Visor de obras.

DIA I NIT

(Night And Day)

(Fosc.)

MONA.-  Dos-cents vuitanta-cinc, dos-cents noranta... tres-cents... T'odio, amor meu... I si comptés fins a 400?

(S'il·lumina un altre espai de l'escena en què es troba l'AMIC dormint. SISSI entra.)

SISSI.-  Com et trobes?

AMIC.-  Fatal.

SISSI.-  Vols prendre una copa?

AMIC.-  Amb la ressaca que tinc? No, gràcies. No vull tornar a beure en tota la meva vida. Escolta, diga'm una cosa. Vaig estar molt malament ahir a la nit?

SISSI.-  No. Tothom havia begut molt.

AMIC.-  Estan enfadats amb mi?

SISSI.-  No ho crec. Estaves molt divertit. En Jim es va enfadar una mica amb tu, però els altres el vam poder subjectar i no va passar res. Quasi ningú se'n va adonar.

AMIC.-  En Jim volia pegar-me? Què li vaig fer?

SISSI.-  No res. Ja saps que en Jim es posa molt tonto quan algú li fa carícies a la Lia...

AMIC.-  Vaig acariciar la Lia? Digue'm la veritat.

SISSI.-  Estaves fent broma. Ella ho va trobar molt divertit. S'ho estava passant la mar de bé. I només es va enfadar una mica quan li vas tirar la salsa dels musclos per l'escot.

AMIC.-  Déu meu! La salsa dels musclos per l'escot!? I ara què faré...?

SISSI.-  No res. Envia-li un ram de flors.

AMIC.-  I vaig fer algun altre numeret durant el sopar?

SISSI.-  Et vas portar perfectament. Tothom estava encantat amb tu. El maître estava una mica preocupat perquè no paraves de cantar i va dir que li tancarien el local per culpa teva... però no era res personal. I tu no vas parar de cantar en tota la nit.

AMIC.-  O sigui que vaig cantar...? Vaja, vaja, devia ser deliciós...

SISSI.-  No vas parar. Vàrem intentar fer-te callar un moment perquè mengessis alguna cosa però no hi va haver manera. Va ser divertidíssim.

AMIC.-  No vaig menjar res?

SISSI.-  Res de res. Cada cop que el cambrer portava un plat nou el refusaves dient que era el teu germà petit que havia estat raptat quan éreu nens. El cambrer reia molt.

AMIC.-  I què més vaig fer?

SISSI.-  Poca cosa més. Li vas agafar molta mania a un vellet de cabells blancs que estava sopant en una altra taula perquè deies que no t'agradava la corbata que duia. Et vas entestar a dir-li-ho personalment però et vàrem poder treure d'allí abans que aquell senyor avisés la policia.

AMIC.-  I vaig sortir pel meu propi peu?

SISSI.-  És clar que sí! Estaves perfectament. Llàstima que rellisquessis a la vorera.

AMIC.-  O sigui que vaig caure? Això explica per què em fa tant mal el... I què més vaig fer?

SISSI.-  Vinga, vinga... No diguis que no te'n recordes. Després de la caiguda et vas posar molt seriós. Mai no t'havia vist així. No recordes tot el que em vas dir? Si em dius que no recordes totes les coses que em vas dir en el taxi no ho podré suportar. Per favor, diga'm que ho recordes tot. Seria horrible que ho haguessis oblidat. Em moriria.

(SISSI té un dels seus atacs de «tics».)

AMIC.-  Ah, sí, al taxi. Sí que me'n recordo. Un viatge força llarg, oi?

SISSI.-  No sé quantes voltes vàrem donar al parc. Com brillaven els arbres a la llum de la lluna i em vas dir que fins aquell moment no havies sabut que tenies ànima. No paraves de cantar... recordes?

TANT D'AMOR

(So In Love)

AMIC.-  Sí. Sí que vaig dir això. Jo sóc així.

SISSI.-  Vas dir unes coses tan maques... Jo no tenia ni idea del que senties per mi... i mai no havia gosat dir-te el que jo sento per tu... I de sobte, ahir, al taxi... amor meu, crec que aquest viatge en taxi ha estat el més important que ens ha passat en les nostres vides.

AMIC.-  Sí. Jo també ho crec.

SISSI.-  Serem tan feliços.... Estic desitjant de dir-ho a tothom. Però no ho sé... Segons com és més dolç guardar-ho per nosaltres dos.

