La revolució ambiental pendent
Ramón Martín Mateo
Catedràtic de Dret Administratiu
| (Isaïes 14, 7-8) | ||
Les relacions entre economia i protecció del medi, que han tingut anticipants genials, sols recentment han merescut un tractament científic, encara circumscrit, gràcies a la connexió que s'ha establert entre les causes immediates de la deterioració ambiental i la recerca de beneficis per part dels espoliadors dels sistemes naturals.
Des d'aquest enfocament, proposem justificar sumàriament que, tot i que el mercat pot ajudar a resoldre els problemes ambientals, que potser provoquen, per cert, el final de l'aventura de l'Homo sapiens, no hi ha altra eixida que una regulació adequada, impensable si la majoria de la societat no pren consciència d'aquesta necessitat.
La idea de l'inesgotable o l'incommensurable és reconduïda a un concepte abstracte, com és, en l'altre extrem, el del no-res, el zero, valors absoluts que ens són d'escassa utilitat a l'hora de prendre decisions sobre magnituds intermèdies.
Eacute;s obvi que els recursos del cosmos s'exhaureixen progressivament, i més evident encara que els del nostre planeta van disminuint, i que, molt abans del seu exhauriment total, mancaran d'utilitat biològica i econòmica alhora.
Aquesta constatació elemental ha sigut escamotejada durant segles per plantejaments metafísics que concebien un món antropocèntric i que assignaven a l'home un origen diví i un apoderament d'aquesta índole per a gaudir de la natura posada a la seua disposició.
Dogmes d'aquest tipus, que apareixen expressament i implícitament en totes les religions, es van infiltrar també en ideologies cruament materialistes, que avui, feliçment, no tenen cap predicació. Paradoxalment, els majors abusos ambientals coneguts es van produir en l'època de l'economia socialista rígidament planificada.
Ja des del 1798, el maltusianisme es va plantejar les relacions entre creixement i disponibilitat de recursos, si bé, en el cas dels aliments, per exemple, aquestes hipòtesis a mitjà termini no van resultar provades. Però a partir d'aleshores, la ciència econòmica quedava oberta a aquesta problemàtica, rebuda pels economistes clàssics, que van insistir rigorosament en la limitació dels recursos, fet que va obrir pas a la teoria del creixement estacionari, la qual sosté el modern enfocament del desenvolupament sostenible. Més endavant, encara sense al·ludir directament a la problemàtica ací tractada, es va preveure que la ciència econòmica futura se situaria per davall d'altres valors jeràrquicament superiors.
La tesi dels límits del creixement tornà el 1971 al primer pla de l'atenció científica econòmica, amb transcendència en tots els medis intel·lectuals i, fins i tot, en el gran públic, com a conseqüència dels treballs aportats pel Club de Roma, una organització informal, avui pràcticament extingida, que va cridar l'atenció en els anys setanta sobre aquestes circumstàncies i la consegüent deterioració catastròfica dels recursos ambientals, cosa que va suscitar reaccions irades per part d'alguns economistes convencionals, que pràcticament també van coincidir amb els obedients a credos ultraterrenals en l'assignació d'il·limitades potencialitats a la creativitat humana.
Els precursors, pràcticament contemporanis, de la inquietud ambiental no es van equivocar en el diagnòstic general, però si en les previsions concretes, extretes d'ingenus models matemàtics alimentats de sèries de dades i d'estimacions d'informació, recolzats més en la subjectivitat que en el rigor.
De fet, el sistema econòmic mundial no només no s'ha esfondrat en les dates previstes, sinó que ha crescut des d'aleshores espectacularment, procés que pot durar algunes centúries més, o potser mil·lennis, però les bases del raonament lògic no s'han desmuntat. Si no canvien les regles de joc econòmiques, el desenllaç previsible serà catastròfic. La solució solament pot donar-se si el canvi es produeix en dues dimensions:
-Organització social
-Innovació científica
Totes dues afecten intrínsecament el funcionament de l'economia, i el tractament teòric d'aquesta proposa, precisament, de manera prioritària, l'assignació racional de recursos escassos.
No sembla que puguem prosperar indefinidament per la senda de la teoria del desenvolupament sense restricció. Els diversos subsistemes terraqüis tenen límits sobre els quals, tot i que fer-ne una fixació precisa és una tasca àrdua i problemàtica, en grans magnituds, podem coincidir.
Manejant la informació facilitada per l'última edició, de desembre del 1998, de l'informe del Worldwatch Institute, hem considerat indicatives les xifres següents:
Població mundial
Quan es traspasse el llindar del segle XXI, la humanitat agruparà uns 6.000 milions d'individus, xifra considerable en si, però que, sobretot, reflecteix clarament un increment exponencial a curt termini, que contrasta amb els 100 milions dels inicis de l'era cristiana i ofereix un creixement de quatre vegades el nombre d'habitants de la Terra en relació amb els que hi havia a finals del segle XIX.
Alimentació
Malgrat que el progrés econòmic i el control químic de la fecunditat femenina han restringit l'explosió demogràfica, el planeta albergarà, sense cap dubte, 10.000 milions de terrícoles en la pròxima centúria, fet que no implicaria major problema si la resta de les circumstàncies es mantingueren constants, és a dir, si la gran majoria dels terrícoles continuaren alimentant-se de vegetals i no donaren als animals domèstics aquests recursos per a ingerir posteriorment les seues carns, cosa que, gràficament, implicaria que els xinesos continuaren amb la seua escudella d'arròs i no la substituïren per cuixa de pollastre, i menys encara per hamburgueses de vaca. Naturalment, haurien de continuar indefinidament utilitzant la bicicleta i no l'automòbil com a mitjà personal de transport.
Amb la tecnologia actualment disponible no seria físicament possible aquest canvi d'hàbits, que equivaldria a carregar el planeta de 400.000 milions d'indis amazònics amb el seu règim de vida actual.
Les terres rendiblement arables estan esgotades. Ampliar-les a costa de reduir encara més la coberta vegetal proporcionada per la nostra gran reserva filtrant, la selva tropical, incrementaria fabulosament els problemes ambientals: desapareixeria la fusta i les aigües subterrànies es contaminarien més encara a causa dels fertilitzants, fet que després transcendiria a les aigües superficials i als mars.
