Oar ur goadeg digenvez

Jean Marie Barberà

Universitat Paul Valéry de Montpeller

The author, whose translation of Tirant lo Blanc into French will come soon in the prestigious collection of «La Pleiade», does a reflection on the problems he has faced to translate into French this Valencian work, written in Catalan at the end of the 15th century. He has made a considerable effort not to betray the original version.

Tirant lo Blanc. Una història d'amor. No vull parlar de cap manera dels sentiments de l'heroi i de Carmesina, sinó de l'enlluernament que experimentà qui redacta aquestes línies en descobrir aquesta obra mestra, ja fa alguns anys, dins la col·lecció Els Nostres Clàssics de l'editorial Barcino. La novel·la formava part d'un corpus desenvolupat per una tesi de tema un tant aspre: Étude diachronique de quelques temps du passé en catalan, la qual valgué al seu autor, a més d'algunes nits passades en blanc, el títol de doctor. Si la lectura de les Homilies d'Organyà, del Libre d'Evast e Blanquerna de Ramon Llull o de Quaresma de Sant Vicent Ferrer, predicada a València l'any 1413, que també havíem analitzat curosament per l'estudi del període de l'Edat Mitjana, no està exempta d'interès, ni molt menys, la lectura d'aquesta novel·la de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba fou una revelació extraordinària.

Una qüestió que s'imposa immediatament: ¿per què i com, una obra de la fi del segle XV podia agitar fins aquest punt un home de la fi del segle XX? Pres per altres tasques, no em vaig dedicar de seguida a intentar descobrir aquest enigma. Tanmateix, no per això em resistia a la poderosa seducció d'aquesta obra mestra. Un altre esdeveniment fortuït (¿hom pot, però, veritablement, parlar d'esdeveniments fortuïts?) havia d'entretenir, fins i tot decuplicar, la flama: vaig tenir la fortuna de descobrir les il·lustracions de Manuel Boix a través d'un llibret editat per l'Ajuntament de Gandia, i després de conèixer personalment el pintor-gravador (entre d'altres talents). Entrar detalladament en aquests encontres podria fatigar el lector; tanmateix, afegiria que immediatament després em va ser permès, gràcies a l'extrema cortesia de la Generalitat Valenciana, presentar, l'any 1985, a la meua petita vila de La Roque sur Cèze —gran lloc del turisme europeu— l'exposició de gravats de Manuel Boix per a l'edició sumptuosa de les Edicions a la Tercera Branca, i això per primera vegada a l'estranger. ¡New York hauria de tenir aquest privilegi només alguns anys més tard!

Probablement, el lector curiós voldrà saber primerament com he vingut a interessar-me pel català. Sóc nascut a l'Algèria, quan aquella encara era francesa, d'una família valenciana instal·lada al departament d'Orà des d'almenys tres generacions. Cal dir que un grup molt important de catalanoparlants, la major part del País Valencià, havia emigrat a aquest departament, i que generacions després, el català, en la seua variant valenciana, sempre era parlat pels membres d'aquesta comunitat, els quals no havien mai travessat novament la Mediterrània per tornar a la terra dels seus avantpassats. Com es trobaven dins el cresol algerià molts altres descendents d'espanyols, el castellà estava també molt estès; fins al punt que a la seua Grammaire espagnole, Duviols i Villégier podien incloure a la llarga llista de països i altres llocs on es parla la llengua de Cervantes, la «Côte nord-ouest de l'Afrique (Maroc et Departement d'Oran)». No era, doncs, rar conèixer el francès, l'espanyol, el català i l'àrab; aquest va ser el cas del meu pare, home senzill, nat al camp algerià. Jo mateix, nascut a la capital, no he tingut l'ocasió d'aprendre l'àrab. La meua mare era originària de la Safor, nascuda dins la petita població de Bellreguard, a dos passos de Gandia. Anàvem sovint en vacances, durant els mesos de l'estiu, a la casa de la meua àvia. Tota la família s'expressava en valencià, la llengua obligada era, doncs, el català. Aleshores, jo era un xicot, i l'atracció que exercia sobre mi aquesta llengua era tan forta que buscava perfeccionar-me en ella. Va ser així que vaig comprar a València la Gramàtica valenciana de Carles Salvador, el Vocabulari Valencià-Castellà de Francesc Ferrer Pastor i altres llibres que em varen permetre de fer, tot sol, els primers passos dins aquest univers cultural genuí. Tot açò gratuïtament i pel més pur plaer. Va ser molt més tard, a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, quan prosseguia els estudis per esdevenir professor d'espanyol, quan, amb gran sorpresa meua, aquests coneixements em varen servir. I estirant del fil, vaig descobrir Tirant lo Blanc.

