Visor de obras.

__No sies admirat si ans de totes coses no t'havem saludat, car tenim-te per enemich capital e·n neguna guisa hom no és tengut de pregar per la salut de l'enemich. Lo rey de Tremicén me tramet ací per ço com moltes vegades ha hoyt dir molt de bé de tu e té per cert tu ésser hu dels més savis reys del món. E per ço stà molt admirat quina causa t'à mogut a pendre armes contra ell ab ànimo sforçat. E com tu sies tan magnànim príncep, deuries ésser just e no voler tenir nom de tirà. E puix   -[f. G8v]-   te glorieges que est dreturer, no deuries fer coses injustes. Donchs, si consideres en ton enteniment, lo moviment de ta terra és a tu més vergonyós que honorós. E has dejactada la tua real magestat sots taqua de grandíssima vergonya e infàmia, no passadora. Tant com lo món durarà, qui·t porà loar de dreturer? Mas tendran-te per mal home e per cobdiciós e ple de molta maldat, rey que sens fe ne causa ne rahó va per desposeyr a negú de ço del seu, car dret no y tens ni leys no u manen.

"E si tu o algú de tos cavallers volran dir que tu ho façes justament, si no ab tota maldat, yo de bon grat seré content oferir la mia persona, a tot perill, sostenint lo contrari, cors per cors, a batalla executadora, ço és, mort o vençut dins lo camp reste. E si acceptar negú no u gosarà, te dich no·t penses que les paraules que·l rey te tramet a dir per mi, que u faça per temor que tinga de tu ni de ton poder, car yo·t promet, sens fallir, que la cosa per tu començada no passarà sens digna deceplina. E sàpies que ell stà en tal orde aparellat contra tu e los teus, mijançant Déu, qui aytals coses acostuma de prevaler als qui culpa no tenen, qui en lo moviment de ton regne no sia causa de la destrucció tua en breu temps. E les dones casades tornaran viudes e ploraran la cruel mort de tots vosaltres. Mas al meu rey plauria saber la causa de ta venguda perquè aquella puga posar en scrit per forma tal que en temps esdevenidor a tot lo món sia manifesta la tua presumpció.

E féu fi en son parlar.

Lo rey no tardà en fer-li resposta en stil de semblants paraules.

__Cavaller, quisvulla que tu sies, est entrecuydat que, sens licència, davant mi hajes presomit parlar ab tan gran audàcia e dir tantes e tals paraules injurioses. Si no que tostemps tot misatger pot parlar libertament, ara de present te faria car comprar la laugeria de la tua lengua. E vull que ton senyor sàpia que yo, ab just títol, he presumit venir-li desús, car no ignora ton senyor, e tot lo món, que no ha gran temps que és stat tractat per algunes nobles persones matrimoni, ab delliberat consell de cascuna de les parts, de sa filla ab mi, e ferma, segura e donada jornada de dar compliment al matrimoni. E lo teu rey, per sola laugeria presomí de envergonyir-me. Donchs, com pots tu dir que no és justa cosa lo que fas contra ell? Car en tots los dies de ma vida no seré alegre ni content fins que a mort cruel lo haja portat. Mas los casos sinestres de fortuna qui algunes vegades han acostumat de venir als ergullosos, e per lur supèrbia son mesos abaix, e si fortuna tingués la culpa, yo no tinguera cura d'escusar aquella, car mal n'estich content per moltes desplasents coses que m'ha procurat. E com aquesta donzella que yo deman sots just títol de matrimoni, e com lo seu nom és molt stimat, que és Maragdina, e les sues virtuts fan més stimar per   -f. K1r-   què en lo món no té par.

"E per ço com sé que tu est crestià, tinch gran consolació en mi de parlar ab tu de les grandíssimes virtuts de aquesta donzella. E si d'ací a hun any no feya sinó parlar, jamés me enujaria. E si tu has amat en algun temps donzella d'estrema amor, per lo teu mal pots presumir lo meu. E per quant essent yo infant de poca edat tenia contínuament tres frares de l'orde de Sent Francesch, mestres en la sacra teologia, e moltes voltes me induhien a tornar-me crestià, e conech bé que la ley crestiana és de més noblea e millor molt que la nostra, e si no fos stada la mia mare, que m'o tolgué ab les sues tristes làgrimes, que cascun dia plorava davant mi fins a tant que de mi los frares féu partir. Mas dir t'é açò: que la strema bellea de aquesta virtuosa senyora me ha tant cativat que jamés hauré repòs fins que a ella o la mort haja aconseguida.

"E tu, qui tens plena notícia de la sua gran e strema belle[a], pots pensar yo ab quanta rahó stich agreujat que ton senyor me vulla levar una tan virtuosa senyora que al món no té par ni ha tengut. E encara que yo haja lest de moltes virtuoses senyores qui en lo món són stades, axí com fon aquella animosa Urícia, reyna de les amaçones, a la qual Eristeu, rey de Grècia, li tramés aquell invencible Èrcules, perquè era cosa imposible per causa del gran ànimo que tenia, que li donàs les armes. E per lo semblant se lig de aquella virtuosa Semiramis, reyna dels asirians. No solament regia, ans vencia los medians e edeficà Babilònia. Com ella stigués en sa cambra pentinant-se lo cap, hoy dir com Babilònia se era rebel·lada. Acabà de pentinar la una part e l'altra restà per pentinar, e ab los cabells scampats que stava, no u pogué comportar, sinó que prestament pres les armes e anà a sitiar la dita ciutat, e ans que s'acabàs los cabells de pentinar hagué cobrada la ciutat. E fon feta una ymatge de dona de coure en Babilònia, qui fon posada en loch alt, ab la una part ligada e l'altra scampada, en recordació sua.

"E axí mateix se lig de Tamarits, reyna de Sicília, la qual no fon de menor ànimo, car en venjança de la mort de son fill, per consolació sua, matà en batalla aquell famós e molt temut Círius, rey de Dàsia, ab CC mília persians. Aprés féu levar lo cap al dit rey e féu-lo posar dins hun odre de sanch, e dix als seus que semblant sepultura merexia l'ome que sedejava de sanch scampar.

