Boccaccio al «Tirant lo Blanc»: Les «Questioni d'amore» del filocolo (IV 14-72)1
Josep Pujol
Universitat Autònoma de Barcelona
No dic res de nou si afirmo que l'estudi de les fonts del Tirant lo Blanc és fonamental per a la recta comprensió del sentit i de la situació culturals de la novel·la i dels objectius literaris que l'autor hi perseguia2. Dibuixar el mapa de les fonts del Tirant, que de fet és el mapa de la cultura del seu autor, ha de servir també per fer-nos càrrec de fins a quin punt la novel·la de Martorell és un termòmetre dels gustos i de les possibilitats literaris del laïcat instruït de mitjan segle XV, alhora que il·lustra magníficament l'impacte i la rendibilitat literària de les traduccions catalanes tardomedievals. I encara n'hauríem de treure un tercer benefici, d'aquesta feina d'exploració: descriure i explicar les minucioses tècniques redaccionals i compositives d'un compilador amateur, atent a les novetats literàries importades i locals (a condició que siguin en vulgar), que troba sobretot en textos de prestigi clàssic o classicitzant uns models retòrics adequats a un projecte novel·lístic del tot coherent i que permeten a l'autor d'exercitar les seves pròpies capacitats inventives. En aquest context evocat tan a grans trets, la present comunicació vol ser una aportació modesta que s'ocuparà de mostrar les manipulacions de Martorell amb una font desconeguda fins ara; concretament, es tracta d'examinar com ha acomodat literalment a l'escriptura del Tirant diversos materials provinents del llibre IV del Filocolo de Giovanni Boccaccio.
—182→Boccaccio ha tingut una presència exigua en els estudis sobre el Tirant3, potser perquè la recerca s'havia orientat més aviat cap a la dimensió còmica de la novel·la i havia deixat en un segon terme la importància de les obres vulgars del narrador toscà, extraordinàriament difoses, com a model retòric __de retòrica sentimental i lamentatòria__ per a lectors i escriptors al llarg del segle XV. N'hi haurà prou de recordar, en aquest sentit, les proses amoroses de Joan Roís de Corella. Però si ens fem càrrec d'això darrer, i alhora tenim presents l'horitzó cultural de Martorell i els mecanismes que regeixen la seva manipulació de la tradició literària, Boccaccio esdevé una presència del tot necessària, que a la pràctica va molt més enllà dels indicis detectats als anys vint per Farinelli (vegeu la nota anterior), i que es manifesta, com he tingut l'oportunitat de mostrar en un altre lloc (Pujol, 1998), en la represa d'extensos passatges de dues de les novelle del Decameron més riques en retòrica sentimental i moral (III 5 i X 8) i en el reciclatge sistemàtic de la traducció catalana de la Fiammetta almenys des del capítol 216 de la novel·la.
En un context cultural de difusió massiva, en original o en traducció, de les dues obres esmentades, el Filocolo fa cas a part. Que jo sàpiga, no ha estat mai esmentat en relació al Tirant lo Blanc, i els indicis sobre la seva presència a les lletres catalanes medievals són en un cert sentit contradictoris. No consta que n'existís cap traducció catalana, i no l'he vist esmentat en els inventaris de llibres abans de 1494, quan n'apareixen uns quants exemplars italians impresos en tres biblioteques privades mallorquines (Hillgarth, 1991: II, 580, 625 i inventaris 403, 483 i 680). No sembla, doncs, que fos un text gaire difós, com confirma d'altra banda el caràcter excepcional dels dos únics manuscrits de l'obra relacionats amb possessors hispànics o vinculats a la corona d'Aragó: un d'aquests va ser executat per Antonio Baldinotti per a la cort aragonesa de Nàpols en una data tardana, potser entre 1460 i 1470 (ms. Ln, Sant Petersburg, Biblioteca Nacional, cod. ital. F, V, XIV, 1, núm. 17 del catàleg de Quaglio 1965: 69-70 i 81, nota), mentre que l'altre és el manuscrit de la Biblioteca Nacional de Madrid que havia pertangut al marquès de Santillana (ms. Ma, Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 10412, núm. 21 de Quaglio 1965: 73-74, i cf. Schiff 1905: 332-333). Ara bé, contrastant amb aquestes dades, resulta que aquesta obra juvenil de Boccaccio és un text fonamental per a la composició de la «crònica poetada» que és el Curial e Güelfa (Turró, 1991; Cingolani, 1994), i que és també al Filocolo que hem de cercar els models —183→ de ficció pseudoovidiana on s'abeura una narració com la Faula de les amors de Neptuno i