Un altre element sorprenent, a més del fet que Tirant fóra originari de La Roca Salada, i que el nom occità original de la població on visc és La Roca, és que, com ja ho he dit, estic unit de part materna a Gandia, pàtria de Joanot Martorell.

¡Aquests eren excessius signes cabalístics que semblaven designar-me! Qui sap si també alguna Carmesina obscura, i per dir-ho així, fantasmagòrica, no ha jugat un paper secret en la meua voluntat d'oferir aquesta novel·la al públic francès. Fos el que fos, a principis de l'any 1989, vaig traduir alguns passatges del Tirant lo Blanc, vaig muntar un dossier remarcant la importància de l'obra i vaig enviar el conjunt a les edicions Gallimard, proposant-los els meus serveis. Pensava que aquesta novel·la podia interessar-los per a la bella col·lecció Futuropolis, la qual presenta grans novel·les il·lustrades, com el Voyage al bout de la nuit de Céline, acompanyada d'il·lustracions de Jacques Tardi. Pel mes d'abril, vaig rebre una resposta del director literari de la Plèiade, el senyor Jacques Cotin, el qual m'expressava el seu viu interès pel llibre de Martorell i Galba. Hauria de dir que vaig ser feliçment sorprès, però, considerant-ho bé estava realment convençut del valor del Tirant lo Blanc, i em semblà normal que hom volgués incloure'l en aquesta prestigiosa col·lecció.

La voluntat editorial no és suficient. Ha de tenir el suport d'un muntatge financer sòlid. Vaig ser l'encarregat per les edicions Gallimard de fer indagacions a Espanya per saber quines ajudes podríem obtenir per portar a cap el nostre ambiciós projecte. Tenia ja contactes encoratjadors amb la Generalitat Valenciana, i l'acollida que vaig rebre va ser molt calorosa. Va ser així que després de diverses passes, l'editor francès obtingué la garantia d'una subvenció molt estimable del Govern valencià. Cal afegir que les relacions amistoses que havia establert amb els professors del Departament de Català de la Universitat de València no foren, sens dubte, estranyes a l'èxit de l'empresa, com tampoc ho varen ser els vincles personals amb alguna escriptors valencians talentosos.

Les meues gestions no s'aturaren ací; el Ministeri espanyol de Cultura també va ser informat de la nostra intenció, i la seua resposta va ser igualment interessada. La sol·licitud de subvenció haurà estat dipositada pels serveis competents de la casa editorial, a l'hora d'escriure aquestes línies. D'altra banda, Gallimard tenia contactes directes amb la Generalitat de Catalunya. Res sembla oposar-se, doncs, a la publicació de Tirant lo Blanc en francès, en el termini més breu. La traducció stricto sensu haurà d'estar acabada el 1992; potser abans si els déus ens són favorables, potser després, si sorgeixen dificultats inesperades. Aquesta data és simbòlicament important, car marcarà el cinc-cents aniversari de la descoberta del Nou Món. Aquesta hauria de ser l'ocasió, per als europeus reunits, de redescobrir a la seua pròpia casa tot el mosaic de cultures massa temps oblidades, emmordassades i menyspreades, de les quals són els hereus. Tirant lo Blanc, pedra fundadora i fonamental de la novel·la moderna, ha d'aparèixer com un far.

