«Micer Johan Bocaci» i mossèn Joanot Martorell: presències del «Decameron» i de la «Fiametta» al «Tirant lo Blanch»1
Josep Pujol
—49→
| (p. 689, 27-30)2 | ||
Aquest conegut passatge del capítol 328 del Tirant lo Blanc forma part del discurs amb què Tirant instrueix el rei Escariano sobre «lo major bé de aquest món». Com és sabut, el mateix discurs, amb variants, apareix també al capítol 181 en boca de Carmesina quan argumenta a favor de la saviesa en la «graciosa qüestió» que sosté amb l'emperadriu:
| (p. 428, 3-6) | ||
Ja fa molts anys que Martí de Riquer va assenyalar textos paral·lels en la Doctrina moral atribuïda a Pacs i en el Victorial de Gutierre Díez de Games3, en relació als quals __o a la font que els és comuna (RIQUER, 1990a: 185) —50→ __ Martorell manté la presència d'Ovidi com a magister amoris, que completa amb l'autoritat amatòria __i en un cert sentit també literària__ de Paris, que no és ni a la Doctrina ni al Victorial, i afegeix en el primer fragment l'autoritat de Giovanni Boccaccio com a autor del Filostrato4. És clar que la referència no pot ser presa a priori com a indici del coneixement d'aquesta obra per part de Martorell, per molt que contingui declaracions explícites sobre la superioritat dels béns que deriven de l'amor (vegeu el cant de Troiolo a Venus de III, 74-79, ed. Branca 1990: 146-148), d'acord amb la filogínia i l'«amore per diletto» que regeix tot el Boccaccio vulgar (BRUNZ, 1990). Tanmateix, si Martorell cita Troiolo i Criseida i no qualsevol altra famosa parella boccacciana deu ser perquè li han semblat emblemàtics d'una literatura amorosa de prestigi tant la història desgraciada de Troiolo, insistentment posada per Boccaccio sota la perspectiva tràgica del contrast entre «lieti amor» i «tristi lutti» (III 94), com el nom mateix del seu autor. Molt probablement la matèria troiana, tan cara a Martorell, hi ajudava (WITTLIN, 1995: 193-202; PUJOL, 1997).
És possible que Martorell citi «per sola fama» un text boccaccià que no consta que s'hagués traduït al català i que no he vist mai testimoniat en els inventaris de llibres. O que el citi perquè el coneix, si ens atenem als paral·lelismes entre totes dues obres en allò que tenen de «còmic», especialment en l'actuació de Pandaro, que per Troiolo «è devenuto mezzano» si fa no fa com al Tirant ho esdevenen Diafebus, Estefania i Plaerdemavida5. El que no hi he sabut veure, en canvi, —51→ són reminiscències literals, les úniques que garanteixen sense dubtes la utilització d'un text determinat, mentre que sí que Martorell va incorporar literalment __i en un cas massivament__ a la seva novel·la extensos passatges d'altres obres de Boccaccio. I no és casualitat que dues d'aquestes fonts siguin l'Elegia di madonna Fiammetta i el Decameron, perquè, d'entre totes les experiències narratives amb presumible valor modèlic per al Tirant, mai no ha escapat a la crítica la importància del Boccaccio vulgar d'aquestes dues obres, tot i que els resultats de les recerques d'Arturo Farinelli i de Martí de Riquer semblaven, fins ara, contradir les expectatives. Pel que fa a la Fiammetta, Farinelli observava que «indubbiamente, l'operetta boccaccesca allettava nella parte più sentimentale l'autor del Tirant» (1929: 213), però no justificava l'«indubbiamente» més enllà de la presentació de passatges abundosos en planys i gemecs que en cap cas no en depenen directament (1929: 235, n. 1)6; només Lola Badia ha anat una mica més enllà en afirmar que les «sospites» de Riquer «poden ser confirmades amb facilitat» (1993: 75-76)7. Pel que fa al Decameron també som més o menys on era Farinelli (1929: 353-386): la història del mercader Gaubedí (cap. 265) prové de Decameron II 4 (potser amb contaminació de II 7), el naufragi de Tirant i Plaerdemavida a l'Àfrica (caps. 299, 304 i 350), de V 2 (cf. també RIQUER, 1990a: 190-191), hi ha la citació expressa de la primera frase del proemi al capítol 355 (aparentment a partir de la traducció catalana de 1429, RENEDO, 1995-96: 335-336)8,i —52→ «reminiscències, de vegades literals» (RIQUER, 1990a: 191) exposades per Farinelli i en les quals no he sabut veure, en cap cas, la literalitat al·ludida, com ja apuntava Badia (1993: 75, n. 55). Amb la referència al Filostrato que encetava aquestes pàgines he resumit, doncs, tot el que se sap de Boccaccio i el Tirant9.
Aquest repàs a la bibliografia anterior serveix de rerefons sobre el qual projectar unes quantes novetats que confirmen l'encert de les intuïcions dels autors citats: hi ha nombrosos passatges de la Fiammetta incorporats amb diferents graus de literalitat al Tirant lo Blanc __sempre per mediació de la traducció catalana quatrecentista__, als quals cal afegir l'ús de passatges extensos de les novelle III 5 i X 8 del Decameron que havien escapat a l'atenta mirada dels estudiosos precedents. Si afegim a tot això el coneixement i la utilització de les «questioni d'amore» del llibre quart del Filocolo en diversos capítols de la novel·la (PUJOL, 1999b), les presències boccaccianes al Tirant no són poca cosa, I, si be les novelle decameronianes hi tenen un cert aire de cosa ocasional, la Fiammetta hi té una presència que fa d'aquesta obra, i no del Decameron, l'obra de Boccaccio que Martorell «coneix millor i aprofita més» (RIQUER, 1990a: 190). No podem dubtar, a la vista d'això, de la coherència de l'autor a l'hora de dotar-se de referents i de models prestigiosos per bastir la retòrica elevada de la seva novel·la, més quan els usos del Decameron que il·lustraré impliquen una selecció que el duu a dues de les narracions més riques en discursos retoricats, siguin sentimentals (III 5), siguin decantats cap a una perspectiva moral (X 8) __i vegeu l'apartat 2.1 per als problemes que presenta la novella IV 1.
L'ús més o menys massiu d'un model, en aquest cas Boccaccio, per part de Martorell ha de ser interpretat amb prudència, perquè no resulta tan important una font determinada com que aquella font sigui coherent amb les intencions literàries de l'autor i amb les seves —53→ altres fonts conegudes. Això val sobretot per a les fonts que no determinen esquemes narratius i que, en canvi, proporcionen materials per a l'expressió retoritzada dels personatges de la novel·la; val, doncs, per a l'ús del Boccaccio vulgar. Certament, cercaríem debades en Martorell un boccaccista, de la mateixa manera que no podríem considerar-lo especialment senequià, o corellià, o ovidià (de fet, en el cas dels clàssics, la mateixa naturalesa mediatitzada de la seva recepció, per la via de traduccions sovint glossades, li ho impediria), però això no nega, sinó que confirma, la consciència literària de Martorell en relació a aquests models, la tria dels quals ve predeterminada per un horitzó cultural previ a l'escriptura del Tirant, un horitzó en què Corella, Guido delle Colonne i potser el Sèneca tràgic tenen un paper determinant (CINGOLANI, 1995-96; MARTÍNEZ, 1997 i 1998: 155-198; PUJOL, 1997 i 199a). L'«afable poesia», la retòrica tràgica i la història clàssica prestigiosa d'aquests noms creen una tonalitat bàsica que es pot anar modulant amb altres textos reconeguts com a formant part de la mateixa tonalitat. Dic tot això perquè, pel que he pogut veure, Boccaccio no forma part __almenys conscientment de l'horitzó inicial del novel·lista. Les presències literals del Decameron, amb una única excepció que comento a l'apartat següent, no són anteriors al capítol 271; igualment, la Fiammetta es deixa notar per primera vegada al 216, i el Filocolo a partir del 189. Però que Boccaccio sigui, segons tots els indicis, un descobriment tardà, no implica que sigui menystenible, no per la quantitat dels préstecs, sinó per la seva naturalesa literària i, sobretot, per la seva concentració en capítols especialment densos des del punt de vista sentimental. Martorell, doncs, troba en les novelle citades i en tota la Fiammetta el mateix que en els altres models clàssics o pseudoclàssics, perquè, encara que fos d'una manera intuïtiva, havia de reconèixer-n'hi la presència activa10.
Ara bé, també resulta obvi que la manera de treballar de Martorell tendeix a excloure l'adhesió ideològica i, segons com, literària a —54→ les seves fonts11. Un cop seleccionades, triturades i reciclades per a nous usos l'únic que en resta és el domini de la retòrica, i fins i tot en el cas que puguem reconèixer situacions narratives paral·leles entre el text i la seva font el sentit i les intencions del model han estat desvirtuats o, senzillament, ignorats. En darrer terme, l'atenció martorelliana recau tant sobre el llenguatge que les situacions narratives d'origen tendeixen a quedar difuminades. I no deu ser casualitat que, en les seves fonts boccaccianes, de situacions narratives n'hi hagi ben poques: la novella III 5 és tota discurs; a la X 8, la trama és més en les paraules i en la ment dels protagonistes que no pas en les accions (cf. MUSCETTA, 1972: 292); i a la Fiammetta la situació és sempre feta d'al·lusions més que de narració pròpiament dita; la seva varietat és tota retòrica i de registres estilístics acomodats a una acuradíssima selecció de fonts. A Martorell, l'importen poc, en darrer terme, els nous camins oberts pel narrador toscà; més que al conjunt, Martorell dirigeix la seva atenció al detall, a paraules, frases i períodes susceptibles de servir l'expressió d'un sentit determinat en un moment determinat; en darrer terme es mira Boccaccio, com fa amb moltes altres de les seves fonts, des d'una enorme distància cultural que li consenteix de ser pragmàtic i desinhibit en el saqueig (BADIA, 1993: 83) i, al mateix temps, activament creatiu en l'apropiació.
