Visor de obras.

L'emperadriu de l'Orient (1992) assenyala el començament d'una fase nova dins la poesia d'Alpera que continuarà fins al temps actual. Això no vol dir que hi hagi un trencament evident amb els llibres anteriors: en general, els mateixos temes __l'amor, la mort, la importància de la poesia__ persisteixen, però hi ha una èmfasi més forta en la reflexió moral que afecta la manera en què el poeta contempla el seu material, juntament amb una economia de llenguatge molt colpidora. I, malgrat que les preocupacions d'Alpera siguin en gran part les mateixes, els seus temes principals sovint arriben a desenrotllar-se per camins inesperats.

Aquesta expansió temàtica ja sembla implícita en el títol: L'«emperadriu» __l'al·lusió, segurament, és a Carmesina__ ara presideix sobre un reialme que comprèn la totalitat de la Mediterrània i que s'estén vers Egipte, la terra d'Osiris, el déu dels morts. Així, la recerca d'una «pàtria» s'ha decantat vers l'orient: com ha dit Alpera en una entrevista:

L'Orient mateix és la recerca contínua de la nova pàtria, que no és aquesta, del sol que ha d'eixir cada dia, d'una cultura que es pot omplir amb més estètica, amb més ornaments, més metaforització: el que en definitiva estem buscant en aquesta Ítaca.25

Quant a l'«emperadriu» mateixa, ella assumeix algunes de les característiques que tenia la lluna en certes poesies anteriors:

L'emperadriu de l'Orient t'assumirà els verds ulls i els llavis de plata mentre t'anirà cercant els plaers de la ment i et desvetlle el dragó que regna dins el seu miharab, a l'entrecuix.

Més important, com demostren aquests versos, fa que el poeta es desviï dels plaers mentals per a seguir activament el sexe. (Això correspon a la interpretació que fa Alpera del Tirant, segons la qual Carmesina és la iniciadora.) Així, a la resta del poema («Mantis religiosa»), el poeta deixa de banda les imatges del vespre __de la vellesa imminent__ i s'associa amb el matí:

La mantis t'imposarà la seua natura. I la teua ànima, com un subtil fil de matinada, te l'hauràs de transformar tot sol en la crisàlide d'una altra primavera.

Cal notar, però, el «tot sol» del penúltim vers. Tot i que els poemes d'aquesta primera secció parlen de renovació __«mentre l'alè somnia una major naixença»__ ho fan d'una manera que en fa responsable el mateix poeta. Així el poema inicial comença: «Sublimes la penombra i transfigures els cossos a l'abast...», i això es reprèn en el segon poema: «Adoraré per sempre els bells cossos a la penombra / reflectint el desmai als meus ulls». La doble al·lusió a la «penombra» vol dir alhora que els «cossos» no es veuran clarament __existeixen en una forma vaga i poc definida__ i que hauran d'incorporar-se al present __«els cossos a l'abast»__ mitjançant la iniciativa del mateix poeta. A vegades, sembla més fàcil deixar-se endur vers el «no-res»:

El perfum de les flors et neguen la ment i els sentits. Et deixes portar conscient d'una dolça destrucció. És tan fàcil i captivador endinsar-te fins als límits del no-res.

Però això queda contrarestat per l'impuls sexual:

Tanmateix, la petita bèstia encara es rebel·la enmig d'espasmes vitals. Et somrius i li deixes fer mentre l'alè somnia una naixença.

L'impuls sexual, doncs, persisteix, bé que ara sigui menys cert d'aconseguir el seu objecte. Malgrat la presència d'uns quants poemes amorosos més o menys directes __«Creuré que la nit és teua...» n'és l'exemple més obvi__ l'aproximació a l'amor és tot plegat més circumspecta i reflexiva. Ací i allà, hi ha uns senyals de pessimisme: «Trist privilegi guaitar i fruir ara / d'altres indrets que no seran teus...», i un cop més, en el mateix poema:

... la rosella clarobscura del lliurament que et llepa de cap a peus com un nou caragol, viscosament endimoniat.

Però, en general, el futur és vist, si no amb optimisme, almenys amb una franquesa que es construeix sobre el passat. Un cop més, l'amor queda associat amb la destrucció, però ara com quelcom que s'ha d'acceptar lliurement: «L'amor i la destrucció t'aguaiten, / ebris de meravella, en qualsevol cantonada...». I el mateix poema comença: «El lleó de la sang avança assenyadament, amo i senyor, per les venes...». Aquí, «assenyadament» denota un sentit de reflexió, d'entrar en una experiència amb els ulls oberts, que es repeteix en altres poemes. Així, en «Amb els cavalls més veloços i sonors...», un poema que demostra la seva fe en la imaginació, Alpera diu molt senzillament: «proclame l'exultació dels cinquanta anys sàviament acumulats...», així suggerint que les lliçons del passat són encara actives dins el present.