Diana, recentment atribuïda a Francesc Alegre (Turró, 1994). És clar que Alegre i l'anònim del Curial resulten autors molt singulars des de diversos punts de vista: d'una banda, hi ha el caràcter italià de bona part de la seva cultura, en el cas de Francesc Alegre confirmat documentalment per la seva formació a Itàlia (Turró, 1994), i en el cas del Curial suggerit de sempre i fa poc argumentat novament per Antoni Ferrando (1997); de l'altra, tots dos autors han vist en el Filocolo un model fonamentalment «poètic» i un exemple de prosa vulgar que assumeix la poesia i l'elevació estilística i moral dels clàssics (Cingolani, 1994; Turró, 1994)4. Ara que sabem que Martorell va ser cambrer del Magnànim i que possiblement va fer estades a Nàpols durant la dècada dels cinquantes (Villalmanzo, 1995: 173-179), no es pot descartar que el seu coneixement del Filocolo sigui també un afer italià. No voldria, però, treure conseqüències ultrades de l'escassa documentació existent5. A Nàpols o a València, Martorell viu girat d'esquena a la «poesia», d'acord amb les lliçons que aprenia en la lectura de Guido delle Colonne (Pujol, 1997 i en premsa)6; i fet i fet, sense descartar el coneixement de la totalitat de l'obra boccacciana, el cas és que va usar-ne només els capítols 14-72 del llibre IV, és a dir, l'extens episodi de les «questioni d'amore» que, en l'intermedi napolità de la narració, una brigata de joves sotmet als judicis de Fiammetta.
Un coneixement limitat a aquest sol episodi no té res d'estrany, perquè les «questioni» es van separar aviat del cos de l'obra i es van copiar de manera independent al llarg del segle XV, com testimonien tres manuscrits italians con servats i un de perdut (Quaglio, 1965)7, i com testimonia també la discreta fortuna —184→ impresa de versions castellanes, franceses i angleses al segle XVI (Rajna, 1902: 28-33). I cal no perdre de vista el fet que aquesta separació de les «questioni» té conseqüències importants d'ordre literari i cultural, perquè fora del seu context narratiu esdevenen un tractadet de didàctica amorosa en forma dialèctica («un non breve frammento di ars amandi boccacciana» en mots de Bruni, 1990: 116), amb injeccions de sentimentalisme d'arrel estilnovista sobre la base de temes i esquemes narratius de comèdia mediollatina. Així, malgrat la subsistència de l'aristocratisme ambiental de l'episodi (Battaglia, 1965: 627-633), arrencar-lo del seu context narratiu n'accentua el caràcter de disputa escolàstica laica (Bruni, 1990: 117-118) i l'allunya completament de l'ambientació antiga i del sentit moral que embolcallen la peripècia de Florio i Biancifiore. A la vista d'això, podríem esperar que Martorell hagués acudit a les «questioni» per muntar debats de casuística __amorosa o no__, però tampoc no és el cas. Certament, no es pot excloure que la discussió entre Carmesina i l'Emperadriu als capítols 180-186, on defensen respectivament la saviesa i l'ardiment en l'actuació del cavaller, hagi vingut afavorida pel coneixement de l'estructura dialògica de les «questioni», com també es podria postular el ressò d'una de les qüestions quan, al capítol 178, Tirant demana a les donzelles de palau que l'aconsellin «d'ésser luny o prop del que més ame». En cap cas, però, no hi ha reminiscències literals que ens duguin directament a aquesta secció del Filocolo. I per aquí traspua un indici que les «questioni» boccaccianes han perdut, al Tirant, qualsevol traça del seu esquema dialògic i bona part del seu caràcter de doctrina cortesa coherent (Bruni, 1990: 115-135). La dada és important, perquè dibuixa en negatiu la manera de treballar de Martorell amb aquest i amb altres textos. Parafrasejant uns mots de Giuseppe Velli, al·lusius al fet que Boccaccio tendeix a «fagocitare significanti da ogni zona della tradizione» (Velli, 1995: 134), podríem dir que l'activitat fagocitadora de Martorell s'orienta decididament cap als significants, i no cap als significats: fa seus, fragmentadament, els mots del model, però no cal que n'assumeixi la coherència conceptual o ideològica, perquè al capdavall l'objectiu del novel·lista és generar una retòrica adequada a la idea que ell s'ha fet d'una prosa vulgar moderna i elevada. I una bona manera de retoritzar la veu dels personatges és esquitxar els seus discursos de frases sentencioses: l'«escolàstica vulgar» de les «questioni» n'ofereix, en matèria amorosa, un molt bon repertori.
