L’obra d’Arthur Schnitzler. Erotisme i valor objectiu

Joan Ramon Masoliver

Amb motiu de la mort d’Arthur Schnitzler, tota la premsa de mig any a aquesta part ve desfent-se en elogis de qui ha estat qualificat, a casa nostra, de glòria de les lletres austríaques i universals. Si per «glòria» entenem tots, més o menys, la mateixa cosa, el qualificatiu resulta ben fals; és ja hora de precisar el lloc exacte que a l’escriptor austríac correspon, que no és per res el que la pietat pel mort i la tasca de crítics decimonònics volen fer creure.

Són dos els ordres d’elements que determinen l’obra d’Schnitzler, d’una banda l’estat d’esperit que reflecteixen les obres: segle XIX, naturalisme; i d’altra, la seva condició d’hebreu, vienès i metge.

Ací on hem oblidat Galdós, es pretén servir-nos com un plat fresc el passatisme del vienès. No es por oblidar que la guerra europea canvià per complet el nostre món, que suposà l’ensorrament del liberalisme i de la seva manifestació artística, el naturalisme –art de tesi, a l’abast de tothom–, per donar pas als forts, i, paral·lelament, fer subjectiu l’art. L’escriptor de la segona meitat del XIX descriu, procedeix a posteriori (creient, de passada, en l’absolutisme de les relacions per ell determinades d’après nature): fa novel·la. És cronista. Per contra, la mentalitat actual (Rimbaud, Joyce, els sobrerealistes; la llista fóra interminable), rebutja el caràcter exclusivament comunicatiu de la paraula, veu arreu el dubte i manifesta la part menys controlada del propi jo sense curar-se massa, del públic; no descriu, parla en vident, en profeta (i Nietzsche és el Baptista de la nova època). Fa Lírica, en lloc de Novel·la. L’obra de Schnitzler el col·loca indubtablement entre els escriptors del segle passat, i en efecte, en les obres de l’última època –com Fräulein Else o la Traumnovelle–es troba la mateixa preocupació de descriure la part escandalosa dels salons com en Anatol o en Liebelei (escrites abans de 1895); el procediment no ha variat, la meticulositat, el sadisme són els mateixos, com si trenta anys fossin passat debades.

Cal situar-se en la Viena que en el 66 perdia l’hegemonia sobre els països germànics, que deixà la política, que veié alçar-se els gran edificis dedicats a l’esbargiment, que es dedicà a viure sense preocupacions; cal tenir present la societat d’artistes, comerciants, etc., que al saló del pare de Schnitzler es trobava, per a comprendre per què tan fidelment, tan insistentment, el nostre autor havia d’ésser el cronista de la «dolça Viena». Aquell ambient malaltís havia d’accentuar la mentalitat hebrea –important en la cultura austríaca– en la seva tendència a l’intel·lectualisme analitzador, al pessimisme moral, i sobretot a l’erotisme. Especialment per aquest s’ha sentit un excessiu interès (i ha dit algú que és la característica dels temps en què la política és morta) en la Viena de l’avantguerra, i són hebreus vienesos els representants de l’art, la filosofia i la biologia sexuals, val a dir Schnitzler, Weininger i Freud.

La capacitat analitzadora de l’intel·lecte jueu dóna en literatura, l’observació, l’enregistrament, la crítica; el seu geni ha estat titllat (per un enemic de la seva raça, pel gran filòsof Weininger, que suïcidant-se als vint-i-tres anys havia ja donat una obra fonamental: Sexe i Caràcter) de femení, val a dir, no creador; i no per altra raó es limita als petits gèneres: la biografia (Stefan Zweig, Ludwig), el conte (el mateix Zweig, Schnitzler)...