La generalització de la dieta nord-americana, que no tenim el dret de prohibir, implicaria en el segle XXI, segons l'informe que seguim, dedicar-hi la collita de quatre planetes. Un alleujament solament podria venir de l'eficàcia aportada per la biotecnologia, però segurament el remei seria pitjor que la malaltia, no en termes de salut precisament, sinó de biodiversitat.
Transport
Però el fet veritablement greu seria la generalització de les pautes nord-americanes d'utilització de l'automòbil, que implicaria una flota mundial de 5.000 milions de vehicles, a raó d'un per cada dos habitants. Solament els productors i els empresaris del petroli posen en dubte l'existència actual de l'efecte hivernacle, derivat de l'increment del CO², sobretot per l'ús de combustibles fòssils. Els 2.500 científics que integren el grup d'experts sobre el clima de les Nacions Unides no ho dubten. Per cert, que el passat any 1998 ha pogut ser el més catastròfic dels que hi ha en la memòria humana, recordem la incidència incremental del denominat efecte «corrent del Niño» el desbordament en la Xina del riu Iang-Tsé, l'huracà Mitch a Centreamèrica, els grans incendis forestals al sud-est asiàtic i a l'àrea de les Amazones, i les excepcionalment altes temperatures que s'han originat en moltes àrees de la Terra.
Probablement, però, aquest insensat procès es pararà per altres raons. Abans que s'esgote l'últim barril de petroli, i sense esperar el recanvi pel gas natural, que durarà un poc més, els preus es dispararan i els mercats atendran amb comptagotes la demanda.
Eacute;s fàcil que aquesta tensa situació tendesca a solucionar-se, com s'ha fet habitualment, mitjançant l'ús de la força per part de les potències colonials o els seus equivalents contemporanis, però ara les circumstàncies han canviat. Recordem que les nacions que avui pugnen més decididament per la modernització i que tenen el major nombre d'efectius humans disposen d'armament nuclear i biològic i de mitjans per a transportar-lo a llarga distància.
La ciència econòmica moderna ja ha assumit el principi de la universalitat del marc de les relacions actuals, tot i que encara és lluny de descobrir les condicions necessàries perquè siga efectiu, ja que no es tracta d'extrapolar les condicions que regien per als mercaders venecians o per als botiguers de les ciutats barroques burgeses.
El risc, gens artificial, per cert, de l'actual quadre econòmic és la seua mundialització defectuosa, que es ressent, d'una banda, de l'excés de nacionalisme proteccionista i, d'una altra, de l'absència total de regulació dels paradisos fiscals, les seus més significatives dels quals, no casualment, s'assenten a les illes que servien de base als filibusters del Carib, també aleshores protegits per la Corona britànica.
Els investigadors de les ciències de la natura han constatat que, efectivament, la Terra és un cos astral amb característiques positives per a l'aparició de la vida i la posterior evolució d'aquesta, fet que es deu, en primer lloc, a la favorable posició del nostre planeta en relació amb el Sol, la seua nutrícia font d'energia, suficientment proper i llunyà a l'embolcall gasós de la Terra, cosa que ha determinat la biosfera, que evidentment és única, interrelacionada i olímpicament aliena a jurisdiccions nacionals i a sobiranies geloses.
La preservació de les condicions provitals de la biosfera exigeix actuar sobre les fonts locals que poden alterar-les, fet que ens obliga a considerar xarxes progressivament complexes de sistemes naturals interrelacionats, com poden ser els que comporta el cicle global de l'aigua, que inclou els cursos subterranis, els superficials i les alteracions d'aquests, amb la seua transcendència per a les aigües marines costaneres i els grans complexos oceànics.
La situació dels mars està condicionada alhora per activitats humanes que aparentment no tenen res a veure amb això: l'agricultura, la indústria de la fusta o la conducció d'automòbils. Ara bé, l'escalfament de les aigües marines per aquestes causes influeix en la situació dels casquets polars i en el règim de precipitacions, tot i que els mars poden comportar l'únic alleujament vàlid per a aquestes alteracions antròpiques, diluint el carboni i traslladant-lo a través de la cadena tròfica a les profunditats marines.
Tot això, que encara per als cultivadors de ciències més complexes, com són les socials, resulta evident, no ho és per als dirigents actuals de la societat, i si ho fóra, tampoc influiria en els seus designis.
No obstant això, recordem que, com a conseqüència dels avanços espectaculars dels coneixements en ciències naturals, sabem que la dinàmica inerta de la biosfera es complementa amb l'aportada pels sistemes animats, i que entre aquestes es produeixen interaccions importantíssimes que es remunten a la mateixa creació de les condicions actuals, fet que fou degut des d'un principi a l'aportació d'oxigen per una nova expansió de bacteris que canviaria les condicions anaeròbics precedents.
El correlat de la globalitat deduïda per les ciències de la natura per al sistema Terra és el que es postula des de les ciències socials quant a la redistribució dels beneficis i la càrrega que el planeta ofereix als seus habitants, pel que fa als pobladors actuals i, sobretot, a les generacions venidores.
La implacable lògica de les xifres ens orienta sobre la inviabilitat del manteniment de les condicions actuals, almenys pel que fa a l'anivellament de les que afecten ciutadans de diverses circumscripcions polítiques nacionals. La conseqüència no pot radicar en línia amb el més pur inhibicionisme, confiant que, a la llarga, a través dels mil·lennis, potser espontàniament, convergesquen les diferències actuals en renda i benestar. Els més desafortunats ni voldran ni podran esperar. Abandonats a l'atzar, contingents gens menyspreables de grups nacionals que s'han desenvolupat ara eixiran endavant; però això potser no serà assimilable pels sistemes naturals bàsics. Alguna cosa caldrà fer, encara que no se sap ben bé què ni, sobretot, com.
La solidaritat és un condicionant derivat no sols de consideracions morals elementals -els que en tenen més haurien de repartir amb els que en tenen menys-, sinó d'exigències cruament materialistes: si no aconseguim un desenvolupament sostenible per a certs països menys pròspers, en els quals avui s'alberguen els grans pous cecs de gasos hivernacle i les més importants reserves de biodiversitat, el conjunt natural planetari se'n ressentirà.