"Què·t diré de la virtuosíssima Sinòbia, que s'intitulava reyna de Orient? Longa seria la sua istòria de recitar, mas los seus fets, dignes de molta recordació. E com vengué a la batalla ab Cornèlio, príncep dels romans, e lo dit Cornèlio obtengué d'ella victòria e se'n gloriejà tant com si hagués vençut lo major príncep del món.

"E no ignore los admirables fets de Pantasilea, reyna de les amaçones, en los fets de Troya, e de Tamia en Ytàlia. E qui·t pot negar que Minerva no hagués donats diverses arts, y en Grècia no hagués sobrepujats tots los hòmens ab la sua sciència e enginy? E qui·t pot dir   -f. K1v-   l'amor natural de Ysipitràcea, que hagué a son marit Mitritades, rey de Ponto, la qual no solament lo seguia en la longa guerra e dubtosa que hagué ab los romans? Aprés que fon vençut e desemparat per los seus, jamés no·s partí d'ell, seguint-lo a cavall e armes, lexant l'àbit femení e oblidada la sua gran bellea e delicadura. E aquella Pòrcia, filla del rey Tràcio, sabent que lo marit seu mort era, e com no pogués haver ferro prest ab què·s matàs, cobejant seguir l'esperit de aquell, begué carbons foguejants e morí. No fon de menor amor, a mon juhí, aquella virtuosa Júlia, filla de Július Cèsar, que hagué a Pompeu, marit seu, que vehent la vestidura de aquell sangonosa, e pensà que puix no·l veya en casa, que fos mort, sclatà e morí ella e hun fill que tenia en lo ventre. Més fon cordial e memorable l'amor que Artemisa, reyna, hagué a Menàculo, marit seu, lo qual, aprés que ell fon mort, e li hagué celebrades solemnes obsèquies, lo féu polvorizar e begué's la pólvora, mostrant que ella volia ésser sepultura d'ell.

"Què·t par de Mèlia, muller de Cipiò-Africà? Com son marit adulteràs ab una cativa sua, en negun temps ho volgué descobrir, per ço que no·l difamàs, ans de continent que aquell fon mort, ella li donà libertat e marit. E deu-te recordar, ho hauràs bé entès a dir com Mirilla, cavaller fort e virtuós, matà hun altre dins Sent Johan de Letran, e fon condemnat que morís en lo carçre, de fam. E com pervengués a notícia de la muller, cascun dia ella lo anava a vesitar, jatsia fos ben guardada si portava alguna cosa per sustentació de la humana vida perquè li pogués la vida alargar. E la muller, ab la sua let donant-li a mamar, lo sostingué per gran temps sens que per les guardes jamés fon sabut. Aprés fon publicat lo cars e obtengueren remissió graciosa.

"De gran stima e de alt enginy foren totes les nomenades senyores, excel·lint qualsevulla home qui sia stat de la creació del món ençà, de què meriten grandíssima honor e fama gloriosa, majorment com ab lur indústria han aconseguit lo que natura no·ls ha donat. Yo t'é volgut fer aquest incident, recitant-te totes aquestes coses, per ço que tu sàpies que la donzella que yo ame e adore excel·leix en virtuts a totes aquestes altres. E per ella és principiada aquesta guerra e per ella se ha de finir, e altrament no. E aquesta és la resposta que·t done.

Lo rey girà les spatles e anà-se'n, que no volgué més scoltar a Tirant, mas féu-lo molt bé aposentar. E en la nit lo rey pensà de provar de paciència a Tirant per conéxer si era gentilhome de natura. Convidà'l a dinar e féu-li posar de moltes natures de viandes davant ell. E lo rey seya al cap de la taula, e Tirant quasi al sòl de la taula. E les unes viandes eren molt millors e mils aparellades que les altres. Tirant, axí com aquell qui era destre en totes coses e sabia tant com ell, no curà sinó de menjar de les bones viandes e lexà les altres. Com foren levats de taula, portaren la col·lació en hun gran plat d'or, en lo qual havia citronat e pinyonada, e amelles e pinyons confits a la una part del plat. E Tirant   -f. K2r-   pres dels millors e majors que hi havia. Aprés lo portà dins una tenda hon hi havia hun gran munt de dobles d'or, e altre de ducats e altre de moneda blanca, e hun altre munt de vexella d'argent, e moltes robes e joyes qui·s mostraven dins la tenda. E havia-y molts arnesos y X cavalls, molt bells, encubertats, e al cap de la tenda hi havia una barra ab tres sparvers. Com lo rey lo tingué dins la tenda, dix-li semblants paraules:

__Embaxador, lo meu costum és aquest: que quants embaxadors vénen en presència mia, que sien de prínceps, han de pendre del que mils los altre, tant com ne vullen. Per què·t prech que prengues tot lo que vulles, car com més pendràs, més ne seré content.

Tirant, com véu la voluntat del rey, dix que era molt content de pendre, puix no feya càrrech a son senyor, sinó vergonya a si mateix. E pres hun sparver, lo millor que a son grat sabé triar. Lo rey fon de açò molt admirat e presomí que aquest devia ésser home d'estima e molt virtuós, car en lo seu gest se mostrava. E axí mateix, veya'l que la sua persona era proporcion[a]da, ab tanta singularitat, que natura en ell no havia en res fallit, dient que en tota sa vida tan bell cavaller no havia vist, e desijava'l molt en sa cort tenir. Emperò creya en lo parlar de Tirant que havia fet en presència sua, que no dexara lo servey de son senyor per star en la sua cort: delliberà de no dir-li res.

E Tirant, cobrada sa resposta axí com és stat rahonat, partí e tornà-se'n a son senyor, lo rey de Tremicén. E féu-li fidelíssima resposta de tot lo que era passat entre ell e lo rey Scariano. E lo rey demanà a Tirant, son enemich si tenia molta gent.

