Stefan George ha mort

Juan Ramón Masoliver

A Suïssa, en un sanatori, ha mort en aquests dies el més alt poeta alemany modern, Stefan George. El govern alemany té intenció de retre els màxims honors al desaparegut il·lustre, creient-lo precursor del nacional-socialisme. Stefan George, però, no s'ha donat mai per entès, quan els nazis han pretès acaparar-lo, car el seu Neue Reich és quelcom infinitament més sensible que el hitlerisme; i l'esvàstica que hom ha pogut veure damunt la coberta de tots els seus llibres res no té a veure amb imperialismes -com ell mateix ha dit-, ans bé és un símbol més de la voluntat de moviment, en un cercle tancat als profans; no per res ha escrit: «De la voluntat d'aquest temps, dreta com sageta, meno al moviment, genero el cercle.»

Aquest cercle -conegut a tota Alemanya amb el nom de Georgekreis- ha estat format pel millor de la crítica i la poesia que pugui vantar l'Alemanya recent (recordem només un altre gran desaparegut: Gundolf), aplegat en l'adoració del mestre. Llur revista -Blätter für die Kunst, publicada des de 18921 [sic]-, imposava arreu la jerarquia i exclusivisme del grup en bloc, sense individualitzar; com aquella revista de poesia castellana, que Juan Ramón Jiménez havia projectat amb el nom d'Anonimato. Els Blätterfür die Kunst representen l'afirmació poètica alemanya més gran, i el mig misteri que els envolupa és el mateix amb què Stefan George embolcallava les seves coses, a començar per la pròpia vida. Poques persones -hom diu- han arribat a veure el poeta, el qual no ha volgut parlar mai en públic: George no ha respost mai les lletres, visites, polèmiques ni conferències, i un dels seus mèrits és no haver transigit mai en res ni per ningú.

Els dotze llibres de poesia que (llevat d'un llibre en prosa i les traduccions de Dante, Shakespeare, Verlaine, Mallarmé, Rimbaud, D'Annunzio i altres amb què ha enriquit l'alemany) formen la seva obra, no representen les «obres completes» del poeta, ni molt menys en són l'antologia: tot volum, corresponent a una època de la seva vida poètica, és quelcom de rodó, finit en ell mateix. Fóra inútil cercar-hi fragments, esbossos o metàfores reeixides isolades -com hom troba en Rilke, per exemple-: cadascuna de les poesies és compacta i cal pendre-la al 100 per cent; cada volum és un cicle finit i això explica que d'un a l'altre hi hagi sempre un pas notable. Treballador incansable, George, i donat en cos i ànima a la seva poesia, no conegué instant de repòs: la tensió poètica mantinguda al llarg de tots els versos, sense interrupció, fa que els estats de consciència siguin explorats a fons. Vetaquí el gran valor d'aquesta poesia i la incomprensió que troba sempre.

Com més vaig entrant en l'argument més clar resulta que no és per atzar que he recordat el nom de Juan Ramón Jiménez. En ambdós trobeu les mateixes direccions, igual preocupació poètica i un semblant paper en el moviment literari dels països respectius: Stefan George podria ésser -per tal d'entendre'ns- un Juan Ramón Jiménez avant la lettre.

Com en aquest, hi ha en l'alemany una sola posició possible al poeta, davant la societat, una missió: conservar l'idioma i donar gruix als mots. D'ací deriva la importància cabdal que el Georgekreis ha donat a la paraula. El grup de George ha creat un estil -el dels magnífics llibres de Friedrich Gundolf, de Wolters i de Bertram- i el millor que ha estat publicat a Alemanya durant els últims desennis és sota la influència, directa o no, dels Blätter für die Kunst. L'idioma es presenta -i és el cas mateix de Juan Ramón Jiménez- com a refugi últim de l'esperit que tota la resta (societat, estat, economia) ha fet fallida.

El moviment georgià és centrípet. El poeta cerca de projectar el destí damunt la seva voluntat, car reconeix dintre d'ell allò que Frobenius ha definit magistralment amb el mot paideuma: el determinisme de la cultura d'una contrada, que forçosament es manifesta en l'individu, i és el que contribueix majorment a encabir-lo dins el llevat espiritual de la seva pàtria.

Mentre els romàntics i Rilke semblen voler reconèixer pertot l'empremta de Déu, amb un centrífug delit cristià d'enviar tentacles a les coses, George es clou en ell mateix deïficant-se. La distinció cos i ànima és per ell inexistent; i la seva fòrmula suprema; «divinitzar el cos i donar cos al Déu», és pagana, antiga. Com pagans i antics han estat els alemanys quan, superant el cristianisme, han volgut fer quelcom fort i durador. Per això mateix la poesia de George és forta i dura i mancada de compassió, del sentiment idíl·lic de la natura i de les fàcils sensacions còmodes i arran de mà.

El seu lèxic és vivificat per la deu més profunda de la llengua alemanya i les seves imatges són concebudes i inseparables de l'idioma. El to poètic, sempre de la mateixa elevació, no admet incongruències, divagacions ni canvis de ruta; concentrament últim que potser expliqui l'absència d'humorisme. Tal volta siguin aquestes mateixes les raons per les quals Juan Ramón Jiménez resulta forçat quan voldria ésser irònic.

No deixa de tenir interès que coincideixi la mort del poeta amb el reconeixement oficial alemany de la feblesa de Crist i la necessitat de fer un cristianisme més fort: un supercristianisme. El nacionalisme -un cop més- farà interpretar a les escoles i liceus una poesia que fins avui només havien assaborit els selectes. I la màscara del poeta somriurà irònicament, per primera vegada, davant els esforços inútils del gran ramat.