Al traductor, li cal, tanmateix, una certa dosi de follia per llançar-se a tal empresa amb els terminis relativament curts que hom ha assenyalat, sobretot quan s'està obligat, com ho estic jo, d'assegurar un servei d'ensenyament per guanyar el pa quotidià (a menys que una beca no em siga concedida, que seria l'ideal pel meu treball!). Segurament, l'oportunitat d'una nova traducció podria ser discutida car, aquesta novel·la catalana, ¿no va ser ja traduïda al francès pel comte de Queylus al segle XVIII? Això és ben cert; emperò, a més que l'obra no ha conegut cap reedició recent i ha esdevingut introbable, aquesta traducció antiga presenta dos defectes greus: no ha estat feta des de l'original català, sinó sobre una altra traducció, la italiana de 1538, de Lelio de Manfredi¹. L'altre pecat és que es pren molta llibertat amb la novel·la, en la qual practica talls grandíssims, reduint alguns capítols, sobretot els inicials, a algunes línies ràpides². Però, com d'altra banda, l'estil no es troba mancat d'encant, podem qualificar-la de «bella infidel», segons l'expressió consagrada. Calia, doncs, establir urgentment una traducció integral més fidel al text català, tot tractant de proporcionar el plaer que es troba en llegir l'original. Exercici perillós entre tots. És, doncs, una nova aventura enganxar-se a aquesta tasca. La passió, quan és dominada i canalitzada, venç moltes dificultats. De passió, en tenim; de determinació, també. Al moment d'arregussar-se les mànigues, s'hi posa el delicat problema del text de base; l'edició establerta per Martí de Riquer sobre l'incunable de 1490 ha servit de model³, tot i que conté alguns errors d'impressió i algunes lliçons no del tot satisfactòries. L'edició prínceps és coneguda i les tècniques modernes han permès d'oferir-la al gran públic sota la forma accessible d'un facsímil⁴; la seua lectura no presenta major dificultat, malgrat la puntuació desconcertant del prerenaixement, les errades de l'edició, i fins i tot, les inversions en el text, que són causa d'algunes foscors; tot i això, es pot consultar amb profit. El text proposat per Josep Palàcios⁵ ve també en ajuda del traductor amb dificultats. S'haurà comprès que, el primer obstacle a salvar és l'establiment d'una base de treball impecable. De vegades, cap text conegut aporta una solució satisfactòria⁶, i el traductor s'hi decanta a fer la seua pròpia versió; així, al capítol 137, apareix un cert filòsof anomenat «Lexi» («aquell famós philòsof Lexi»), a més cèlebre («famós»), ens afirma Martorell, però del qual no n'hem conservat cap rastre. Martí de Riquer anota que el que diu aquest enigmàtic enamorat de la saviesa, és atribuït a Titus-Livi al capítol 357. També Josep Palàcios interpreta aquest «Lexi» com un nom propi. Ara bé, si consultem l'incunable, ens adonarem que la majúscula no existeix i que hom pot llegir «lexi» («aquell famós philòsof lexi») [sic]. Inclús si l'absència de la majúscula no és per si mateix suficient, la idea que se'ns imposa és que no es tracta d'un nom propi, sinó d'un adjectiu, però, quin? Sota aquesta forma no significa res. Cal, doncs, admetre una errada, o potser diverses. Admetem des d'un principi que es tracta realment de Titus-Livi, perquè el text ho especifica expressament en altra banda, i considerem diversos fenòmens gràfics: en la inicial, la «l» simple pot tenir el valor de «ll» palatal (així, al mateix capítol, «liberta», per «lliberta», «lançada» per «llançada», etc.); encara que rarament, hom pot trobar «e» per «a», per confusió de la vocal àtona, el que suposaria que és la «i» final la que porta l'accent. Arribem així a «llaxí», el qual no significa res encara. Però si s'ha considerat que la «x» quan se li trau el peu esquerre, és molt a prop de la «t», sobre tot al text original, i que el tipògraf s'ha equivocat, obtenim l'adjectiu «llatí», el que va ser, efectivament, Titus-Livi. La traducció francesa serà, doncs, «ce célèbre philosophe latin». Hom jutjarà que és un detall i que açò no canvia res de l'economia general de la novel·la. Ho concedim de bon grat, però si podem aportar la nostra pedra a l'establiment del text, per què continuar transmetent foscors? Per fi, he vist la meua paciència recompensada amb l'edició crítica moderna que ens faltava, preparada per l'equip del professor Albert Hauf, de la Universitat de València (Hauf, amb massa modèstia, explica que més que crítica, és criticable).