Quan, cap al principi del Guillem de Varoic, el rei d'Anglaterra, amb profusió de «làgrimes que li corrien per los hulls», demana al comte-ermità Guillem que accepti la capitania de la seva gent d'armes, Guillem li respon: «O rey molt adolorit!: ¿en poca sperança tens ta vida? Stoja aquexes làgremes a menys desigada fortuna que —55→ aquesta» (BOHIGAS, 1947: 48). No cal que busquem res de semblant a les versions del Guy de Warwick francès, en vers o en prosa12. Sí, però, al capítol 10 del Tirant lo Blanc, on aquest passatge del Guillem ha passat sense alteracions: «O entrestit rey! Hi en tan pocha sperança tens ta vida? Stuye aquexes làgrimes a menys desigada fortuna que aquesta» (ps. 17-18). No és l'únic lloc: la frase compareix a l'altre extrem de la novel·la en boca de Carmesina, en plena lamentació sobre el cadàver de Tirant: «O vosaltres, dones e donzelles mies! No ploreu, stojau aquexes làgremes a més desijada fortuna, car molt prest plorareu lo mal present ensemps ab lo sdevenidor» (cap. 473, p. 900).
Girem full. La novella IV 1 del Decameron, que narra la difosa història de Guiscardo i Ghismunda, de tant de rendiment en el Curial e Güelfa (FARINELLI, 1929: 360; SANSONE, 1963: 211, n. 8; STOCCHI, 1995-96), culmina tràgicament amb els planys de Ghismunda sobre el cor arrencat a l'amant i amb el seu suïcidi, i hi ha elements d'aquests planys que semblen ressonar, al costat de Corella i del Sèneca tràgic, en l'esmentada lamentació de Carmesina sobre el cadàver de Tirant (PUJOL, 1995-96: 44-45); és així que es poden posar de costat el desig de Carmesina d'«anar a cercar l'ànima» de Tirant «en los lochs benaventurats on reposa» i, doncs, de fer-li «companyia en la mort», i els mots de Ghismunda: «E con qual companyia ne potre'io andar piú contenta o meglio sicura a' luoghi non conosciuti che con lei? (...) O molto amato cuore, ogni mio uficio verso te è fornito, ne piú altro mi resta a fare se non di venire con la mia anima a fare alla tua compagnia» (IV 1, 54 157; ed. BRANCA, 1984: 484-485)13. En qualsevol cas, és en aquesta narració que la protagonista, abans d'ingerir el verí mortal, diu al seu pare planyent, que ha estat el responsable de la tragèdia, la frase que resseguim: «Tancredi, serbati coteste lagrime a meno disiderata fortuna che questa, né a me le dare, che non le disidero» (IV 1, 60; ed. BRANCA, 1984: 485), que en la versió catalana medieval fa així: —56→ «Tancredi, estoga aquexes lagremes a menys dolorosa fortuna que aquesta e a mi no les dons, car no les desitg»14.
No té res d'estrany que Martorell hagi volgut accentuar el patetisme de l'apoteosi luctuosa de la novel·la posant els mots de Ghismunda en boca de Carmesina. Resulta, en canvi, més sorprenent que els mateixos mots apareguin tan fora de context tant al capítol 10 del Tirant com al Guillem de Varoic, un text no gens retoricat i en el qual no hi ha, si no m'enganyo, cap altre detall d'origen boccaccià: vol dir que Martorell coneixia ja el Decameron o, si més no, la novella IV 1, que va tenir una notable vida independent?15 En qualsevol cas, és segur que coneixia la narració en qüestió quan va escriure el Tirant, perquè només les semblances argumentals entre el desenllaç de la novel·la i el de la narració boccacciana expliquen la inclusió de la frase als darrers capítols. I sorprèn també que la presència de la IV 1 s'acabi aquí si ens atenem a la naturalesa d'un text que pel tema (la resolució tràgica d'un amor), pel tractament retòric (vegeu sobretot els discursos de Tancredi i de Ghismunda a 26-29 i 31-45) i pel paper que hi té la fortuna fent de la «letizia» un «tristo pianto» (15) no hauria de ser estrany als interessos literaris de Martorell. I és que, si deixem de banda els episodis al·ludits a l'apartat anterior, els interessos del valencià per l'obra major del certaldès estan justament circumscrits al domini de la retòrica, i d'aquí que hagin retingut tant la seva atenció les novelle III 5 i X 8: la primera, la història de Zima i la muller de Francesco Vergellesi, és tot un exercici de seducció basat en la sermocinatio retòrica (FORMI, 1986) i en l'acumulació de topoi estilnovistes reconduïts cap a un desenllaç còmic (BRUNZ, 1990: 331-333); la segona, independentment —57→ dels elements que configuren la trama narrativa, de procedència bàsicament exemplar (SORIERI, 1937: 1-36; BATTAGLIA, 1965: 487-547), té com a fonament literari els elevadíssims discursos morals dels dos amics Tito i Gisippo (KIRKHAM, 1993: 237-248). I potser per aquesta amplitud de registres la X 8 pot passar al Tirant en contextos dissemblants, a l'inrevés del que s'esdevé amb la molt més marcada temàticament III 5. D'altra banda, com ja s'ha apuntat, totes dues comencen de ser usades a partir dels capítols 271 (III 5) i 277 (X 8), molt poc després de l'entrada massiva de la Fiammetta a la novel·la16.
—58→
La
novella de Zima (III 5)17
L'esquema narratiu de III 5 és molt simple: Zima regala el seu palafrè a Francesco Vergellesi a canvi de poder parlar privadament amb la dona d'aquest. Amb l'esperança de seduir-la, Zima exposa a la dona una extensa requesta amorosa i, davant el silenci que el marit ha imposat a la dona, «egli in persona di lei si risponde» concedint-li el seu amor i fixant una trobada; Zima «respon» a la resposta que ell mateix ha construït i la narració acaba amb la trobada nocturna dels amants a la cambra d'ella. Dels tres discursos, Martorell ha retingut, primer de tot, la falsa resposta de la dona, bàsicament perquè les idees rectores hi són no haver mostrat l'amor per por d'infàmia i la promesa d'una futura recompensa:
| (20-21, p. 373) | ||
Fora d'un context narratiu determinat per una perspectiva còmica, els mots de Zima en substitució dels de la dona són escaients a una Carmesina que, després del casament secret amb Tirant, insisteix en la seva reiterada defensa de l'honestedat i assegura a l'heroi un futur guardó, dues idees presents també en els passatges de la Lamentació de Tisbe de Corella que Martorell hi enllaça sense solució de continuïtat (CINGOLANI 1995-96: 371-372), i que reprodueixo entre claudàtors per marcar-ne els límits:
—59→| (Cap. 271, p. 584, 6-16) | ||
És fàcil adonar-se que l'autor ha evitat curosament la represa exacta del model, sotmès a substitucions lèxiques diverses i a amplificacions, sobretot relatives a l'honestedat de les donzelles, que en cap cas no alteren la substància del discurs.
Aquesta novella no torna a aparèixer fins als capítols 411 i 412, en l'episodi diguem-ne parentètic d'Espèrcius i la donzella, en el qual, malgrat la seva naturalesa fabulosa i antidecameroniana18, Espèrcius assumeix una part de la requesta de Zima (411) i el narrador la veu narrativa de Boccaccio per girar la faula i la retòrica en comèdia i narrar l'assoliment dels «últims termes dels senyals de amor» (412). Heus aquí la requesta, amb els textos acarats:
| (Cap. 411, p. 809, 22-27) | ||
—60→
| (11-12, p. 371) | ||
I la conclusió:
| (Cap. 412, p. 810, 21-24) | ||
| (32, p. 376) | ||
I encara aquesta mateixa conclusió deixa traces una mica més vagues, però molt significatives, en l'episodi de la primera trobada nocturna entre l'emperadriu i Hipòlit, al capítol 260: «Mas [l'emperadriu] besà'l moltes voltes en la boca, pres-lo per la mà, mostrant-li infinida amor, e dix-li que anassen a la cambra. (...) E [Hipòlit] pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren la última fi de amor» (p. 559, 11-16; noteu, en relació al capítol 412, la variant «posà-la en terra»).
En relació a III 5, el rendiment de X 8 a mans de Martorell és molt superior i molt més variat per la mateixa naturalesa d'aquest text. A partir d'un esquema exemplar sobre l'amistat, traduït en el conflicte —61→ derivat del fet que Tito s'enamora de la promesa del seu amic Gisippo (el qual, partint de la premissa que és més difícil trobar un amic que una dona, cedeix Sofronia a Tito), el gruix de la narració és ocupat pels elevats discursos amororos, i sobretot morals, dels dos protagonistes (uns discursos perfectament adequats a la seva condició de «filosofanti in Atene»), més una extensa i sàvia apologia que Tito adreça als que s'oposen a la seva unió amb Sofronia. Martorell, conseqüentment, construeix amb els discursos dels dos amics boccaccians discursos de caràcter moral, tot i que només en una ocasió aprofita l'esquema dialògic del model. Aquesta circumstància s'esdevé als capítols 367 i 368, en la petició de perdó del senyor d'Agramunt a Tirant i en la resposta d'aquest, i es continua al 379, quan Plaerdemavida respon també amb paraules de Boccaccio la llarga demanda de perdó del senyor d'Agramunt al capítol anterior (una petició, al seu torn, modelada tota sencera sobre textos de Corella)19. És, doncs, exactament com Tito anticipa a Gisippo la seva confessió de l'amor no honest per Sofronia que el senyor d'Agramunt demana perdó a Tirant per haver-lo ferit quan pretenia matar Plaerdemavida:
| (Cap. 367, p. 750, 25-36, i p. 751, 1-3 i 8) | ||
—62→
| (22-24, ps. 1185-1186) | ||
La resposta de Tirant, al seu torn, reprèn la de Gisippo, per bé que en realitat el que fa Martorell és associar una sola frase d'aquesta resposta a un altre passatge que, de fet, havia estat posat molt abans en boca de Tito:
| (Cap. 368, p. 751, 24-26 i 30-35) | ||
| (25 i 14-15, ps. 1186, 1183, 1184) | ||
—63→
Resulta interessant, en aquest darrer cas, el tractament que ha sofert el segon fragment boccaccià, que s'ha vist desplaçat del seu context estrictament moral (la necessitat de refrenar un amor contra tota raó que Tito s'aconsella a ell mateix en el seu primer monòleg) per referir-se, simplement, a la voluntat que té el senyor d'Agramunt d'autoexiliar-se per purgar la seva acció. D'aquí, per exemple, que no acabin d'encaixar en el text la necessitat de reconeixement moral i el refrenament d'un «desijós apetit» de fugir. Vegeu, en canvi, un ús diguem-ne recte del mateix passatge molt abans, al capítol 281, en què Carmesina usa les seves «armes de les dones» (la paraula) per mirar de «fer stalvi» el seu castell davant l'atac de l'«artelleria» de Tirant. Les armes són dobles: primer, una llagrimosa defensa de l'honestedat amb reminiscències de la Fiammetta (vegeu l'apartat 3); després, un discurs moral que, a més de les frases vistes ara mateix, incorpora un altre passatge del primer monòleg de Tito20:
| (Cap. 281, p. 595, 18-23) | ||
L'enllaç de dos passatges diferents és intel·ligent i, alhora, incongruent. Certament, tots dos són en boca de Tito, però el segon («car les leys (...) muller») nega el primer, perquè Tito hi justifica amb una sentència sobre les forces de l'amor la seva rendició a l'amor de Sofronia i, doncs, invalida els escrúpols morals formulats en el seu primer monòleg. Sembla que Martorell ha volgut donar més força als requeriments —64→ morals de Carmesina amb l'expedient de ponderar la potència de les forces d'amor, i per això el discurs de la princesa acaba afirmant que «grandíssima virtut és resestir a les males inclinacions de delit». En qualsevol cas, la cua boccacciana de l'al·ludit discurs de Carmesina té el seu lloc natural en la segona requesta amorosa de la reina Maragdina a Tirant, en el capítol 331, on la jove mora utilitza la sentència amb vistes a guanyar-se l'amor del protagonista:
| (Cap. 331, p. 695, 6-8 i 11-12) | ||
| (16, p. 1184) | ||
Tornem, però, a la secció on intervenen Tirant, el senyor d'Agramunt i Plaerdemavida. La resposta de Plaerdemavida a la demanda de l'agressor té també un nucli boccaccià:
| (Cap. 370, p. 753, 28-36) | ||
|
«"E per ciò, se alcuna cosa possono in te i prieghi miei, io ti priego che, di questa afflizion togliendoti, a una ora consoli te e me e con buona speranza [vivendo] ti disponghi a pigliar quella letizia che il tuo caldo amore della cosa amata disidera". (...) "Ecco, Gisippo, io non so quale —65→ io mi dica che io faccia piú, o il mio piacere o il tuo, faccendo quello che tu pregando mi di' che tanto ti piace; e poi che la tua liberalità è tanta che vince21 la mia debita vergonya, lo il farò".» |
| (39 i 40, p. 1189) | ||
En realitat, el discurs de Plaerdemavida són dos discursos: un de Gisippo i un altre de Tito. A la consolació del primer a Tito, segueix la resposta entre dubtosa i agraïda d'aquest que, sorprenentment, ha estat posada en boca de Plaerdemavida, cosa que només es pot fer sense violentar el sentit si, com és el cas, la liberalitat que s'atribueix a l'interlocutor i la vergonya que s'atribueix Plaerdemavida fan referència, respectivament, a la promesa de no atacar la ciutat de Montàgata i a la vergonya de Plaerdemavida per haver provocat el desmai de Tirant parlant-li de la princesa Carmesina.