__Per la mia fe __dix Tirant__, senyor, ells són molts, e tots dies li vénen gents de socors. Yo no·ls he poguts veure tots justats, mas he'n vists fora de la vila, en camp, que·n stan passats LXXX mília.

Tingueren consell e fon determenat que lo Capdillo, ab Tirant, prenguessen deu mília combatents que·ls eren restats __que los altres eren morts e alguns que se n'eren passats als enemichs.

Partiren ab aquella gent e anaren per guardar una ciutat que havia nom Alinach, car si aquella ciutat se perdia, tot lo regne era perdut. E per quant sabien que los enemichs y devien venir, aquests se posaren dins. E Tirant en aquell cars usava de son saber, fent enfortir bé tota la ciutat, e féu fer moltes barreres fora de la ciutat, en tal forma que, si ells hi venien, fossen ben servits. E a la part que era pus flaca féu fer molts fossats, que per davall terra podien entrar e exir sens obrir les portes de la ciutat, les quals responien en huns orts qui prop de la ciutat staven.

Com lo Capdillo véu fer tan subtils e artizades obres a Tirant, stava lo més admirat home del món, e deya que jamés de sa vida havia vist home que tant en les armes ni en la guerra sabés. E per tal forma staven sperant los enemichs que vinguessen.

E lo rey stava en la sua ciutat de Tremicén, molt ben proveyt de totes les coses necessàries. E los enemichs anaven conquistant per tot lo regne.

Seguí's que hun juheu qui dins la ciutat de Tremicén sta   -f. K2v-   va, lo més rich que en tota la ciutat fos, ixqué-se'n de la ciutat ocultament e se n'anà hon era lo rey Scariano, e ab gran cautela e propòsit maliciós, li dix:

__Senyor, per què la senyoria tua laura en arena? Tot quant fas és no res si ans de totes coses no prens lo rey de Tremicén, car hagut aquell, en dos dies seràs senyor de tot lo regne, e no iràs destemtat per les cauteloses vies, e ab gran seguretat de tu e dels teus poràs anar y estar. E si la senyoria tua fa una concòrdia ab mi, yo·t faré vencedor de tots los teus enemichs, e més, te daré lo rey e sa filla en ton poder.

Com lo rey Scariano tal cosa hoy dir, tingué-u per una burla e, responent, dix:

__Com se poria fer tant de mal com dius? Però si tu tal servey me fas, yo·t promet, a fe de rey, de fer-te lo major senyor del regne. Però no puch pensar que tu pugues fer tant com dius. Més te val que te'n tornes e no vulles per fer enuig e dan a ells ofenesses a mi, car no sé si est home celerat e de pèssima vida, no sabent lo aguayt de la fortuna si seria per a mi pròspera o adversa, segons la tua openió, que no negués a mi e fos glòria per als altres, per los meus peccats.

En hoyr lo juheu semblants paraules, no tardà en fer principi a tal resposta.

__Tart s'esdevé lo que hom desija, ans sempre lo contrari se demostra. E sab bé la tua senyoria que dels fets del món moltes coses han ésser remeses a la fortuna, e en special los fets de les guerres e de les batalles, majorment que negú, per savi que sia, no pot preveure tots los perills e inconvenients que seguir-se poden segons fortuna administra. E sovint se veu en les batalles que los menys vencen los més, e los flachs als forts, segons plau a aquell gran Adonay, qui vol que la justícia sia dada a aquell de qui és. E de poch ànimo procehex al cavaller, qui tots los perills que li poden seguir vol preveure: jamés la sua fama porà aumentar. Ni lo príncep qui vol conquistar, si liberal no és jamés pujarà a gran senyoria. E si bé vol la senyoria tua advertir al que dit he, conexeràs que no és somni, ans és cosa molt segura e infal·lible. E per major seguretat tua, yo tinch tres fills, los quals posaré en poder teu, que si·t vinch a menys de ma promesa, tingues libertat de dar-los mort adolorida. E açò faré per la senyoria tua, ab pacte tal: com yo tinga una filla la qual desige maridar honradament __e de mos propis béns li daré XII mília ducats__ ab hun juheu que va dins lo teu camp venent oli, lo qual és jove e de bona natura. Stà ab lo guardià major de ta senyoria. E per sguart de aquesta gràcia que·m faràs, yo·t profir de donar-te la entrada de la ciutat de Tremicén, per ço com tinch de la casa mia una porta que·s té ab lo mur de la dita ciutat,   -f. K3r-   qui stà en guarda e seguretat mia. E per aquella part puch posar dins C mília combatents.

E com lo rey li hohí dir semblants paraules, pensà bé en tot lo que·l juheu havia dit, e dix-li:

__Com me poràs tu donar lo rey de Tremicén e sa filla, com yo sia informat que dins la ciutat ha hun fortíssim castell que, si és provehit, se pot tenir a combat de tot lo món?

E lo juheu, responent, dix:

__Si tu fosses stat atent a les mies paraules, hagueres entés com yo no t'é feta proferta de dar-te lo castell, mas la ciutat e lo rey e tots aquells qui ab ell són, com lo rey stiga en son palau, qui és dins la ciutat, e per consolació sua stà dins en aquell, e no li plau star sinó en temps de gran necessitat dins lo castell. E de açò, senyor, yo fas segura la senyoria tua que u portaré a fi.

La concòrdia fon feta entre ells, e lo juheu li promés de donar molts donatius si ell feya complir aquell matrimoni. Lo rey prestament tramés per lo guardià major, que és ofici qui és nomenat mustaçaf del camp, e com fon davant lo rey, ell li dix:

__Guardià, què és de hun juheu que tu tens qui va venent oli per lo meu camp?

__Senyor __dix lo guardià__, ell va per lo camp usant de son ofici, venent oli, e altres vegades remenda çabates.

__Ves prestament __dix lo rey__ e fes-lo'm venir.

Com lo juehu li fon davant, lo rey li demanà de quina terra era.