AMIC.-  Sí, crec que això seria el millor.

SISSI.-  No és molt maco?

AMIC.-  Sí, és preciós.

SISSI.-  És una meravella.

AMIC.-  Escolta. Et sap greu si prenc una copa? Com a medecina, saps? No penso tornar a beure durant tota la meva vida però és que ara em sento a punt d'una aturada cardíaca.

SISSI.-  T'anirà molt bé, pobret. Et prepararé un whisky amb soda.

AMIC.-  Sincerament, no entenc com encara pots dirigir-me la paraula després de totes les bestieses que vaig dir la nit passada. Hauries de fer-me fora.

SISSI.-  No siguis idiota. Et penses que et deixaré escapar? Et vas portar perfectament.

AMIC.-  Què he fet, Déu meu? Què he fet?

NO ÉS BO PER MI

(It's Bad For Me)

(L'AMIC fuig corrent. SISSI resta sola, bevent. Fosc. S'il·lumina una altra part de l'escenari.)

EMMA.-  Mona, pobrissona, petitona, dins d'aquest llit tan gran. T'hauria de renyar.

MONA.-  Renyar?

EMMA.-  Sí. No m'has fet saber que estaves malalta. No li has dit ni una paraula a la teva millor amiga. Hauries d'haver confiat que jo t'entendria, hagis fet el que hagis fet.

MONA.-  A què et refereixes?

EMMA.-  A tu què et sembla? Ara que si t'estimes més no parlar-ne... Ni tan sols amb la teva millor amiga... Se'm fa una mica difícil entendre com et fiques en aquests embolics però no et vull fer sermons ara que estàs malalta.

MONA.-  No estic malalta.

EMMA.-  D'acord, d'acord. Si això és el que vols que es digui... Suposo que hi ha persones perfectament sanes que tenen l'aspecte que tu tens.

MONA.-  Són els nervis

EMMA.-  Els nervis? Ja, ja...

MONA.-  És cansament.

EMMA.-  Sí, sí. Nervis i cansament. Mona, Mona, per què no et semblo digna de confiança...? Podies haver-me dit que estaves... Bé, que estaves tan cansada, si així és com t'agrada dir-ho... Ah, Mona pobrissona. És tan dolorós com diuen? Vinga, no et facis la valenta. Explica-m'ho que ja saps que no en diré ni mitja paraula a ningú. Pensar que estàs passant per aquest tràngol   —50→   sense que ningú tingui cura de tu... Per cert, quin metge et va atendre? No vols dir-m'ho?

MONA.-  El meu.

EMMA.-  El doctor Bey? No hauria dit mai que fes una cosa així...

MONA.-  Confio molt en ell.

EMMA.-  Sí, sí, és clar. És el millor que podies fer.

MONA.-  No he fet res, ho sents? Res de res.

EMMA.-  Per favor, no t'excitis. Ho deia amb tota la bona fe.

MONA.-  Ho sento.

EMMA.-  No t'has de disculpar. És molt comprensible que estiguis nerviosa. Ai, Mona, Mona petitona, pobrissona... Si tinguessis una autèntica llar... em preocupa tant que visquis en un apartament moblat, sense tenir res teu, sense arrels. Això és molt dolent per una dona. Tant de bo poguessis enviar a passeig en Jota! Si poguessis conèixer un home afectuós i dolç i casar-t'hi i tenir fills, amb el que t'agraden els nens a tu, amb el meu marit ho comentem molt sovint...  (La MONA es posa a plorar.)  Però què passa? Per què plores?

MONA.-  No res, estic refredada.

EMMA.-  A sobre refredada... doncs a mi, per un moment, m'ha semblat que estaves plorant.

MONA.-  No.

EMMA.-  No saps que agradable que és sentir-te segura en la teva dolça llar, amb els teus fills estimats i un marit que torna a casa cada nit. Però tu no. Ni tan sols hi penses. T'enamores d'aquest Jota i ara has de reconèixer que jo tenia raó. Jo ja t'ho vaig dir. És de la classe d'homes que no tenen intenció de casar-se.

MONA.-  En Jota i jo mai no ens hem plantejat de casar-nos.

EMMA.-  Mona, per favor. Totes les dones pensem en el matrimoni quan ens enamorem d'un home. Absolutament totes. Almenys si aquest Jota es volgués casar amb tu... sent tan guapo com és tindríeu uns nens preciosos.   —51→    (La MONA plora encara més fort.)  Mona, petitona, pobrissona, has pescat un bon refredat, eh? Té, té el meu mocador.