Aquesta preocupació per l'experiència del passat no es limita a les poesies amoroses. En un poema esplèndid dirigit al poeta Ibn Jafāyâ, Alpera medita sobre uns versos del mateix poeta:

«Sóc font de llàgrimes i nostàlgia. Fins quan ploraré la desaparició dels amics i la pèrdua de la meua joventut?»

__i nega que els amics morts mai «desapareguen»:

No em seduiràs per les llàgrimes de la gravetat. No reclamaré com tu la plaça de l'oblit per tots els qui ja no hi són, per tots aquells amb qui vaig gaudir els primers estendards de la il·lusió. Les cases buides dels amics esdevenen fanals il·luminant les murtreres i les heures de la nit.

I molt apropiadament, el pròxim poema, dedicat a la memòria d'un d'aquests amics, Jaume Vidal Alcover, acaba: «En algun racó del món, continuarà florint la teua ànima descordada».

Potser la sorpresa més gran del poemari __i un dels seus punts més forts__ és la manera en què desenrotlla el concepte d'Ítaca __una qüestió alhora d'expansió i de restricció. Al començament del llibre, la història de l'Odissea sembla ésser rebutjada com un mite que ha deixat de servir: «Per què tensar l'arc d'Ulisses / si ja s'han alliberat totes les Penèlopes?». I d'ara endavant, Ítaca queda concebuda, no tant com un sol lloc, sinó com una varietat de situacions que potser existeixen tan sols dins la imaginació. D'aquí el títol de la tercera secció, «El bagul de les Ítaques», que va precedida d'una cita d'Espriu:

Ítaca: l'emigrant duu amb ell, en ell, Ítaca. El retorn és el darrer, íntim secret de la partença d'Ítaca. Te'n vas per l'estranya però humaníssima necessitat de tornar-hi.

En el primer poema de la secció, hi ha un moviment des del personal cap al col·lectiu mentre que Alpera sembla reflectir sobre la seva pròpia poesia recent:

Bescanviàrem les fonts del poble pels jardins tancats, on cultivàrem, humils i savis, belles convulsions catàrtiques de pètals i llavis.

I el poema acaba:

Enyoraves, però, el foc col·lectiu de la llar: enyoraves altra vegada els teus. Darrere el vidre entelat dels records, Ítaca, maliciosament seductora, t'acluca més que mai l'ullet.

Així, aquesta versió d'Ítaca és enganyosa, «maliciosament seductora». I en la pròxima poesia, adreçada a Carles Riba __un altre amic mort__ Súnion, que en les Elegies de Bierville havia semblat una altra Ítaca, queda destituït com a font d'alegria, que possiblement ha estat desplaçada: «Potser la il·lusió fuig cap a una altra illa». Tal com es desenvolupa el poema, arriba a afirmar la força de la «nostàlgia del retorn», tot reconeixent que un tal retorn seria prematur:

Fa calitja entorn de l'arxipèlag i la vida s'escola de pressa per un bri d'esperança. L'arribada no és encara al teu abast.

L'al·lusió a «l'arxipèlag» sembla indicar alhora un lloc determinat __les illes gregues__ i la possibilitat que «Ítaca» pot situar-se en més d'un lloc. Això sembla confirmat pel pròxim poema, que es refereix específicament a «totes / les Ítaques petites, solitàries...». Aquest és el poema més desesperançat de la sèrie: està basat en el viatge dels argonautes que, segons aquesta interpretació, deixen enrere el naufragi de tota una civilització:

L'argonauta es llança a l'aventura de l'Orient. El jardí dels marbres destrossats, l'antiga esplendor abrusada pel sol dels invasors, les oliveres desaparegudes dins la mar dels ignorants: difícilment podem reconèixer ja les illes de la saviesa.

Un cop més, el mite de l'Odissea sembla ésser rebutjat:

La polpa dels dits recorre els telers de totes les Ítaques petites, solitàries, a l'aguait inútil d'una altra Atlàntida.

