Letra feta per Petrarcha

Petrarca

[Nota preliminar: reproduïm l'edició digital de l'obra oferint la possibilitat de consultar l'edició facsímil del microfilm del Ms. 7811, Lletres de Batalla, ff. LXXVr-LXXXIIr, [Letra feta per Petrarcha], Biblioteca Nacional (Espanya); foliació en color blau.]

  -f.LXXVr-  

Egregio baró, ja veig que a la fi la fe venç infealtat e deslealtat, e la ffranquea avarícia, e la humilitat supèrbia, oy fa loch a caritat, e desesperació a sperança, e ja sots lo mall de veritat trencada és la perseverància de falsia e mentirosa¹ obstinació e durea dels contrastans a ta intenció. Batalla és inmortal entre enveja e glòria, e entre malvestat e virtut, emperò, gràcies sien fetes a Aquell qui és senyor de virtut e rey de glòria, qui a present, vençuda la part del tot mala, la part totalment bona ha triumfat e guanyat, jatsia sovent vejam lo contrari. Ara·s veu que la altea del molt gloriós rey de Sicília, confusa tota envega² haurà les honors³ que li eren negades, e «los peccadors e contrastadors vehents-ho se doldran e iraçeran-se», monstrant lur intrínçequa furor ab estrenyments de lurs dents e per magrea de viceral corrompiment, e lo rey molt prous, poderós e pus clar e pus repossat e alegre que   -f.LXXVv-   en lo temps passat, stant en la real cadira de son avi, gitats⁴ tots núvols de tristor e pluges de làgremes de Ytàlia, sclarirà la nostra partida de lengua latina ab sa cara e corona stellant, restituhint al regne la pau que li era tolta, e als pobles lo repòs desigat. En què tu mostraràs al món ton notori engeny, e segons has fet en lo passat, e tant més al present, com quant de major lahor és justament e temprada⁵ regir lo regne [que] guanyar e aconseguir-lo⁶ benaventuradament.

Certament ara és temps que culles ensemps totes les virtuoses forçes de ton coratge, e que t'aparelles a grans e infinits negocis; si en tu ha res de real costum, tots⁷ tos passats treballs són no res, si leixes los molts que encara·t romanen. La tua gran glòria requerrà en ton ésser dreturera la tua mà. Ja vem com altament e magnífica has batallat contra la fortuna adversa e·t conexem vencedor, mas guarda't, que sovent la fortuna, encara que sia vençuda, retorna pus mansa en son sguart e pus suau, quasi resplandent ab ellm o cuberta daurada⁸. Tu has vençuda la adversa, guarda't ara, car la prospera torna en encontre de guerra, e no·t cuydes que, per ço com ha mudat armes, te sia lo enemich pus flach, ans te és mester que t'arrees de novelles armes, e no·t penses haver me[n]ys a fer per ço com lo enemich és pus blan⁹ e pus suau, ans sies cert que la guerra és pus enganosa com la creença és ab lagots e ab fabilitats combatuda en l'estret de la fortuna adversa.

Havem vist com altament te hest haüd e menat, ara veurem com te hauràs en l'amplea de la fortuna pròspera. Car molts en tribulacions e lochs strets han resestit sens cansament, car no·s cansaven en batalla campal, e molts qui foren   -f.LXXVIr-   en lurs adversitats forts, foren per la fortuna pròspera enderocats. Aníbal fon vencedor en la batalla de Cannos e puix, com hac exivernat en Capua¹⁰ ab menjars delicats e ab dormir, repossat ab banys plaents, osi e luxúria, fon vençut en la batalla per Marcell, e axí, la ardor que [havia encesa] ell glas del riu de Trèbia¹¹, hon primer havia haüd victòria en Lombardia, fon apagada a Càpua per la calor dels banys e altres delits, e sovent és la pau pus perilosa que la guerra, car ha molts virtuosos ha nogut no haver adversari contra lo qual la virtut hagués exercici. La qual se és per osi e repòs amagada, e a vegades del tot perduda o aflaquida, per tal com en loch de l'adversari, per lo qual la virtut se mostrara e s'esforçara, han succehit delicaments. E a veritat no pot a l'hom¹² ésser guerra pus greu que és ab ses propis costums e coratge, car ladonchs hi pot haver me[n]ys treves, puix la guerra és tota dins lo mur, ço és dins lo hom mateix, e a·questa guerra flaqua de batalles acostumem¹³, la qual venint ab mantell de pau ha major gosar que quant ve ab bacinets armada.