Hem de reconèixer que tot això no afectarà de moment els membres de les generacions actuals. No hi ha previsibles guerres de l'aigua, i les del petroli es faran esperar, però els nostres descendents trobaran dificultats progressives per a assimilar el llegat ambiental i els riscos socials que sembla que els transmetrem. Hi ha un gran repte quant a la resposta social universal al desordre global introduït en els sistemes naturals.
Així com el manteniment de l'ordre públic o de la pau convivencial, des de la Revolució Francesa almenys, s'ha reconegut com a competència inexcusable de l'Estat, la conservació de l'equilibri ambiental és també una responsabilitat intransmissible dels poders públics.
Se suposa que una aclaparadora majoria dels subjectes no agredeixen pel carrer els seus conciutadans ni tampoc no deterioren conscientment els sistemes naturals, però això no lleva l'exercici obligat per part de l'Estat de les potestats que li són inherents per a l'establiment de les regles de joc pacificadores, que afecten les relacions socials bàsiques.
Caldrà situar la preocupació pel medi en el primer pla de les inquietuds col·lectives, cosa que efectivament es produirà no més enllà de dues generacions, una vegada arriben al poder els ciutadans educats des de joves en la consciència ambiental. Aleshores, el dret ambiental predominarà fins i tot sobre la perspectiva individualista dels drets humans.
La causa de les nostres preocupacions actuals s'origina clarament en la dissociació de dos enfocaments que haurien de coincidir: l'econòmic i l'ambiental.
Tot i que, etimològicament, aquestes dues expressions volen dir el mateix, d'acord amb les respectives arrels gregues, en la pràctica s'ha intentat créixer empresarialment a costa de l'ambient. Ningú, llevat d'un piròman pertorbat o un equivalent, danya conscientment la natura sense pretendre un lucre concret o, almenys, economitzar esforços. Seguint l'exemple del foc forestal, recordem que la majoria dels incendis en aquest medi són ocasionats per excursionistes insensats que volen escalfar-se o cuinar, pastors que persegueixen millors pastures, llauradors, urbanitzadors o comerciants de fusta cremada.
Els mateixos propòsits transiten pels medis industrials, on s'intenta obtenir beneficis addicionals abaratint els processos productius a costa de béns comuns, que es destrueixen sense que es pague per fer-ho.
Es produeix així el que els economistes denominen interiorització d'externalitats, de la qual és una manifestació típica la contaminació dels sistemes naturals -aigua, aire, sòl-, fet que tracta de corregir preventivament el dret ambiental mitjançant l'establiment de limitacions i de càrregues determinades per l'aplicació del principi contaminador-pagador. Si no funcionen aquests correctius, caldrà introduir mecanismes repressors com els inherents a la sanció administrativa o penal de determinades conductes, procediment que es completa amb la recuperació, a través del funcionament de l'institut de la responsabilitat objectiva, de l'import dels danys produïts.
Tant l'estratègia repressiva com la reparadora circulen per procediments netament jurídics, en els quals s'enfronten amb dificultats derivades de la falta de convergència de les disciplines recollides en la rúbrica d'aquest epígraf. Els aplicadors de les normes, -jutges i administradors-, necessiten que, amb una certa aproximació, s'avalue la suma dels danys i els perjudicis, però ni els experts en ciències de la natura són capaços de mesurar exactament la importància d'una agressió ambiental, ni els economistes estan en condicions de traslladar aquesta estimació a unitats monetàries.
El procès valoratiu es complica més encara si tenim en compte que les més importants distorsions del medi afectaran sobretot les generacions venidores, que patiran, segurament, les conseqüències de l'efecte hivernacle que estem introduint en la biosfera.
La correcció de les conductes econòmiques de transcendència negativa per als sistemes naturals bàsics s'enfronta a altres dos inconvenients greus: la impossibilitat de suprimir totalment la generació de residus potencialment contaminats i l'impuls social per a l'increment de les deixalles.
Des del primer enfocament, les ciències físiques ens recorden que la segona llei de la termodinàmica estableix inexorablement que tota transformació de l'estat de la matèria genera calor, residus en suma.
D'altra banda, la civilització del lliure mercat, en la qual, feliçment, estem immersos, requereix un exercici continu d'intercanvis en virtut dels quals els demandants hauran de sol·licitar nous béns perquè els oferents puguen traure un rendiment ple dels dispositius productius. Una societat austera que adquirira els productes de consum escaridament necessaris per a satisfer necessitats bàsiques i tinguera subministraments de llarga durada col·lapsaria el sistema econòmic. Hàbits monàstics generalitzats reduirien dràsticament la contaminació, però induirien una catàstrofe sense precedent en Occident, que impediria, a més, el desenvolupament de països d'altres àrees del món, mancats aleshores de disponibilitats de capital i d'oportunitats de mercat.
Els postulats de l'economia i de l'ecologia no són necessàriament contraposats, sinó que és possible integrar-los de manera harmoniosa prenent corn a base el que s'ha qualificat com desenvolupament sostenible, que reconeix la necessitat d'afavorir l'avanç econòmic dels països menys avançats aprofitant els progressos tecnològics de les nacions industrialitzades, sempre que no es traspassen determinats llindars de qualitat ambiental.
La sostenibilitat és al mateix temps un pressupòsit intrínsec per al desenvolupament dels països pobres, ja que és impensable que puguen eixir d'aquesta condició si deterioren els seus recursos: aigua, sòl, boscos. La contaminació es, en si, un balafiament i, per tant, a mitjà i llarg termini resta riquesa. Aquestes consideracions són vàlides també per a les societats avançades, que podran créixer més, econòmicament i ecològicament alhora, generant combustibles nets i equips descontaminadors i incrementant la productivitat sobre la base de tecnologies netes.
Els seus antecedents es concreten amb el denominat Informe Bruntdtland, anomenat així per haver sigut formulat precisament per una comissió de juristes presidida per la que després seria presidenta de Noruega.