I el poema acaba amb un sentit de desorientació: «Mentrestant, cremes a l'aire, / en un vaixell sense rumb, les darreres parpelles a l'Orient». Així l'«Orient» pot ésser una darrera font de l'esperança, però també de la destrucció. De fet, és la destrucció la que domina la major part del pròxim poema, que es centra en la mort d'una figura històrica __Alexandre el Gran__ des del punt de vista del poeta, que ell mateix viatja per Macedònia. En la seva essència, és un poema que tracta del dol __un dol que s'estén a l'Osiris egipcià, i comprèn així tota la Mediterrània Oriental. Però al final, ocorre quelcom d'inesperat: hi ha una al·lusió a Cavafis, que ha immortalitzat l'Alexandre en la seva pròpia poesia:

Amb la seua proverbial retòrica, Cavafis tensa ara l'arc i les fletxes d'aquell macedoni singular anomenat Alexandre el Gran.

Així, al capdavall, es fa que Alexandre revisqui mitjançant la força de la poesia, quelcom que sobreviurà l'existència del mateix poeta.

La força de la poesia és també el tema de l'últim poema de la sèrie que visualitza el poeta que torna a casa des d'una Ítaca que, més que mai, és un lloc de la imaginació. La natura de la seva experiència és encara dubtosa __«Ben pocs endevinaran si la faula es fon / o supera la imaginació...»__ però els amics es deixaran impressionar per les seves històries, la fama de les quals ha de perllongar-se més enllà de la seva vida: «No et moriràs mai. / Els fills de les amants recordaran el prodigi». (Aquesta fe en la força de la poesia s'afirma un cop més en l'«Epitafi» que tanca el llibre, on és descrita com «l'únic repte teu davant la mort».)

Les reflexions d'Alpera sobre Ítaca no acaben aquí, sinó són represes una altra vegada en el que constitueix, de moltes maneres, el poema climàtic del recull, «Ítaca». Això sembla relacionat amb el poema que el precedeix __«Epea / Erga (Paraules / Fets)». Aquest últim és evidentment una poesia amorosa, basada en la metàfora de la dona com una roca. Però en un cert punt llegim:

Silenciós, dur i enigmàtic, el teu rostre esdevé un bell vidre cisellat amb profecies de marbre grec...

Compareu el començament d'«Ítaca»:

Amb marbre de Carrara et cisellaré de nou, amor, com una antiga esplendor amb passió restaurada, com una plèiade de coloms fugint a l'alba.

Si aquí hi ha una connexió, vol dir que «amor» queda ambigu: podria referir-se a Ítaca, a la dona o a totes dues. I això, al seu torn, voldria dir que la dona queda implicada dins la idea d'Ítaca, quelcom que ajuntaria dos fils essencials de la poesia d'Alpera. És cert que, en el que segueix, hi ha uns ressons eròtics; en la segona estrofa llegim: «Emergiràs sempre de la meua mar com una àmfora/ incòlume, com un llençol tacat de gesmils...», on l'«àmfora» sembla repetir la imatge anterior de la perfecció femenina autònoma. I, igual com el poema adreçat a la dona, per bé que amb més franquesa, la poesia acaba amb una nota d'exultació:

Deliri que fon la neu, et perseguiré foll d'amor per tota Mare Nostrum, mentre els lleons de Creta encendran vells fulgors amb armes i bronzes. Els Ciclops des del seu trespol bramaran tot el coratge amb els vents iconoclastes de l'Egeu.

Tot i que Alpera encara dóna voltes a la idea d'Ítaca __que contínuament escapa a la definició__ ja queda evident que, de moment, ha deixat enrere el mite restrictiu de l'Odissea i que posa en moviment uns altres elements de saviesa antiga que uneixen el món antic i el modern en una síntesi que hom a penes hauria pogut anticipar dels llibres anteriors.

*  *  *

Amb cendres i diamants (1995) deixa de moment el tema d'Ítaca, i prolonga l'atmosfera introspectiva del poemari anterior fins i tot amb més economia. El mateix Alpera és conscient d'aquesta nova modulació; en una entrevista de l'any anterior, es refereix a la necessitat d'un tipus de llenguatge més directe:

De sobte m'adone que he de trencar amb aquesta fase barroca i dir les coses en un llenguatge, diguem-ne, espriuà. Buscar la màxima síntesi i claredat possible en el sintagma, a més de tractar d'expressar pensaments profunds o coses molt mastegades.