Traduir sense conèixer l'època, els seus costums, la seua mentalitat, pot conduir a greus contrasentits; el traductor s'ha d'informar, doncs, el millor possible de l'atmosfera en la qual es banyava l'autor. En el meu cas, açò serà molt útil atès que els títols publicats dins la Pléiade estan precedits d'una presentació i acompanyats de notes i de nòduls explicatius. Així, he recollit i llegit nombroses obres, estudis i articles destinats bé directament a Tirant lo Blanc, bé al seu temps, i aquesta feina es prosseguirà fins a obtenir-ne el coneixement més exacte possible. Aquest treball servirà, igualment, a una nova tesi on el subjecte és l'univers poètic i l'escriptura d'aquesta novel·la. Per posar un exemple, L'arnès del cavaller de Martí de Riquer és una mina d'informació sobre les armes i les armadures catalanes medievals. El seu coneixement facilita considerablement la comprensió dels passatges guerrers. Un altre exemple: al capítol 3 trobem una curiosa expressió: «e les orelles dels llegints la mia dolor tal senyal facen», on es pregunta quin paper hi juguen exactament les orelles dels lectors. Saber que a l'Edat Mitjana només es considerava bona lectura la que es feia en veu alta o a mitjana veu, i que va ser a poc a poc que la lectura silenciosa s'imposà, pot ser d'alguna ajuda⁷. És, doncs, sense cap vacil·lació que traduiré «Que les lectors qui entendront ma douleur fassent de même», no sense introduir una nota explicativa.

Res no és inútil, i instruir-se sobre com es menjava al segle XV pot il·luminar certs aspectes del text.

Precisat això, comença la traducció pròpiament dita. Els problemes teòrics que planteja aquest exercici són ben coneguts. Traduir sense trair ha estat sempre la preocupació del traductor escrupolós. Charles Fontaine, a la seua traducció dels Remèdes d'amour d'Ovidi (1555), deia que hi ha «tres coses que ha d'observar el qui vol bé traduir:

«La primera, és que retinga i restituesca els termes i dicció de l'autor, tan prop com és possible: açò que hom pot anomenar la pell.

La segona, que restituesca també el sentit sencer en totes les parts (car no cal ésser tan curós dels mots que hom desatenga el fons o el torne obscur): açò és el que podem anomenar el cos.

La tercera, és que restituesca i expresse també senzillament la natural gràcia, virtut, energia, la dolçor, elegància, dignitat, força i vivacitat de l'autor que vol traduir: açò és el que es pot anomenar l'ànima del discurs».

Afegeix: «Però ben pocs dels qui tradueixen respecten encertadament aquests tres punts, per la seua gran dificultat. Per què la major part dels savis i experts transcriptors són més curosos a traduir el sentit i la gràcia que els mots: del seu judici i dels quals he estat, sóc i vull ésser».⁸