La Comunitat Econòmica Europea ja havia anticipat la seua preocupació per l'assoliment d'aquesta simbiosi, i per això, en la Declaració del Consell d'Europa de 1985, s'assenyalen les relacions recíprocament beneficioses entre economia i ambient, que avancen amb el IV Programa d'Acció 1987-1992, que ja recull la proposició de vincular la dimensió ambiental amb les polítiques que es proposen crear les condicions necessàries per a un creixement econòmic sostingut. A més, l'Acta Única inclou en l'article 130.R. 1, com a objectiu de l'acció de la Comunitat, conservar, protegir i millorar la qualitat del medi ambient i garantir una utilització prudent i racional dels recursos naturals.
El Tractat de la Unió addiciona una novetat significativa quan assigna a la Comunitat la missió de promoure «un creixement sostenible i no inflacionista que respecte el medi ambient», fet que reflecteix l'opinió dels caps d'estat i/o de govern que, en reunions precedents, s'havien pronunciat en el sentit que «el creixement sostingut ha de ser un dels objectius de totes les polítiques comunitàries».
L'anomenat V Programa, rubricat precisament Cap a un desenvolupament sostenible, l'entén com «una política i una estratègia de desenvolupament econòmic i social continu que no vaja en detriment del medi ambient ni dels recursos naturals, de la qualitat dels quals depèn la continuïtat de l'activitat i del desenvolupament dels éssers humans».
Com a precedents immediats, cal citar la Carta Mundial de la Natura, adoptada el 1982 per l'Assemblea General de les Nacions Unides i precedida per la de Nairobi, de maig del mateix any, i les deliberacions de la Comissió Mundial de les Nacions Unides sobre ambient i desenvolupament durant el període 1984-1987, que es van concretar en l'informe denominat El nostre futur comú, anomenat també Informe Brundtland, nom de la presidenta de la Comissió. Quasi simultàniament, el PNUMA va redactar, el 1987, el document denominat Perspectives ambientals per a l'any 2000 i següents. Per iniciativa de certs governs i fundacions es va establir a Ginebra el Centre per al Nostre Futur Comú, que va ajudar a organitzar la Cimera de Rio i va celebrar el 1990 una important reunió a Vancouver, però que sembla haver perdut impuls.
Segons la Comissió Brundtland: «El desenvolupament sostenible és el desenvolupament que satisfà les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat de les generacions futures per a satisfer les seues pròpies necessitats».
El substrat autoritari del dret ambiental no obstaculitza que els seus objectius puguen ser també aconseguits traslladant al mercat els costos implicats en l'evitació dels danys o en la restauració dels perjudicis. A aquests propòsits responen les ecotaxes, que recarreguen els productes alienats amb gravàmens aplicables a la descontaminació, com és el cas, per exemple, de la facturació de les despeses de recollida i tractament dels residus urbans, o els ecotributs, que incideixen sobre determinats béns per tal d'impedir que aquests siguen utilitzats negligentment, com ocorre sobretot en l'àmbit de l'energia d'origen termofòssil, però també amb altres combustibles, els nuclears, que encara que no contaminen sistemàticament l'atmosfera, aporten riscs no desconeguts i costos elevats a causa del desmantellament de les centrals quan acaba la seua vida productiva.
El mercat pot modular-se també econòmicament com a conseqüència de l'aplicació de tècniques clàssiques del dret administratiu, encara que amb reformulacions modernes, cosa que implica de ple l'institut de la concessió.
A través de la suposada comercialització dels permisos per a contaminar poden obtenir-se modestos progressos a escala nacional. Aquesta possibilitat es recull en la legislació nord-americana sobre contaminació atmosfèrica i parteix del càlcul d'un nivell màxim d'immixtió en una àrea determinada, que dóna lloc a quotes d'emissió per a les indústries ja instal·lades, que podrien ser alienades si, per l'abandonament del negoci o per la introducció de tecnologies més netes, l'emissió permesa fóra rebaixada.
Però l'aspecte més interessant, en relació amb la millora de les condicions ambientals a través del mercat, és que aquells que ofereixen productes que incorporen progressos ambientals puguen obtenir avantatges competitius.
El primer enfocament es relaciona amb els distintius que els estats i la Unió Europea permeten incorporar a la presentació en el mercat de determinats béns, dels quals és prototipus l'Ecoetiqueta Comunitària, que acredita els positius avanços ambientals introduits amb la fabricació dels productes i els que podem esperar quan els utilitzem. Es confia que els consumidors ambientalment motivats discriminen positivament aquests béns i els adquiresquen preferentment en relació amb altres d'alternatius, però de menor qualitat.
Las auditories ambientals posen en relleu també el nivell de sensibilització de les empreses i acrediten no només que compleixen les exigències legislatives sobre contaminació, sinó també que tenen adoptat un projecte que emprèn, amb ambició de progrés positiu, actuacions ambientalment rellevants. Igualment, es confia que els operadors econòmics relacionats amb l'empresa -clients, subministradors, finançadors, asseguradors, etc.- tinguen en compte aquesta disposició i atorguen a les empreses que es comporten així un tractament econòmicament positiu.
Aquestes verificacions, per cert, oferiran oportunitats de treball als juristes, ja que es tracta, abans de res, de certificar que les empreses auditades estan al corrent de les seues obligacions ambientals. Desgraciadament, el nivell de conscienciació de la societat quant a aquest tema és encara baix, i això transcendeix, lògicament, l'escassa implantació d'aquests instruments.
Fins i tot en l'àmbit dels controls de mercat que hem analitzat en l'apartat anterior, la intervenció administrativa constitueix una qüestió prioritària. La imposició de les taxes compensadores per a interioritzar externalitats que afecten els sistemes naturals exigeix l'exercici de clares prerrogatives públiques, i ocorre el mateix amb l'extensió de les característiques clàssiques del demani a altres medis, com l'atmosfèric, que no estaven inclosos formalment en el repertori dels béns de titularitat col·lectiva.
La teoria del desenvolupament sostenible parteix també d'aquests pressupòsits en relació amb els components biològics del planeta. D'acord amb aquestes ponderacions, hauríem de concretar els excedents de la biomassa que poden ser retirats sense perjudicar la capacitat reproductiva dels diversos sistemes, cosa que és vàlida també, per exemple, per a la caça, la pesca, l'agricultura i l'explotació forestal.