I un poc després, en la mateixa entrevista, torna a la qüestió de la senzillesa:

La idea és dir allò més complex amb les paraules més senzilles: el més sublim, el més colpidor, el més profund, amb els sintagmes rodons i directes. Aquest seria el desideràtum.26

El resultat, com ha observat Jordi Llavina, és una major unitat de forma i to:

... comença a endevinar-se una certa correlació entre aquells accents elegíacs i la forma més continguda d'Amb cendres i diamants respecte de la producció anterior.27

Alguns d'aquests poemes, és cert, no són menys «difícils» que els anteriors: tanmateix, la dificultat ve, no tant de la densitat del llenguatge __com, per exemple en Surant...__ sinó de l'economia de les juxtaposicions, dels salts inesperats d'un tipus d'imatge a un altre. Prenem, per exemple, el començament del primer poema del llibre:

El tren, ell mateix, va dient-se adéu. Li caldrà una fugissera sentor per a acomiadar-se? Esgotats els odres antics, la libèl·lula cerca la darrera màgia dins les magranes esqueixades per aquell color suprem, per aquell tacte superb.

Aquí, el «tren» com a símbol de la vida es presenta al començament, tan sols per a desaparèixer de la resta del poema. La transició a allò que ve després s'aconsegueix mitjançant una «fugissera sentor»: els últims besllums de l'experiència que provocaran el comiat. Aquest, al seu torn, és associat amb la «darrera màgia»: els «odres antics» __les fonts de la poesia anterior?__ queden exhaurits, i això mena a la imatge bellíssima de la «libèl·lula» __potser l'esperit de la poesia__ que busca la «darrera màgia» entre les «magranes esqueixades / per aquell color suprem, per aquell tacte superb». Allò que volen dir aquest «color suprem», aquest «tacte superb», resta poc clar: jo m'inclino a veure-hi unes al·lusions a la mort, la destinació vers la qual el «tren» es dirigeix. No obstant, tot i que qualsevol interpretació ha d'ésser provisional, el poema sencer porta convicció a causa dels seus ritmes interns i de la precisió amb la qual cada mot s'ajusta al context.

En canvi, el missatge que sorgeix d'aquest primer grup de poemes queda ben clar, a saber, que la poesia ha de sobreviure l'existència del poeta individual. En el segon poema, per exemple, confronta la «dama de l'alba» __una altra figura de la mort, que té el poder de representar les amants del passat. El poeta es presenta com una mena d'heroi que resisteix al «joc» de la dona, malgrat que a la fi ha de sucumbir a la mort. Però el poema acaba:

L'ombra definitiva escamparà el capvespre i regnarà amb aquell fulgor singular. El cant romandrà dins algun búcar il·luminat.

Aquí el «búcar» suggereix l'«àmfora» d'uns poemes anteriors: una imatge autònoma de la perfecció que resistirà les usurpacions del temps. I en el pròxim poema, la poesia, tot mirant cap al passat, intentarà omplir el buit que seguirà la mort del poeta:

Ulls amerats amb faules i llunes del passat. Voluptuositat d'ensomnis acolorits a l'hivern. Penyores arrelades en anells i papirs. Conjurs i sortilegis per retornar el moment. La vida ben aviat relliscarà pel riu com una fulla anònima i marcida del tot. El cant, amb un to greu, mirarà d'omplir el buit.

Aquest últim vers podria servir de lema a tot el llibre. Com ha observat Jaume Pérez Montaner:

El poema es presenta, llavors, com la lluita titànica i desesperada contra l'oblit, l'afany de duració i divinització més enllà d'anonimats i marciments, ferm com una roca, sempre a contracorrent, davant el riu que tot s'ho enduu.28

Al mateix temps, aquesta lluita contra l'oblit no li impedeix de donar consells a d'altres poetes __consells que evidentment són dirigits a ell mateix. De fet, el títol del llibre ve del segon poema de la secció intitulada «Calaix de poètiques»:

Amb cendres i diamants t'hauria agradat gravar el millor càntic. Declararàs la veu damunt papirs de soca d'olivera i l'escriuràs amb plomes d'ocell ferit. Sols així, amb la sang i el patiment d'altri, elaboraràs els més delicats filtres d'amor.

Aquí, «cendres» i «diamants» fan l'efecte de suggerir els dos aspectes contrastats, però complementaris, de la vida: «cendres», associades amb el patiment i la mort, i «diamants», com representant uns moments d'il·luminació. Els dos són necessaris, argumenta, per al «millor càntic»: el que és valuós en un nivell personal __«els més delicats filtres d'amor»__ tan sols pot aconseguir-se mitjançant una consciència de la col·lectivitat, «la sang i el patiment d'altri».