E lexants molts exemples de gents, pau e tranquilitat amançà los romans no amançats ne trencats jamés per batalla e vençedors de totes gents, e segons alguns han scrit, los delits de luxúria vencents los romans vencedors, han venjat lo món vençut per ells. E açò par veure Cipió, hom reputat altament bo per tot lo senat de Roma, com de son poder vedava la destrucció de Cartayna, jatsia contra l'acort del¹⁴ molt savi vell Cató, e [no] ho vedava Cipió per ço com me[n]ys mal li volgués que altri, mas per dupte, segons diu Florus, «que perduda lo[s] romans la pahor de Cartayna lur enemiga   -f.LXXVIv-   la ciutat de Roma no començàs¹⁵ donar-se a delits e repòs». A! Déu hagués volgut que·ll consell de Cipió fos stat seguit, car millor fora fos romasa gue[r]ra¹⁶ dels Romans ab lurs enemichs e ab Cartanya que ab lurs propis vicis e delits, car certament en millor stament serien los fets de Roma, e, segons yo creu, hauria hagudes me[n]ys batalles e pus contínues victòries. E si·m demanes 'per què açò?' Com pens molts sien e seran als quals par ja temps de repòs, puix Déu te ha portat a prosperitat de fortuna. Sàpies mi ésser de adversa intenció a ells, e dich que a tu e a tots los grans hòmens huna deu ésser la fi de la vida e del treball, e tots temps devem ésser en guerra de enemich vesible e invesible, -e vejes més avant quant discorde¹⁷ yo de comuna oppenió-, car dich que de ací avant sentràs doble treball més que en lo passat e te n'alegraràs. Jamés no·t fo mester levar-te ab tant sforç e lo coratge deu en tu sobrepujar si mateix. Car vengut est als sobirans combatiments e axí entena¹⁸ tot¹⁹ lo món quin e quant gran est stat en cascuna fortuna, ço és adversa e pròspera, e no tu solament, mas aquells que segueixen tos²⁰ consells.

Tu has rey, vell de seny e de anys jove, ab²¹ lo qual est stat gitat e enderrocat en terra e en mar, lo qual forçant la fortuna has haduyt per molts cahiments a l'altea del stament umanal. Mostra-li per quins graus és muntat en aquesta real altea, e ab quin saber s'i deu refermar, ja no·s deu esforçar a pujar pus alt, mas que per fet prove si no ésser indigne del stament en què és, e que·ll ceptre hereditari real no li era més degut per deute de sanch que per sa pròpria virtut. Car   -f.LXXVIIr-   la senyoria no fa lo hom mas descobre'll, e les honors no muden les costumes ni·l coratge mas mostren-ho. E amonesta'l que sàpia més ésser rey que ésser fet rey, car lo primer és per mèrits, lo segon és per fortuna. Ensenya-li que hondre Déu; am²² sa terra; serve justícia, sens la qual lo regne, jatsia rich e opulent, no pot estar; aprenga que negun acte violent no pot ésser de longa²³ durada, e millor e molt pus²⁴ segur és al rey ésser amat que temut; acostum no desigar sinó bona ànima e bon seny e bona pensa, e que no sper sinó bona fama e no tema sinó desonor. Pense que com pus alt és, pus clarament és vist e me[n]ys se pot amagar ço que fa, e com major poder, me[n]ys ha licència de abusar-ne.