MONA.-  No gràcies.

EMMA.-  Em sap greu no haver-te dut flors però he pensat que en tindries moltes i pel que veig m'he equivocat. En Jota no t'ha enviat flors?

MONA.-  En Jota no en sap res.

EMMA.-  M'agradaria dir-n'hi quatre de fresques a aquest Jota! Al capdavall és el responsable de tot.

MONA.-  No hi és. Se n'ha anat.

EMMA.-  Bé, que jo sàpiga, els telèfons estan per això... I ara que ja ha tornat et podria haver dit alguna cosa...

MONA.-  Encara no ha tornat.

EMMA.-  De totes les indignitats que he sentit en la meva vida aquesta és la pitjor. Però si ahir a la nit...

MONA.-  Ahir a la nit, què?

EMMA.-  Per favor, Mona, jeu.

MONA.-  Què has volgut dir?

EMMA.-  Mona, de veritat, m'ha fugit del cap. Procura oblidar-te d'aquest home. No t'excitis tant. Així no et recuperaràs mai.

MONA.-  Què has volgut dir, abans?

EMMA.-  Ai, per favor... no he volgut dit res. Res de res.

MONA.-  Què va passar ahir a la nit?

EMMA.-  Ahir a la nit?

MONA.-  Sí. Tu has dit que ahir a la nit...

EMMA.-  Jo no he dit res d'ahir a la nit... Bé, potser sí. Potser és millor que t'ho digui perquè de tota manera algú t'ho dirà. Aquestes coses sempre s'acaben sabent. Escolta, en Jota no està de viatge. El meu marit i jo el vàrem veure ahir a la nit, ballant al club i l'Alí el va veure dimarts passat a «La Rumba» i tothom l'ha vist pet tot arreu aquests últims dies. O sigui que ja ho saps.

MONA.-  I anava amb «aquella»?

EMMA.-  Doncs sí. Sembla ser que sempre va amb ella.   —52→   Sembla que li ha demanat de casar-se. Els homes... Ara, que no sé què li ha vist a «aquella»... És basta i ordinària... Això sí, he de reconèixer que ell estava guapíssim. Mai no l'havia vist tan guapo. Entenc que les dones li aneu al darrera. Almenys fins que no descobriu com és en realitat.  (MONA torna a plorar.)  Però, Mona, petitona, pobrissona, estàs plorant? Això és una bestiesa. No has de pensar més en aquest home. Li has donat tres dels millors anys de la teva vida i ell t'ha estat enganyant amb «aquella» durant tot aquest temps. Tothom ho comenta... Ja has aguantat prou. Les vegades que t'ha promès que la deixaria... Quan penso que s'ho està passant tan bé mentre tu estàs aquí patint... I al cap i a la fi ell és el responsable que tu hagis...

MONA.-  Que jo hagi, què?

EMMA.-  No res, dona. Que tu hagis tingut un col·lapse nerviós. Tot per culpa seva. És un miserable. Te l'has de treure del cap.

MONA.-  No puc.

EMMA.-  És clar que pots. Encara ets a temps de redreçar la teva vida. Has de fer-ho, Mona, petitona, pobrissona perquè al cap i a la fi... ja no ets una nena i has estat perdent el temps sense veure mai a ningú, sempre esperant la seva telefonada. Fa tres anys que no penses més que en aquest home i ara l'has d'oblidar.  (MONA plora moltíssim.)  Mona petitona, no ploris d'aquesta manera. No parlem més d'ell. No val la pena. Eres massa bona per ell. Cedies amb massa facilitat. Quan et va tenir va perdre l'interès per tu.

MONA.-  Això no és veritat. Ell m'estimava.

EMMA.-  Però Mona, petitona, si ell només et volia per...

MONA.-  No puc més. Em vull morir.

EMMA.-  Per favor, no diguis això. Això no ho has de dir ni en broma.  (MONA crida, plora i es desespera. EMMA va al telèfon i truca.)  Doctor Bey! Doctor Bey! Vingui sisplau,   —53→   vingui de seguida. La Mona està molt excitada i tinc por que faci algun disbarat. Què? No, no sé per què. No en tinc ni idea. Escolti que jo no en tinc cap culpa...