Més d'una de les poesies d'aquesta secció és preocupada amb qüestions d'equilibri. En un dels poemes que utilitza imatges medievals, «Des de la trona un tant joglaresca...», parla del «cavaller», que és el subjecte del poema, de la següent manera poètica:

Tant el vers dictat com el transit per l'ànima hauran de recolzar-se dins el port de la màgia. El tast diferent de les fruites el conduirà tard o aviat fins al millor càntic.

Alhora l'espontaneïtat («el vers dictat») i la reflexió, en altres mots, són necessàries per a la bona poesia. I en un altre poema, aconsella el poeta d'aferrar-se al concepte original del poema, com que és aquest «fil gros d'idees», paradoxalment, el que pot generar sorpreses.

El més sorprenent, i convincent, d'aquests poemes és la manera en què presenten l'amor com quelcom que s'ha d'abordar indirectament. Ja hem vist fins a quin punt l'amor depèn del patiment col·lectiu; en la primera poesia del grup també se'ns explica com això és qüestió de tècnica poètica. Així, adreçant-se a d'altres poetes com a «trobadors», Alpera escriu:

L'enginy i l'estratègia en l'art de la batalla va sempre més enllà de la glòria de la carn. Si desitgeu armar-vos bons cavallers haureu de ferir sàviament els mots i les metàfores, haureu de mantenir ferm l'equilibri de la bella dicció per aprendre l'humil secret de l'amor...

La «glòria de la carn», doncs, no és suficient; ha d'ésser filtrada a través dels mots per a ésser pròpiament posseïda. I en un altre poema, el mateix amor és vist com a inferior al plaer que dóna el caràcter efímer de la vida:

Sovint destapes els filtres de l'amor. Pretens florir les roses a l'abast i olorar el pol·len que t'atorguen les donzelles. Tanmateix, penses que la vida és més bella a mesura que va consumint-se en el no-res.

Aquests poemes que s'ocupen de la poesia són un senyal de la reflexivitat creixent del llibre com a conjunt. Un altre senyal __tot i que no significa res de nou en Alpera__ és la tendència a reflectir sobre la poesia existent i les al·lusions constants al Tirant. Un dels poemes del grup intitulat «Estampes del país» __«No m'agraden massa els convits...»__ sembla una paròdia afectuosa d'Estellés, i d'altres, com «També sóc com aquell qui, en temps de tempesta...», adopten conscientment l'estil i la tècnica d'Ausiàs March, la influència del qual vindrà a dominar l'última secció del llibre. Un dels poemes més interessants d'aquesta secció és el que comença «El txacolí, or fermentat dins la cova del ciclop...», poema final d'un grup intitulat «Tres estampes angleses i una de Donòstia». Comença amb la descripció d'un àpat en la qual l'atmosfera de benestar queda vivificada per uns tocs de sàtira afectuosa:

La Concha, pulcra dama del dinou, amb una majestuosa revolada de gavines, deixa caure lànguidament el mocador del capvespre i Madame Butterfly et somriu amb el seu dring daurat.

La segona meitat, però, és diferent: pel fet d'introduir el motiu d'un quest, treu el poema del seu context immediat i acaba amb una reflexió seriosa sobre la vida mateixa i sobre la possibilitat d'esperança futura:

Passeig de tamarius vora mar t'endolciran l'infart en les darreres escalades al castell. Prem l'argent dels teus polzes i guanya't, vell home enriquit, el definitiu or de la vida. Mesura els pocs guanys que et resten fins que t'enlluerne el raig verd de l'Atlàntida.

Paga la pena afegir que es tracta d'un poema molt ben construït: la transició des de l'escena inicial cap a la reflexió més àmplia és executada molt hàbilment, i el poema sencer queda encapsulat entre els dos sentits del mot «or»: aplicat, en el primer vers, al vi seductor, i, vers el final, indicant el molt diferent «or de la vida».

La segona part del llibre __«Amor, amor, jo só ver penident»__ consisteix en vuit poemes escrits a la manera d'Ausiàs March, amb una cesura forta al mig del vers. El títol ve de la poesia 65 de March:

Amor, amor, jo só ver penident com de ingrat vos he volgut reptar per no trobar lloc a mi convinent: és lo defalt com jo no pusc amar.

que queda imitada en l'«Introit» del mateix Alpera:

Com el docte poeta, en l'Amor trobares dues grans dificultats: saber qui és, d'on ve i què fa; de l'altra, saber reeixir-hi a temps per consumir-te del tot dins el foc. Les ramalades t'esgotaren l'abonament. Ni et cremares del tot dins la cassola al forn, ni et van coronar amb calèndules dins la teua mar, plena de seny i d'embriacs sense límit. Fes-hi el balanç i extreu-ne la lliçó, per si els déus et volen atorgar una altra vida millor.