E sàpia lo rey no deure més diferir del poble per àbit que per costums; studiu partir-se de totes extremitats per egual spay, seguint la virtut situada en mig; cese en ell prodigualitat e luny-se avarícia, car la primera consuma les riqueses, la segona la glòria e lahor; sia conservador e amador de sa fama pròpia e més de sa honor, e sia avar²⁵ de temps guardant que no·l perda, sia larch de moneda e tots temps haja en lo cor la resposta del savi emperador animosa, dient si no voler or, mas voler senyorejar als qui l'han. Més [v]al sos vassalls ésser richs que ell fisch²⁶, e sàpia que rey de rich regne no pot ésser pobre, e recorden-li de les calamitats, misèries e treballs que la mesquina terra sua ha sofert en aquest temps passat; e ladonchs se reput benaventurat, que ha complit son vot²⁷ e voler, e·s reput verdaderament rey com les misèries²⁸, en sa terra meses per crims²⁹ d'altres, n'aurà gitades o departides per sa virtut pròpia,   -f.LXXVIIv-   e haurà restituhits los damnatges e reparats los derrocaments, affermada pau³⁰ e opresa tota tirania e tornada libertat en sa terra; mita's en lo cor amar los que senyoreja, car amant creix la amor, e no pot ésser regne pus perillós o incert que senyorejar als qui no·l volen. Jamés no isqua del cor del teu rey la reial doctrina de Salusti, dient que «gents d'armes ni tressors no són defensió del regne, mas los amichs, tals emperò no sien a amor³¹ forçats per armes ne haguts per diners, mas per benifets, mèrits e fe», e segueix-se: que·l rey deu viure ab los seus en concòrdia³², «car concòrdia fa creixer e aumentar les coses³³ poques, e per discòrdia se perden e·s desconeixen les grans», e a exemple de March Agrípia treball molt per la dita concòrdia, per la qual serà a cascú frare e companyó, amich e bon rey. E aprés Déu e virtut³⁴, sia-li la pus cara cosa amistat, e l'om que huna vegada haurà fet digne de sa amistat, no·l git de negun consell seu, e seguint lo consell de Senequa, totes ses coses acorde ab aquell que sàpia ésser son amich, mas primerament acorden de l'amich; e confiu molt mas no de molts, studiu que sàpia conexer l'amich del lagoter o suau enemich; plàcien-li verdaderes lahors, stímols o puncions de virtuts, avoreisqua lagots axí com a verí. No sia lauger en pendre amistats, mas pus tart des que les haurà preses les leix, e si possible és no les leix jamés; e si les ha a leixar no u faça pertidament e sens manera, mas poch a poch, e, axí com se diu en l'antich proverbi, «descusa³⁵ e no squince la amistat». E tingua per ferm que segons ell és amich dels altres³⁶,   -f.LXXVIIIr-   axí los altres li seran amichs, ne·s fenya ésser amat de algú que ell no am, segons sol ésser error dels grans senyors; e deu guardar que les volentats de cascuns són forts liures, e no sofiren jou d'altri en qui axí mateix no·l coneguen; e amor jamés no pot ésser forçada sinó per amor, e per aquella és forçada puix la conega en l'altre. No haja presumpció alguna de mal en lo amich antich, e no crega inpròvidament e sens causa algú; git de si sospites, no pare la horella a acusadors o malmescladors d'altres, e si i perseveren, ab pertinàcia reprenga'ls-ne, e encara los poneixca si no se'n leixen. Paraula és de l'emperador que «lo príncep que los deladors o malmescaldors no castiga, así mateix irrita». Lo gran Alexandre, jatsia jove e molt poderós senyor, menyspreà hun acusador ab molt gran e bona fiança, e sdevench-li'n bé segons devia. Car, com stant malalt degués pendre per medecina hun beuratje a ell aparellat per Felip, metge seu, rebé letres de Permenió en les quals lo amonestava que Felip metge, corromput ab molts diners per Dari, enemich seu, li havia promès que·l faria morir; axí que guardàs sos aguayts e son mortal beuratge. Les quals letres legí Alexandre e celà, e disimulant callà tro que, entrat³⁷ lo metge ell hac³⁸ begut lo beuratge, e ladonchs girà los ulls al metge e liurà-li les letres de la acusació, però feya-u tart e inutilment si vera fos, mas assats les li donà tost e bé, puix la occasió era falsa. Menyspreu altament los malsparlants e almenys per calament los reprenga e·lls mostre que han mentit,   -f.LXXVIIIv-   recordant-li ço que l'emperador Octovià screví a Tiberi, dient que no devia enfellonir que algú parlàs mal d'ell, car «prou era que algú no li pogués mal fer». En altra manera, més avantatge hauria lo hom que Déu, al qual jatsia no·s puixa acostar injuria o offensa, emperò sovent la asaja hom de injuriar de paraula. Donchs lo teu rey ampre o exercesqua la pensa e les³⁹ orelles en açò, en què no solament és loada la paciència del dit gran emperador, mas de Pompeu Gran, solemne cavaller e ciutadà de Roma, e del rey de Parthia e de Pisístrat tiran de Athenes. No s'agreuge lo teu rey si alguns inquiren saber sos sacrets, mas ell no cur saber secrets d'altri, car de valerós cor proceix no curar de tals coses, e lo contrari és en cascun cars poca confiança.