Tècnicament, caldria aplicar aquest enfocament a tots els béns naturals no renovables, encara que siguen inerts, si se'n pot preveure l'exhauriment, com és el cas dels combustibles fòssils. Aquesta estratègia, permanent i supraconjuntural, té com a pressupòsit el fet indubtable que els béns terraqüis globals no són d'una nació determinada, ni d'una generació concreta, sinó de tots els habitants actuals i potencials del planeta.
La tutela ambiental requereix, doncs, el suport inexcusable de l'ordenament jurídic, encara que l'adopció a aquest efecte d'un dispositiu exigent i adequat requerirà també un suport social consonant, necessari, a més a més, perquè el compliment de la llei siga la regla general i no l'excepció. Progressivament, els ciutadans, com ha passat en altres camps, acomodaran espontàniament les seues conductes als requeriments ambientals. Amb això, les infraccions seran excepcionals i les sancions quedaran substancialment subsumides en el codi penal, que afecta nuclis marginals de població.
Tanmateix, com ja hem advertit, passarà molt de temps fins que s'arribe a aquesta situació i, a part d'això, el dret ambiental haurà d'expandir notablement el seu camp d'aplicació i arbitrar nous instruments d'intervenció per a fer front a la principal amenaça que plana sobre la prolongació de la pervivència de la nostra espècie: la conservació de les característiques fisicoquímiques de la biosfera que ens han permès arribar fins ací enfilant-nos per les escales evolutives de la biodiversitat.
Sembla evident que per a nosaltres no funcionen els codis de comportament instintius, que orienten correctament altres relacions amb el medi, els gens ens impulsen a tenir cura dels nostres fills, però no dels nostres rebesnéts. Res no ens impulsa de manera innata a manejar correctament els artefactes tecnològics que hem acumulat des del descobriment del foc, les virtualitats contaminadores dels quals, per cert, són anàlogues a les inherents a la majoria dels dispositius que utilitzem per a produir energia.
Així, doncs, hem de bandejar com a catastròfica qualsevol doctrina que pretenga trobar també ací la panacea en l'espontaneisme individual i la liberalització de les conductes socials. El joc de la competència, el mercat, el desmantellament d'empreses públiques ineficaces i moltes altres iniciatives que en aquests moments estan portant-se a terme poden ser benvingudes en altres àmbits, ja que propicien el creixement econòmic i optimitzen els resultats de l'esforç humà, però seria insensat traspassar la filosofia que anima aquestes reformes a la dinàmica de les nostres relacions amb l'entorn natural i permetre, per exemple, que els boscos de ximeneres substituesquen les selves tropicals.
Eacute;s innecessari recordar que la legislació ambiental, avui generada en successius nivells de govern, constitueix una resposta tardana, i insuficient encara, als excessos produïts per l'industrialisme libèrrim. No cal dir que la llei de la selva no és la llei de l'oferta i la demanda, com alguns iusnaturalistes ingenus creuen intuir. El funcionament dels sistemes naturals és infinitament més complex i ordenat, i molt menys imprevisible que els resultats de la dinàmica del mercat en estat pur, com acredita el comportament de la plataforma més caòticament significativa del nostre temps: la borsa global.
Mentre que els economistes liberals tindrien prou, teòricament, amb un mínim de regles, els ambientalistes hem de tenir una sòlida ambició normativa. L'ordenament ambiental és, per això, complex i proteic i ha de ser renovat al compàs dels successius avanços i modificacions dels coneixements científics.
Totes les disciplines que s'estudien en les facultats de Dret estan implicades ací, inclòs el dret romà, del qual procedeix el mecanisme de l'emissió-immixtió, clau per a comprendre el substrat bàsic, translatiu, de la problemàtica ambiental. I per això mateix és necessari tenir principis vertebradors d'aquest complex, i no sector, del dret.
Ni l'atzar ni la utilització dels mecanismes ordinàriament operants per a racionalitzar decisions relacionades amb la satisfacció de les necessitats humanes subministren pautes satisfactòries per a contrastar les nostres conductes amb els imperatius ambientals a mitjà o llarg termini.
La societat organitzada és, doncs, la que haurà d'introduir-hi els mecanismes de correcció necessaris a través dels seus representants legítims. El dret, que no és una font immanent de decisions, sinó una via d'expressió de la voluntat general, constitueix l'única alternativa disponible.
Eacute;s impensable que els elements gasosos de la biosfera puguen ser apropiats, de manera excloent, en magnituds considerables; i el mateix podem dir de l'aigua. El sòl té altres característiques i depèn també de la seua interacció amb els altres elements. No es pot tractar igual la superfície d'un bosc que la d'un solar.
Precisament, totes les disfuncions ambientals que han sigut considerades, fins i tot les que afecten la biodiversitat, s'han imputat a l'abús i l'apropiació individual de béns per essència comuns amb la intenció d'abaratir els productes. El mercat no pot ordenar automàticament aquesta situació, perquè el que s'arbitra quan els béns ambientals estan en joc no són els interessos del venedor i del comprador, sinó els de tots els ciutadans, i no únicament els dels actuals, sinó també els dels venidors, i per aquesta raó no hi ha legitimitat democràtica per a aprovar lleis que disposen de recursos que no pertanyen als representats en els parlaments.
Els recursos naturals bàsics són intrínsecament res extracomercium, cosa que transcendeix les seues aplicacions il·legítimes. Això és indiscutible per a l'atmosfera, les aigües del mar i les continentals en general, encara que ací algunes legislacions permeten l'aplicació de principis d'apropiació minera.
A Espanya, una legislació recent ha obert una escletxa sense precedents en aquest àmbit, ja que permet alienar, en temps de sequera, cabals concedits per l'Administració. Però es tracta d'un fet excepcional que sembla més aviat tribut a una moda, suposadament d'origen californià, que a una decisió fèrria. D'altra banda, l'experiència ha demostrat que les conseqüències de l'abandó per part dels poders públics dels controls sobre l'aigua són funestes, com és el cas de Xile, un estat que ha adaptat amb radicalisme el credo liberal i s'ha entregat a empresas, que han sigut incapaces d'abastir complidament el país d'energia elèctrica.