__Senyor __dix lo juheu__, segons he hoït dir a mon pare, de lonch temps ençà ell e tots los seus són stats vassalls de la senyoria vostra, e per aqueix me tinch yo.

__Ara atén __dix lo rey__ al que·t diré. Ja m'havien dit que tu eres vassall meu e servidor, e per ço com yo tinch desig de avançar los qui·m servexen, amar e honrar-los sobre tots los altres, he delliberat de avançar a tu en aquesta forma, que he tractat que sia fet matrimoni de tu ab Jamila, filla de don Jacob, juheu, lo més rich mercader que en tota la Barberia sia, e fer t'é dar deu mília ducats ab ella, e dos mília per a mi per sperons. E de açò me deus haver grat, per yo haver tant recort de tu.

Lo juheu, ab ànimo e cara de gran sforç, féu principi a tal resposta, fengint restar yrós e malcontent, com si ab veritat fos stat decebut, e dix:

__Senyor, yo no ignore la molta magnificència de vostra senyoria que té de haver recort de sos servidors e de honrar e de avançar aquells. E a mi és molta glòria que la senyoria vostra sia stat en recort de mi, qui só home de tan poca condició, e de açò vos ne bese les mans e us ne fas infinides gràcies. E perdone'm la senyoria vostra, que yo no faria aqueix matrimoni si ell me dava deu tants més que no té. Car gran temps ha que ell hi treballa, lo que jamés, per miserable que yo sia, ho veurà complit, e ans delliberaria morir que fer tan gran defalt.

__Com defalt? __dix lo rey__. Tu est pobre e dejecte, y ell és rich e lo més favorit e amat de totes gents de juheus que sia en tota aquesta terra. Quina desonor te'n poria venir, ni seguir-te'n negun dan? Ans conech ab rahó natural que tu series en loch seu amat de tots los grans senyors, car ell és bo, axí en les coses públiques com en les necessitats secretes. Donchs, si ab voluntat pura vol   -f. K3v-   ràs mirar la rahó envers ell, lo que pot fer ne lo que val, ab genolls nuus li deuries los peus besar.

__No plàcia al gran Déu de libertat __dix lo juheu__ que·n lo meu sperit reste tanta viltat ne jamés puga habitar en mi, ne la mia ànima no consentiria jamés que tal defalt yo fes. E per ço, senyor, que la tua il·lustríssima senyoria sàpia per quina causa me'n stich, ho diré, perquè la senyoria tua me'n tinga per scusat. Tots quants juheus som en lo món restats, són tres linatges, aprés que crucificaren aquell sant home e just qui fon nomenat Jhesus, e aquest, dins la gran ciutat de Jherusalem fon pres e ligat e posat en creu.

"La hun linatge és de aquells que tractaren la sua mort. E si·ls voleu huy en dia conéxer, són aquells qui són bulliciosos, que no·s poden reposar, ans contínuament stan en moviment de peus e de mans, e lo lur sperit jamés stà segur, que no pot reposar, e tenen molt poca vergonya.

"Lo segon linatge és de aquells qui executaren l'acte com lo açotaren, el clavaren, el ligaren, e·l coronaren d'espines, e aquells qui jugaren la roba e li daven de grans galtades e, com lo hagueren alsat ab la creu, li scopien en la cara. E los senyals per conéxer aquests són que jamés vos poden mirar en la cara de ferm, car prestament giren los hulls en terra o miren en altra part, e jamés poden, sinó ab gran treball, alsar los ulls al cel, axí com fa aquest juheu qui vol ésser mon sogre. Teniu-y sment, que jamés pot mirar en la cara de la persona ni menys pot mirar al cel.

"Lo tercer linatge és lo qui devalla de Davit. Veritat és que aquests y foren, emperò no consentiren en res e, moguts de pietat, se posaren en lo temple de Salamó e no volgueren veure tan gran maldat com feren a aquell home sant e just. E aquests tals que no y consentiren, ans feren tot lur poder en deliurar-lo de aquelles penes en què era posat, són afables e de molta benignitat, e contracten ab pau e ab amor al proïsme e poden mirar per totes parts. E com yo sia de aquest linatge, no·m par que yo dega contaminar ne mesclar la noble sanch ab aquella de perpetual dolor, e lo linatge de mos fills fos menyscabat, que perdessen la successió de son dret linatge. E de tals juheus més tem la amistat d'ells que la mort e·m daria gran càrrech e vergonya de parlar ab ells.

Com lo rey véu la causa per què lo juheu stava de voler lo matrimoni, no·l volgué forçar, mas pregà'l que en lo principi consentís en dar bona resposta a l'altre juheu. Ell los afrontà, e lo rey dix al juheu mercader com aquell seria content de complir lo matrimoni com la conquesta fos finida, emperò lo jove juheu jamés parlà ni promés res de la sua boca. L'altre, puix véu que lo rey lo y dehia present l'altre, donà fe en les paraules del rey.

Aprés de açò, lo rey concertà ab lo juheu mercader que per al desetén dia del més ell seria davant la ciutat de Tremicén e, hora de mijanit, ab la fosqua ells porien entrar.

La hora assignada, lo rey, ab tots sos capitans, fon davant la ciutat de Tremicén, e lo juheu no mès en oblit la sua promesa, per casar sa filla, e ab gran diligència obrí   -f. K4r-   la porta de la juheria. E lo rey prestament entrà ab tota la gent e féu la via del palau. Aquí donaren gran combat e, per força d'armes, entraren dins. Mataren lo rey de Tremicén, los fills e l'esposat e tots los altres, que a negú no volgueren pendre a mercé, sinó a la gentil dama. Aprés combateren lo castell e no·l pogueren pendre. Lo rey Scariano, no tenint-se allí per segur, delliberà dexar tota la més gent dins la ciutat, per guardar-la, e ell partí ab la filla del rey de Tremicén, qui anava tota plorosa per la mort de son pare, de sos germans e de son sposat, e posà-la dins hun castell inespugnable. E dins la vila posà la gent d'armes que havia portada, la qual allí era necessària. L'altra féu tornar en guàrdia de la ciutat de Tremicén.