El capítol 189 del Tirant, que és el primer en què hi apareix usat el Filocolo, resulta un bon exemple dels mètodes d'escriptura de Martorell. Es tracta un capítol singularment llarg, que va ser comentat per Isabel Grifoll (1993) des del punt de vista del desajustament entre la retòrica cortesa-sentimental i el caràcter còmic dels fets que s'hi narren, i alguns aspectes del qual han estat represos —185→ recentment per Xavier Renedo (1995-96: 347-352). Dins el marc de les festes que l'emperador de Constantinoble ofereix als ambaixadors del soldà, s'hi insereix un episodi de factura manifestament còmica amb successives entrades de Tirant a la cambra de Carmesina, jocs amorosos, la reiterada necessitat d'amagar el protagonista sota un munt de roba o de matalassos i el final accés de la cama de Tirant a l'entrecuix de la princesa. M'interessen, d'aquest llarg episodi, la conversa de Tirant amb Plaerdemavida i la de Tirant amb Carmesina, la primera de les quals fa així:
Tirant, hun dia, venint a la porta de la cambra de la princessa, trobà a Plaerdemavida e demanà-li què feya la senyora princessa. E ella, responent, dix:
(438-439)8 |
Les frases transcrites en negreta tenen el seu referent en el
Filocolo, però, contràriament al
que podríem esperar, no reprenen un sol passatge del model, sinó
que es poden remuntar a cinc llocs diferents del llibre IV (capítols 61,
14, 64, 19 i 25), i, doncs, a diferents
«questioni»; queda clar, per tant, que
l'objectiu del novel·lista no és la represa conceptual d'una
argumentació determinada.
—186→
La primera frase boccacciana
prové, com es desprèn del seu contingut, de la
qüestió
«qual sia maggiore diletto
all'amante, o vedere presenzialmente la sua donna, o, non vedendola, di lei
amorosamente pensare». La resposta
«espiritualista» de Fiammetta (Muscetta, 1992: 42) («molto più diletto pensando si prende che riguardando») és contradita
per Graziosa
__la demandant__, que
afirma que «Quella cosa ch'è amata (...)
quanto più si vede più diletta: e
però io credo che molto maggior diletto porga il riguardare che non fa
il pensare» (IV 61, 1, p. 441). És evident que Martorell s'ha
guiat pel caràcter sentenciós de la frase, que en boca de
Plaerdemavida adquireix un nou sentit del tot coherent amb la funció del
personatge, que recrimina a Tirant la manca de decisió a entrar i gaudir
de la visió de la princesa mentre es vesteix (amb les malicioses
al·lusions inequívocament sexuals a la picor al cap i als talons,
que ja coneixem per l'episodi de les bodes sordes al castell de Malveí
al capítol 162, i sobre les quals vegeu Renedo, 1995-96: 331-332). Al
seu torn, és aquesta alegria festiva de Plaerdemavida el que regeix la
recontextualització immediata d'una altra frase del
Filocolo: Ascalion, a l'inici de l'episodi de
les qüestions, exhorta un Florio malencònic a deportar-se vora la
mar després que ha cessat el temps tempestuós:
«E poi che
il tempo si rallegra, e de' nostri disiderii lieto indizio ci dimostra, e noi
similmente ci rallegriamo; andiamo e la piacevole acre su per li salati
liti prendiamo:
e ragionando, del postro futuro viaggio ci
proveggiamo passando tempo»
(IV 14, 2, p. 377)9; i al mateix temps la substitució de
viaggio per «desig» propicia
el canvi de tema i l'al·lusió al seu amor insatisfet per
Hipòlit. Evidentment, si Plaerdemavida creu que «molt major delit
porta lo mirar que no fa lo pensar», només pot veure
Hipòlit «ab ulls de dolorosa pensa» perquè no
és un delit present sinó un «sdevenidor desig». A
partir d'aquí concorren, d'una banda, un estilema boccaccià que
Martorell reprèn amb variants als capítols 212 i 433, provinent
de la rèplica a Fiammetta de IV 25, 1(«Molto m'è duro a
pensare...»), i de l'altra una sentència que
vol justificar el dolor amorós de Plaerdemavida, provinent de la
resposta de Fiammetta a la qüestió sobre la preferència de
començar per una jove o per una vella a l'hora de donar l'amor a totes