La darrera referència a X, 8 és justament també en boca de Plaerdemavida, al capítol 277, quan aquesta, després d'afirmar corellianament que «les paraules són senyals ab les quals nostres intencions se mostren» (GUIA, 1996: 98), i abans d'oferir-se plenament al servei de Tirant, li exposa la seva elevada procedència social. Aquesta informació, que no és rellevant per a l'acció narrativa, és en canvi un argument fonamental en l'extensa apologia de Tito:
| (Cap. 277, p. 589, 30-36) | ||
| (68-69, p. 1195) | ||
Com es pot comprovar, és el passatge en què Martorell s'ha allunyat més de la reproducció literal; s'ha decantat per reescriure'l, rebaixant voluntàriament la noblesa i la riquesa de Plaerdemavida i recomponent els elements bàsics del model. Plaerdemavida, això sí, resta romana: un argument més per recordar que el Tirant és, a la seva manera, un roman antic.
Si en relació al Decameron Martorell ha operat una selecció estricta, que el condueix pràcticament a dues úniques narracions parcialment definibles per la seva inflació retòrica, el cas de la Fiammetta és radicalment diferent per la senzilla raó que no hi ha el mateix tipus de selecció: la Fiammetta ha estat «seleccionada» en la seva integritat perquè és retòrica de punta a punta, començant pel fet que la veu narrativa fingeix ser epistolar. Tant se val, doncs, que Fiammetta narri les seves reaccions sentimentals, que les manifesti a Panfilo, a la nodrissa o al seu marit, que adreci precs a les divinitats i a la fortuna o que monologui en la intimitat de la cambra: l'única dimensió efectiva és la seva veu elegíaca, construïda sota la guia segura de les Heroides ovidianes (al capdavall també narracions suspeses en un present lamentatori, sense resolució tràgica) i puntuada de dalt a baix amb les Tragèdies de Sèneca, sobretot __i previsiblement__ l'Hippolytus (DELCORNO, 1979). Martorell, coneixedor d'aquests dos textos, no podia deixar d'interessar-se per l'obreta de Boccaccio, la més difosa de totes les seves obres en terres catalanes22.
—67→Ara bé, com ja s'ha dit, tots els indicis apunten a un descobriment tardà i a una lectura feta amb la novella molt avançada, quan Martorell ja ha projectat i realitzat uns determinats ideals retòrics que són els que permeten, precisament, que la Fiammetta s'incorpori massivament al text del Tirant sense que s'hi notin fissures ni solucions de continuïtat, i, doncs, sense que en canviï essencialment el rumb. I s'hi incorpora d'una manera especialment intensa: si fem excepció dels capítols 216 i 399, primer i últim on apareixen fragments de l'obra, relativament aïllats dels altres, passatges de l'obra boccacciana són presents en vint-i-vuit capítols del Tirant entre el 268 i el 342.
Una part important dels préstecs a la Fiammetta es concentra a l'entorn de l'episodi de l'engany ordit per la Viuda Reposada, que centra els capítols 268 al 296. Deixant de banda el fet que, a la pràctica, la Fiammetta continua essent una presència activa fins al 342, i després al 399, la concentració en els capítols citats pot ser dotada d'una significació especial si ens atenem al fet que el discurs lamentatori de Fiammetta neix, com a les Heroides, del conflicte entre la fidelitat de la dona enamorada i la infidelitat del seu amant. La situació, al Tirant, és la mateixa, amb una diferència fonamental: l'amant fidel creu que la dona estimada no li ho és a causa de l'engany d'una «il·lusió òptica». Certament, el fet que el lector conegui l'engany dota el conjunt d'una evident dimensió còmica, però és el desconeixement que en tenen tant Tirant com Carmesina, espectador i actriu principal de la representació, el que condiciona directament l'explosió elegíaca per part d'uns personatges __sobretot Tirant__ que viuen la «ficció» del capítol 283 com a tragèdia: tragèdia personal, però també tragèdia col·lectiva si ens atenem a les nefastes noves que arriben del camp de batalla. La fortuna, amb la tempesta del capítol 296, fa la resta.
Per tal d'evitar una excessiva dispersió en la presentació dels materials em centraré fonamentalment en els capítols assenyalats (el lector trobarà en apèndix la resta de passatges de la Fiammetta incorporats —68→ al Tirant que he sabut identificar), i podríem començar amb el 268, un excel·lent exemple de la construcció d'un discurs compacte a partir de la combinació de fonts diverses. Com és sabut des de Garriga (1991), l'extens exordi de la Viuda ve centrat per la ponderació del «nefandíssim crim» de Carmesina a partir d'unes frases de l'exordi de la Tragèdia de Caldesa de Corella, que donen pas a un incís doctrinal que, al seu torn, desemboca en la denúncia dels amors de Carmesina i Lauseta, dels quals, diu la Viuda, Tirant tindrà una prova ocular23. A aquesta calúmnia en segueix una altra: la de les alteracions físiques de la princesa causades per la luxúria i, sobretot, la dels avortaments que la Viuda li ha hagut de practicar; una cosa i l'altra es construeixen amb una hàbil combinació de diversos passatges de l'Heroida XI d'Ovidi (PUJOL, 1997: 37 160). I, finalment, la Viuda reprodueix les paraules de reconvenció que, diu, adreça sovint a la princesa, unes paraules que, en rigor, són pròpies de la nutrix clàssica i que Martorell no cerca directament en un model plausible com fóra l'Hippolytus senequià, sinó en la primera intervenció de la dida de Fiammetta __que, és clar, senequeja24:
| (Cap. 268, p. 578, 23-33) | ||
—69→
|
«Ara és temps de risistir ab pocha força, per ço que qui en lo prinsipi contraste, foragita lo vilan amor e segur roman vençador (...) Garde sí a la altesa del teu perentat e a la gran fama de la tua virtut, la flor de la tua ballesa, la honor del món present, e totes aquelles altres coses que a dona noble deuen ésser cares, e sobre tot la gràsia del teu marit, de tu tant amat e tu de ell: per aquest sol deus perdre tots los de sigs teus. Sertes voler no·u deus ne crech que ho vulles, si sàvia ab tu matexa te conselles. Donques, per Déu, reté e los falsos delits promesos de la sutza sperança foragite'ls e ab ells la presa furor.»25 |
| (I 15, 467-469 i 477-487; I, ps. 78 i 79) | ||
La prompta resposta de Tirant ha de ser necessàriament retoricada, i unes quantes exclamacions del narrador de la Història de Leànder i Hero (GARRIGA, 1991: 20-21) preparen l'efecte de les paraules de la Viuda en Tirant («Aquestes paraules, senyora Viuda, me són entrades en lo miserable cor e·m donen majors penes que jamés sentí, e és stada la primera hora que tals dolors sien causa de més agreujar la vida mia», cap. 269, p. 579, 13-15) i, poc més endavant, la concentració de tots els seus pensaments en el desig de suïcidi («E en aquest punt mil maneres de pensaments corren per la mia pensa e quasi tots determenen en un, ço és, que, puix ella ama altri, yo do senyal de ma persona lansant lo meu cors de aquesta torre avall, o en la profunda mar ab los peixos fes companyia», p. 579, 19-21). Deixant de banda les reminiscències no literals de la Història de Leànder i Hero de Corella (GARRIGA, 1991: 21)26, en tots dos casos hi és evident la represa de dues reaccions de Fiammetta davant l'anunci de la imminent partida de Panfilo, que és el punt d'arrencada de les seves dissorts: «Aquestes paraules me entraren en lo miserable cor ab amaritut no may sentida(...). Aquesta fon la primera hora que jo sentí dolors als meus plaers pus inimigues» i «A mi ocorregueren mil pencers en la pença en un moment, e casi tots termenaren en un, ço és que ell, —70→ amant altre dona, contre son voler demorase en tal modo» (II 3, 99-106 II 12, 44-47; I, ps. 106 i 103). A part el fet que aquesta intervenció de Tirant es clou amb un altre manlleu del llibre primer de la Fiammetta («O senyora princesa, tu sola est la beatitut mia!», p. 579, 31-32), que recull els mots que la protagonista creu sentir de boca de Panfilo a l'església, en el moment de l'enamorament («O nobla dona, tu sola est la behetitut mia», 16; I, p. 68; per a la dependència dantesca de la frase, i de tot 1'espisodi, vegeu DELCORNO, 1979: 255-263), no cal dir fins a quin punt la segona frase ha sofert una reorientació completa: la conclusió dels pensaments de Fiammetta en una idea (la infidelitat de Panfilo) es resol al Tirant en determinació suïcida. I encara Martorell és a temps de cloure la represa del discurs de Tirant, després de llançar un «suau sospir», amb una afirmació de fidelitat amatòria i una requesta de pietat a una Carmesina absent derivades de les que Fiammetta adreça a un Panfilo present que ha anunciat la imminent separació:
| (Cap. 269, p. 579, 35-36 i p. 580, 1-3) | ||
| (116, 200-205; 1, p. 109) | ||
A partir d'aquí, el capítol ja és pràcticament tot de la Viuda, la resolució malèvola de la qual queda rubricada per uns determinis criminals manllevats de la Medea senequiana (p. 580, 16-23; vegeu MARTÍNEZ, en premsa).