En el seu conjunt, aquests textos semblen indicar que el poeta es reprotxa de no haver amat d'una manera bastant forta en el passat. Els mateixos poemes, però, suggereixen una situació més complexa. Igual com en el mateix March, no hi ha cap progressió evident, i les emocions sovint fan l'efecte de contradir-se. El que és indubtable, en canvi, és la sinceritat d'Alpera: un cop i un altre s'expressa amb la màxima claredat, amb una sensació de compromís emocional molt profunda. Cal assenyalar també l'abast extraordinari d'aquestes emocions, que van des de la paròdia desolada de March 29 («Calia que allunyàs ben bé de vós...») cap a l'optimisme de la poesia inicial, adreçada a d'altres poetes:

La joia dels ulls          i l'or de cada instant encara us pertany.          Jugueu-la al set i mig. Us dic que el cant          i la flama perduraran en aquells qui morim          lluitant per la vida.

Un cop més, hi ha un intent desesperat d'aconseguir un equilibri, sigui entre l'ànima i el cos, com en «Així com el colibrí picoteja insistent...», sigui entre la passió i la reflexió («És el foc o la ploma qui realment aixeca l'ànima?»). Tanmateix, a la fi, l'equilibri __sempre precari__ sembla fallar, mentre que el poeta admet a contracor el domini de la passió:

Malament viu qui té          lo pensament per enemic car la passió          comanda millor el viure. Condemnats som tots          d'una o d'altra manera. Deixem, doncs, obertes          les portes al foc rebel.

I en un nivell personal, en un dels pocs poemes dirigits a una dona, queda afirmat que el cos, malgrat tot, ha de persistir:

Poden envellir en mi          los mals hàbits però mai no consentiré          que el meu cos reste paralític.

*  *  *

A primera vista, Amor de mar endins (1996) podria semblar un llibre menys substanciós que els anteriors, però això és fins a un cert punt enganyador. Les dues primeres seccions consisteixen en unes poesies en versos curts, aparentment de tipus popular __una forma que Alpera ja havia cultivat en les «Tres cançons en la fira de la mort» de Temps sense llàgrimes. Tanmateix, en aquest cas, «popular» no és mot just; com el mateix poeta ha dit en una entrevista recent:

... he fet aquesta temptativa de fer una poesia popular en aparença, però que en el fons és una recreació de poesia culta a l'estil de tres grans poetes, el Salvat de La rosa als llavis, l'Alberti de Marinero en tierra i el Romancero de García Lorca.

I en la mateixa entrevista es refereix a una característica essencial d'aquests poemes:

... he de dir que des del primer poemari sempre he fet cançons o aires de cançons. Crec que això lliga molt amb una cosa que sempre he tingut present, la qualitat del ritme intern del vers.29

És cert que és la qualitat musical d'aquestes poesies __la coincidència perfecta de so i ritme__ el que ens colpeix primer, com en la poesia final de la segona secció:

Verderol, verderolet, piula que som un poble net. Verderol, verderolet, pinta'm cada dia els ulls de verd. Verderol, verderolet, puja'm sempre al teu arbret.

Un tal poema gairebé desafia l'anàlisi: el sentit, tal com és, sembla sorgir directament de la tornada, d'una manera que és alhora il·lògic i inevitable. En altres llocs, però, podem ésser més explícits: a vegades hi ha ecos de poemes anteriors, sovint tan lleugers que es deixen fàcilment escapar. Així les «crisàlides» de «cruix la síndria...» fan l'efecte de reprendre la «crisàlide d'una altra primavera» de «Mamis religiosa» (L'emperadriu de l'Orient) i l'«unicorni» de «Refulgeix la lluna...» i «Voldria pintar la teua nit...» és relacionat amb l'«Unicorni del cavall seductor» d'«Arnés calcigat per esbojarrats alens...» de la mateixa col·lecció.

Una altra manera d'expressar això seria dir que uns tals poemes, malgrat la seva lleugeresa aparent, tan sols es podrien escriure després d'una llarga experiència poètica, com si les preocupacions constants d'Alpera es miressin ara a través d'una òptica nova. Molt apropiadament, E. Rodríguez Bernabeu se serveix d'una metàfora semblant dins la seva excel·lent introducció al poemari:

El món és contemplat a través d'un vidre màgic, una mena de talismà que estilitza les figures femenines fins que prenen l'aspecte insòlit de fades extretes de les il·lustracions modernistes. Tot vol ser aprés, amb una voluntat de gaudi intens i extasiat alhora.30

Això indica una altra característica d'aquestes poesies, la manera en què se serveixen de l'estilització per tal d'aconseguir un efecte de distanciament, a vegades amb suggestions iròniques. En «Una encisadora fada esdevenia...», la «noia amb pèl de panolla» queda transformada en una mena de fada capaç d'executar miracles:

Amb la vareta del prodigi, la fada il·luminava les deus del coixí amb sentors d'alfàbegues a l'estiu.