Mes avant faça lo rey sia tal com voldria ésser reputat per les gents; e ladonchs no voldrà res seu ésser amagat ne secret, ne més se guardarà que u veja son amich que son enemich, ni·n curarà més sa deliberació en consell que·ll testimoni dels qui mal li volen. E ab aytant confiança féu menar Cipió les spies dels Cartannyeses per la ost dels romans; e ab semblant magniminitat Július Cèsar soltà Domici pres, gran cavaller de Ponpeu enemich⁴⁰ seu, e Llavien⁴¹ fogitiu menspreà e no se'n curà, qui sabia molts sacrets seus; e encara, com huna vegada hagués trobat scriptures hon eren los secrets de sos enemichs, cremà-les, que no·n volch que les legissen. E no·s pens lo rey que follament o   -f.LXXVIIIIr-   a la ventura li sia possat en son títol sereníssimo o molt clar, mas per tal que en lo seu coratge, proïsme a Déu e pus alt que totes humanes passions, no puxa pugar negun⁴² núvol de dolor, ne algun plor de tristor, ne algun glaç de pahor ne fum algú de mals desigs ter[e]nals. Sàpia que ira en príncep és fort leiga cosa, e nomenar solament crueldat en rey és cosa il·lícita e peccat, e tant pigor com à sots si més maneres de noure que altri. E senta ésser veritat ço que dix Seneca en la segona tregèdia: «Tot regne és sots major regne»; e axí, levada tota ira e temor, se reta comú a sos sotsmessos, e a tot ço que en ells ordenarà sper axí mateix en si de la mà de son superior, ço és Déu. Supèrbia e envega no haja, que no són vicis de rey mas de gent comuna; quina rahó ha lo rey de haver supèrbia al qual Déu ha fet tant de bé, e és deutor de tant grans dons a Déu totpoderós, creador seu; ho com pot haver enveja lo qui no veu sobre si negú e veu si mateix sobre tots?