dues. La sentència de Fiammetta, d'acord amb el caràcter
còmic de la demanda (Bruni, 1990: 138-139), és pragmàtica
i proverbial: primer la jove i després la vella,
«però che niun bene presente si dee per lo futuro lasciare,
né pigliare male per futuro bene è
senno»
(IV 64, 1, p. 445), una sentència que encaixa
plausiblement
—187→
en l'estat sentimental de Plaerdemavida, que ara
com ara té el bé, és a dir Hipòlit, com a cosa
esdevenidora10. La següent
intervenció de la donzella, prompta a deixar entrar Tirant a la cambra
de Carmesina, presenta també l'enllaç de dos
loci boccaccians. El primer, la frase
«la princessa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun
mèrit», prové del plantejament vagament narratiu de la
primera qüestió, i, no essent sentenciós, implica solament
atracció per una fórmula expressiva:
«ma a te ha ella la sua
[ghirlanda] donata quasi in luogo d'ultimo congedo,
non volendo, come villana,
che l'amore che tu l'hai portato sia sanza alcun
merito»
(IV 19, 7, pp. 385-386). El context és radicalment
diferent, i al
Tirant la frase té la funció de
refermar la bona disposició de la princesa des del punt de vista
interessat de la mitjancera Plaerdemavida. Tornem de seguida, però, al
to sentenciós. Plaerdemavida ajudarà Tirant en la seva
incursió amb dues sentències enllaçades, la segona presa a
la lletra del
Filocolo, mentre que la primera ha estat
objecte d'una visible elaboració. El text del
Filocolo correspon a la rèplica de
Longanio a Fiammeta, argumentant que pateix més qui desitja i no
obté que no pas qui ha obtingut i perd:
«con ciò sia cosa
che chi il suo disio ha
d'una cosa disiderata avuto, molto si
debbia più nell'animo contentare,
che chi disidera e pon può il suo disio
adempiere. Apresso, niuna cosa è più leggiere a perdere che
quella la quale speranza avanti più non promette di
rendere»
(IV 25, pp. 1-2, 391-392)11.
Passem, ara, al diàleg entre Tirant i Carmesina:
(p. 440) |
—188→
Grifoll (1993) ha vist en aquest diàleg un autèntic
debat entre nocions corteses, en la mesura que la tòpica lloança
de Tirant és contestada per Carmesina al·ludint el fals judici
dels enamorats i la doble natura honesta i deshonesta de la dona. Saber que de
fons hi ha materials de les «qüestioni» referma aquesta
lectura, sobretot quan ens adonem de la mena de manipulació que practica
Martorell amb el model. Tota la primera frase reprèn, passant del pla de
la discussió teòrica a una situació concreta en què
Carmesina adverteix a Tirant que està caient en el vici retòric
de
sobreslaus, una rèplica de Fiammetta.
Tant la fórmula introductòria com la sentència són
assumides quasi literalment, amb interpolacions de la mà de Martorell:
«__E' v'inganna il parere,
__disse la reina alla bella donna
__però che amore ha questa natura,
che quanto più si ama, più si
disidera d'amare» (IV 50, 1, p. 431). És
instructiu, tanmateix, comparar el text del
Tirant amb aquesta altra resposta de Fiammetta,
que censura la posició excessivament filoeròtica del seu enamorat
Caleon a partir de la mateixa fórmula inicial:
«__Molto
t'inganna il parer tuo
__rispose la reina__ e di ciò non è maraviglia, però che
tu se', secondo il nostro conoscimento, più ch'altro innamorato,
e sanza dubbio il giudizio degli innamorati
è falso»
(IV 46, 1, p. 426; el subratllat és meu). Sembla
evident, doncs, que Martorell ha interpolat dins la frase presa de IV 50, 1, la
idea rectora del passatge de IV 46, 1. Per això el to doctoral de la
improvisada jutgessa a IV 50, 1, pot servir, a mans de Martorell, per blasmar
el sobrevoler de Tirant. La resta, però, presenta una tècnica
més interessant. Tota la frase «Per bé que sia vestida d'un
negre vestiment, sots honest vel só ligada» és el resultat
d'afegir la conjunció concessiva inicial, més un predicat, a la
qualificació amb què es presenta la qüestió d'una
jove innominada:
«Vestita
di bruni vestimenti sotto onesto velo sedea apresso costui una bella
donna...»