I «les deus del coixí» semblen fer eco del poema anterior:

Com un llir encès, enmig d'un llac de plomes i coixins, t'espere, tremolós i corrupte, seduït del tot per un ventall de llunes modernistes.

En altres ocasions, aquest distanciament és més literal: tot i que l'element eròtic hi persisteix, les dones de les quals els poemes parlen sovint són absents o altrament remotes:

El teu amor, com un mos trencadís de pera d'aigua, refreda des del record aquell dolç ponent que patírem.

Fins i tot quan un encontre sexual sembla imminent, no hi ha cap intent de caracteritzar la dona, i el mateix amor, tot i deixar d'ésser destructiu, queda idealitzat en termes d'uns viatges imaginaris:

Carrega el vaixell de baladres i coixins i fugim mar endins cap a les illes cegues de l'amor.

De fet, un tal amor demostra una certa innocència, la qual ve a associar-se més d'una vegada amb els nens:

Amor de mar endins cap a altres continents, navegant en vaixell de paper i xiquets amb vestidet mariner.

I en la pròxima poesia, adreçada a una dona, els nens són associats amb el seu cos:

Dins una plèiade de xiquets arrodonint-te les cames, voldria cridar ben fort: et vull!

Unes tals al·lusions ens menen inevitablement a la infància del mateix poeta, al seu intent de tornar a una utopia de la qual queda sempre exclòs. Això es demostra en el que, en molts aspectes, és el poema més commovedor de la seqüència, en el qual es dirigeix a la seva mare:

Mare, no plores llàgrimes ni corindons des de la teua riba, tan llunyana. Tornaré de nou trencant el cel amb un ocell de foc, de fusta i d'acer. Disposa'm la roba dels diumenges! Que els galls del terrat proclamen la joia a tot el veïnat!

Allò que fa tan punyent aquest poema és la consciència que un tal estat de coses mai no podria succeir; ni tan sols la poesia té la força de tornar-nos a una infància perduda, i el mateix és cert dels amors perduts. I vers el final de la seqüència, els seus dubtes entorn de la força de la poesia semblen arribar a un moment crític. En la poesia anterior, havia demanat, amb una confiança aparent: «On és l'origen del doll,/ la veu lírica que t'il·lumina?». Ara, però, sembla molt més pessimista:

Des de Hyde Park, la lluna ruborosa de núvols m'acompanya fins a la cambra. La balada que us plany el trobador encendrà pits de donzelles a mig obrir. L'amor descordat s'endurà a la tomba la meravella de l'engany i la ploma.

Com en altres poesies de la sèrie, l'economia absoluta de l'escriptura causa dificultats, més que res pel que fa a les connexions entre les tres estrofes. El poema comença, evidentment, en el present: la «lluna ruborosa / de núvols» __potser una imatge de l'amor ennuvolat__ no es deixa escapar. La segona estrofa es transfereix al passat, però a un passat vist com si fos present: el cant dels trobadors encendrà les «donzelles» __remarqueu el terme medieval__ d'amor, però a la fi __i la resta del poema segurament implica això__ són morts per sempre, i han portat les seves cançons amb ells. En l'estrofa final, el lligam entre aquest passat i el present es fa mitjançant el mot «descordat» __«excessiu», però que també suggereix el despullar-se d'un vestit medieval: així com els trobadors han portat les seves cançons i les seves dones a la tomba, el mateix poeta ha de confrontar el destí. (De fet, l'últim vers diu més que això: l'«engany» __les estratègies de l'amor, però també la natura enganyadora de la mateixa escriptura?__ i el mateix instrument de l'escriptura, tot i que els dos siguin «meravellosos» a la seva manera, seran engolits per la mort, juntament amb l'amor que simbolitzen.)