El capítol següent, 270, conté només una requesta amorosa de Tirant a Carmesina, en la qual, a més d'un possible ressò boccaccià del motiu de la imatge gravada al pensament a la frase «E no resta per açò que —71→ en la mia pensa la ymatge de la vostra figura és restada, en la qual contempla dia e nit» (cap. 270, p. 583, 3-4) (compareu amb «E ja en la mia pença essent la empremta de la sua figura romasa, no sé amb quin selat delit en mi la guardave», I 6, 204-20; I, p. 68), Martorell gira en precs a la princesa uns altres precs de Fiammetta a un Déu disfressat de júpiter antic:
| (Cap. 270, p. 583, 8-12) | ||
| (V 35, 1767-1772; I, ps. 216-217)27 | ||
Al seu torn, la resposta de la princesa al capítol 271, que dóna pas al casament secret dels protagonistes, es modela sobre un fragment anterior dels mateixos precs de Fiammetta a la divinitat; un fragment escaient, d'altra banda, en la mesura que Fiammetta hi confessa el turment desacostumat que li procura l'amor:
| (Cap. 271, p. 583, 21-26) | ||
«Veus nengun jorn ésser a mi segur, contínuament la fin del qual, de dolorós jorn, és a mi principi d'altre [la fin de mon mal és a mi principi de l'altra BC]. Yo qui ja me són dite benaventurade, no coneixent les mies misèries, primerament en lo<s> vans affanys de ornar la mia joventut, pus que·l degut ornade de la natura, tu no sabent, o fenyent, per penitènsia al indisoluble amor que are m'estimula me supposest; d'equí avant la pença no acostumada a axí greus affanys recomplint per aquell de novell ayra (...).» (V 35, 1755-1764; 1, p. 216)
—72→Com ja s'ha explicat a l'apartat anterior, el capítol es tanca amb una nova justificació de la prudència de Carmesina presa de Decameron III 5, 20-21 i conclosa amb passatges de la Lamentació de Tisbe de Corella.
Els capítols següents, fins al 287 (on comença la «ficció» de la Viuda Reposada), reporten successius intercanvis de raons entre Tirant i Carmesina i entre Tirant i Plaerdemavida, amb préstecs escadussers de la Fiammetta entre els quals destaquen singularment, d'una banda, noves justificacions per a la prudència de Carmesina, enllaçades amb una frase d'Helena provinent d'Heroides XVII (PUJOL, 1997: 43):
|
«Mas vergonya de una part, e temor de l'altra, me retenen menaçant-me de infàmia, e que·m guarde de perdre lo que jamés poré cobrar.» |
| (Cap. 275, p. 587, 17-19) | ||
| «Mas tu, o vergonya, de la una part e tu, o pahor, de la altre, me retinguist, menessant-me la una de eterna infàmia, e l'altre de perdre ço que inicha fortuna me tolch puys.» |
| (I 27, 1007-1010; I, p. 101) | ||
De l'altra, i en consonància amb el que ha fet abans, els precs de Tirant a Plaerdemavida al capítol 276 reprenen dos fragments de l'oració de Fiammetta a Venus: un, recontextualitzat en «especial oració» de Tirant a la princesa; l'altre, que en el model segueix immediatament el primer, com a mostra a Plaerdemavida del dolor que sosté el protagonista:
| (Cap. 276, p. 588, 34-38, i 589, 1-6) | ||
—73→
| (V II, 426-437); I, p. 165) | ||
Entremig, els préstecs ja assenyalats de Decameron X 8 serveixen, sobretot al capítol 281, per refrenar la insistència de Tirant en la satisfacció sexual, amb el detall que els precs defensius de Carmesina inclouen una frase («O quantes piadoses paraules t'é ofert e no·t plau acceptar-les! Moga't a pietat la mia error e nova vergonya de infinida culpa, car treballes de apartar de mi la molta amor que·t porte» (Cap. 281, p. 595, 6-9)) de la nodrissa de Fiammetta («si la deguda pietat a·ço no·t mou, mogue't lo teu error: nova vergonya de entigua colpa poria néxer leugerament» (VI 13, 551-554; II, p. 28)).
Com és del tot previsible si ens atenem al model latent de la Tragèdia de Caldesa en els episodis directament relacionats amb la «ficció» de la Viuda __és a dir, si ens atenem al que la Tragèdia té de «cas afortunat», vegeu PUJOL, 1995-96: 59-60__, l'amarga experiència de Tirant es resol primàriament en imprecació contra la fortuna davant d'un «cars tan nefandíssim» i un «tan abominable crim». La lamentació de Tirant queda puntuada per les exlamacions «O fortuna», «O adversa fortuna», la darrera de les quals, de caràcter conclusiu, fa així:
| (Cap. 283, p. 603, 22-29) | ||
—74→
Independentment de la possibilitat que les primeres seccions de la lamentació depenguin d'alguna font encara no identificada, aquesta darrera comprimeix i refà de dalt a baix la de Fiammetta a IV 25:
| (V 25, 976-987 1994-998; I, ps. 187-188) | ||
Convé notar en aquest cas, sobretot, l'omissió de les aposicions al vocatiu inicial, la conversió de la impersonalitat en actuacions sobre el jo de Tirant i, en darrer terme, la recomposició de tot el discurs a partir de la selecció de paraules clau del seu model.
Des d'ara, i fins al capítol 295, la Fiammetta puntua o dóna cos a pràcticament tots els parlaments dels personatges, fins i tot en contextos on no esperaríem la presència de retòrica sentimental, com és el cas dels capítols 287 i 288. Ara interessa, doncs, notar com, primerament, la segona part del discurs de la Viuda Reposada a Tirant (cap. 284), barreja de consolació i d'avenç dels dolors amorosos que li justificaran la requesta d'amor al capítol 286, es construeix amb tres passatges del llibre V de la Fiammetta: la consolació, a partir dels mots de la nodrissa a V 7; la resta, a partir de la veu narrativa de Fiammetta una mica més endavant:
|
Senyor Tirant, preniu aquell confort que los miserables solen gendre en lurs misèries acompanyades de molta compassió28. O, Senyor —75→ totpoderós, Trinitat verdadera! Axí mostrava yo ab quanta furiosa ira e ab quantes làgremes, ab quanta congoxa de la mia ànima, quasi cascun dia tals pensaments passaven per lo meu enteniment. Emperò, amor tèbea e esperança en pura dolor me feren cambiar lo primer desig, e la mia cara, tornada groga, feya tota la mia cambra malenconiosa, parlant de mi diverses desvarions, e los meus dubto sos pensaments me portaven causa de dolre'm. Mas venint la nit, fatigada de tantes dolors, me trobaven en la mia cambra sola, exugant los meus plorosos ulls ab drap d'estopa perquè major pena sentís.» |
| (Cap. 284, p. 604, 20-30) | ||
| (V 7, 337-339; V 8, 340-343 i 347-351;V 10, 417-420; i V 11, 421-425;1, ps. 162 i 165) | ||
Deixant de banda la resposta de Tirant al capítol 285, que reprèn la frase consolatòria de l'anterior (vegeu la darrera nota), la requesta amorosa de la Viuda (cap. 286) està construïda a partir de la profunda reescriptura, mantenint uns mínims elements del model, d'un passatge de VI 4:
| (Cap. 286, p. 606, 8-16) | ||
| (VI 4, 187-20 3; 11, ps. 14-15) | ||
I tot seguit, després d'haver degollat el jardiner Lauseta, Tirant es lamenta amb mots manllevats a una Fiammetta amb desitjos de venjança:
| (Cap. 286, p. 607, 16-22) | ||
| (VI 4, 204-205 i nota; II, ps. 14-15)29 | ||
A banda la qüestió textual que s'assenyala a la darrera nota, sembla clara també una altra cosa relativa als mètodes de treball de Martorell: fa tot l'efecte que l'autor treballa, no pas amb extractes del model, sinó que en té al davant un llibre determinat i que el va saquejant a mesura que escriu. Ho demostraria que en la sèrie de capítols 286-290 tots els manlleus, llevat d'un, procedeixen del llibre VI de l'obra italiana, i que se'n va servint d'una manera diguem-ne pragmàtica, fins al punt que fragments procedents d'una invocació a les fúries i de les amonestacions de la dida van a parar al «parlar maliciós» del duc de Pera contra el de Macedònia, mentre que la resposta d'aquest darrer al capítol següent incorpora també mots de la dida d'una banda, i de Fiammetta a la hipotètica amant de Panfilo de l'altra. El context, naturalment, ja no té res de lamentació amorosa: és tot de moral militar, com altrament confirma la posterior intervenció del narrador, que centoneja autoritats d'Aristòtil, de Cèsar i de Frontí (p. 609). No ens ha de sorprendre, però: Martorell havia fet el mateix amb les epístoles pseudoovidianes de Juan Rodríguez del Padrón (PUJOL, 1997: 45-48).