L'essencial està dit. I ben dit. L'exercici consistirà, doncs, en expressar el sentit i la bellesa del text, allunyant-se el menys possible de la lletra, però sense ser-ne esclau. Maurice Pergnier, en un article recent⁹, resumeix bastant bé totes les dificultats de l'empresa: «És clar que nombrosos textos resisteixen a la traducció total i que nombroses traduccions —particularment textos literaris—, sense pecar necessàriament per inexactitud, resten insatisfactòries perquè no aconsegueixen restituir més que una part del que constitueix la carn viva de l'original». Continua més endavant tractant de «la lletra» i de «l'esperit»: «Es confon molt sovint el respecte als textos amb el respecte als mots, i aquests darrers han servit sovint com a pretext a una veneració poruga dels oripells del pensament, per temor que el mateix pensament s'evadesca o es revele incontrolable o impertinent. Tot milita per permetre pensar que el respecte dels mots (o si hom prefereix, el respecte de la lletra) traeix molt més sovint el sentit (o si hom prefereix, l'esperit) que serveix aquest. El camí estret de la traducció se situa entre els dos extrems que són, d'una banda l'adaptació sense escrúpols, la qual substitueix el text original per una creació més o menys personal del traductor, i d'altra banda, el servilisme, voluntari o inconscient, a les estructures de la llengua de partença, la qual, en els casos més extrems, es torna un galimaties (un exemple recent ens és ofert per la Bíblia de Chouraqui). Siguen les que siguen les estratègies adoptades pel traductor (més o menys gran literalitat, o més o menys gran llibertat de formulació —eleccions citades per la finalitat de la traducció i la naturalesa del text) les seues eleccions són guiades sempre per la preocupació del respecte del sentit en tots els seus components, no pel respecte a la lletra. Si les circumstàncies li permeten, damunt, de servir la lletra, com succeeix alguna vegada, ens hem d'alegrar, però aquest èxit és només el resultat d'un feliç afegit de gràcia». Estem ara ben previnguts. Primacia a l'esperit, doncs; a l'esperit i al plaer de la lectura.

De seguida sorgeix una evidència: els escriptors de l'Europa medieval, i del mateix Renaixement, no tenien la mateixa aproximació que nosaltres a l'escrit; el gust evoluciona, i la tècnica literària també, actuant l'un sobre l'altre en un incessant va i ve. Posaré un exemple: el de la repetició. Aviat esdevé insuportable a un lector modern. Dins les arts poètiques de l'Edat Mitjana¹⁰, és una figura poètica important, la qual pot prendre formes subtils, com l'annominatio, consistent a reproduir poc més o menys el mateix mot canviat-li només una o dues lletres. Es col·loquen en aquesta categoria tota la sèrie de les expressions on un verb és unit a un substantiu de la mateixa arrel¹¹. Encara al segle XVI, el procediment serà apreciat. Així, per a Ronsard, a la manera de Martorell i Galba, el que ell anomena la llengua «nombrosa» és una qualitat: per tant, quantes més repeticions hi hagen, més harmoniós serà jutjat el resultat. Açò no es correspon amb el nostre sentiment de la bella escriptura. ¿Llavors, cada vegada que trobem els mots «virtut», «virtuós», «virtuosament», hem de traduir-los invariablement per «vertu», «vertueux», «vertueusement» Sembla preferible, sempre que serà possible, traslladar-los pel sentit, variable que tenien al segle XV. Un cavaller virtuós, no és el mateix que una dama virtuosa, ni el mateix que un rei virtuós; cadascú ha de correspondre a un model de virtut diferent. Així, per al cavaller, ser virtuós és donar prova de força i de coratge, de fortalesa física o moral; procedint d'una dona, s'entendrà sobre tot castedat (però, no únicament); per a un rei, procedirà de bondat, de generositat, etc. És a la llum del context que hom podrà determinar el sentit que ha de prevaler. Així, es poden evitar totes aquestes repeticions que per a un lector modern poden esdevenir fatigoses. Hom podria dir el mateix del mot «noble» i dels seus derivats. I d'altres vocables. Caldrà, doncs, evitar reproduir servilment allò que ja no correspon als nostres cànons d'estètica literària. Tanmateix, quan açò és un joc de paraules, el traductor haurà d'intentar trobar una correspondència: hi ha un cas cèlebre, que ja es troba dins la novel·la de Tristan de Béroul (entre 1150 i 1190), entre l'amer (infinitiu del verb aimer = estimar), la mer (la mar) i l'amer (l'amertume = l'amarg): (2205) Je suis roïne, mais le non (2206) En ai perdu par la poison (2207) Que nos beümes en la mer [ço és: Jo sóc reina, però he perdut aquest títol a causa del beuratge que hem begut sobre la mar]¹², reprès per Chrétien de Troie en els seus Cligés (v. 545 i següents). El retrobem en un capítol del Tirant lo Blanc, el 118, quan Tirant veu la Princesa per primera vegada i resta perdudament enamorat. Diafebus li demana quin és el seu mal, i Tirant li respon: «e jo no tinc altre mal sinó de l'aire de la mar qui m'ha tot comprés». Si el joc de paraules era encara possible en el francès medieval, és difícil en el francès modern: l'aire de la mar (= el vent de la mar) / l'aire de l'amar (= l'alé de l'estima, ço és, de l'amor). Potser el traductor podria, aleshores, arriscar un altre joc de paraules sobre lames (= onada) / l'âme (= l'ànima); considérez que je ne souffre que du mal de lames, car les flots m'ont oppressé. Però, si així ho fa, s'allunya d'una llarga tradició. Tota traducció obliga, de vegades, a opcions punyents.