La secció final, amb l'excepció del darrer poema, que un cop més és en versos curts, torna al tipus de poema al qual hom està acostumat dels poemaris anteriors. Tanmateix, hi ha certes diferències: en un nivell superficial, el poeta continua viatjant pel món, més específicament a Suècia i Rússia; més important, l'amor desapareix de la major part d'aquests poemes, tan sols per a reaparèixer al mateix final: en canvi, hi ha una reflexió constant sobre el sentit de l'exili i del retorn, i sobre les possibilitats de continuar escrivint poesia. Malgrat que es refereixi a Ítaca només una vegada, hom té la impressió que mai no és lluny de la imaginació d'Alpera. En el poema sobre Sant Petersburg, per exemple, es veu dins el paper d'Ulisses, però d'un Ulisses que ha quedat separat del seu mite: «Petersburg obrirà els braços a Ulisses, / perdut en el temps i en la forja d'un poble». I el poema acaba com si l'estranyesa del lloc mateix el pogués conduir a unes Ítaques noves i finals:

Les fulles i el vent que rememore t'ajudaran a endinsar-te per les illes del Neva que dibuixen el teu darrer perfil de rondons i subtils harmonies.

Si la mateixa Ítaca queda «mig amagada», constitueix més que mai un lloc mental. Una poesia commovedora dirigida al seu fill comença: «Deixeu-me romandre amb els meus./ Viatger infatigable, sempre tornes als teus». Tanmateix, així com el poema es desenvolupa, esdevé evident que aquest no és el retorn que busca:

En silenci i amb els ulls ben oberts, contempla'ls de nou mentre estires el temps fins aconseguir l'orgasme del retorn.

El veritable retorn, doncs, és més que físic: molt significativament, és vist en termes sexuals, com ja havia ocorregut en certs poemes d'El magre menjar. Així, més que un assumpte purament mental, es tracta de quelcom que lliga els diversos fils de l'existència del poeta en un sol acord complex.

Quant a les possibilitats de la poesia, són vistes ara en uns termes fins a cert punt emmudits, no com a quelcom que contraresta l'absència, sinó com allò que fa que l'absència sigui tolerable: «Tan sols la veu, gos fidel en la penúria, / no redola envers el costat fosc de l'absència». No obstant, l'ensomni... que et podria llançar a l'infinit, malgrat tot, encara persisteix, i en el poema final d'aquesta secció __l'únic que es refereix a l'amor__ Alpera acaba amb el que Rodríguez Bernabeu anomena «un somrís amarg»:³¹

Patiment i plenitud d'assaborir-te entre les mans. Entre peixos ferits trenques el cresol que malcria el voler. Ulls socarrats d'esperança aconhorten la negror assumida.

Com el mateix Alpera ha explicat, Amor de mar endins, juntament amb d'altres provatures en procés __com ara el poemari inèdit incorporat a darrera hora, Els bells papirs d'Alexandria__ duu a terme un altre cicle de la seva obra. Allò que portarà el futur, ningú ho sap: tanmateix, amb dotze poemaris al seu crèdit, no hi ha cap dubte que Lluís Alpera és un dels poetes catalans més distingits, un poeta que ha reeixit a inserir-se en el corrent principal de la poesia catalana des d'allò que ha anomenat la «doble perifèria» de València i d'Alacant. Això, com ell mateix admetria, ha estat una tasca difícil: no obstant, a partir dels malentesos que van rodejar la seva suposada fase «realista», s'ha tornat a modelar com un poeta essencialment líric, la vitalitat i la imaginació del qual han fet que escrivís alguns dels millors poemes del nostre temps. Malgrat que hagi fet reviure uns temes molt antics __l'amor, la mort, les possibilitats de la mateixa poesia__ és finalment pel seu llenguatge que ha d'ésser jutjat. Tan aviat com el 1979, Salvador Espriu va observar:

En conjunt, heu aconseguit una obra preferentment travada i personal, d'una coherència i una serietat que impressionen, una obra que exigia la seva existència, que no és en cap ocasió un esplai, sinó que sempre és necessària per a vós i els vostres lectors: heu aconseguit la poesia de Lluís Alpera.32

Més que res, Espriu era conscient d'una veu, una veu que Alpera ha continuat desenrotllant d'unes maneres sorprenents, però que queda sempre inequívoca, sigui en la riquesa del seu vocabulari o sigui en els salts imprevistos de la seva imaginació. La poesia d'Alpera és sovint difícil, fins i tot en la seva fase «realista», però es tracta d'una dificultat merescuda, gràcies a l'atenció extrema als mots i a allò que són capaços d'expressar. Pocs poetes catalans han treballat tant en si mateixos, o per comprendre la seva pròpia natura, o per entendre allò que vol dir viure en un temps i en un lloc determinats; el resultat és un cos de poesia impressionant que continuarà compensant moltes lectures.