1
Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, LXII (2011) (= Miscel·lània Albert Hauf, 1), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàgs. 57-76. Aquest text presenta ací algunes esmenes que no es van poder incorporar en la publicació citada, i alhora obvia les intervencions inoportunes d’un corrector obnubilat.
2
Bohigas 1985:40: «el manuscrit de Cambridge té una estrofa més, després de la primera, que comença: Del jorn que us viu / d’altra gens no’m pot plaure»
.
3
D’adorar vós: La tonicitat de vós és obligada per la seua posició, si el primer hemistiqui del decasíl·lab ha de ser oxíton, i encara que la lectura normal d’aquest sintagma seria avui d’adorar-vos, no repugna a l’estil de l’època, ni al particular de l’autor, la interpretació d’adorar [a] vós, amb elisió de la preposició.
4
ser leona: M’atinc ací a la correcció de Martos (2009:12, nota 6), que a la vista dels ms. transcriu ser on els altres editors, confiant en la lliçó de Miquel i Planas, que havia confós una s llarga amb una f, hi posàvem fer.
5
Martos 1999:111, nota 20: «Bohigas i Carbonell hi aporten diferents lectures. El primer s’inclina per pensar que el manuscrit del Trinity College té una cobla més, o sia, que és el mateix poema, mentre que Carbonell edita l’estrofa afegida com una cobla esparsa i deixa la composició tal com apareix en el manuscrit de la Biblioteca Universitària de València. Mirem amb millors ulls l’opció de Carbonell, sobretot pel que fa a la coherència del poema»
.
6
Errors d’aquesta mena són molt freqüents en la transmissió manuscrita de la poesia medieval, tal com ho explica en poques paraules Costanzo Di Girolamo (1989:26) pel que fa a la lírica trobadoresca: «la successione delle stanze nel componimento non è sempre ovvia o facilmente ricavabile dal contesto, giacché il nesso logico è spesso assai tenue. Accade dunque che la tradizione manoscritta di un pezzo discordi nell’ordine delle stanze, quando alcuni testimoni non ne lascino addirittura cadere qualcuna, come di frequente avviene»
. Açò darrer degué passar, crec jo, en el Cançoner de Maians.
7
Entre les peces desatribuïdes per Torró hi ha la que Miquel i Planas (Roiç de Corella 1913:439) intitula Requesta d’amor, que evidentment (almenys per a mi) no és cap poema, sinó un recull de fragments inconnexos, amb tota l’aparença d’anotacions sense elaborar, de frases i versos solts potser a l’espera de ser aprofitats per a composicions distintes. De fet, els cinc primers versos, tant si són de Corella com si no, tenen tot l’aspecte d’un primer esborrany de Sotsmissió amorosa.
8
Valga com a mostra del que dic aquest parell de llocs, entre altres semblants
de què està salpebrat aquest llibre: en la p. 24 diu: «Un dels eixos del seu quefer
ètico-literari és que no hi ha mai cap justificació per a l’amor: aquest és una malaltia
ruïnosa que l’home, i encara més la dona, ha d’evitar, costi el que costi [i aquí remet
a BADIA 1993]. Però un ideal amorós tan cristià i tan estricte [...]»
; i en la p. 28: «...a
l’hora de posar-se a escriure, no pot prescindir de les seves idees que, com s’ha vist,
són bastant estrictes. Tots els escriptors tenen una moral més o menys complexa,
personal i intensa o bé de segona mà i barata; així que el problema crític no rau
només a individuar-la i definir-la, cosa que ja s’ha fet [aquest subratllat i l’anterior
són meus, i remarquen les remissions de Cingolani a BADIA 1993], sinó a veure, un
cop la tenim en píndoles entre les mans, com interfereix i condiciona la seva activitat
literària»
.
9
Un bon exemple d’això en MARTÍNEZ 2000:202: «en contra d’una interpretació
excessivament carnal dels versos de La mort per amor, hi ha tot el pensament
corellà, gens favorable a l’amor deshonest i passional, element irreductible del seu
esquema mental»
, i pp. 209-210: «si ens basem en el fet que la moral és condició
imprescindible de la literatura corellana i que la passió amorosa sempre cal llegir-la
en clau negativa [...] cal suposar que els dos darrers versos d’aquesta Mort del
Jardinet d’orats s’han de mantenir dins els límits de la literatura corellana i que, conseqüentment, no amaguen cap tipus d’intencionalitat eròtica»
. I encara més en López Quiles 2007:47, que es proposa llegir a lo divino tota l’obra corelliana: «La producció corellana és completament religiosa, amb [trets] teològics i espirituals progressivament dominants fins a esdevenir-ne exclusius»
. Cfr. Deyermond 1993:100-106.
10
Així i tot, uns quants paràgrafs més avall no em podré estar de tornar-la a esmentar.