El pleonasme tampoc no és gens rar, espècie de repetició del sentit, com «pujar alt»¹³ o «eixir (de) fora»¹⁴, que el traductor evitarà meticulosament. Però són les beceroles de l'art, i no cal fatigar el lector.

Bé, repetirem que la preocupació ha de guiar el traductor, és, doncs, en definitiva, la de restituir tot el sentit i totes les belleses del text, allunyant-se el menys possible de la lletra. És cosa de bon judici i de sensibilitat. Ronsard, en el seu Abrégé de l'art poétique français, afirma, tot seguint Quintilià, que el bon sentit és la font mateixa del bon estil. Si s'ha de restituir l'harmonia de l'obra mestra, l'orella absoluta és una necessitat ella mateixa absoluta. És a dir, que després d'haver evitat tots els paranys del sentit, o si es vol de l'objectiu, ens capbussem en allò subjectiu, en allò que fa que l'art no es podrà resumir mai en receptes o en trucs, i que la tal obra perfecta segons les regles no emocionarà el lector, mentre que una altra, coixa des del punt de vista dels preceptes, serà una pura obra mestra. El traductor posarà, doncs, tots els seus esforços per estar a l'altura de l'autor que tradueix, a fi que no puga ser acusat, com passa sovint, de traïció.

Potser no hauré satisfet completament la teua curiositat, lector insadollable. Hauria volgut dir-te molt més i fer-te participar més intensament en la labor solitària, però plena d'exaltació, de la traducció que s'està fent. Sàpigues, no obstant, que per redactar aquestes poques línies he hagut d'interrompre el meu treball, i que tan aviat com escriuré el punt i final, el reprendré sense trigar. Sàpigues que no conec cap repòs, que Tirant és tirànic, que dubte alguna vegada, però l'amor serà el més fort. Com a totes les històries d'amor (bé, a gairebé totes!).

Ne pouvant se soustraire aux prières des membres du conseil, le Roi ermite accepta le royaume et la bataille; alors il demanda sans attendre qu'on lui apportât des armes à sa taille. On lui en proposa beaucoup, mais de toutes celles qu'on lui presénta, il n'y en eut aucunes qui fussent à sont goût.

Sur ma foi, s'excalama le Roi ermite, ce n'est pas ça qui empêchera la bataille, dussè-je y aller en chemise. Je vous saurais gre, mes seigneurs, poursuivit-il, de bien vouloir aller chez la Comtesse; priez-la instamment, sur sa grande vertu, d'avoir la bonté de me prêter kes armes de son mari, Guillaume de Warwick, celles aves lesquelles il avait l'habitude de combattre.

