyalar la samarreta. Al davant s'hi veia l'anagrama del grup, la imatge dels seus quatre membres, i a sota un altre cop el lema: European Tour 73. Estava completament descolorida, una mica esgrogueïda, però sens dubte això li donava encara mes el sabor d'allò autèntic, la màgia de la seva història.

-És quelcom més que això. Van ser els millors.

-Opino el mateix.

-¿De veritat? -el va contemplar amb un cert ànim que va superar el seu escepticisme. Ais seus ulls va saber reconèixer un igual.

-¿D'on l'has treta? -va preguntar Tetxu.

-Un cosí meu treballava en una emissora de ràdio. A ell, les hi regalaven o les comprava com a record. En tenia un pilot, de manera que la hi vaig demanar.

-¿I te la va donar?

-És clar. Que treballés a la ràdio no vol dir que tingués la més mínima idea de música.

-Jo en tinc dues. Les vaig comprar a Donostia. Però són d'ara.

-Bé, hi ha molta gent que continua venerant-los, i a més, amb la merda d'avui dia... Els hauria de caure la cara de vergonya. Ells encara sonen infinitament millor als seus discos que tot el que es fa ara.

Van aguantar-se les mirades, i els seus somriures es van fer més oberts i francs, còmplices d'alló més profund. El corrent d'energia els va recórrer de dalt a baix per espai d'uns quants segons. Suficients. Les portes d'un nou horitzó es van obrir automàticament, de bat a bat.

-Em dic Tetxu -va dir ell.

-Jo, Carlos.

Les seves mans també es van trobar, a mig camí. L'en-caixada va ser càlida, forta. Com la música del seu grup favorit.

-¿Què me'n dius, d'una cervesa? -va dir Carlos, el nou descobriment.