Viñas i Llorente

Ernest Gonzàlez Fabra

La gravació musical que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua els presenta és la recreació d'un fet musical que esdenvingué el 24 d'octubre de 1905 en el Teatre Principal de la ciutat de València. Aquell dia el tenor Francesc Viñas cantà en una actuació benèfica a favor de les Escoles d'Artesans de la ciutat. S'hi interpretaren el segon acte de l'òpera Aida, de Verdi, el tercer i quart de Le prophète, de Meyerbeer, i l'últim acte de Lohengrin, de Wagner. Acompanyaren a Viñas la contralt valenciana, d'origen suec, Concepción Dalhander, les sopranos Amparo Alabau i Rosa de Vila, així com el baix Antonio Vidal. En definitiva, res d'insòlit en el panorama musical valencià de principis del segle XX fins que tingué lloc el fet que relaciona aquella gala musical amb l'escriptor a qui està dedicat el portal en què ens trobem: Teodor Llorente. En un moment determinat de l'actuació, el tenor Viñas, cantant predilecte del públic local, interpretà en valencià el conegut racconto «In fernem Land», de l'òpera Lohengrin, creada pel compositor alemany Richard Wagner. La traducció i l'adaptació d'eixe fragment operístic a la nostra llengua, al voltant del qual s'havia generat prou expectació, estigué a càrrec del poeta Llorente. L'endemà, el diari Las Provincias publicà el text de la versió valenciana i, d'esta manera, arriba fins a nosaltres.

La relació del cantant català Francesc Viñas i Dordal (Moià 1863, Barcelona 1933) amb el públic valencià mereix un apunt, ja que va ser una història de veneració cap al primer, i de gratitud cap al segon, que perdurà durant tota la carrera de l'artista. Tot començà la nit de Reis de 1889 quan Viñas, que feia poc que havia debutat a València amb Mefistofele, protagonitzà la primera estrena d'una òpera completa de Richard Wagner en la ciutat, concretament, Lohengrin. L'èxit del tenor i, per afegit, de l'obra, fou clamorós. A partir d'aquell moment esta òpera seria habitual en els escenaris valencians fins a la dècada dels quaranta del segle XX, la qual cosa no deixa de sorprendre, ja que el públic valencià mai no va ser wagnerià. Mentre que a Barcelona ja feia temps que hi havia una dura disputa entre defensors de l'art musical de l'alemany i els defensors de l'òpera italiana, els valencians sempre foren de preferències belcantistes. Solament es podien considerar clars defensors del wagnerisme els crítics musicals de València, entre els quals destaca la figura del compositor i musicòleg Eduard López-Chavarri.

Llevat de Lohengrin, fins a la Guerra Civil Espanyola només s'estrenaren en la ciutat de València Tannhäuser (1892), Die Walküre (1907) Tristan und Isolda (1913), també estrenada per Viñas, i Parsifal (1920), que comptà amb la veu de la mítica soprano valenciana Maria Llàcer. I d'estes altres òperes del compositor de Leipzig només arribaven a fer-se unes poques funcions. En canvi, la premsa valenciana recull la referència a més 100 representacions de Lohengrin fins a 1945, bona part de les quals van ser protagonitzades per Viñas.

L'acceptació de l'òpera Lohengrin per part del públic valencià ja seria explicable per la qualitat de la música de Wagner i per les excepcionals facultats cantores de Viñas, però no s'ha de negligir la idea, destacada per Enrique Llobet Lleó en la seua tesi doctoral titulada La recepción del wagnerianismo en Valencia: 1878-1914, de l'associació que els valencians feien entre la història de Lohegrin, cavaller del Sant Graal ―copa utilitzada per Jesús de Natzaret en la Santa Cena―, i el Sant Calze custodiat en la catedral de València.

El mateix Viñas ha deixat diversos testimonis escrits sobre el fervor unànime que la gent de València li mostrava i que incloïa totes les classes socials i procedències ideològiques. En este sentit, relata que en alguna ocasió es trobava acompanyat simultàniament per persones d'ideologia tan contraposada com Teodor Llorente, Félix Pizcueta, Blasco Ibáñez, Soriano, Azzati i Polo. Com a anècdota divertida, el tenor comentava que la gent feia broma dient que les tres coses més notables de València eren el Micalet, la paella i el Lohengrin de Paco Viñas (així li deien familiarment els habitants de la ciutat).

Sobre la relació d'amistat entre el poeta valencià i el tenor català cal acudir a l'estudi elaborat pel professor Rafael Roca, de la Universitat de València, en la fitxa (pàg. 392) del catàleg de l'exposició Teodor Llorente: patriarca de la Renaixença, que l'AVL organitzà en les installacions del Museu Valencià de la Illustració i la Modernitat, en commemoració de l'Escriptor de l'Any 2011. El catàleg està reproduït íntegrament en este mateix portal. En la pàgina 393 es pot veure una foto de Viñas, amb la caracterització del protagonista de Lohengrin, dedicada al nostre escriptor en 1899, any en què, una vegada més, Viñas interpretà esta òpera a València. També es pot documentar la relació personal entre estes dos figures en l'Epistolari de Teodor Llorente ―que igualment es pot trobar en format digital en el present portal (volum II, pàgines 59-60)―. A més d'això, hem de remarcar que Teodor Llorente dedicà dos poemes al tenor de Moià: un, en què exalta la seua interpretació en el Lohengrin de 1889 a València ―reproduït en la mateixa pàg. 393 del catàleg―; i un altre, en castellà, que escriu després d'haver escoltat la seua intervenció en Tannhäuser, a Madrid, en 1890. Servix este fet per a acreditar l'admiració mútua, però s'ha de dir que la composició de poemes d'exaltació dedicats als divos era ben habitual en el segle XIX i que solien incloure's entre els altres presents que es lliuraven als cantants d'òpera, com ara homenatges florals. Llorente, com a burgés culte del seu temps i aficionat a l'òpera, sent ja un poeta emblemàtic, no podia sostraure's a este costum.

Francesc Viñas, que els valencians idolatraren com en l'actualitat s'admiraria un actor de cinema o una estrella del rock, digué adéu als escenaris de València el dia 13 de maig de 1913 ―tres anys abans de retirar-se―, amb una actuació que tingué lloc al Teatre Principal. Aquell últim dia interpretà ―com no podia ser d'una altra manera― el paper de Lohengrin, i els assistents l'acomiadaren entre crits de Visca Paco! i Que no se'n vaja!

Per a esta gravació, duta a terme en l'estudi Millenia, de València, el dia 20 de novembre del 2012, hem comptat amb la participació del compositor Jesús Debón, pianista acompanyant de l'Orfeó Valencià Navarro Reverter i el de Los Pequeños Cantores de València. Estes qualitats i la seua experiència en la interpretació d'òpera en versió pianística li han permés reexir en la difícil tasca d'ajustar el text de Llorente sobre la reducció per a piano de l'original de Wagner. Com a cantant, hem tingut el privilegi de disposar del tenor valencià Jesús Álvarez, a qui, en la temporada 2011-2012, poguérem escoltar en el Palau de les Arts de la ciutat de València. Ha interpretat diversos papers d'òpera i sarsuela en escenaris de València, Barcelona i Sevilla, i en l'àmbit internacional, a Oslo, Dresde i Berlín, entre altres.