Tanmateix, l'aparent indiscriminació de Martorell pot ser matisada. La reacció de Carmesina davant la derrota militar dels dos ducs, concordant amb el clima de plany col·lectiu instal·lat a palau, que prefigura literàriament el dels darrers capítols de la novel·la, és un lament adreçat a un Tirant present; d'aquí que Martorell tiri enrera i recorri a les paraules de Fiammetta a Panfilo després que aquest ha anunciat la seva partença (II, 6):
| (cap. 289, p. 612, 34-38 i 613, 1-2) | ||
| (II 6, 155-159; i II 5, 143-147; I, ps. 107 i 108) | ||
I, al seu torn, la lamentació de l'emperador davant les infaustes noves del camp de batalla es resol en un extens collage de fragments del llibre VI, la majoria provinents de les consolacions de la nodrissa:
| (cap. 290, p. 613, 18-33) | ||
| (VI 7, 262-264 i 274-276; VI 10, 380-385 i 420-426; i VI 13, 550-560; II, ps. 17-18, 22, 23 i 28) | ||
D'una manera completament diferent es construeix la breu lamentació de Tirant al final del capítol 290, que encadena sense gaires miraments cinc frases aïllades del model italià:
| (Cap. 290, p. 615, 3-10) | ||
| (VI 15, 678-679; VI 17, 896-900; VI 19, 950-953; VI 14, 591-593 i 609-611; II, ps. 33, 41, 43, 30-31) | ||
Curiosament, no he sabut aïllar més presències boccaccianes a l'extens capítol 291, tot ell fet de lamentacions recurrents de Tirant, amb Corella com a guia per a l'exordi (Leànder i Hero i Hècuba) i amb una ràpida cita de la Tragèdia de Caldesa (GARRIGA, 1991: 21-22; HAUF, 1993: 105). Tanmateix, el clima del capítol, tot ell recorregut per l'afirmació de la superioritat del dolor del protagonista, no desdiu gens del de la dolent Fiammetta, i de fet el capítol 295 és absolutament exemplar de la contribució de l'obreta de Boccaccio al clima de lamentació extrema. Certament, hi ha préstecs de la Fiammetta al 293 (reduïts, però, a un ús sentenciós) i en les queixes de Plaerdemavida a Tirant al capítol 294, però el cas és que tot el 295 es construeix a partir de passatges manipulats del llibre VIII de la Fiammetta i, sobretot, de la Tragèdia i la Lamentació de Mirra de Corella (GARRIGA, 1991: 22-26). Com és sabut, la Tragèdia dóna cos a la narració del «nefandíssim crim» que Tirant ha vist, i els mots de Mirra són apropiats per a l'explosió dolorosa que tanca el capítol. Boccaccio, al seu torn, li dóna l'exordi. Primer, convertint en interrogació retòrica una simple frase enunciativa; després, recollint uns quants casos dolorosos a què comparar el propi dolor, amb la curiosa intercalació, de la mà de Martorell, de casos femenins (Medea, Ariadna i Cànace) entre els de cabdills i governants (per a la incorporació dels quals ha hagut de rastrejar altres llocs del mateix llibre VIII, tot ell un autèntic catàleg d'herois i amants infeliços). I, finalment, el dolor de manifestar el que el fa doldre:
| (Cap. 295, p. 626, 29-36 i p. 627, 1-5) | ||
Dono, en aquest cas, la totalitat del discurs de Fiammeta, perquè es vegi fins a quin punt l'extens passatge ha estat reelaborat (per exemple, fent que Tirant deixi de recitar «moltes altres dolors semblants a la mia», que és exactament el contrari del que fa Fiammetta al capítol VIII):
| (VIII 13, 417-436; i VIII 14, 438-443 1452-456; II, ps. 88-90) | ||
—82→
Tot i assumint el risc d'estendre'm excessivament, voldria acabar amb uns breus comentaris sobre els usos posteriors de l'obra boccacciana, sobretot en els capítols africans. Hi apareix, certament, en molts contextos diferents (per exemple en les paraules de Tirant a un captiu al capítol 311, i en frases aïllades de context bèl·lic, com ara als capítols 341 i 342), però en general els préstecs a la Fiammetta semblen centrats per la presència de la reina Maragdina, i sovint s'associen intel·ligentment a altres fonts. És el cas dels capítols 314 i 315, on uns fragments de les Històries troianes amb els quals Escariano consola Maragdina, i amb els quals aquesta accepta la seva situació (PUJOL, 1997: 32, n. 7), fan de context a una resposta de Maragdina «en stil de lamentació» modelada sobre passatges de Fiammetta V 5 i II 3, de la mateixa manera que l'exordi boccaccià d'una altra lamentació de Maragdina (cap. 319) és seguit per extractes de l'Heroida X (PUJOL, 1997: 60) i de la Tragèdia de Caldesa30. D'altra banda, si ja hem vist que la segona requesta de Maragdina a Tirant es modela sobre Decameron X 8, a la primera, al capítol 322, les paraules de les altres dones comentant a Fiammetta les seves alteracions físiques són posades en boca de la reina de Tremicèn, referint-se a Tirant. Un altre cas prou interessant és al capítol 336: Escariano, per mirar d'evitar que Tirant incorri en els perills d'una precipitada entrada en combat, l'interpel·la amb una «reprenció de amor» que reescriu els intents de Fiammetta de retenir inútilment Panfilo amb l'amenaça de la «diversitat de temps» (II 8). I acabaré, finalment, amb una mostra de com la desaparició del rastre de la Fiammetta durant gairebé cinquanta capítols no n'implica l'exclusió definitiva. El capítol 399 és tot ell ocupat per una extensa lletra de Carmesina a Tirant que acaba —83→ explicant a l'heroi quines han estat, durant la seva absència, les consolacions il·lusòries de la princesa:
| (Cap. 398, p. 789, 5-12) | ||
El passatge es construeix a partir de dos passatges del llibre III de la Fiammetta, en els quals l'heroïna s'aconsola de l'absència de l'amant remirant els seus objectes i revisitant els llocs de la felicitat antiga. El tema ja és al Filostrato (V 54) en boca de Troiolo (derivant de Petrarca, Canzoniere, CXII). Heus aquí com sona en boca de Fiammetta:
| (III 8, 198-203 i 214-215; i III 1, 7-10; I, ps. 131-132 i 124) | ||
Novament, Martorell reescriu; té un model per a un tema donat, n'aïlla els components essencials i els torna a disposar en el nou text amplificant el model i explicitant allò que a la Fiammetta és implícit: el caràcter il·lusori de la consolació que s'obté amb la revisitació de llocs i d'objectes. És, amb tota seguretat, el moment en què Martorell s'ha aproximat més decididament a la dicció elegíaca de Boccaccio.
—84→
Els paral·lelismes adduïts en aquestes pàgines són el que són: totes les mostres que he sabut trobar del recurs de Martorell a dues obres concretes de Boccaccio, que cal sumar al que ja sabíem i als préstecs fets a les «questioni d'amore» del Filocolo. És perfectament previsible que una anàlisi més detinguda mostri altres passatges que m'hagin passat per malla, però no crec que això obligui a modificar gaire les afirmacions de caràcter general contingudes aquí. Interessen, per tant, tres coses sobretot: deixar fixat l'interès de l'autor per dos textos d'àmplia difusió tardomedieval, insistir en el fet que aquests textos responen de manera coherent a l'horitzó referencial de Joanot Martorell, i exemplificar a través de la comparació del Tirant amb els seus models la peculiar manera de treballar de l'autor. La feina, però, no s'acaba aquí. D'una banda, fóra interessant un rastreig més microscòpic a la recerca de registres estilístics, fórmules expressives i estilemes de possible origen boccaccià: la seva presència o absència permetria mostrar fins a quin punt s'ha produït una interiorització de l'estil de Boccaccio, si fa no fa com Martorell ha interioritzat el de Corella31. D'altra banda, a mesura que anem afegint noves fonts a l'arxiu dels coneixements literaris de Martorell, aquesta manera de treballar es fa més i més complexa, i més difícil la seva descripció. Ja no es tracta d'unes quantes fonts escampades d'ací d'allà, ni de si hi ha més o menys Corella (i menys encara de treure'n conclusions precipitades i del tot estèrils a l'estil de Guia (1996)), ni de si Martorell se sabia de memòria els textos que usa. Es tracta d'una escriptura i d'uns mètodes compositius que no pot explicar l'atzar, en el sentit que hi ha deliberació i la voluntat literària d'emular —85→ tècniques de composició d'origen escolar (ho demostraria el continuat procés de reescriptura a què Martorell sotmet les seves fonts), només que a partir de referents literaris en llengua vulgar. Em temo, doncs, que hem de replantejar-nos urgentment la imatge estereotipada que ens hem fet de mossèn Martorell, que en certa manera els recents estudis biogràfics han contribuït involuntàriament a consolidar32, perquè d'escriure així, a base d'entreteixir auctoritates retòriques, se n'aprèn en alguna banda i pressuposa fàcil accés als llibres i intel·ligència lectora. En aquest sentit, davant les qüestions plantejades per Hauf (1993: 71) quan es pregunta si Martorell escriu així per manca d'inventiva o bé ho fa responent a «una selecció conscientment o inconscientment molt sàvia», em decanto, com ell, a favor de la segona opció. I tot i admetent que aquesta manera d'escriure no implica necessàriament estudi o meditació sobre els textos que Martorell maneja, la seva fascinació de laic per una certa literatura és el que permet que simples esquemes narratius romànics __historiogràfics, exemplars o cavallerescos__ atenyin el prestigi de la història antiga i el «gentil estil» de la retòrica classicitzant. A anys llum de «micer Johan» per cultura i per coherència ètica i literària, mossèn Joanot treballa, tanmateix, amb els seus mateixos mètodes.
JOSEP PUJOL
Universitat Autònoma de
Barcelona
Per tal que les afirmacions sobre la relació directa entre el Tirant i el text italià del Decameron no em siguin preses a ultracuidament, reprodueixo tot seguit la versió catalana medieval de tots els fragments del Decameron examinats en aquestes pàgines. No em sembla que calgui fer-hi comentaris gaire —86→ circumstanciats, que altrament allargarien aquest paper més del que fóra raonable. Convido, doncs, el lector a fer ell mateix l'exercici de comparació entre aquests passatges, el seu original italià i el Tirant, i a fixar-se especialment en els fragments 1, 2, 4 15, que demostren inequívocament l'enorme distància que en separa el text del Tirant. Atès que l'edició Massó 1910 presenta petites discrepàncies de lectura respecte del manuscrit (Biblioteca de Catalunya, ms. 1716), he optat per transcriure'l novament, amb les úniques intervencions de la puntuació, la regularització de majúscules i de u/v i i/j i la separació de mots i de partícules aglutinades.