Arthur Schnitzler és, doncs, el producte natural de la combinació d’elements que dèiem suara. La seva art la trobareu desenrotllada en contes i en formes dramàtiques dialogades; no té prou empenta per escriure un gran drama o una novel·la complexa. (Der Weg ins Frei –El camí vers la Llibertat, podríem dir–, que és una novel·la llarga, presenta una confusió d’escenes i personatges que no arriben a intersoldar-se).

Un xic gratuïtament ha estat dit per un senyor J. M., a l’últim número de D’Ací i D’Allà, que l’erotisme és circumstancial en Schnitzler. Jo diré, ben al contrari, que n’és la sola preocupació; fora d’ell, els problemes socials i els familiars li són indiferents i el seu pessimisme és el mateix que de la seva obra va extreure un Weininger, i la seva cura analítica és la del metge i és, ensems, la de Freud; i ja he dit com pel filòsof i el biòleg l’erotisme és important.

Diré més: que l’erotisme de Schnitzler és rebuscat, malaltís; és un amor materialista, un sensualisme que escalfant la fantasia produeix imatges luxurioses, la mena a situacions rebuscades, a un fauste eròtic tot oriental. El seu erotisme, però, no és el de l’home normal; és més obra de la fantasia –imaginat– que sacietat dels sentits; és la imaginació de qui, impotent per superar els plaers solitaris, s’escarrassa a representar-se escenes, a descriure situacions de refinament sensual. Com una obsessió (bé que no amb l’exageració amb què es troba en un altre jueu: Stefan Zweig) se li presenta la imatge de la dona nua com motiu sàdic. (Tal és el cas de la Senyoreta Elsa, que després de passejar-se nua pel hall de l’hotel per tal de salvar son pare de la ruïna, es suïcida; igual, el ball d’homes disfressats de frare i de dones nues amb antifaç de la Traumnovelle, i la venjança que prenen sobre la companya que ha protegit un intrús).

El naturalisme integral que trobem en la crua exposició de les escenes de Reigen (Reigen és el nom d’un ball en filada i, semblantment, l’obra és un seguit de diàlegs –la prostituta i el soldat, el soldat i la minyona, aquesta i el senyoret, el senyoret i la casada jove, muller i marti, etc.– que menen a la còpula i fan veure el fàstic que el mascle sent un cop finida aquesta), semblava un pas vers a la normalitat, vers l’anàlisi científic d’un Freud, però la voluptuositat, la crueltat que com perfecte ressentit traspua Schnitzler, aviat el feren tornar al seu tema de sempre. Per ell, l’amor devé el joc galant i superficial i la seva heroïna és la noia dolça (das süsse Mädel), sentimental i sensual, figura d’opereta, graciosament superficial, que es dóna al mascle jugast, sense pensar en el lligam sentimental que li resta en ésser abandonada.

L’escriptor austríac, com a perfecte tipus del vuitcents, afalaga el seu públic; és l’escriptor de la burgesia que la presenta no en la seva mediocritat, sinó en certs aspectes de grandesa il·lusòria, que li fa paladejar el luxe i la mundanitat, que amanyaga els seus instints eròtics i el desig, refusat, d’una conducta més lliure. Com a metge té predilecció pels punts anormals de l’esperit, per les situacions que neixen d’una sobreexcitació nerviosa, de l’insomni, etcètera, però, com ha dit Zingarelli, en fa tan sols la diagnosi, en lloc de proveir també a la terapèutica; sistema fotogràfic, doncs, mancat de tot valor creatiu.

La seva tasca de cronista ve facilitada, encara, per l’ambient en què es desenrotllen les seves obres: la societat d’alts burgesos i intel·lectuals (metges, preferentment), aquella societat finisecular tan finament retratada a les obres de Wilde i de Proust –i recentment ridiculitzada per Paul Morand–, la característica de la qual és la superficialitat, el fals messianisme i la passivitat cultural. En la descripció reiterada dels refinaments i de la perversió d’aquell segle XIX, és on caldrà d’ara endavant considerar, exclusivament, l’obra de l’escriptor traspassat suara.