La cruel nova pervench a notícia del Capdillo e de Tirant, e per los moros ne fon fet molt strem dol, perquè·s tenien tots per perduts e staven dient entre ells que més valia donar-se al rey Scariano, puix la major part del regne era perduda e lur rey e senyor era mort, que no star al perill de les batalles, e venint a vènia, ell los hauria mercé.

Tirant dix al Capdillo:

__Senyor, mal acort haveu pres. No us vullau donar fins que vejau lo per què. Si vostra mercé se dóna, qui sou huy lo major de tots, e teniu ací deu mília combatents e alguns castells e viles qui stan a obediència vostra, e encara aquesta ciutat, ab què·ns porem molt bé defendre d'ells, e com altra cosa no porà fer vostra mercé, traureu gran partit del rey, que us torne totes vostres terres e us ne done més perdonar-li aquesta ciutat ab los altres castells que encara no poseheix.

Lo Capdillo tingué per bo lo consell que Tirant li dava, emperò no·s podia aconortar de la mort del rey, e menys de sos fills. Tirant ordenà que fos tramesa una spia a la ciutat de Tremicén per saber com era stada aquella tan gran e cruel destrucció, car la dita ciutat era restada sots bona guarda e de capitans nobles e molt virtuosos. E que tan prestament la haguessen presa, sens haver-ne algun sentiment, staven-ne molt admirats. Aprés saberen la veritat per hun home qui·ls vench, qui s'i era trobat, e havien-li mort set fills en la entrada del palau e robada tota la casa, e la muller e los fills li tenien per força. E recità'ls com lo juheu havia trayda la ciutat, e lo rey Scariano havia manat que li levassen tots los béns, e lo traydor, qui semblant maldat havia comesa contra son senyor, fos pres e ligat e, tot nuu, fos posat en lo c(a)stell untat de mel, e lo dia següent fos squarterat e donat a menjar als cans. E axí fon fet. E dix lo rey que, de traydor, qui se'n podia guardar? Que lo joch que havia fet de son senyor, poria fer d'ell e de la ciutat si mester era.

Sabuda per Tirant tota la veritat e com la gent d'armes era dins la ciutat e per los lochs qui eren prop staven aleujats, e com lo rey Scariano se n'havia portada la filla del rey de Tremicén en aquell fortíssim castell de Mont Túber, e Tirant pres deu hòmens, los quals sabien molt bé la terra, e ab bons ginets aquests anaren fora, camí al castell de Mont   -f. K4v-   Túber, e en la nit se posaren en aguayt dins una casa, la qual se nomenava l'Antiga mesquita. Com fon quasi dia clar, prengueren dos moros. E açò feyen per saber lengua del rey, hon era e la manera de son viure quina era. E sabé com ell e la novella reyna staven alt en lo castell ab LX cavallers per guardar-lo, sens aquells qui eren asoldadats per fer la guayta de nit e de dia. E baix en la vila havia mil hòmens d'armes. Sabut açò, Tirant los féu soltar, y ell ab los altres passaren entorn del castell per veure la disposició de aquell.

Aprés se'n tornà Tirant dins la ciutat e ordenà cent hòmens ab pichs e ab axades, e tramés-los en hun pont e dix-los que si veyen venir los enemichs rompessen lo pont, a fi que la gent d'armes no poguessen passar, e haurien a voltar, per passar aquell riu, una bona jornada. E aquella jornada los nohia molt per ço com havien a voltar per molts barranchs e per molts lochs e viles que no eren en lur poder. E de la ciutat de Tremicén fins allà hon era lo rey havia bones tres jornades, e de la ciutat hon Tirant era fins al castell hon lo rey Scariano habitava, havia IX legües. Lavors Tirant partí ab tota la gent e anaren davant lo castell hon lo rey era. Com lo rey los véu, armà's. Ab tots los seus, ixqueren a la porta de la vila per fer armes, emperò Tirant ni lo Capdillo no consentiren que los seus se acostassen, sinó que corregueren tot lo camp entorn del castell, e portaren-se'n molt bestiar de gros e de menut, e tornaren-se'n a la ciutat.

E Tirant molt sovint los vesitava e mostrava's davant lo castell, e moltes vegades s'i aturava dos o tres dies. Com no tenien què menjar, tornaven-se'n.

Seguí's hun dia que Tirant ixqué al portal de aquella ciutat, fatigat de sos dolorosos pensaments. E pasejant-se, pensava en la dolor en què havia dexada la princessa e en lo dan de Plaerdemavida, e axí mateix, com tota la parentela sua eren detenguts catius en poder de moros e no sabia si se n'anàs ni si los moros consentirien la sua partida. E stant ocupat en aquests adolorits pensaments, ixqué per lo portal de la ciutat hun catiu crestià, de albanesa nació, plorant e fent grans lamentacions per ço com son senyor lo havia cruelment batut ab vergues e feya'l anar a cavar en hun ort que tenia prop de la ciutat. Tirant conexia lo catiu per quant havia parlat moltes voltes ab ell e conexia que era prou discret. Hagué'n gran compassió e, pensant com ell no tenia negú de qui pogués fiar, cridà l'esclau e ab pietat li féu principi a semblants paraules.