Aquestes reserves em semblen molt clares per a l'atmosfera, el sistema més fràgil en termes d'ecologia profunda i amb una recuperació problemàtica, que, si resulta danyada a escala terràqüia, només serà possible a molt llarg termini, com està succeint amb la persistent contaminació per CO² que indueix el denominat efecte hivernacle. Probablement, i encara que tinguérem la tecnologia adequada, la retirada del carboni sobrant a l'estratosfera produiria energèticament més subproductes que els obtinguts.
Intentar traslladar la solució d'aquest greu assumpte al lliure mercat semblaria, si més no, còmic, si tenim en compte que el funcionament defectuós d'aquests mecanismes és el que ha produït el dany.
El consum abusiu de combustibles fòssils, especialment de derivats del petroli, constitueix la principal causa de l'alliberament de CO² a l'atmosfera. Hem de recordar que el preu de la gasolina, per exemple, abans de carregar-hi els impostos, està format per la suma dels costos d'extraure el cru, refinar el petroli, distribuir-lo i transportar-lo i dels beneficis empresarials. La matèria primera en si, que ha costat a la natura milions d'anys d'elaborar, no hi puntua, quan el que seria lògic, com ocorre amb altres mercaderies, és com a mínim carregar en el preu del producte el cost de reposició.
Els Estats Units es van oposar frontalment en Rio 92 al Conveni sobre el clima. Posteriorment, a partir de Kioto, van acceptar, per a més inri del mercat, disminuir un 8% la seua quota de contaminació, òbviament la major del món, però va insistir en la compra de drets de contaminar adjudicats a països subdesenvolupats, amb la qual cosa, al capdavall, les seues possibilitats millorarien.
L'única solució a través del mercat és la d'imposar, autoritàriament, ecotaxes per barril, mesura que ja estan aplicant les autoritats europees, si bé Espanya s'hi oposa, perquè això podria incrementar el seu rebrot inflacionari.
Pel que fa al bosc, efectivament, en una plantació de xops poc ha de fer l'Administració, llevat de constatar que veritablement es tracta d'aquest tipus d'arbre. Altra cosa és que estiguem davant d'espècies de llarga durada, com és el cas del mil·lenari bosc austral xilè, que les autoritats d'aquest país han lliurat per a la tala a rapaces empreses fusteres nord-americanes. És cert que, en aquest i en molts altres casos, caldria indemnitzar el propietari privat, si n'hi hagués, o l'Estat, en el cas del bosc amazònic, però aquesta és una altra qüestió en la qual tampoc no té res a veure el mercat.
L'explotació dels recursos naturals renovables es fa ja espontàniament, d'acord, per tant, amb les pautes clàssiques de l'economia estacionària, avui denominada sostenible, que consisteix a retirar solament els beneficis. D'aquesta manera, cap pastor no sacrificaria anyelles o mares, d'acord amb l'estabilitat perseguida per al ramat, si amb això se'n minva la capacitat reproductiva. Si aquestes relacions, però, s'extrapolen als béns no apropiats, les coses canvien; no és igual el bon pastor que el bon caçador o el bon pescador. En aquests últims casos hi ha una immanent pressió excessiva sobre els animals o els arbres de propietat comuna per part d'aquells que volen apropiar-se'n del contingut econòmic en competència amb els que pretenen fer el mateix. El final és l'explotació salvatge i no l'asèptica racionalitat conciliadora de l'oferta i la demanda.
La versió moderna de la caça pretén encomanar aquestes activitats a una empresa que gestionaria els recursos naturals silvestres, enriquits potser, a més a més, mitjançant l'aportació de cries obtingudes en captivitat. Evidentment, els explotadors no volen que els seus beneficis minven i no permetran que els seus efectius s'exhauresquen. L'Administració podria aleshores fer-se fonedissa. Però això no és així. s'han de vigilar, almenys, els extrems següents:
• Control de depredadors: moltes espècies protegides són eliminades en finques de caça per evitar-ne la incidència en les reserves.
• Solta d'animals de granja: deterioren genèticament les espècies autòctones.
• Malles de tanques: molts animals salvatges moren quan les intenten travessar. Viure dins d'aquestes tanques perjudica la salut dels animals.
• Plumbisme: contaminació produïda per perdigons de plom.
• Mètodes no selectius: xarxes espesses per a pardals.
S'ha especulat molt sobre les virtuts del turisme fotogràfic de Kenya en relació amb la venda de llicències de caça d'elefants dels seus veïns. Però el que realment ha salvat l'elefant africà, en perill d'extinció, són els imperatius del Conveni CITES sobre espècies amenaçades, que va prohibir precisament el tràfic mundial d'aquestes espècies, que es controla en la mateixa frontera.
En definitiva, el mercat pot i ha de ser un dispositiu adequat per a aplicar el dret ambiental i, fins i tot, constituir en el futur un filtre clau per a depurar el mal ús dels béns naturals, ja que, si es reflexiona sobre l'ètica ambiental, podem esperar que compradors suficientment conscienciats expulsen del seu recinte els productors perillosos per a l'entorn.
El dret com a tal ha existit des que els nostres avantpassats van deixar de regir-se solament per l'instint i van establir unes regles consuetudinàries que ordenaven mínimament les relaciones amb el grup. Els atenesos van formalitzar el procès més eficaç de presa de decisions: la democràcia. El cristianisme va proscriure l'esclavitud i els romans van inventar la llei, però va ser la Revolució Francesa la que va cristal·litzar el predicament universal dels tres grans principis ètics que actualment regeixen la convivència en els medis occidentals:
Llibertat
Igualtat
Fraternitat
No es tracta, evidentment, d'arraconar res de tot això, sinó de donar a aquest ideari estructural un substrat addicional, derivat de la nostra emergent sensibilitat sobre la simbiosi de la nostra espècie amb l'entorn en què habita, fet que, per cert, exigeix un esforç d'adaptació que violenta la nostra comprensió tradicional dels sistemes jurídics.
En primer lloc, les bases del dret que apliquem són morals, individualistes, i es plasmen en els drets fonamentals, per als quals les constitucions democràtiques exigeixen respecte màxim. Tanmateix, el nou enfocament afegeix, però no substitueix, imperatius que provenen de les ciències naturals: la física, la química i, derivadament, la biologia. Els juristes es mouen ací a desgana; no els resulta fàcil assimilar el que s'espera finalment d'ells.