TOTA LA NIT

(All Trough The Night)

(Fosc.)

SISSI.-  Tres-cents quinze... tres-cents vint... Senyor Déu Meu, no permetis que m'acosti a aquest telèfon. Mantén-me allunyada d'ell. Tres-cents vint-i-cinc... Deixa'm conservar una miqueta d'orgull... el necessitaré... Tres-cents trenta... tres-cents trenta-cinc...

MONA.-  Tres-cents quaranta... Però què m'importa l'orgull si no puc aguantar sense parlar amb ell? Tres-cents quaranta-cinc... És un orgull idiota i mesquí... L'orgull autèntic, el gran orgull, consisteix a no tenir orgull.

EDIE.-  Tres-cents cinquanta... He de ser adulta i forta. Tres-cents cinquanta-cinc... Estaré més enllà dels orgulls mesquins... Tres-cents seixanta... vaig a telefonar-li.

SISSI.-  No, no li telefonaré. No fi telefonaré mai més a la vida. Es podrirà a l'infern esperant que li truqui. Pitjor pet ell. Si m'estimés, em podria tenir. Sap on sóc. Sap que l'estic esperant. No cal que em donis forces, Senyor, perquè ja en tinc. Tres-cents noranta, tres-cents noranta-cinc, quatre-cents! I si comptés fins a cinc-cents? Fins a cinc-cents i prou!

(Les noies resten assegudes davant del seu telèfon. Entra JOTA amb una baralla de cartes a les mans. Mentre canta, va fent aparèixer i desaparèixer cartes.)

VENC AMOR

(Love For Sale)

(Amb les darreres paraules de la cançó, EDIE s'aixeca i se'n va amb JOTA.)

(Fosc.)

(Quan s'il·lumina l'escena, ÒSCAR està sol, llegint el diari. Entra EMMA corrent.)

EMMA.-  Hola, amor meu. Ja has arribat?

ÒSCAR.-  Um.

EMMA.-  No diries mai què m'ha passat?

ÒSCAR.-  Um.

EMMA.-  Figura't que la Sissi, l'escultora, m'ha convidat a prendre cafè demà a casa seva per conèixer la gran Lily Gay.

ÒSCAR.-  Qui és la gran Lily Gay?

EMMA.-  Amor meu... És com si preguntessis qui és la Greta Garbo.

ÒSCAR.-  És una actriu o alguna cosa per l'estil?

EMMA.-  Sí, amor, la Lily Gay és una actriu. És una gran actriu. Acabàvem de jugar l'última partida i la Sissi em diu: Vine demà a prendre cafè. Podria ser que la Lily s'hi deixés caure.

ÒSCAR.-  Que s'hi deixés caure? Què vol dir això «que s'hi deixés caure»?

EMMA.-  M'he quedat muda de l'emoció. Tu no saps com admiro jo la Lily Gay. De petita col·leccionava les seves fotos i crec que l'he vist en totes les obres que ha interpretat. He llegit tot el que s'ha escrit d'ella. Les crítiques, les entrevistes... Els periodistes sempre parlen   —57→   d'ella com la gran dama de l'escena. Té tanta classe...! Pensar que demà la coneixeré... No sabré què dir-li. En fi, no m'escoltes.

ÒSCAR.-  Que es deixarà caure... quina bestiesa... mentre no es deixi caure morta...

(S'il·lumina una altra part de l'escenari on SISSI es troba modelant una escultura.)

EMMA.-  Es pot passar?

SISSI.-  Passa, passa, petita. Benvinguda petita, treu-te la jaqueta. Déu meu, sembles una nena d'onze anys amb aquest vestidet. Que bufona que ets...! Vine, seu aquí petita. Estic destrossada. He passat tota la nit modelant com una boja. Com una possessa. M'he buidat. Estava en èxtasi!

EMMA.-  I què has estat modelant?

SISSI.-  Eva.

EMMA.-  Eva?

SISSI.-  Sempre faig Eves. Quina altra cosa es pot fer? Un dia hauries de venir a posar per mi, petitona. Tu deus ser molt bona model. Molt bona model.

EMMA.-  Bé, jo.... La veritat... No ho sé... Moltes gràcies però...

SISSI.-  Em pregunto què li deu haver passat a la Lily. Va dir que vindria d'hora... Bé, la veritat és que sempre ho diu. Ja veuràs com t'agradarà, petita. És un ésser excepcional. Tot un personatge i ho ha passat tan malament... El que ha arribat a aguantar, la pobra.