__La fortuna cruel és sempre enemiga dels hòmens miserables, e majorment de aquells qui són de   -[f. K5r]-   poch ànimo, qui no poden comportar la lur tribulació ni la pena que senten. E recordant-me dels meus mals, tinch compassió de tu, car si·t vols, tu pots ésser causa de ton bé, e que yo t'estimàs molt, que segons la obra demostra e evidents senyals, tu deus ésser home valentíssim, com tingues més dolor que no mostres, e com est vengut en cars que yo stava en los meus trists pensaments, ab aquella certa rahó que·ls catius poden ésser detenguts. E qui és aquell qui dubta molt més lo perdre de ço que ell té, que lo que ell spera de tenir, encara que la sperança dega ésser vera? E per ço, bé considerant, molt manifestament se veu la mort mia per la longa absència de la cosa que desige servir. E la novella pietat de les dolors del cativeri te fan star trist e adolorit. O desaventurat del meu cor, qui plora de pietat per la dolor que·t veig posseyr! E si mort no te'n segueix, vida més pèssima que mort te'n seguirà. E per ço te vull pregar que si tu vols seguir lo meu voler, seràs posat per mi en franca libertat de anar o de aturar, tant com volràs, ab condició tal que comportes ésser açotat per lo camp ab correja, que no·t faça gran mal, e que·t tallen hun poch de les horell[e]s, per ço que tu sies causa de pendre lo castell de Montúber hon lo rey stà. E si la cosa s'esdevé axí com yo crech, tu pories attényer de ésser hun gran senyor, e si lo cars no s'acerta, restaràs en franca libertat e bona vida que en companyia mia no·t fallirà.

No tardà lo crestià catiu en fer principi a tal resposta.

__Déu sol és aquell qui sap la voluntat del meu cor. E les paraules per vostra mercé a mi referides han donat confort a la mia ànima, de què us ne reste tant obligat que no és cosa alguna que·m manàsseu, que·m fos possible de fer, que yo no la fes, conexent tanta pietat e misericòrdia que haveu envers mi mostrada, car la molta necessitat que tinch de cobrar la perduda libertat me constreny en fer tot lo que·m maneu, considerada la mala vida que comporte, e per lo vostre molt meréxer que m'i obliga. E si amor no fos stada, no fóra yo vengut en lo que só, car lo delit me ginya en plaure'm e, no havent-me plagut amor axí com me plagué, no passara yo tals penes. Per què·m clam de amor o de la mia ignosència, qui és stada causa de aquestes dolors, pensaments trists e làgremes, qui serien lunyades de mi e la trista vida. Emperò quesvulla que sia stat de mi, ni puga ésser, yo só prest de obeyr tot lo que·m maneu, no dubtant en res del dan ni perill que·m pogués seguir. E per la molta virtut que en vós tinch coneguda, me obligue no solament en servir-vos, mas encara a sostenir qualsevulla perill de mort per la senyoria vostra, no fent stima neguna del treball de les orelles, ne qualsevulla   -[f. K5v]-   altra lesió que en la mia persona fer-se puxa.

Tirant li regracià la sua bona voluntat e dix-li:

__Yo·t promet, a fe de cavaller, de jamés menjar fins que t'haja posat en libertat.

E prestament Tirant se partí del catiu e anà a parlar ab lo Capdillo e, dels diners que tenia, rescatà lo catiu per cent dobles. E l'endemà partiren de la ciutat ab tota la gent, axí com altres voltes havien acostumat. Aprés que hagueren corregut tot lo camp, atendaren-se prop de la vila hon lo rey era, e molts dels de la vila ja no u stimaven res en veure'ls venir, car sabien bé que poch dan los podien fer, que no portaven bombardes ni neguna artelleria, ni tenien atreviment de aturar-y més per ço com, si u fessen, prestament foren aquí tota la gent del rey. E los de la vila molt sovint, ab licència e voluntat del rey, e ab voluntat de Tirant e del Capdillo, los aseguraven e venien tots dies a parlament.

E aquell dia entre los altres, se seguí que lo rey tramés dos cavallers qui·ls digueren que si·s volien concordar ab ell, que·ls faria moltes gràcies e donatius. E lo Capdillo e Tirant los digueren que no·n volien hoyr negun partit, ans eren disposts en venjar la mort del rey de Tremicén e de sos fills. Aprés del parlament tengut, Tirant, axí com acostumava altres voltes, tostemps los feya fer col·lació, e aquell dia tingué concertat ab l'albanés axí com se seguí.

Aprés feta la col·lació, l'albanés s'acostà hon stava l'argent e furtà hun picher d'argent molt gran e ben daurat. E com se n'anava, aquell qui guardava l'argent pres-se a cridar grans crits, en tal forma que Tirant, qui parlava ab los hòmens de la vila, demanà quina remor ne quins crits eren aquells. E tots veren córrer a l'albanés e molts que detràs li corrien, e veren com fon pres e portaren-lo davant los capitans. Lo qui era guarda de l'argent lo portava per los cabells, e dix:

__Senyor, yo us requir vos plàcia voler-me fer justícia de aquest ladre manifest qui m'ha furtat aquest picher d'argent.

Tirant volgué que lo Capdillo parlàs primer, e dix:

__Yo done de sentència que sia penjat.

Respòs Tirant, e dix:

__Senyor Capdillo, no som ara en temps de matar gent, si en batalla no. Yo us prech li sia mudada la sentència que sia açotat per lo camp e les orelles tallades.

E axí fon fet, en presència dels cavallers de la vila que allí staven parlant ab ell. E aprés de les orelles tallades, li ligaren lo picher al coll e açotant-lo entorn del camp. E la tercera vegada que·l passaren davant la vila, donà gran tirada, desligà's les mans e pres-se a córrer devers la vila. E l'alguazir del camp corrent detràs ell, dexà's caure en terra, e l'albanés hagué temps de poder entrar dins la vila, e los qui staven al mur, ab ballestes lo defeneren tant que no·l pogueren haver.

Los de la vila lo pujaren al castell hon lo rey era, e véu-lo tot nuu e ben açotat, ab les orelles tallades e tot ple de sanch. Hagueren-ne ell y la reyna gran pietat, e feren-li donar una camisa e roba per a vestir, e lo rey lo ginyà que ell hagué lo picher, e pres-lo de sa casa.

Tirant fengí que li desplaya molt la fuyta de l'albanés, e dix als cavallers que allí eren pregassen al rey que li volgués restituhir l'ome, e si fer no u volia, quants   -[f. K6r]-   ell ne prengués dels seus, tots los faria matar o levar les mans e los peus, e lo nas ab les orelles. Respòs lo rey que no fes compte que lo y donàs, e si feya la guerra cruel, que si ell lo podia pendre, que ell faria pijor d'ell que ell no havia fet de aquell. Tirant no curà de tenir més rahons, sinó que partí e tornà-se'n ab tota la gent a la ciutat d'on eren partits.