En segon lloc, el dret amb el qual estem familiaritzats és d'àmbit nacional i emana d'organitzacions peculiars, amb límits físics rígids que tracen les fronteres del territori en què s'exerceix la sobirania. Però els sistemes ambientals tendeixen a ser indefectiblement globals i, sens dubte, ignoren olímpicament la geografia política anterior.
Malgrat la importància de les circumstàncies expressades, que qüestionen els dispositius legals tradicionals, el tret més innovador del dret ambiental és el canvi de subjecte: els ordenaments contemporanis giren al voltant de l'individu físic, titular de drets, a qui constitucionalment es garanteix gaudir dels inherents a la seua condició de persona socialment contractant. Però els protagonistes del dret ambiental encara no han nascut, i potser no tinguen probabilitat de fer-ho mai si alterem substancialment la biosfera.
Molts dels preceptes continguts en els codis penals occidentals tenen una explicació i un recolzament, més o menys profund, en la biologia o en la sociobiologia, com és el cas de l'homicidi, per exemple, o del robatori, fins i tot. Podem dir el mateix del codi civil i de les relacions familiars. Però tots aquests fonaments desapareixen quan els individus se situen fora del grup i, sobretot, si s'introdueix el factor temps.
Alguns animals no dubten a arriscar, a través de la sobrecaça del ramat, pràcticament exhaurit, les pròpies reserves alimentàries, i, sens dubte, el temor del que puga passar als seus descendents no té cap suport en els registres genètics, encara que solament els castors i les llagostes poden canviar ràpidament el paisatge.
En el genoma humà hi ha, sens dubte, indicacions enèrgiques per a l'efectivitat solidària d'abast familiar i tribal, que considere que no s'estén a grups més extensos i que es trenca totalment en relació amb els descendents a més de dues generacions de distància.
Per això és necessari que aquest buit siga cobert artificialment, amb el recolzament en una ètica que tinga present el canvi de les circumstàncies sobrevingudes corn a conseqüència de la modificació de l'escenari que va des d'un grup de primats de la sabana africana fins a la comunitat cibernètica global que es delinea en aquests moments.
D'acord amb les tesis ací sostingudes, perquè l'home puga garantir la seua pervivència futura ha de dotar-se d'un cos normatiu que reculla els dictàmens de les ciències de la natura per a una utilització econòmica prudent de la biosfera. I per a això necessitarà tenir, a més a més, el suport de l'ètica i la física.
El dret en si és un instrument, un vehicle per a l'efectivitat dels proposits pretesos, i això és així per tots els grans monuments jurídics, des de les Taules de la Llei fins al Codi de Napoleó.
Una bona norma pot ser rebutjada tècnicament per altres motius que estan en relació amb els principis generals de convivència assumits per col·lectivitats més àmplies i que sobrepassen els nostres propòsits, amb la qual cosa entrem en els dominis de la moral col·lectiva, de l'ètica, perquè aquests conceptes exigeixen precisions més rigoroses d'acord amb els dictàmens dels especialistes en la matèria.
Un pressupòsit indispensable perquè puga adoptar-se un dret ambiental adequat és que la comunitat implicada haja assumit prèviament una ètica ecològica concorde, fet que implica ja, per descomptat, el valor de la solidaritat interplanetària, però sobretot intertemporal. Aquest és l'escull més difícil de superar, ja que si, en les tradicions, les ideologies i les religions occidentals, hi ha bases suficients per a suportar una ampliació de les motivacions solidàries a escala intercomunitaria, no podem dir el mateix de les vinculacions intergeneracionals, que sols podrien basar-se remotament en les concepcions platòniques de la metempsicosi, segons les quals l'ànima circulava successivament per diversos éssers, incloent-hi els animals. Major abast, permanència i sistematització tenen els dogmes bramànics sobre el «samsara» o la transmigració de l'ànima per diversos cossos, creença que, per cert, inspira el respecte per totes les formes de vida animal.
Menys suports ofereix la religió judeocristiana per a extraure'n conseqüències que impliquen tenir cura de la Terra per transmetre-la en condicions adequades als seus futurs habitants. Hem de recordar que, segons la Bíblia, l'home hauria sigut criat a imatge i semblança de Déu, és exhortat a ensenyorir-se de la Terra i dominar els peixos del mar i les aus del cel i tots els animals que es mouen.
Però això no és una consideració de l'espècie humana, sinó d'un simple agregat de subjectes que inclou també la seua dinàmica temporal. Tanmateix, l'harmonia de la humanitat amb la natura és patrimoni de les grans religions, com és el cas, indubtablement, de la cristiana. En tot cas, el que es necessita no són dogmes metafísics, sinó conviccions amb una base tangible que impliquen la pervivència de l'home sobre la Terra respectant les condicions que la fan habitable per a la nostra espècie.
Els líders intel·lectuals de la humanitat haurien de crear una nova cultura, semblant a la que va il·luminar el gran moviment dels drets humans, i propagar-la a través dels mitjans de comunicació ordinaris perquè les generacions venidores la tinguen present, mesura que, en part, està funcionant, sobretot, per la via dels sistemes educatius, dels quals eixiran adequadament formats els futurs votants de les necessàries normes ambientals.
En un context democràtic, la llei, antic i eficaç invent dels romans, implica la lliure expressió de la voluntat general dels membres d'una determinada comunitat política.
Podem suposar que la progressiva penetració de les circumstàncies de la nostra coexistència planetària i la introducció, a través de l'ètica col·lectiva, de la preocupació per la sort dels futurs habitants del planeta influirà en l'adopció d'un ordenament ambiental raonable, que tinga com a coordenades no només l'espai global, sinó també el temps sense horitzó definit, i que incloga, per tant, entre els subjectes tutelats per les lleis, els futurs terraqüis.
El nou enfocament ací propugnat exigeix una reconsideració adequada dels mecanismes avui predominants del joc de l'oferta i la demanda, fet que afecta tant els teòrics de l'economia com els protagonistes d'aquesta.