EMMA.-  Què li ha passat?

SISSI.-  Els homes, nena. Els homes. Tots els homes s'han portat amb ella com uns porcs... Com el que són, vaja. Tots l'han deixat per la primera meuca joveneta que han trobat.

EMMA.-  No... no ho entenc.

SISSI.-  I ella sempre els ha mantingut. Sempre se li han quedat tots els diners. L'han espremut i després han escopit damunt d'ella.

LILY.-   (Off.)  Miau, miau...

SISSI.-  Deu ser ella, no et moguis petita.  (En passar pel davant d'EMMA la besa fugaçment als llavis.)  No li ho diguis a la Lily.

EMMA.-  Què és el que no li haig de dir?

(LILY GAY entra en escena.)

SISSI.-  Estimada!

LILY.-  El meu àngel de la guarda.  (S'abracen i es besen. Es murmuren coses a cau d'orella.)  Qui és aquesta?

SISSI.-  És la meva petitona. La senyora Emma.

LILY.-  Quina carona més espavilada. A què et dediques, bufona? Estic segura que escrius, oi que sí? Sí, ho sé. Ella ajunta paraules bufones, una darrera l'altra. Oi que sí, petita?

EMMA.-  No... jo no... en realitat...

LILY.-  Escriure, escriure... Un cos tan remenut i un talent tan gran... Quin privilegi, crear. Però també quina angoixa. Quina agonia...

EMMA.-  Escolti... jo no...

SISSI.-  La petita no escriu, Lily... Saps què és? És una peça de museu. És una esposa devota.

LILY.-  Una esposa? És el teu primer matrimoni, nena?

EMMA.-  Sí.

LILY.-  Que és bufona... És tan bonic, oí? Digues petita. L'estimes molt i molt el teu marit?

EMMA.-  Bé... Fa segles que estem casats...

LILY.-  L'estimes. Sí, l'estimes. I al llit, com va? T'ho passes bé?

EMMA.-  Què vol dir?

LILY.-  Ai, el primer matrimoni... La joventut... Quan jo tenia la teva edat, també tenia el costum de casar-me.   —59→   Tingues cura del teu amor, nena, perquè és una cosa preciosa. Viu-lo. Riu i balla d'amor per ell fins que descobreixis qui és ell en realitat.  (LILY té una mena de convulsió. Alça les espatlles, infla les galtes i sembla que els seus ulls vagin a sortir de les òrbites. Es pica el pit amb una mà. EMMA s'espanta. SISSI no s'immuta. Finalment LILY es relaxa.)  Gasos, gasos... Ningú sap com he patit per culpa dels gasos.

EMMA.-  Sí que ho sento. I no pot...?

LILY.-  Res, no hi ha res a fer. M'han visitat a tot arreu.

SISSI.-  Vols cafè? Potser t'anirà bé.

LILY.-  No sabeu el que és patir de l'estómac. No us ho podeu ni imaginar...  (SISSI serveix cafè.)  Estimada... Adoro el cafè. M'encanta. Però, la veritat, és que no em va gens bé. Trigo hores a digerir-lo. No em podries oferir una miqueta d'aquell adorable conyac que jo sé que tu tens...? Una miqueta i prou.

SISSI.-  Vols dir? Ja saps que...

LILY.-  És l'únic remei per la cremor.

SISSI.-  Bé, però no oblidis que aquesta nit tens funció.

(SISSI porta l'ampolla de conyac.)

LILY.-  Vols omplir-me la tassa, estimada? I deixa aquesta ampolla tan bufona aquí a la vora... És una monada, gràcies. És tan bona...  (EMMA beu cafè a petits glops sense saber què dir i LILY s'empassa d'un sol glop tot el conyac.)  La meva vida és un desastre. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. Ai, carona espavilada, vosaltres les escriptores no sabeu què és la lluita.

EMMA.-  Bé... és que jo no...

LILY.-  Escriure, col·locar una paraula darrera de l'altra harmoniosament. Quin privilegi, quina pau. Petita, conserva el teu talent. És l'únic important. L'únic, escriure.

SISSI.-  Escolta. Ja t'he dit que la petita no escriu. No podries parlar amb una mica més de sentit comú? Està casada.