Lorsque la Comtesse vit venit tant de ducs, de comtes, de marquis, et tout le conseil du Roi, et qu'elle sut pourquois ils étaient là, elle leur répondit qu'elle y consentait avec plaisir: Elle leur donna des armes qui ne valaient pas grand chose. En les voyant, le Roi s'etonna:

Ce ne sont pas celles que j'attends; il y a d'autres qui sont bien meilleures.

Les barons se rendirent donc à nouveau auprès de la Comtesse, et ils lui demandèrent les autres armes. La Comtesse leur respondit qu'il n'y en avait pas d'autres. Quand on lui eut rapporté la réponse, le Roi dit:

Mes seigneurs et frères, allons-y tous ensemble à l'instant; nous tenterons notre chance.

Arrivés devant la Comtesse, le Roi prit la parole:

Madame la Comtesse, j'en appelle a votre grand bonté et à votre noblesse; ayez l'obligeance, je vous prie, de me prêter les armes qui appartenaient à votre mari, Guillaume de Warwick.

Sire, répondit la Comtesse, je jure sur la tête de mon fils, qui est mon seul bien sur terre, que je vous les ai déjà fait remettre.

Cela est vrai, reprit le Roi, mais ce ne sont pas celles que je demande; prêtez-moi celles qui se trouvent dans la petite pièce attenante a votre chambre, et qui sont recouvertes d'une toile de damas vert e blanc.

Alors, la Comtesse tomba à genous et implora:

Sire, de grâce, je suppie votre altesse de me dire qui elle est, et comment cous connaissiez mon seigneur, le comte Guillaume de Warwick!

Comtesse, commença le Roi ermite, je ne le puis: ce n'est ni le temps ni l'heure de vous déclarer mon nom, car je dois porter tous mes soins à d'autres affaires plus necessaires et plus utiles pour tous; c'est pourquoi je vous prie de vouloir me prêter les armes que je vous ai demandées, ce dont je ne saurais trop vous remercier.

Sire, répondit la Comtesse, vous m'en voyez ravie: c'est bein volontiers que je les prête a votre altesse; mais si Dieu vous donne une belle victoire sur le roi maure, faites-moi la grâce, puisque je ne puis connaître votre nom, de me dire au moins comment vous connaissiez mon mari, et quelle amitié vous liait à lui.

Le Roi poursuivit:

Madame, vous insistez tant et tant pous que je vous le dise que je sui hereux de céder à votre grand mérite. Vous n'êtes pas sans vous souvenir de cette grande bataille que votre mari remporta sur le roi de France sans la ville de Rouen. Votre époux était feand capitaine de la ville lorsque le roi de France arriva avec soixante mille combattants, à pied et à cheval. Votre mari, Guillaume de Warwick, sortit alors avec peu de gens de la ville et alissa les portes fort bien garnies. Au bout du pont il y eut un beau fait d'armes, au cours duquel moururent plus de cinq mille Français, que tombèrent sur le pont ou sur la rive. Puis votre mari se retira vers la ville, et tous les Picards franchirent un passage, et crurent qu'ils allaient prendre la cité, sans compter avec Guillaume de Warwick, que se campa à la porte. Le Roi qui arriva avec toute son armée, engagea un si violent combat que votre mari dut se retirer dans la ville., oú beaucoup de Français le suivirent. Ceux qui gardaient les tours de la porte laissèrent tomber le panneau coulissant en voyant qu'il était entré assez de Français, et le Roi resta dehors. Après avoir taillé en pièces ces assaillants, et les avoir jetés dans les fers, votre mari, le Comte, vit que le roi de France attaquait violenmment pour prendre la ville d'assaut. Il sortit par une autre porte et se précipita avec ardeur là oú se trouvait le prince français. Les hommes de la cité sortirent aussi, et le Roi reçut deux blessures; en outre, son cheval fut tué. Un sien chevlier, voyant que le Roi était gravement atteint et qu'il avait perdu sa monture, mit pied à terre et fit monter le Roi. Celui-ci n'eut d'autre choix que d'abandonner le terrain, de sorte qu'il perdit la bataille. Comtesse, vous avez souvenance que, peu après, votre époux revint dans ce royaume sur l'ordre de messire le Roi, et qu'il fut reçu par celui-xi et par tous les habitants du royaume avec de grands honneurs: on démolit pour lui un pan de mur, car on n'admit point qu'il entrât par une porte; le Comte allait dans un char parñe de draps de brocart, et les chevaux qui li tiraient étaient habillés de soie; le vainqueur était seul dans le char, armé tout de blanc, l'epée nue à la main. Lui et ses hommes vinrent ensuite dans votre ville de Warwick, où ils s'arrêtèrent quelques jours; moi, qui dans les guerres était son frère d'armes, je lui tins fidèlement compagnie.