E l'albanés, per donar rahó de si matex al rey Scariano, a estil de semblants paraules féu principi.

__La despullada sperança de la amargosa vida que tots los dies que tinch a passar, me convendrà a sostenir més que a tot altre adolorit. E per ço no dech tembre la mort, mas tem la dolor qui·m força alguna volta la mia gran confusió, per haver perdut dels principals membres e la honor y fama. Considerats los cruels vituperis que·m són stats fets, tement de açò la infàmia que me'n porà seguir si és sentit, lo meu sperit demana de açò grandíssima venjança de aquest traydor e celerat capità, qui per sa misèria nos matava de pura fam. E si he comés aquest crim, ne és stada causa que per sola necessitat s'és fet e no per altra rahó. Emperò, senyor, si vostra excel·lent senyoria me dóna licència de anar e de venir, yo us portaré contínuament nova de la pràtica de vostres enemichs, e lo que volen fer y a hon van, per ço que lo dia que la lur desaventura los conduyrà, puga la vostra altesa fer d'ells com fés de aquell famós e il·lustríssim rey de Tremicén.

Dix lo rey:

__Yo só molt content que·s faça, e pots anar e tornar tota hora que vulles.

E manà a totes les guardes que líberament lo dexassen passar. E de açò lo rey ne demanà de consell a alguns dels seus cavallers e tots li digueren:

__Senyor, aquest home és stat molt ofés per los seus e tota cosa farà per portar-los a total destrucció en l'ànima y en lo cors. Però, ab tot açò, serà bo li sia tengut sment en son viure.

L'albanés se partí del castell per una porta falsa sens que per negú de la vila no fon vist ne sentit. E dretament se n'anà a Tirant e recità-li tot lo que era stat dit ne parlat. E Tirant li donà VII dobles e III reals e mig e diners menuts, e una spasa e una sistella de précechs, per ço com en aquella vila no n'i havia, car Tirant havia fet tallar tots los arbres e guastar tota aquella orta entorn de la vila. E dix-li Tirant:

__Diràs al rey, en secret, per ço que més fe sia a tu atribuyda, com yo fas pastar molt pa per ço com dech ésser en vista sua dins tres o quatre dies.

L'albanés se partí de Tirant e, com fon al castell, lo rey Scariano lo rebé graciosament. L'albanés li presentà los précechs a la reyna e lo rey y pres més plaer que si li hagués dada una vila, per ço com conegué que la reyna y havia pres gran plaer, car des que la tenia en son poder no la havia vista riure ni alegrar,   -[f. K6v]-   per bé que molt sovint li feya present de semblants paraules.

__La molta amor que a tu, noble senyora, porte, ne és stada causa la tua singular bellea e avisat entendre, car la comuna benvolença tota enamo[r]ada pensa avança, conexent en una sola vista la singularitat de ta inestimable vàlua, la qual me ha despossehït de tota ma libertat. E més temps la mia vida no·s pot allargar sinó del que voluntàriament a tu plaurà consentir-me. Demanar-t'é, de mercé, puix tanta discreció e virtut poseheys, que·t vulles dexar de plorar, e alegrar-te. E no vulles dar tantes penes a tu ni a mi, car la tua noblea bé deuria ésser contenta de mi, qui só jove e rey tan poderós qui·t faré portar corona real e seràs senyora de mi e de tants pobles qui·t besaran la mà. Si·t dol la mort de ton pare, germans e esposat, fes compte que també s'avien de morir, e pots-te bé aconortar que no has perdut res, car yo vull ésser pare, jermà e marit, e catiu, que pots fer de mi tot lo que plasent te serà. E com dia e nit te veja lamentar, pensar pots que torna en gran dan de la tua noble persona, car certament enujada deuries ésser de lansar tantes làgremes. Per què, senyora e vida mia, vulles dar fi a tota manera de dolre, e vulles pendre sperit de confortació e de repòs, oferint-me a tu en tot quant te sia plaent e a mi possible de complir.

E no dix més, sperant ab singular desig la bona resposta de la gentil dama. No tardà la adolorida reyna, ab humil gest, a son dir ab tal stil fer principi.

__Dura cosa e cruel és a mi hoyr paraules de consolació, car tants e tals són los mals que la trista vida mia ha aconseguits, que no tinch jamés sperança d'esdevenidora alegria, car la mia adolorida ànima no troba repòs sinó ab scampament de làgremes e per ço ab strema amargor te parlaré, car la mia simplicitat merita major fe que la tua no és. E si les mies lamentacions merexen algun bé, creure pots sens altra ocasió que la abundància de tan gran scampament de làgremes que los meus ulls lansen nit e dia, que de dolre'm tinch molt gran rahó. E sé que a la tua amor e a la dèbita pietat en una hora satisfer pogués. Donchs, puix me has tant ofesa, suplich-te no·m vulles més ofendre en tolre'm lo major delit que en aquest cars yo puch attényer, ço és, de lamentar per la dolorosa e cruel mort de aquell tan virtuós rey qui solia ésser de Tremicén,   -[f. K7r]-   pare meu, la mort del qual té tan turmentada la mia ànima. E les mies penes se aleujaran quant, acabades de destil·lar les mies adolorides làgremes, en loch de aquelles los meus ulls ploren gotes de sanch.