LILY.-  Ah, sí, m'ho ha dit. M'ha dit que té un amor perfecte, apassionat. Un amor jove. És la cosa més gran. L'única cosa.

(LILY omple la tassa de conyac i se l'empassa d'un sol glop.)

SISSI.-  A quina hora has començat avui, estimada?

LILY.-  Oh, vinga, no ens renyis, amor. No he sigut dolenta. No he «zigut» una nena dolenta. M'he llevat molt tard i, tot i que tenia la gargamella resseca, no he pres cap copa fins després de l'esmorzar. Ho he fet per tu.

(Torna a omplir la tassa i se la beu d'un glop.)

SISSI.-  Per l'amor de Déu, Lily! Controla't. Aquest vespre has de pujar a l'escenari.

LILY.-  El món sencer és un escenari i els homes i les dones són actors que entren i surten i interpreten diversos papers. Els seus personatges comprenen set edats diferents. Al principi el nadó bavejant i plorant, etc., etc., etc.

SISSI.-  Com va l'obra?

LILY.-  Malament. Espantosament malament. Però què és el que no va malament en aquest món?

(LILY allarga el braç per agafar altre cop l'ampolla.)

SISSI.-  Lily, escolta'm. Ja n'hi ha prou, m'has sentit?

LILY.-  Si us plau... per favor... pobra de mi.

SISSI.-  M'obligaràs a fer allò que vaig fer la darrera vegada. Vols que et pegui davant de la petita?

(LILY es redreça orgullosament.)

LILY.-  Tu no saps res. Tu no saps què és la cremor d'estómac. Me l'has de deixar llegir. No has de ser tan modesta.

EMMA.-  Llegir?

LILY.-  La teva obra. La teva monada d'obra. No et pensis que estic gaire ocupada. Tinc temps per tot. Oh, Déu meu! Demà he d'anar al dentista. No saps com he patit per culpa dels queixals. Mira!

 (LILY deixa la tassa i s'introdueix un dit de la seva mà enguantada a la boca i estira la comissura per tal que EMMA pugui veure-ho.) 

Mira!

EMMA.-  Vaja! Sí que ho sento.

LILY.-  Això va ser el que em van fer l'última vegada. Quina angoixa! Quina agonia! Pateixes dels queixals, carona espavilada?

EMMA.-  Em temo que he tingut molta sort...

LILY.-  Vosaltres les escriptores no sabeu res.

(LILY s'acaba el contingut de la tassa.)

SISSI.-  Sí, dona, sí, endavant! Segueix així i perd el coneixement. Mentre no t'adormis en escena.

LILY.-  Dormir, dormir. Potser somniar. Ai! No em trobo bé, pobra de mi. Fes-me un massatge al cap. Per favor, ajuda'm.

SISSI.-  Et portaré aigua de colònia.

EMMA.-  Em temo... em temo que me n'he d'anar. És tardíssim.

LILY.-  Sí, nena, ves-te'n, ves-te'n amb ell. Viu en ell. Estima'l. Queda't sempre amb ell, però quan comenci a portar-les a casa, fot el camp.

EMMA.-  Em temo... em temo que no l'he entès...

LILY.-  Quan comenci a portar-te a casa les dones de les que s'encapritxi, aleshores has de tenir orgull. Te n'has d'anar. Jo sempre ho he fet, però sempre massa tard. Ja m'havien pres tots els diners. És l'únic que volen. Diuen que és amor però no ho és. L'amor és l'única cosa. Guarda'l com un tresor, nena. Torna amb ell. Vés-te'n al llit amb ell. És l'única cosa... això i la teva bonica obra de teatre.

EMMA.-  Déu meu...! Em temo que se m'ha fet terriblement tard.  (LILY s'ha quedat profundament adormida i respira amb dificultat.)  Adéu, Sissi. Me n'he d'anar volant. No m'havia adonat que fos tan tard. M'ho he passat molt bé. Moltíssimes gràcies.

SISSI.-  Adéu petita! Llàstima que la Lily s'hagi apagat. No en facis cas... És una gran persona. Ja et telefonaré, petita. Vull veure't.

EMMA.-  Adéu.

(SISSI ajuda a LILY a aixecar-se.)

SISSI.-  Té, et porto l'aigua de colònia... i espero que no te la beguis.

LILY.-  Se n'ha anat la carona espavilada? Quina enveja que em fa, és tan jove... En canvi, nosaltres som dones de mitjana edat. Quin fàstic! Hauríem de ser, o joves o velles, no trobes?