Entenga lo teu rey que veritat li deu ésser fundament de tota fe, a al qui diu falsies se sdevé que no·l creu hom de les veritats; e grans veritats se gasten ab poca falsia. E axí, si desiga que hom lo crega, prenga en costum parlar tots temps veritat, e axí acostum⁴³ sa lengua que no sàpia mentir. Car no pot ésser pus absorda cosa⁴⁴ ne pus perillosa que⁴⁵ rey mentidor, sots lo qual la cosa pública de son regne, incerta e tremolosa per ses falsies, haurà a vacil·lar. Molt deu ésser stable e ferma la paraula de aquell en lo qual és fundada la sperança e seguretat de tants   -f.LXXVIIIIv-   pobles, e jamés no deu mentir als altres aquell al qual és mester, si fer-se pot, que negú no li menta. E perquè seria lagoter lo que no deu haver por ni deu sperar haver res d'altri, les quals dues cosses me paren propis agullons de lagoteria? Guart-se encara que no loe si mateix, sa laor per fets la deu mostrar e no de paraula. No⁴⁶ menace a negú ni s'enfeloneisca, car no està bé al rey, que ab son sol sguart pot spantar, e stant repossat se pot venjar, e encara perdonant pot castigar, e és la pus noble venjança que ésser puixa. Guart-se axí mateix de alegrar-se masa e sobremanera, guardant les occupasions inmortals dels regiments de son regne; ne tanpoch se deu intrestir si guarda les grans honors e la divinal magnificència que ha en si; no·s nege a negú, car Déu l'à fet nàxer no per a si solament mas per a la cosa pública, e sàpia que tota hora fa sos fets quant ajuda a sos sotsmessos. Tempre la rigor de la justícia ab egualtat, e la crueltat sia mesclada ab clemència, en la prudència sia alagritat⁴⁷, en la celeritat madurea, en la asseguretat avisament, en la temprança haja plaer, en la laugeria authoritat. [Aja] en lo menjar nodriment, en los convits temprança, en lo parlar suavitat, en la reprensió caritat, en lo consell fe, en juhí⁴⁸ libertat, en riure tarditat, en lo seure manera, en l'anar gravitat. Aja sperons en remunerar, e pereós⁴⁹ en punir; ffira son enemich   -f.LXXXr-   ab cara alegra, e a son ciutadà, si u mereix⁵⁰, ab car trista, e per eximpli del gran príncep, los delictes de sos sotsmesos «li sien axí com nafres pròpries, que no·s poden guarir si no són tocades o curades», e segons diu Titus Lívius, deu-los punir ab gemechs e làgremes, axí com si talàs ses entràmenes; e meta's al cor que ell rey deu ésser del tot semblant a Déu per misericòrdia, e que del tot erraren los philòsofs que damnaren misericòrdia; magniminitat és pròpia virtut dels⁵¹ reys, sens la qual no són dignes de haver regne ne nom de rey; e si la umanitat natura és de hom, e no virtut, si no la à, més és cosa no acostumada que vici; mas pertany més umanitat a rey que altri per ço com més sobrepuja los altres a ell que te entre los hòmens lo primer loch; deu haver castedat lo príncep, la qual és bellea en tots los hòmens, mas en rey ha singularitat de belea; res no és pus bell que rey cast, ne pus leix que rey luxuriós; gratitut, que és memòria de servirs e de beneficis, solen haver los bruts animals, e és leja cosa si fall als hòmens; és ver que als hòmens és hornament de belea, e ajuda al rey; e ingratitut sol corrompre los nirvis e força del regne, per tal car cascú ha perea de servir als qui obliden los serveys e omplir la pregonea sens fons de l'ingrat coratge de dons que parexen. A la fi confés lo rey que és plè de honor carregosa e de càrrech hondrat, e lo qui enans era franch e liure sàpia que, des que és fet rey, ha presa   -f.LXXXv-   servitut treballosa, solícita e honesta, sots la qual stà la libertat de la cosa pública; e de allí avant ha a viure per exemple ésser als altres, car per exemple dels reys se regeixen los regnes, e les errades del poble solen exir dels costums dels sennyors e regidors. Lo rey no deu voler res pròpi a si sinó lo ceptre honest, la corona e ço que d'aquells ix⁵², ço és la salut de tots sos sosmeses, gloriosa mas difícil e de molts caps, semblant a la serp de Ércules a la qual naxen molts caps per hun talat.