La Comtesse ne fut pas longue à prendre la parole.

Quelle joie, quel bonheur ineffable, sire!; je me'n souviens: tout ce que votre seigneurie m'a dit est vrai. Me voilà consolée en entendeant le récit des actions sans pareilles de mon valeureux mari et seigneur, que j'aimais tant et que j'avais en très haute estime, car il était digne d'une glorieuse réputation et il méritait la couronne royale pour ses insignes vertus. Mais la fortune a été impitoyable avec moi; elle me fait vivre dans la douleur, puisqu'elle l'a oté de ma vue. Depuis qu'il m'a quittée, j'ignore ce que sont de bons jours, et encore moins de bonnes nuits: tout cela fait que chaque jour m'est une souffrance. Mais je ne veux plus parler de cela pour ne pas ennuyer votre altesse; je vous demande seulement, comme une faveur, de bien vouloir me pardonner de ne pas avoir fait pour votre altesse tout le que j'aurais pu, au faveur, de bien vouloir me pardonner de ne pas avoir fait pour votre altesse tout le que j'aurais pu¹⁵, au temps de votre vie érémitique. Si j'avais su les liens fraternels qui vous avaient lié à mon seigneur Guillaume de Warwick, je vous aurais rendu bien plus d'honneur, et je vous aurais donné de mes biens plus que je ne l'ai fait.

Le Roi se réjouit fort des paroles de la bonne Comtesse.

Quand il n'y a pas de faute, point n'est besoin de demander pardon. Vos vertus sont si nombreuses qu'on ne pourrait les dire toutes, et moi-même il me serait impossible de vous remercier pour les bienfaits dont je vous suis redevable. Je vous prie seulement, par votre grande vertu et votre noblesse, de bien vouloir me prêter les armes que vous si demandées.

Alors la Comtesse lui fit apporter d'autres armes, qui etaient recouvertes de brocart bleu. En les voyant, le Roi s'exclama:

Madame la Comtesse, vous gardez bien les armes de votre mari! Ces seigneurs et moi avons eu beau vous prier, vous n'avez pas voulu nous le prêter. Ce sont là les armes avez lesquelles Guillaume de Warwick toumoyait; celles que je demande sont suspendues dans votre réduit et son couvertes d'un damas blanc et vert, avec un lion d'or couronné; ce sont, je le sais, les armes avec lesquelles il entrait dans les plus féroces batailles. Si cela ne vous fâchait pas, Comtesse, je rentrerais dans le cabinet, et je crois bien que je les trouverais.

Hélas, pauvre de moi!, gémit la Comtesse. Il semble que vous ayez passé toute votre vie dans cette maison! Votre seigneurie peut entrer sans hésiter, regarder et prendre tout ce qui lui paraîtra bon.

Voyant sa bonne volonté, le Roi la remercia; ils entrèrent tous sans le réduit, où ils virent les armes suspendues. Le Roi se les fit donner et les fit remettre en parfait état.

Vegem com fa la traducció del segle XVIII:

«Il ne se trouva point d'armes qui pussent convenir a l'Hermite dans toute la Ville. Il fallut avoir recours à celles qu'il avoit laissées à la Comtesse de Varvich en partant pour Jérusalem, et dont il indiqua la forme et les couleurs.»

Sense un mot de més!