SISSI.-  No diguis bestieses. O joves o mortes... això és el que hauríem de ser.

(Fosc.)

(JOTA i EDIE entren rodolant per terra abraçats.)

A MI AIXÒ EM VA MOLT BÉ

(It's All Right With Me)

(Fosc.)

(Pel prosceni, MONA i SISSI s'encreuen parlant per telèfon.)

SISSI.-  Ja saps la notícia?

MONA.-  Ha estat la sorpresa més desagradable de la meva vida. L'Emma i jo estàvem molt unides.

SISSI.-  Pobra carona espavilada. És molt depriment pensar que se separen... i jo que em deia sempre: Fixa't, almenys hi ha un matrimoni feliç i ben avingut i amb una casa preciosa... i de sobte, ells se separen.

MONA.-  Sí, aquestes coses sempre són una desgràcia, una autèntica llàstima.

SISSI.-  No m'explico què els deu haver passat...

(Mentre SISSI i MONA parlen per telèfon, ÒSCAR i EMMA s'han situat en escena.)

ÒSCAR.-  Què? Tot el dia a casa?

EMMA.-  Sí... M'esperava aquesta pregunta. Volia fer-li un relat senzill i animat de tots els petits esdeveniments del dia: la discussió d'una clienta amb la caixera del supermercat, la nova amanida que he provat de fer sense massa èxit, la notícia de l'embaràs de la Mona... ho havia preparat tot amb cura, esperant que ell rigués amb l'anècdota del supermercat, però ara m'han passat les ganes d'explicar-ho... No he fet res d'especial, i tu?

ÒSCAR.-  Doncs... Tenia pensat d'explicar-li que finalment he aconseguit de rematar el negoci amb en Jota i que estic força satisfet, però només d'obrir la boca me n'han passat les ganes. Sí. Ha estat un dia força bo.

EMMA.-  Estàs cansat?

ÒSCAR.-  No. Per què? Vols fer alguna cosa aquesta nit?

EMMA.-  No hi havia pensat però si vols... el que tu vulguis.

ÒSCAR.-  No, no. El que tu diguis.

(Intercanvi de somriures. ÒSCAR es disposa a llegir el diari.)

EMMA.-  Com és possible que s'ho passi tan bé amb un diari? És capaç de passar-se una hora llegint-lo i després agafar-ne un altre i tornar a llegir les mateixes notícies durant tota una altra hora... M'encantaria trobar un tema de conversa.  (Mira al seu voltant, buscant inspiració.)  Has vist quina preciositat de gladiols?  (ÒSCAR no contesta.)  És evident que no té cap mena de sensibilitat per les flors.

ÒSCAR.-  Vinga, digue-ho ja d'una vegada i deixa'm llegir el diari en pau. Vinga va, diga-ho. Diga-ho!

EMMA.-  Adoro les flors.  (Ell sospira.)  Estic tan còmoda ara. No t'agradaria aixecar-te i portar-me el mocador que hi ha damunt del piano?

ELL.-   (Aixecant-se.)  És clar que sí... Quina manera de demanar les coses... Si vol que li porti el mocador que ho digui i no em pregunti si m'agradaria anar-hi. I per què no pot aixecar-se ella mateixa i agafar-lo?

(ÒSCAR li dóna el mocador.)

EMMA.-  Moltíssimes gràcies, amor. Un petonet...  (ÒSCAR torna al seu lloc i, altre cop, es disposa a llegir el diari.)  El sopar és a taula. Amor meu... el sopar és a taula...  (De sobte, cridant.)  El sopar és a taula!!

ÒSCAR.-  Vés passant. Vaig a rentar-me les mans.

EMMA.-  Ni una sola vegada, ni una sola nit per variar, no podria deixar de rentar-se les mans abans d'anar a sopar? És exasperant.

ÒSCAR.-  Vaja, vaja. Sopa de tomàquet.

EMMA.-  Sí, t'agrada, oi?

ÒSCAR.-  Sí. A mi, sí.

EMMA.-  Sí, He pensat que t'agradaria.

ÒSCAR.-  Sí. A tu també t'agrada, no?

EMMA.-  Sí, és clar, m'agrada moltíssim. M'entusiasma.

ÒSCAR.-  Sí, no hi ha res millor que un bon plat de sopa.

EMMA.-  Sí, és molt bona.

