11
García Gutiérrez 1975 escriu en els versos finals del seu drama, estrenat a darreries del segle passat: «Ya podéis volver a España / cruzando sin pena el mar, / y a los vuestros, al contar / tanta portentosa hazaña, / decidles: «De nuestros pies / coronas han sido alfombra. / Vencido el Oriente, nombra con miedo al aragonés. / Llorando queda, y mañana, / aun después de enjuto el llanto, / recordará con espanto / la venganza catalana». Cal posar a un nivell de dignitat molt diferent l'article que Carles Riba va publicar el 1927 (Riba 1985, 319-323). Carles Riba assenyala, a propòsit dels almogàvers que rebenten cavalls com qui passeja per un jardí, que Muntaner «ha reeixit en la més bella suma que pugui donar-se de joia verbal, de plasticitat, d'entusiasme per l'acció i d'ironia, de la millor ironia, que és filla de la fortalesa i de l'èxit serè» (323).
12
«E així podets entendre Déus con ha aïrats los grecs, que diu l'eximpli del savi que «com Déus vol mal a l'hom, la primera cosa en què el puneix és que li tol lo seny». E així los grecs han la ira de Déus sobre ells, que ells, qui res no valen, cuiden més valer que les altres gents del món; així mateix, que no hagen caritat a llur proïsme, ben par que de tot los ha Déus tolt lo seny» (Muntaner 1926-1951, 28, 17-23).
13
Vegeu la contextualització historiogràfica de l'autobiografia literària de Muntaner al treball de Cingolani 1985, redactat posteriorment a l'edició castellana del present.
14
El final del Tirant expressa el desencís de Martorell davant dels seus somnis heroics; quan ell va escriure la novel·la (1460-1465), Constantinoble ja havia caigut. Riquer 1990 posa en solfa la qüestió; vegeu també la ponència d'Albert Hauf al IX Col·loqui de l'AILLC, Alacant 1991, en premsa a les Actes.
15
Vegeu el capítol 5 de Setton 1975. El cavall de batalla de la discussió sobre el tema és el document en què el rei Pere el Cerimoniós fa un bonic elogi del «castell de Cetines», és a dir l'Acròpolis d'Atenes, que formava part dels seus dominis. El document el va donar a conèixer Rubió i Lluch, 1886, 233. Aquest document porta el número CCCXI a Rubió i Lluch 1908-1921, I, 286-287. Per a l'«hel·lenisme» d'un suposat primerenc «humanisme català», vegeu Badia 1988, 16-34.
16
Per als reis-poetes, Cluzel 1957-1958. Muntaner mateix, per altra banda, ens proporciona en els capítols finals de la seva crònica, abundant informació sobre el paper de la poesia durant la coronació d'Alfons el Benigne (1327).
17
És famosa la descripció de Desclot d'aquestes tropes de xoc entrenades en la lluita contra els musulmans hispànics (Desclot 1949- 1951, III, 63-65).
18
Vegeu el cap. 237 a Jaume I 1991a, 204 i el cap. 363, ibidem, 276,
19
Vegeu Muntaner 1926-1951, 23, on es parla de la supèrbia dels genovesos. També és significatiu el tracte que dóna el cronista a Antonio Spinola, ibidem, 69 i segs. El noble genovès desafia els almogàvers en un moment de dificultat i es permet de mostrar el seu menyspreu cap a ells afirmant que l'Imperi Bizantí és el «jardí de la República de Gènova». La frase és una curiosa adaptació de la que usen algunes fonts italianes per descriure la península veïna en relació amb el Sacre Romà Imperi Germànic. Vegeu Dante, Purgatorio, IV, 105: «Che il giardin dello imperio sia diserto.»
20
Per a la ingovernabilitat dels almogàvers, vegeu les introduccions de Fuster i de Giardini citades a la nota 10.