Haja lo rey agudea deguda a l' ⁵³ enginy, e vergonya deguda a sa hedat, e virtut a son linatge e a son reial stament, e tinga majestat pertanyent; menyspreu porpra⁵⁴, e pedres precioses e delits, trahent-se scarn de totes les coses que passen e fugen, solament guart altament les coses eternals, e de aquelles se maravelle. Haja per reial exercici armes e cavalls, e los areus de son palau e[n] pau e guerra⁵⁵; en totes coses segueixca en son regnar les ars e maneres dels romans, que són «servar manera en la pau, perdonar als sotsmessos, e guastar e aflaquir als superbiosos». A la fe, sàpia la present vida ésser taulell de gran peril e treball, no deu seure a jochs o plaer, ni repòs pereós, ni a vil delit ne a altre donat per Déu al[s] hòmens, sinó que ab cich e breu mèrit se obren camí⁵⁶   -f.LXXXIr-   a la eternal glòria e matèria e fama perpetual. E axí altra vegada mostre's avinent a·pendre, ab gran voler liga e hoja los notables fets dels antichs⁵⁷, e sia solícit e fervent demanador dels exemples dels antichs prínceps il·lustres. Haja contínuament en memòria ço que aquell príncep magnífich, lo derrer Cipió Affricà, destrohidor de les ciutats enemigues, féu e servà en la host sobre Çamora, que enaprés fo eximpli de militar diciplina a molts romans prínceps, que axí com aquell gità de la host totes maneres de delits e d'àvol luxúria e dos mília àvols⁵⁸ fembres, axí lo teu rey gite de ses ciutats tots isturments de luxúria, e corregesca les costumes de les gents que per gran leher se són affollades, e sens açò no haja sperança no solament de victòria mas de salut. E a ço per exemple seu haja del dit príncep, e d'altres haja altres coses, per les quals se farà acabat e perfet; e tants noms de hòmens insígnes per virtut, com trobarà ésser stats ans de ell, tants ne sàpia ésser donats a ell per mestres de sa vida e per endreçadors seus a glòria; e sovent és que·lls nobles corratges tant los encenen exemples com dons, e tant paraules com stàtues possades en memòria dels antichs; gran plaer és com hom pot egualar si mateix als antichs que son loats, e bela enveja és la que·s pren de virtut. E no·m⁵⁹ cal perdre temps en [en]querir d'altres antichs, car exemple notable, és no antich mas fresch e de totes virtuts, si ja no m'engan per amor,   -f.LXXXIv-   ha lo teu rey davant sos ulls⁶⁰, ço és son oncle lo rey Rubert, divinal e il·lustre, la mort molt damnosa del qual declarà quant era sa vida profitossa al regne. Mire aquell e conferme si mateix segons la regla de aquell; contemple si mateix en aquell molt net spil; aquell era savi, magnànim e suau e rey dels reys; axí com per edat lo segueix e per sanch, axí seguessca⁶¹ per costums e coratge. Moltes vegades voler resemblar als bons de enteniment e enginy és stat profitós, axí com voler-los resemblar d'altres coses; ja deu ésser reputat bo los que·s studia resemblar al bo.

Moltes coses he dites, mas a veritat poques són atessa la magnitut dels affers, e més són encara les coses que y resten a dir. E tu, molt noble baró, sents e saps que totes són a càrrech de tos muscles; emperò a la gran amor res no y és difícil o greu, sinó ésser no amat. Açò no pots dir tu, qui est del tot cert de la amor e juhí de⁶² ton criat, e duch e cors e guia de sos consells; no fou pus agradable Chiron a·Chil·les, ne Palinurs a Henea, ne Philoteçes e Èracles, ne Lilius⁶³ a Cipió Affricà, que tu est al teu rey. Donchs, acaba ço que has començat, car la caritat porta tot treball e la amor venç totes coses. E axí mateix, qui vol part de la honor e glòria, rahó és que porte sa part dels pensaments e càrrechs. Les coses grans a costar han: l'or se cava del pregon de la terra, les spècies se porten de luny, l'encens se cull dels   -f.LXXXIIr-   arbres que suen en Sabea, en Sidònia se peisquen les murices⁶⁴, lo vori se ha en India e les perles en la mar Oççeana; ab gran dificultat se han totes les coses grans e precioses; e la virtut, que entre⁶⁵ totes les coses és molt preciosa, no s'obté laugerament; l'una fama és pus resplandent que or, la qual ab gran studi se denega e ab gran diligència se guarda hi·s sostè. La rosa stà entre les spines, la virtut entre les dificultats, e entre les cures ⁶⁶ solícites stà la glòria; en lo collir de la rosa sofir lo dit affany e peril, e en la virtut e glòria lo coratge de l'hom. Donchs tu, ciny⁶⁷ lo teu coratge ab gloriosos començaments; car com cuydaràs haver acabat, ladonchs començaràs; exercita'l ab bones cures del rey e de la cosa pública, e exercitat ab aquelles farà deçà pus benaventuradament sos affers, e la ànima, aprés que serà partida del cors, pus laugerament volarà e millor a les eternals cadires, segons oppenió de Ciceró e nós ho sabem. A Déu coman, honor del regne e nostra⁶⁸. Feta en Avinyó a ·xx· de febrer.