ÒSCAR.-  Sí. Això fa molt bona cara. Feia molt de temps que no menjàvem filet.

EMMA.-  Sí. No, no tant. En vàrem menjar... a veure... quin dia van venir a sopar els Bey? En vàrem menjar dimecres..., no, dijous. No te'n recordes?

ÒSCAR.-  Ah, si! Tens raó. No sé per què em feia l'efecte que feia més temps.

(Somriuen tots dos.)

EMMA.-  De què deuen parlar els altres matrimonis quan estan sols? Estic tipa de veure parelles al teatre o al tren que parlen animadament com si s'acabessin de conèixer. Què dimonis es deuen dir? Jo mateixa amb les meves amigues no tinc cap dificultat per trobar tema de conversa i elles tampoc tenen cap problema amb mi. I ell? Ell també és força xerraire quan estem amb altres persones. Tothom em diu que el meu marit és un home tan divertit. Fins i tot quan tenim convidats parlem nosaltres dos... però quan se'n van ens tornem a quedar en silenci... I si li expliqués... No... és molt sonso. I si li llegís... No, ja ho deu haver llegit. I allò que va dir? No, això li ho vaig explicar ahir a la nit. Per què li deu caure tant el cabell?

ÒSCAR.-  Per què ha de dur les ungles tan ridículament llargues i punxegudes?

EMMA.-  La gent calba és repugnant.

ÒSCAR.-  Detesto les dones que tenen les ungles esmolades.

(Tots dos s'aixequen i tornen als seus llocs d'abans.)

EMMA.-  Estàs segur que no vols fer res aquesta nit?

ÒSCAR.-  No. Però si tu vols anar al cine...

EMMA.-  No. Però si tu hi vols anar...

ÒSCAR.-  No, no. Només ho deia per si tu volies...

EMMA.-  No, no. Jo no.

ÒSCAR.-  No, no. Si tu sí...

EMMA.-  Jo no. Però si tu...

ÒSCAR.-  Tu sí...

EMMA.-   Tu no?

ÒSCAR.-  No.

EMMA.-  Si...

ÒSCAR.-  No...

EMMA.-  És igual.

(Reapareixen SISSI i MONA parlant per telèfon.)

SISSI.-  Deu haver-hi una altra dona.

MONA.-  Impossible. Ell no és d'aquesta classe d'homes. Cada dia arribava a casa a les set en punt. Li entusiasmava estar a casa.

SISSI.-  De vegades aquests són els pitjors.

MONA.-  Prou que ho sé. Però aquest no és el seu cas.

SISSI.-  Potser ha estat ella qui ha tingut una aventura.

MONA.-  No. Ella li ha dedicat la seva vida. Sempre estava: el meu marit per aquí, el meu marit per allà. No ho puc entendre. Tan ben avinguts que semblaven. Es deuen haver tornat bojos per fer una cosa així. Estic molt afectada.

SISSI.-  Sí. És una llàstima.

(ÒSCAR s'aixeca i fa un badall sorollós mentre s'estira mandrosament. EMMA fa un xiscle. Fosc.)

(Altre cop, totes les dones davant del telèfon il·luminades pels focus zenitals.)

SISSI.-  Quatre-cents cinquanta!

MONA.-  Quatre-cents cinquanta-cinc!

LILY.-  Quatre-cents seixanta!

EDIE.-  Quatre-cents seixanta-cinc!

LILY.-  Quatre-cents setanta! A veure, Senyor, anem a veure...

SISSI.-  Quatre-cents setanta-cinc... És de veres que no penses fer que em telefoni?

EDIE.-  Quatre-cents vuitanta... N'estàs segur, Déu meu?

MONA.-  Quatre-cents vuitanta-cinc... No podries estovar-te un xic?

LILY.-  Quatre-cents noranta... Que soni, per favor, que soni...!

SISSI.-  Quatre-cents noranta-cinc...

EDIE.-  Quatre-cents noranta-sis...

LILY.-  Quatre-cents noranta-set...

MONA.-  Quatre-cents noranta-vuit...

SISSI.-  Quatre-cents noranta-nou... Cinc-cents!

TOTES.-  S'ha acabat!

(Totes les dones s'aixequen i es disposen a sortir.)

SISSI.-  I si comptés fins a mil...?

(Fosc.)

AIXÒ ÉS EL QUE HI HA

(Just One Of Those Things)