(IV 39, 1, p. 417). Isabel Grifoll ha vist amb agudesa
els possibles ressons boccaccians de la fórmula, d'acord amb el model
dantesc que hi ha al darrera: «Carmesina», diu,
«ha insinuat a Tirant que, malgrat la indumentària
que la connecta amb la tristesa, el dolor i la tragèdia de les
protagonistes del món sentimental de Boccaccio, es fon d'anhel i
d'alegria»
(1993: 351). La identificació de la font concreta
fa encara més explícit el joc de Martorell, que reprèn una
figuració d'arrel estilnovista (noteu l'adjectiu
onesto) i hi superposa el motiu del pentinat,
amb tots els ressons eròtics de què és portador que s'han
fet explícits al llarg de tot el passatge precedent (Grifoll, 1993:
348-354). Ara bé, Carmesina imposa uns límits a la fogositat de
Tirant, que s'haurà d'acontentar amb la visió i, com a molt, amb
l'aproximació física del bes. D'aquí el to
sentenciós de «per la vista lo virtuós se contenta»
(reminiscent de «dunque, vedendola,
[gli occhi] si
contentano», IV 61, 1), precedit per una altra frase de ressons
inequívocament boccaccians, concretament de l'inici d'una rèplica
de Fiammetta:
«Quella
amorosa fiamma che negli occhi ne luce e il nostro viso ognora adorna di
più bellezza, come voi dite, mai non consentì che invano
amassimo»
(IV 38, p. 415). És clar que la flama en
qüestió,
—189→
com afegeix Martorell, «és
amor», i que no és sinó un reflex de la bellesa femenina en
els ulls de l'enamorat, segons un lloc comú de llarga tradició. I
tot i que la frase ha perdut la riquesa i la subtilesa de les connotacions
derivades del nom de la reina de la festa, i de la descripció de
l'actitud contemplativa de Caleon, plena de suggestions estilnovistes, al
capítol 43, la variant «de mi resplandeix» on Boccaccio
escriu
ne luce
__si no és que es tracta d'una variant
de la tradició textual italiana__ descriu amb
extrema precisió la naturalesa mateixa del sentiment amorós.
El següent exemple que proposo és l'última presència del Filocolo al Tirant, concretament al capítol 433. Assistim, aquí, a una conversa entre Plaerdemavida (ara en la seva nova condició de reina de Fes) i la princesa, que precedeix de poc el definitiu triomf sexual de Tirant als capítols 435 i següents. Com es pot preveure, el llarg discurs de Plaerdemavida al capítol 432 no és sinó una oració suasòria per tal que Carmesina accedeixi a la unió amorosa amb Tirant, resposta per aquella en el primer __i gairebé únic__ paràgraf del capítol següent, amb un enfilall d'afirmacions sentencioses que mostren implícitament la seva bona disposició a trobar-se secretament amb Tirant:
(pp. 840-841) |
Tot el que està imprès en negreta (inclosos el vocatiu i l'incís, amb els canvis de tractament) reprèn literalment quasi tota una rèplica de Longanio a Fiammetta, que consisteix a afirmar a base de sentències enllaçades que pateix més qui no ha obtingut el seu desig que no pas qui l'ha tingut i l'ha perdut. I resulta evident que un discurs que en el Filocolo vol tenir força argumentativa en un debat, al Tirant té la força de l'autojustificació __si es vol de l'autopersuasió__ de Carmesina, tal com mostra la comparació amb el model:
(IV, 25, 1-3, pp. 391-392) |
No hi ha dubte que és el passatge en què Martorell ha operat de manera més coherent en relació al seu model12, i ho remarco especialment perquè la resta de casos presenten una variada gamma de possibilitats de tractament.