1. Cap. 271, p. 584, 6-17 = Decameron III 5, 20-21:
| (BC, ms. 1716, f. 112r i v) | ||
2. Cap. 411, p. 809 = Decameron III 5, 11-12:
| (BC, ms. 1716, 111v) | ||
3. Cap. 412, p. 810, i Cap. 260, p. 559 = Decameron III 5, 32:
| (BC, ms. 1716, f. 113r). | ||
4. Cap. 367, ps. 750-751 = Decameron X 8, 22-24:
| (BC, ms. 1716, f. 328va) | ||
5. Cap. 368, p. 751 (i 281, p. 595) = Decameron X 8, 25 114-15:
| (BC, ms. 1716, f. 328vb i 328va) | ||
6. Cap. 281, p. 595, i Cap. 331, 695 = Decameron X 8, 14 i 16:
| (f. 328va) | ||
7. Cap. 370, p. 753 = Decameron X 8, 39 140:
| (BC, ms. 1716, f. 329v a i b). | ||
| (BC, ms. 1716, f. 331va). | ||
En aquest apèndix dono a doble columna la localització de tots els passatges del Tirant dependents de la Fiammetta que he pogut detectar. Només es reprodueixen els textos dels passatges no comentats específicament dins el cos del treball (es donen, tanmateix, les referències dels ja comentats: per al Tirant, capítol, pàgines i línies segons l'edició Hauf & Escartí (1990); per a la Fiammetta, llibre, capítol, línies, volum i pàgines segons l'edició Annicchiarico (1983-87).
| Tirant lo Blanc | Fiammetta |
| 1. Cap. 216 (p. 475, 26-28, 1 p. 476, 7-9) | V 4, 121-126 (1, p. 153); 1 V 5, 177-179 (1, p. 155) |
| O, Déu just!
Hon és la tua prompta justícia?
¿Com no devalla prestament foch del cel que en
cendra faça tornar aquell cruel e ingrat Tirant (...)? E per quina culpa só stada yo merexedora de axí ésser feta vil e abominable a tu? Lo teu amor lauger e de fermetat poca, per hon és fugit de mi axí prest? | O déus, e unt sots? (...)
Unt és ara
la vostra ira? (...)
Com no dexenden ells [els llamps de
Júpiter] sobre lo malvat jove (...)? A mesquina! ¿per quina culpa meresquí yo de ésser-te axí poch a cura? Hon és fogit de nós axí tost lo leuger amor? |
| 2. Cap. 268 (p. 578, 23-3) | I 15, 467-469 i 477-487 (I, ps. 78 i 79) |
| 3. Cap. 269 (p. 579, 13-15, 19-21, 31-32, 35-36, i p. 580, 1-3) | II 3, 99-106; II 2, 44-47; I 6, 213-214; i II 6, 200-205 (I, ps. 106, 103, 68 i 109) —89→ |
| 4. Cap. 270 (p. 583, 3-4 18-12) | |
| 5. Cap. 271 (p. 583, 21-26) | V 35, 1755-1764 (1, p. 216) |
| 6. Cap. 272 (p. 584, 34-36, i p. 585, 1) | V 35, 1755-1764 (I, p. 216) |
| E Tirant tenia lo mon en no res per haver-lo conquistat ab aquella glòria que sentia. E tenint gran desig de poder-ho manifestar a son cosin germà Diafebus, duch de Macedònia, stimant que, axí com ell, a cascuna persona devia plaure la contentació que ell tenia. | Jo breument havia lo món per nulla, e ab la testa ma paria lo cel tocar, e nenguna cosa mancar a mi al sobiran colp de la beatitut reputave, sinó solament en apert poder demostrar la occasió de la mia joya, extimant en mi mateixa que axí a cascuna pesona com a mi degués plaure aquell qui am pleÿa. |
| 7. Cap. 275 (p. 587, 17-19) | I 27, 1007-1010 (I, p. 101) |
| 8. Cap. 276 (p. 588, 34-38, 1 p. 589, 1-6) | V 11, 426-437 (1, p. 165) |
| 9. Cap. 281 (p. 595, 6-9) | VI 13, 551-554 (11, p. 28) |
| 10. Cap. 283 (p. 603, 22-29) | V 25, 976-987 i 994-998 (I, ps. 187-188) |
| 11. Cap. 284 (p. 604, 20-30) | V 7, 337-339; V 8, 340-343 i 347-351; V 10, 417-420; i V 11, 421-425 (I, ps. 162 i 165) |
| 12. Cap. 286 (p. 606, 8-16) | VI 4, 187-203 (II, ps. 14-15) |
| 13. Cap. 286 (p. 607, 16-22) | I 4, 204-205 i nota (ps. 14-15) |
| 14. Cap. 287 (p. 608, 34-38, i p. 609, 1-5) | VI 12, 454, 461-462 i 489-490; VI 15, 760-763; i VI 10, 411-415 (II, ps. 24, 25, 26, 36 i 23) |
| Tu, duch de Macedònia, est novell en l'art militar e molt poch esperimentat en armes, car dónes senyal a —90→ nosaltres de esdevenidor dan.__E (...)». lansant hun aspre sospir, ab infinida ira tornà a dir: __Lo teu cors deuria ésser donat a foch e no a sepultura per la molta infàmia que tens. E ab eterna vergonya restarà en lo món de tu memòria. Ara és temps d'esperimentar si en tu ha loch neguna virtut, jatsia que aquella en negun temps no crech la hages possehïda. Posa la rahó davant la voluntat e tu mateix, ple de temor, sàviament fuig e torna-te'n, que ab més delit estaràs ab les dones dins la ciutat que no ací, apartant-te dels perills e congoxes que en les armes se solen esdevenir, en les quals tu follament t'est regit. | (...)
e vosaltres Arpies, donats senyal de futur
dan, o hombres infernals (...)»: Aprés açò,
gitant hun
ardent suspir, ajusté a les
iniques peraules: (...) ne
al teu laserat
cors
sia dat a ffoch
o a sepultura (...)
Are és temps de prove si en tu ha loch nenguna virtut; jatsia a aquella nengun temps se puixa tolre loch, mas la prosperitat le·s recobre assats sovent. (...) Segueix donques, mentre que pots, atal exemple, e pus attemprada que no solts, met la rahó devant a la voluntat, e tu mateixa sàviement foragite dels perfils e de les engoixes, en les quals tu follament te est leixade descórrer. |
| 15. Cap. 288 (p. 609, 25-31) | VI 21, 1120-1125; i VI 12, 510-521 (II, ps. 50 i 27) |
| E dóna'm de parer que no tinga rahó lo cavaller de honor en donar les spatles com és vençut: mostra bé que té poca virtut en demanar la mort, axí com la demanàs, present mi, ans ab ànimo viril als esdevenidors mals contrastar. E vull-vos avisar que, si per ventura a mi sobreviviu, qualsevulla que sia la forma de la mia mort, que·l meu miserable sperit me lexarà, ab fúria gran vos iré a cerquar. | Non se convé a tu,
famosa jova, de tanta virtut e tant seny, star subjecta al dolor, e,
axí
com a vensuda, dar les spatles als mals.
No és virtut lo
demanar la mort, axí com si la vida se temés,
axí com
tu fas, mas als
sobrevinents mals contrestar.
(...) E si tu per ventura a mi sobrevius, qual que sia la mia mort, de un que al miserable espirit se n'hirà, d'equí a fforça me enginyaré de solre'l e, en tu entrant, furiosa te faré devenir (...) E axí, mentre viuràs, de aytal fúria, mi obrant, seràs stimolade; aprés morta, de pijor cosa te seré occasió. —91→ |
| 16. Cap. 288 (p. 611, 9-14) | VI 15, 635-638 i 659-660 (II, ps. 31-32) |
| O senyor capità! No sia d'esmayar, car no stà bé en boca de cavaller dolre's del que nostre Senyor fa, car aquest temps ne aportarà altre, que, si aquest és de adversitat, ab sforç e ajuda vostra, se porà reparar. E no sabeu vós que aprés de l'aspre e fret matí ve lo bell sol? E segons yo veig, vós cercau la mort, la qual, més irat que aconsellat, demanau voluntàriament. E de açò sou vós principal ocasió. | Lo qual dolor, pur posat qu e molt greu sia, no és per ço de doler-se'n tant com tu fas; no per ell deus sercar la mort, la qual tu pus irade que aconsellada demanes. (...) tu mateixa te est de açò principal occasió. |
| 17. Cap. 289 (p. 612, 34-38, i p. 613, 1-2) | II 5, 143-147 (I, p. 107) |
| 18. Cap. 290 (p. 613, 18-33) | VI 13, 550-560 (11, p. 28) |
| 19. Cap. 290 (p. 615, 3-10) | VI 14, 609-611 (II, ps. 30-31) |
| 20. Cap. 293 (p. 624, 6-13) | IV 3, 135-139 (I, p. 147) |
| Los cassos sinistres de fortuna fan variejar la pensa humana de aquells qui s'esforcen a complir los actes virtuosos qui són conformes a llur condició, ignorant los sdevenidors mals, qui són causa de impedir los bons prepòsits e serveys que lo vostre capità ha acostumat fer a la magestat vostra. Car les coses noves solen més plaure e ab més sforç executar que les molt vistes, e lo que hom no té se sol ab major afecció desijar que lo que hom posehex, e neguna cosa és tan delitosa que per lonch ús no torne enujosa. | Les coses noves plaen ab més força que les sovent vistes, e tostemps allò que hom no ha se sol ab major sforç e afecció desijar que ço que hom poseix, e nenguna cosa és tan delitable que per lonch ús no enuig. —92→ |
| 21. Cap. 294 (p. 626, 4-14) | VI 4, 135-149 (II, p. 12) |
| Bé pot ésser maleÿda aquella donzella qui ha perdudes les sues paraules, que no li han respost a la sua justa intenció, omplint a mi de infàmia miserable. O molt cruel cavaller, entre molts nobles valerós! Qui ha regirats axí los teus pensaments? ¿Hon són ara los prechs los quals moltes vegades a mi, per restauració de la vida vostra, planyent e sospirant oferíeu, que la vostra vida e mort stava en les mies mans? Hon són ara los piadosos ulls ab los quals tota volta mostraven ésser vists llàgremes? Hon és la amor que envers mi mostràveu passant delitoses paraules? E los greus treballs e congoxes [que] yo he presos per meus propis en delit e servey de vostra mercé? Partir-se de tan virtuosa senyora, la més alta en dignitat e virtuts que en tot lo món sia, sens dir-li adéu siau! | ¡O maleyta sia aquella deya qui, apereguda, mi, fortment risistint a amar-te, revolch ab les sues paraules de la justa intenció! Sertes yo no crech que ella fosse Vènera, mas pus tost en forma de ella alcuna infernal fúria, a mi no altrement omplint de insavesa, com feren lo miserable Atamantha. ¡O molt cruel jove, entre molts nobles, bells e valerosos sol elet pèsimament per lo millor! ¿Hon són are los prechs, los quals tu moltes veguades a mi per restauració de la tua vida planyent ab offerist, affermant aquella e la tua mort star en les mies mans? ¿Hon són are los piedosos hulls ab los quals a te posta, mesquí, lagrimaves? Hon és lo amor a mi mostrat? Hon les dolses peraules? Hon los greus affanys en los meus servirs offerts? |
| 22. Cap. 295 (p. 626, 29-36, i p. 627, 1-5) | VIII 13, 417-436; i VIII 14, 438-443 i 452-456 (II, ps. 88-90) |
| 23. Cap. 299 (p. 634, 25-28) | V 12, 479-484 (1, p. 167) |
| E desije yo ara la mort, puix en tal cars só venguda, mas yo tinch dubte que desijant-la no·m porrogue la vida. Car en aquest cars yo conech que tots los sants me són contraris. | (...) yo prech sovent per la sua mort, fermament crehent ell ésser occasió la de la tua triga; e si axí no és, almenys del tolre't a mi pur fon. Mas yo dubta que, de la mort pregant, no·s perlonga la vida, tant me són los déus contraris e mal exeusints en cascuna cosa. —93→ |
| 24. Cap. 311 (p. 663, 29-38, i p. 663, 1-5) | II 6, 183-193 i 238-239 (I, ps. 109 i 111) |