Des de la primera perspectiva, hom ha observat que un país podria exhaurir totalment els seus recursos sense que el seu PIB siga afectat. També ha destacat gràficament F. Cairncross que «resulta fàcil posarli preu a un arbre si és considerat únicament fusta. Però aquest preu no reflectirà de cap manera el seu valor com a mecanisme de prevenció de l'erosió del sòl, o com a lloc de pardals i insectes, o com a magatzem d'un diòxid de carboni que, altrament, podria afegir-se als gasos responsables de l'efecte hivernacle en l'atmosfera».
No hi ha dubte que la major amenaça que gravita sobre la Terra és l'increment dels gasos de l'efecte hivernacle. Doncs bé, a hores d'ara encara no s'han adoptat previsions d'efecte tangible per a limitar les emissions a què es va arribar el 1990, tot i que el Protocol de Kioto de 1987 va establir com a objectiu del compromis per a la reducció de la mitjana de les emissions dels gasos hivernacle en el període 2008-2012, un 5,2% de les emissions del 1990, fet que implica un 8% de reducció per a la UE, un 7% per als EUA i un 6% per al Japó. Però ni tan sols en aquests modestos propòsits s'ha prosperat: la Cimera de Buenos Aires de 1998 va significar un fracàs rotund, i la introducció dels mecanismes reductors va ser retardada fins a l'any 2000.
Els països de major consum, i els Estats Units sobretot, tracten d'eludir els seus compromisos mitjançant tot tipus de ginys: comprant permisos per a contaminar països en desenvolupament, calculant emissions netes, restant absorcions, amb l'enfocament de «cistell de gasos», calculant emissions conjuntes adquirint, certificats de reducció d'emissions, invertint en forestació-clavegueres fetes en altres països, amb el cas de Costa Rica com a exemple més significatiu, etc.
Hem d'advertir que, amb tot això, l'única cosa que es pretén és escamotejar el problema i traslladar-lo d'un punt a un altre. No és possible trobar una solució a través de l'increment de fotosíntesi, no hi ha espai suficient al planeta per a fer-ho. L'única solució -llevat de la que proposem a continuació, que és problemàtica-, passa per la reducció de les emissions i la incorporació, al preu dels combustibles actuals, dels seus autèntics costos ambientals.
Els Estats Units, o, si voleu, les multinacionals d'aquest país, que en el nostre cas és el mateix, no volen saber res de la solució apuntada: segons Amics de la Terra, General Motors, Exxon i Chase Manhattan van signar, amb motiu de la Cimera de Buenos Aires, una carta adreçada al representant d'EUA en aquesta reunió, en la qual expressaven el seu temor davant el fet que les limitacions d'emissions imposades beneficien els productors, acostumats a utilitzar energia barata sense preocupar-se per l'estalvi, en comparació amb els europeus, familiaritzats amb l'estalvi i l'economia energètica.
Escoles de pensament econòmic modern, com la que representen la Societat Internacional d'Economia Ecològica, SIEC, i l'Institut Beiger d'Economia Ecològica, patrocinat per la Xarxa Acadèmica Sueca de les Ciències, han explore tècniques per a mesurar les aportacions dels serveis prestats pels diversos ecosistemes naturals i valorar-ne els costos ambientals.
Eacute;s particularment significativa per a nosaltres la proposta, feta per membres destacats de la SIEC, d'incloure el dret de les generacions futures a un medi net en el capítol dels costos ambientals.
Tant les normes emanades de les organitzacions polítiques d'alt nivell, com el tractament que els economistes aconsellen per a la valoració adequada dels béns ambientals, s'enfronten a una llei d'altra índole, però amb una vigència indiscutible, que explica l'origen de tots els problemes ecològics. No cal dir que estic referint-me a la segona llei de la termodinàmica, que indiscutiblement assenyala que tot canvi produeix calor, entropia, residus en suma.
Si continuem pressionant sobre els recursos naturals, especialment els que integren la biosfera, i ignorem com podem parar aquest procés, el resultat final serà inevitablement desastrós per a nosaltres: s'ha dit que la Terra sobreviurà al canvi climàtic, però l'home probablement no.
L'única solució accessible des de la perspectiva de la física passa, segons el meu parer, per l'energia nuclear, però no la que origina energia a partir de la fissió, cosa que possiblement addicionaria un remei pitjor que la malaltia, sinó de la fusió nuclear, amb la implantació autèntics reactors solars pràcticament no generadors de residus. Desgraciadament, les investigacions no van per bon camí: el balanç energètic no acaba de quadrar, les aportacions necessàries són superiors a les obtingudes, el nivell de temperatura aconseguit no és suficient perquè, com en el Sol, les reaccions s'autoperpetuen.
Es detecta, per tant, un cert pessimisme en els medis científics, que potser perceben que els polítics, acostumats a èxits a curt termini, transmissibles a l'electorat, poden acabar retirant els fons.
Però encara que finalment el problema energètic se solucione científicament i els economistes aconseguesquen que una botella de gasolina valga més que una d'aigua, tot serà inútil si èticament no arriba a desencadenar-se la «gran revolució» solidària encara pendent.
L. R. BROWN, C. FLAVIN, Una nueva economía para un nuevo siglo, Massachussetts, Desembre, 1998.
G. H. BRUNDTLAND, Nuestro futuro común, Comisión Mundial del Medio Ambiente y del Desarrollo, Alianza, Madrid, 1998.
F. CAIRNCROSS, Las cuentas de la Tierra, Acento Editorial, Madrid.
MINISTERIO DEL MEDIO AMBIENTE. SECRETARÍA GENERAL DE MEDIO AMBIENTE. D. G. DE CONSERVACIÓN DE LA NATURALEZA. Estrategia española para la conservación y uso sostenible de la diversidad biológica, Madrid, 1989.
JIMÉNEZ HERRERO, Desarrollo sostenible y economía ecológica, Síntesis, Madrid, 1996, p. 51.
A. HOFFMAN, La tragedia del bosque chileno, Defensores del Bosque Chileno, Ocho Libros, Santiago de Chile, 1998.
C. DE KLEMM, S. SHINE, Biological Diversity Conservation and the Law, IUCN, Gland, 1993.
R. MARTÍN MATEO, Tratado de derecho ambiental, vol. I, Trivium, Madrid, 1991, p. 111 i seg.
J. M. NAREDO, «La economía y su Medio Ambiente», ECONOMIAZ, 17, 1990.