Com s'ha anat veient, el llibre IV del Filocolo és per a Martorell, fonamentalment, una pedrera de sentències. Els quatre exemples següents, en què em limito a acarar els dos textos, no necessiten gaires comentaris. Pertanyen als capítols 207, 212, 213 i 225, i en tots es copia una sentència (en el tercer cas dues) de l'obra boccacciana:
La tendència pot arribar a casos extrems, com
s'esdevé al capítol 201, en què la fada Morgana, al final
de l'episodi del rei Artús, conclou sentenciosament i sense cap
motivació explícita:
«Gran cosa és a una longa set
sostenguda venir a la font e no beure per dexar beure altri. E per ço
és molt
liberal cavaller qui la sua honor
dóna»
(p. 458). La primera frase tradueix a la lletra una
conclusió proverbial de Menedon, que glossa la liberalitat de l'amant
que renuncia a satisfer el seu desig, i que ha passat al
Tirant totalment desprovista del seu sentit
amorós:
«Gran cosa
è l'avere una lunga sete sostenuta, e poi pervenire alla fontana e non
bere per lasciare bere altrui»
(IV 33, 3, p. 407). Pel que fa a la segona, no tindria
res d'especial si no recordés molt de prop aquesta conclusió de
Fiammetta a la mateixa discussió:
«Fu
adunque più
liberale il
cavaliere, che il suo onore
concedea»
(IV 34, 15, p. 410). És a dir: allò que al
Filocolo conclou el sentit moral concret d'una
novella i, per tant, té
aplicació concreta a la conducta moral d'uns personatges, és
abstret formulàriament al
Tirant13.
Un darrer exemple, amb el qual acabaré, em servirà per generalitzar els procediments redaccionals de Martorell i per veure l'habilitat (i de vegades la manca d'habilitat) a soldar diverses fonts en un únic discurs. Som al capítol 208, en què Tirant demana a Carmesina per enèsima vegada que li deixi obtenir el «compliment del que tant desijava». Per tal que es vegi a simple vista el joc amb les fonts, reprodueixo a doble columna el text del Tirant i els seus models:
—192→
| ||||||||||
|
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
|
|||||||||
—193→ | ||||||||||
|
|
Una vintena de línies en l'edició Hauf han convocat
tres textos diferents. De fet, l'única font que hi és
absolutament funcional és la demanda que prové de la
traducció catalana de l'Heroida XVI, una requesta
amorosa que estén la seva influència a la resposta de Carmesina
al capítol següent, tota ella confegida a base de saquejar l'Heroida XVII (d'Helena a Paris) i la
Lamentació de Mirra de Corella
(Miralles, 1991: 6-10; Pujol, 1997). Aquest text de Corella, en el fragment que
comento, hi fa més aviat una funció retòrica i
suasòria, a condició d'eliminar les referències a la culpa
de Mirra quan els mots usats són els de l'heroïna (i simplement
transcrivint les admonicions de la dida de Mirra en el darrer fragment)15.
En canvi, els materials boccaccians resulten més complicats. La primera
frase del discurs de Tirant prové de la discussió provocada per
la
novella que narra Menedon, i té
un context clarament limitat a les reflexions dels personatges sobre la riquesa
i la pobresa. És evident que l'atracció de la frase ve per la via
sentenciosa, però també ho és que al
Tirant fa tota una altra funció i que
respon a la norma retòrica de començar el discurs amb una
sentència o un proverbi. Es tracta, doncs, d'una generalització
moral que té, en el nou context, una lectura amorosa:
«pobresa» i «rica vida» tenen la seva exacta
traducció en el present insatisfet de Tirant i en el desig de
satisfacció del seu desig amorós. Tanmateix, la frase
següent és força més difícil d'entendre.
Novament, el context en el
Filocolo és poc rellevant, en el sentit
que és la conclusió de Fiammetta al cas d'amor narrat per
Longanio: de les dues dones de la història, una es plany per dolor i
l'altra per amor. L'única manera que això faci sentit en el nou
context implica forçar extremament el text: l'«una» i
l'«altra» s'han de referir forçosament a
«pobresa» i a «rica vida» respectivament, i caldria
entendre que la primera es plany pel dolor de la fretura, i que la segona es
plany metafòricament per amor, és a dir per desig d'existir com a
tal. En qualsevol cas, la lectura no és del
—194→
tot evident, i
no ens n'hem de sorprendre. Al llarg del
Tirant, la inadequació del text de la
font al text de la novel·la és freqüent, i dóna
compte d'una certa oscil·lació en la tensió redaccional de
l'autor. I pot ser perquè el passatge era fet i fet bastant
desconcertant, el traductor castellà de l'edició de 1511 va tirar
al dret i va començar el discurs amb
«Y si a vuestra celsitud
pluguiese conceder mi demanda...»