| La fortuna cruel és sempre enemiga dels hòmens miserables, e majorment de aquells qui són de poch ànimo, qui no poden comportar la lur tribulació ni la pena que senten. E recordant-me dels meus mals, tinch compassió de tu, car si·t vols, tu pots ésser causa de ton bé, e que yo t'estimàs molt, que segons la obra demostra e evidents senyals, tu deus ésser home valentíssim, com tingues més dolor que no mostres, e com est vengut en cars que yo stava en los meus trists pensaments, ab aquella certa rahó que·ls catius poden ésser detenguts. ¿E qui és aquell qui dubta molt més lo perdre de ço que ell té, que lo que ell spera de tenir, encara que la sperança dega ésser vera? (E per ço, bé considerant, molt manifestament se veu la mort mia per la longa absència de la cosa que desige servir). E la novella pietat de les dolors del cativeri te fan star trist e adolorit. O desaventurat del meu cor, qui plora de pietat per la dolor que·t veig posseyr! E si mort no te'n segueix, vida més pèssima que mort te'n seguirà. E per ço te vull pregar que si tu vols seguir lo meu voler (...) | Ultre assò que yo no sabia lavors pus que per vista qui tu fosses, ben que yo de molt gran affer t'estimasse; mas are yo conech e sent per obre que tu est de haverte molt pus car que no·m mostrave lavors lo meu ismeginar, e est devengut meu ab aquella cortesia [certezza it.] que los amants poden de les dones ésser tenguts. ¿E qui dupta que no sia molt major dolor lo perdre ço que ten, que ço que ell spera de tener, encara que la sperança deja eixir vera? E però, ben considerant, assay se veu apertament la mort mia. (...) e si mort no te'n seguix, vida pijor que mort no te'n fall. |
| 25. Cap. 31 5 (p. 667, 11-19) | V 5, 206-207; i 113, 85-93 (1, ps. 156 i 106) |
| Dura cosa e cruel és a mi hoyr paraules de consolació, car tants e tals són los mals que la trista vida mia ha aconseguits, que no tinch jamés sperança —94→ d'esdevenidora alegria, car la mia adolorida ànima no troba repòs sinó ab scampament de làgremes, e per ço ab strema amargor te parlaré, car la mia simplicitat merita major fe que la tua no és. E si les mies lamentacions merexen algun bé, creure pots sens altra ocasió que la abundància de tan gran scampament de làgremes que los meus ulls lansen nit e dia, que de dolre'm tinch molt gran rahó. E sé que a la tua amor e a la dèbita pietat en una hora satisfer pogués. | La mia simplicitat merita major ffe que la tua no era. (...) O carríssima dona e de mi amade sobre totes coses, axí com los effectes te poden clarement mostrar, si los meus plants meriten fe alcuna, creure pots no censa occasi amaríssima ab tanta abundància spanden llàgremes los ulls meus, axí com aquell al qual ara en memòria me torna ço que ara, ab tanta joya ab tu stant, me retrop, e assò solament és lo pensar que de mi dos fer no puix, perquè a·mor e a la deguda pietat a una ora satisfer pogués aquí demorant. |
| 26. Cap. 316 (p. 671, 28-30) | V 6, 288-290 (I, p. 160) |
| (...)suplich-te que·m perdones com no t'é feta aquella honor que la tua molta gentilea és merexedora, car la mia ignorància merita lo perdó. | (...) Mas qui que ella sia, si alcuna és, perdon a mi qui ignorantment pequé, e la mia ignorància merita lo perdó. |
| 27. Cap. 319 (p. 675, 11-13) | V 8, 353-357 (I, p. 162) |
| Axí com les flames són aumentades per los vents, crexent en major flama, axí les mies dolors e pensaments són aumentats en lo pus alt grau de dolor com vos he vists. | (...) e axí con les flamas del foch dels vents avidadas [ajudades MSS BC] crexen en major flama, axí Amor, per los contraris panssers stats, totes les suas forças contra de ells usades, sa féu major. |
| 28. Cap. 319 (p. 676, 27-34) | V 5, 171-183 i 188-190 (i cf. 254-258) (I, ps. 155-156 i 158) |
| Galant, molt merita la tus fe, que has tengut tan gran ánimo de fer una tan gran maldat e tració de voler des troyr hun rey en persona y en béns. Per quina culpa merití yo de ésser tan maltractat de tu? Bé has manifetada la ficta amor que tu·m mostraves! Digues, albanés, ¿hon és la promesa fe que ab jurament de mal —95→ crestià tu prometist de ésser-me leal? Qui poguera creure que tanta maldat e crueldat en tu pogués habitar? E bé pot pensar lo teu capità que pot fiar molt de tu, car si lo cars s'i ve faràs pijor d'ell que no has fet de mi. Tostemps la fortuna és favorable als dolents e viciosos. | Quina fe li prometist? Aquella que avies a mi promesa? (...) A mesquina! que no sé qual adverç plaer l'ànimo te ha absegat que, sentint-te meu, de altra devenguesses. A mesquina! ¿per quina culpa meresquí yo de ésser-te axí poch a cura? Hon és fogit de nós axí tost lo leuger amor? A mesquina! que la trista ffortuna axí miserablement constreny los dolents! Tu ara la promesa fe e a mi de la tus destra mà dada, e los desperjurats déus per los quals tu ab subiran desig jurest de retornar (...) A mesquina! ¿E qui hauria may pugut creura que falcetat fose en les tues paraules amagada e que les tues làgremas ab art fossen tramesas fora? (...) E per un a jova apenas de tu conaguda sobito me canbiest; la qual, si axí com yo no serà simple, los teus besars pendrà tostemps suspectes e guardar-s'à dels teus engans dels quals yo gardar no·m sabí. |
| 29. Cap. 322 (p. 682, 17-30) | VI 3, 92-93; i V 33, 1675-1683 (II, p. 10, i I, p. 213) |
| La lum perduda és recobrada als meus ulls, e alsant lo meu cap te veig com a senyor del món, car lo cel e la terra e totes les coses que lo gran Déu ha creades te obehexen, e bé·t pots nomenar digne sobre tots los altres cavallers, car merexedor est de ésser senyor de tots aquells qui de honor senten. O benaventurat cavaller de eterna fama! Digues-me, virtuós capità, ¿hon és fugida la delitosa bellea de la tua vista e hon has lexada la fresca color de la tus graciosa cara? Quina és la occasió de la gran flaquea de la tua noble persona? E los teus cabells resplandents, sens maestrívol mà ornats, e los teus ulls, qui parien dues steles matutines, ¿com se són axí aflaquits? Més flamejants los trobí aquella plasent nit que·ns traguist de aquella —96→ dolorosa presó, e yo més piadosa que altra tenguí tan grat de la tua virtuosa persona ab tanta singularitat proporcionada que avorrí a mon sposat, que no tenia ulls ab què·l pogués veure. E apartada d'ell, tota la mia amor transportí en tu sol, qui est la flor dels millors. | (...) als hulls meus tornà lo perdut lum. O, Ffiameta, ¿e on és fogida la delitosa ballesa del teu vis? ¿E on has leixades les fresques colors? Quina és la occasió de la tua pel·lidesa? Los teus ulls, semblants a dues matutines steles, are circuits de purpu rench sercle veig, per què apenes en lo teu front ce dissernen. E los cabells ab maestrívol mà ornats per temps passat, ¿are per què clusos se vehen sensa algun orde? Digues, o tu nos fas sensa fi marevellar. |
| 30. Cap. 323 (p. 684, 14-17) | III 4, 60-63 (I, p. 126) |
| E per temença de errar me dexe de recitar les mies pròpies passions, per bé que no·s mostren tan grans com són les mies fatigues, car dix hun gran poeta que les fatigues trahen a penes amor de la pensa. | No·m vénch una vegade sola en l'ànimo de haver ja llegit en los versos de Ovidi que les fetiques removien [remouen MSS. BC; traevano it.] als jóvens amor de la testa, ans mi venien tantes voltes quantes me recordave ell ésser en camí. |
| 31. Cap. 336 (p. 703, 6-20) | II 8, 348-361 (I, p. 115) |
| No sé la tua pròspera mà què desija fer ne si has ja aconseguida la victòria que·t stà aparellada, la qual nostre Senyor, per la sua clemència, te atorgarà, com per anar a la batalla ab grandíssim desig te veig scalfar. ¿E no veus tu lo cel ple de tenebres qui contínuament nos menaça diversitat de temps, ço és, mortalitats a la terra, ab neus, aygües, trons e lamps spantables? Qui és aquell qui a si mateix tan poch stime que ab tan gran fret e mal temps se pose en exercitar les armes? Donchs, fes-me gràcia que per tu ésser levat de malaltia e no star encara del tot guarit, que vulles sperar que passe la tempesta e venint lo bon temps, ab menys perill poràs usar de les tues acostumades cavalleries. E si lo voler meu —97→ no volràs fer, fes tot lo que plasent te sia, car pregar-te és mon ofici e yo, ab los trists pensaments ja acostumats, ab paciència esperaré la tua gloriosa tornada, car Déu sab què poria yo fer sens tu. Ni si altra cosa era de tu, lo que Déu no vulla, més me valria la mort que la vida, la qual ab gran dolor hauria de sostenir__. No tardà Tirant en semblant stil fer resposta. | ¿No veus tu lo cel plen de obscuredat, e contínuament manasar gravíssima pastilència a la terra ab aygües, ab neus, ab vents e ab speventables trons? E axí com tu deus saber, ara per les contínues pluges tot petit riu és tornat gran e poixant flum. ¿Qui és aquell qui si mateix axí poch ama que en axí fer temps se meta a caminar? Donchs an aquest fé lo meu plaer, lo qual si fer no vols, fé lo teu dever. Leixa los dubiosos temps passar e spera lo novell, en lo qual tu millor e ab menys parill poràs anar, e jo, ab los trists pencers acostumada, pus passientment speraré la tua tornade». A·questes paraules ell no trigà la resposta, mas dix: (...) |
| 32. Cap. 341 (p. 712, 31-38, i p. 713, 4-6) | VI 10, 392-394 i 404-405 (II, p. 22) |
| No·m clam sinó de mi mateix, que com a jove e de poch seny he volguda seguir ans la voluntat que la rahó, de consentir que treves fossen fetes ni atorgades ans que la fi de la guerra, que estava en nostra mà. E·m tinch per foll e decebut com só caygut en tan gran ignorància de creure a negú, com fos clara la speriència del que s'és seguit. E estich més de dolor cubert que de delit per causa del marqués, qui és catiu en poder de infels. E yo, per seguir lo vostre apetit desordenat, consentí en les amargues treves (...). Ara poca admiració serà no tornem a les dolors primeres, car més és a nosaltres perdre hun home que ells mil ne perdessen (...) | Tu, axí com a jova, més la volentat seguint que la rahó, lo amest, e amant, a aquella fin de amor que·s pot desijar, prenguist (...) mas tu, massa en lo desordenat apetit traspessada (...) |
| 33. Cap. 342 (p. 713, 18-19) | VI 7, 262-264 (II, p. 17) |
| No·m dolria en cert tant la mort, a la qual negú fugir pot, com me dol lo gran defalt (...) | E no sert la mort a la qual conech devem venir, quant la manera de aquella planch. |
| 34. Cap. 399, p. 789, 5-12 | III 1, 7-10 (I, p. 124) |
—98→
Annamaria ANNICCHIARICO (ed.) (1983-87): La Fiammetta catalana, 2 vol s. L'Aquila, Japadre.
Annamaria ANNICCHIARICO (1996): Varianti corelliane e «plagi» del Tirant: Achille e Polissena, Fasano di Brindisi, Schena Editore.
Ramon ARAMON (1930-33): Curial e Güelfa, 3 vols., Barcelona, Barcino.
Lola BADIA (1973-74): Sobre la traducció catalana del Decameron de 1429, «Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona», XXXV, ps. 69-101.
Lola BADIA (1993): El Tirant en la tardor medieval catalana, Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Barcelona, Quaderns Crema, ps. 35-99.
Salvatore BATTAGLIA (1965): La coscienza letteraria del medioevo, Nàpols, Liguori.
Rafael BELTRAN (ed.) (1997): Gutierre Díez de Games, El Victorial, Salamanca, Universidad de Salamanca.
Pere BOHIGAS (ed.) (1947): Tractats de cavalleria, Barcelona, Barcino.
Vittore BRANCA (ed.) (1984): Giovanni Boccaccio, Decameron, Torí, Einaudi.
Vittore BRANCA (ed.) (1990): Giovanni Boccaccio, Caccia di Diana. Filostrato, Milà, Mondadori.
Vittore BRANCA (1991): Tradizione delle opere di Giovanni Boccaccio. II: Un secondo elenco di manoscritti e studi sul testo del Decameron con due appendici, Roma, Edizioni di Storia e Letteratura.
Francesco BRUNI (1990): Boccaccio. L'invenzione della letteratura mezzana, Bolonya, Il Mulino.
Victoria CAMPO & Marcial RUBIO ÁRQUEZ (eds.) (1996): Giovanni Boccaccio, La Teseida. Traducción castellana del siglo XV, Frankfurt-Madrid, Vervuert Verlag/Iberoamericana.
Jaume J. CHINER (1993): El viure novel·lesc. Biografia de Joanot Martorell, Alacant, Marfil.
D. J. CONLON (ed.) (1969): Le Rommant de Guy de Warwik et de Herolt d'Ardenne, Chapel Hill, The University of North Carolina Press.
Carlo DELCORNO (1979): Note sui dantismi nell'Elegia di madonna Fiammetta, «Studi sul Boccaccio», 11, ps. 251-294.
Anton M. ESPADALER (1993): Paraula de Joanot Martorell: sobre els principis estètics del Tirant lo Blanc, dins Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Barcelona, Quaderns Crema, ps. 261-272.
Alfred EWERT (ed.) (1933): Gui de Warewic. Roman du XIIIe siècle, 2 vols., París, Champion.
Arturo FARINELLI (1929): Italia e Spagna, Torí, Bocea editore.
—99→Pier Massimo FORMI (1986): Zima sermocinante (Decameron, III 5), «Giornale Storico della Letteratura Italiana», 163, ps. 63-74.
Carles GARRIGA (1991): Caldesa i Carmesina: Roís de Corella plagiat en el Tirant lo Blanc, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXIII, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, ps. 17-27.
Josep GUIA (1996): De Martorell a Corella. Descobrint l'autor del Tirant lo Blanc, Catarroja-Barcelona, Afers.
Albert G. HAUF (1993): Tirant lo Blanc: algunes qüestions que planteja la connexió corelliana, dins Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant/Elx, 9-14 de setembre de 1991), Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, ps. 69-116.
Albert G. HAUF & Vicent Josep ESCARTÍ (eds.) (1990): Joanot Martorell, Tirant lo Blanch. 2 vols., València, Generalitat Valenciana.
Jocelyn N. HILLGARTH (1991): Readers and Books in Majorca (1229-1550), 2 vols., París, Éditions du CNRS.
J. Antoni IGLESIAS I FONSECA (1996): Llibres i lectors a la Barcelona del s. XV. Les biblioteques de clergues, juristes, metges i altres ciutadans a través de la documentació notarial (anys 1396-1475), Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona.
Victoria KIRKHAM (1993): The Sign Reason in Boccaccio's Fiction, Florència, Olschki.
Josep M. MADURELL, I MARIMON (1974): Manuscrits en català anteriors a la impremta (1321-1474), Barcelona, Associació Nacional de Bibliotecaris, Arxivers i Arqueòlegs.
Mario MARTI (ed.) (1969): Giovanni Boccaccio, Opere minori in volgare, vol. I: Filocolo, Milà, Rizzoli.
Tomàs MARTÍNEZ (1977): De la comtessa de Varoic a la princesa Carmesina: per la presència de Sèneca al Tirant lo Blanch, dins J. M. Barberà (ed.), Actes del Col·loqui Internacional Tirant lo Blanc. Estudis crítics sobre el Tirant lo Blanc i el seu context (Ais de Provença, 21-22 d'octubre de 1994), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, ps. 285-305.
Tomàs MARTÍNEZ (en premsa): Materials senequians en autors medievals I: el Tirant lo Blanch.
Jaume MASSÓ TORRENTS (ed.) (1910): Joan Boccaci, Decameron, Traducció catalana publicada segons l'únic manuscrit conegut (1429), Nova York, The Hispanic Society of America.
Ramon MIQUEL I PLANAS (1913): Obres de J. Roiç de Corella, Barcelona, Biblioteca Catalana.
Carlo MUSCETTA (1972): Boccaccio, Roma-Bari, Laterza.
Maria Pia MUSSINI SACCHI (ed.) (1987): Giovanni Boccaccio, Elegia di madonna Fiammetta, Milà, Mursia editore.
—100→Josep PUJOL. (1995-96): El desenllaç tràgic del Tirant lo Blanc, les Troianes de Sèneca i les idees de tragèdia al segle XV, «Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona», XLV, ps. 29-66.
Josep PUJOL. (1997): De Guido delle Colonne a l'Ovidi epistolar. Sobre el rendiment narratiu i retòric d'unes fonts del Tirant lo Blanc, «Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura» VIII, ps. 133-174.
Josep PUJOL (1996b). Boccaccio al Tirant lo Blanc: les «questioni damore» del Filocolo (IV 14-72), dins Actes del VIIè Congrés de l'Associació Hispànica de Literatura Medieval (Castelló de la Plana, 22-26 de setembre de 1997
Xavier RENEDO (1995-96): Raó i intuïció en Plaerdemavida, «Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona», XLV, ps. 317-360.
Martí de RIQUER (ed.) (1974): Tirante el Blanco. Versión castellana impresa en Valladolid en 1511 de la obra de Joanot Martorell y Martí Joan de Galba, 5 vols., Madrid, Espasa Calpe.
Martí de RIQUER (1990a): Aproximació al Tirant lo Blanc, Barcelona, Quaderns Crema.
Martí de RIQUER (ed.) (1990b): Joanot Martorell, Tirant lo Blanc i altres escrits, Barcelona, Ariel.
Jordi RUBIÓ I BALAGUER (1990): Humanisme i Renaixement (Obres de Jordi Rubió i Balaguer, VIII), Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Giuseppe E. SANSONE (1963): Studi di filologia catalana, Bari, Adriatica Editrice.
Mario SERAFINI (1949): Le tragedie di Sèneca nella Fiammetta di Giovanni Boccaccio, «Giornale Storico della Letteratura Italiana», CXXI, ps. 95-105.
Louis SORIERI (1937): Boccaccio's Story of «Tito e Gisippo» in European Literature, Nova York, Institute of French Studies.
Manuela STOCCHI (1995-96): Curial e Güelfa e il Decamerone, «Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona», XLV, ps. 295-316.
Jesús VILLALMANZO (1995): Joanot Martorell. Biografía ilustrada y diplomatario, València, Ajuntament de València.
Jesús VILLALMANZO & Jaime J. CHINER (1992): La pluma y la espada. Estudio documental sobre Joanot Martorell y su familia (1373-1483), València, Ajuntament de València.
Curt WITTLIN (1995): De la traducció literal a la creació literària. Estudis filològics i literaris sobre textos antics catalans i valencians, València-Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Curt WITTLIN (1999a): Poets and Histotorians in Tirant lo Blanch. Joanot Martorell's Models and the cultural Space of Chivaleresque Fiction, dins Arthur Terry (ed.), Tirant lo Blanch: New Approaches, Londres, Tamesis Books, ps. 29-43.