(cap. 94, ed. Riquer, 1974: III, 115).
No crec que calguin gaires conclusions a les dades exposades. En una visió panoràmica de les fonts de Martorell, les «questioni» boccaccianes constitueixen només unes quantes tesel·les del complex mosaic intertextual construït subtilment i detallada amb préstecs i ressons literaris d'altres obres. Vista més de prop, però, la represa d'unitats sintàctiques de vegades minúscules (vegeu la nota 13), i la manera com aquestes s'encasten en el text de la novel·la, mostren la sensibilitat de l'autor a les diverses possibilitats que ofereix cada un dels textos que maneja. Simplificant molt, si la necessitat de retòrica sentimental i tràgica el porta a Sèneca, Ovidi, Corella o el Boccaccio de la Fiammetta; si el saber i la retòrica bèl·lics s'abeuren en Muntaner, en historiadors i tractadistes romans i en Guido delle Colonne; si la divulgació escolàstica per a laics satisfà la set de saviesa filosòfica o religiosa, les «questioni» permeten a Martorell l'extracció de màximes portadores de saviesa amorosa, amb una reorientació important en els passatges que he comentat aquí: al Filocolo, les sentències són al servei d'un debat sobre casos en el fons hipotètics; en el Tirant, en canvi, s'apliquen a casos pràctics d'amor, i no deu ser casualitat que en els passatges que han centrat aquest paper hi estigui en joc la satisfacció física, palpable, del desig. Vull creure que Martorell havia entès perfectament que a les «questioni» s'hi discuteix sobre l'«amore per diletto» (Bruni, 1990: 115-140), i que assumia el caràcter «lieve» i no subtil (IV 18, p. 459) d'uns debats que es regeixen més pel «festeggevole ragionare» que per l'«atto di quistionare» (IV 71, p. 543). I, com que no era cap «filosofante in Attene» (IV 71, p. 543), s'hi devia trobar la mar de bé.
ANNICCHIARICO, A. (1996): Varianti corelliane e «plagi» del «Tirant»: Achille e Polissena, Schena editore, Fasano di Brindisi.
BADIA, L. (1993): «El Tirant en la tardor medieval catalana», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona, pp. 35-99.
BATTAGLIA, S. (1965): La coscienza letteraria del medioevo, Liguori, Nàpols.
BRANCA, V. (1958): Tradizione delle opere di Giovanni Boccaccio. I: Un primo elenco dei codici e tre studi, Edizioni di Storia e Letteratura, Roma.
BRUNI, F. (1990): Boccaccio. L'invenzione della letteratura mezzana, Il Mulino, Bolonya.
—195→CINGOLANI, S. M. (1994): «Finzione della realtà e realtà della finzione. Considerazioni sui modelli culturali del Curial e Güelfa», dins L. Badia i A. Soler (eds.), Intel·lectuals i escriptors a la baixa edat mitjana, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 129-159.
_____ (1995-96): «Clàssics i pseudoclàssics al Tirant lo Blanc. Reflexions a partir d'unes fonts de Joanot Martorell», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLV, pp. 361-388.
FARINELLI, A. (1929): Italia e Spagna, Bocca editore, Torí.
FERRANDO, A. (1997): «Sobre el marc històric del Curial e Güelfa i la possible intencionalitat de la novel·la», dins J. M. Barberà (ed.), Actes del Col·loqui Internacional «Tirant lo Blanc». Estudis crítics sobre el «Tirant lo Blanc» i el seu context (Ais de Provença, 21-22 d'octubre de 1994), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997, pp. 323-369.
GARRIGA, C. (1990-91): «Errors de traducció clàssica», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 31, pp. 75-78.
GRIFOLL, I. (1993): «Per a una cosmètica del llibertí: trufes literàries al capítol CLXXXIX del Tirant lo Blanch», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona, pp. 317-359.
GUIA, J. (1996): De Martorell a Corella. Descobrint l'autor del «Tirant lo Blanc», Editorial Afers, Catarroja-Barcelona.
HAUF, A. G. i ESCART, V. J. (eds.) (1990): Joanot Martorell: Tirant lo Blanch, 2 vols., Generalitat Valenciana, València.
HAUF, A. (1993a): «Tirant lo Blanc: algunes qüestions que planteja la connexió corelliana», Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant/Elx 9-14 de setembre de 1991), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, vol. II, pp. 69-116.
_____(1993b): «Tres cartes d'amor: contribució a l'estudi del gènere epistolar en el Tirant lo Blanc», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona, pp. 379-409.
HILLGARTH, J. N. (1991): Readers and Books in Majorca (1229-1559), 2 vols., Éditions du CNRS, París.
MARTÍNEZ, T. (1997): «De la comtessa de Varoic a la princesa Carmesina: per la presència de Sèneca al Tirant lo Blanch», dins J. M. Barberà (ed.), Actes del Col·loqui Internacional «Tirant lo Blanc». Estudis crítics sobre el «Tirant lo Blanc» i el seu context (Ais de Provença, 21-22 d'octubre de 1994), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997, pp. 285-305.
_____ (1998): Un clàssic entre clàssics. Sobre traduccions i recepcions de Sèneca a l'època medieval, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València-Barcelona.
—196→MIQUEL I PLANAS, R. (ed.) (1913): Obres de J. Roiç de Corella, Biblioteca Catalana, Barcelona.
MIRALLES, C. (1991): «Raons de Mirra en boca de Carmesina (Encara un altre plagi de Roís de Corella en el Tirant lo Blanc)», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXIII (Miscel·lània Jordi Carbonell, 2), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 5-16.
MUSCETTA, C. (1992): Boccaccio (Letteratura Italiana Laterza, 8), Editori Laterza, Roma.
PUJOL, J. (1995-96): «El desenllaç tràgic del Tirant lo Blanc, Les troianes de Sèneca i les idees de tragèdia al segle XV», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLV, pp. 29-66.
_____ (1997): «De Guido delle Colonne a l'Ovidi epistolar: sobre el rendiment narratiu i retòric d'unes fonts del Tirant lo Blanc», Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura VIII, pp. 133-174.
_____ (1998): «"Micer Johan Bocaci" i mossèn Joanot Martorell: presències del Decameron i de la Fiammetta al Tirant lo Blanc», Llengua & Literatura 9, pp. 49-100.
_____ (en premsa): «Poets and Historians in Tirant lo Blanc: Joanot Martorell's Models and the Cultural Space of Chivalresque Fiction» dins A. Terry, ed., Tirant lo Blanc Studies, Tamesis Books, Londres.
QUAGLIO, A. E. (1962-1963): «Tra fonti e testo del Filocolo», Giornale Storico della Letteratura Italiana, 139, pp. 321-369 i 513-540, i 140, pp. 321-363 i 489-551.
_____ (1965): «La tradizione del testo del Filocolo», Studi sul Boccaccio, 3, pp. 55-102.
_____ (ed.) (1967): Giovanni Boccaccio, Filocolo, dins Tute le opere di Giovanni Boccaccio, vol. I, Mondadori, Milà.
RAJNA, P. (1902): «L'episodio delle questioni d'amore nel Filocolo del Boccaccio», Romania, 31, pp. 28-81.
RENEDO, X. (1995-96): «Raó i intuïció en Plaerdemavida», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLV, pp. 317-360.
RIQUER, M. de (ed.) (1974): Joanot Martorell y Martí Joan de Galba, Tirante el Blanco. Versión castellana impresa en Valladolid en 1511, 5 vols., Espasa Calpe, Madrid.
_____ (ed.) (1990a): Joanot Martorell, «Tirant lo Blanc» i altres escrits, Ariel, Barcelona.
_____ (1990b): Aproximació al «Tirant lo Blanc», Quaderns Crema, Barcelona.
SCHIFF, M. (1905): La bibliothèque du marquis de Santillane, Bibliothèque de l'École des Hautes Études, París [reprint G. Th. van Heusen, Amsterdam, 1970].
—197→TURRÓ, J. (1991): «Sobre el Curial, Virgili i Petrarca», dins Miscel·lània Joan Fuster, III, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 149-168.
_____ (1994): «"Officium poetae est fingere": Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», dins L. Badia i A. Soler (eds.), Intel·lectuals i escriptors a la baixa edat mitjana, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 221-241.
VELLI, G. (1995): Petrarca e Boccaccio. Tradizione-memoria-scritura, Antenore, Pàdua.
VILLALMANZO, J. (1995): Joanot Martorell. Biografia ilustrada y diplomatario, Ajuntament de València, València.