"E reputaria a mi per santa si podia imitar aquella Adriana o a Fedra, Sípile o Ènone, qui per donar fi a lurs penes se mataren. E açò seria la major ofensa que yo·t poria fer, que venjaria la mort del meu pare. E encara que la mia dolor sia molt major que de totes les altres dones, no cur de manifestar-la, car prou me basta yo·m sia certa, car en lo món no poria restar per exemple, tantes n'i ha hagudes de malfadades e adolorides! Donchs, trista de mi, de molta dolor stich abrasada e no sé ab quin ferro puxa dar fi a la mia alegria, car, si pensàs que per açò lo meu pare tingués de resuscitar, ja fóra fet. O trists jermans, qui sou stats compresos de la dura mort! Los quals en les mies adversitats sou entrats en los ulls de mi, trista, e per vosaltres sens amor só tractada. Als excel·lents e animosos reys e prínceps e als humils e devots servents de amor endrece mes lamentacions, com a persona irada e fora de tot bon prepòsit de bé obrar, car a mi sola no aminva la dolor, ans me aumenta cascun dia, car passe la tenebrosa nit incessantment ab dolorosos suspirs, car, per la humana generació temerosa de la mort, me costreny que, vulla o no, necessàriament he enseguir la tua voluntat, car la potència femenil no pot resistir a les tues forces, majorment per yo ésser sotsmesa ab violència en ton poder, car bé·s pertany per humanitat al rey haver compassió dels miserables e la pietat humana és plasent a Déu e al món.

E de allí's partí la adolorida reyna, entrant-se'n en una cambra destil·lant dels seus ulls vives làgremes e adolorits sospirs.

Aprés que l'albanés hagué fet son present, mostrà al rey los diners que tenia e dix-li:

__Senyor, mire la senyoria tua aquests diners que he levats per força a hun home dels enemichs. E si yo y vaig sovint ne portaré moltes coses, car yo tinch hun parent meu ben acostat qui stà en servey de aquest malvat de capità e, tot quant s'i fa, m'o diu tot en secret. E ara, senyor, me ha dit, perquè la senyoria tua sia avisada, com fa pastar molt pa e provesió de moltes vitualles per venir ací. Teniu temps per a proveyr si·l poràs desbaratar e rompre'l, car en la guerra totes coses de astúcia aprofiten molt als hòmens guerrers, majorment a tu, qui est rey tan poderós. E si est astuciós en la guerra, bastes a ésser senyor del món e ab lo teu fort braç conquistar aquell.

Lo rey pres molt gran plaer en les rahons de l'albanés e dix:

__Ara veuré yo ton parent si t'à dita veritat.

E al tercer dia Tirant arribà e aleujà's en lo loch hon acostumava les altres voltes. Lo rey donà gran fe en les paraules de l'albanés e lo rey volgué que fos l'albanés una de les principals guaytes del castell, e donà-li per companyia VI hòmens fidelíssims e de lonch temps servidors d'ell. E com aquest albanés venia la tanda de la sua guayta, havia comprades algunes lepolies e convidava a tots   -[f. K7v]-   aquells qui eren de la sua guayta a menjar e a beure. E venia-li la sua tanda de V en V dies.

Tirant en tornà passats III dies que·s fon aturat e tractaven contínuament de concòrdia ab lo rey. E Tirant alargava tostemps la concòrdia tant com podia. Açò durà bé dos mesos, e Tirant contínuament anant e venint, e quasi ja no feye mal a negú. E lo rey feya anar molt sovint l'albanés al camp de Tirant, per ço que portàs fruytes e confits per a la reyna. E hun dia portà una adzembla carregada de vi e una spasa plena de sanch. Com fon davant lo rey, dix-li:

__Senyor, yo sabí que·l capità feya portar molt vi per fornir la ciutat e, sabent açò, só exit al camí. E hun adzembler era restat més atràs dels altres. He-li dat ab una pedra per los costats que·l metí per terra. Aprés, ab aquest bastó li doní tantes bastonades que·l lexí per mort. Leví-li aquesta spasa e l'adzembla, qui era carregada del més singular vi que yo, grans dies ha, haja vist. Per què·t suplich, senyor, que·m vulles dar licència que puga parar taverna ací. E com aquest serà acabat, yo·n furtaré ho·n compraré més. E tot dan, mal e deshonor que fer-los puga, yo u faré.

Lo rey fon molt content. E vereu cascun dia venir a beure molts moros. E cascuna nit que l'albanés feya la guayta, se'n pujava alt en la torre hun gran barral de vi e dava molt bé a beure a tots sos companyons. E tots los moros prenien gran plaer de fer ab ell companyia.

Com Tirant hagué praticat moltes voltes ab lo rey Scariano e ab los seus, e anar e tornar molt sovint ab tota la gent d'armes, e fon ben cert e véu per speriència la gran fe que lo rey Scariano dava a l'albanés, Tirant féu fer una capça redona de ferro ab forats poquets entorn e, venguda la nit que la tració se devia fer, que era la tanda que l'albanés devia guaytar, posà brases enceses de carbó dins la capça e per los petits forats y entrava vent, que no·s podia apagar lo foch, e posà la capça en hun tros de cuyro embolicada, e posà-la's als pits. Com foren a la torre del Speró fer la guayta e sos companyons staven bevent, l'albanés amagà la capça dins hun forat perquè lo foch no s'apagàs. E tenien allí huns grans tabals e, bevent e sonant, stigueren quasi fins a la mijanit. E en lo vi havien de singulars licors posades per fer dormir, segons se pertanyia. Les guaytes se adormiren ab lo delitós beure, en tal punt que jamés se despertaren. Com l'albanés véu que lo sobreguayta era ja passat e les guardes dormien, pres la capça del foch e, ab una capa que vestia, amagà la lum. E pres una palleta e encés-la, e posà-la per hun forat de la paret que mirava devers lo camp. E açò féu tres vegades.

E Tirant prestament conegué lo senyal que entre ells era stat amprés e prestament se partí del camp ab molt poca gent. E tota l'altra gent restà armada e en orde per a quant serien demanats, e lo Capdillo per capità d'ells. E per la molta aygua que y havia, fon forçat a Tirant e als seus de passar prop de un altra torre. E l'albanés feya molt gran remor dels tabals e fon gran sort, com   -[f. K8r]-   passà Tirant prop de la torre, que no foren sentits com ells foren prop. E los de la guayta cridaven e deyen: "Bona guayta, bona!" e·lls passejaven ferm e cuytaven X o XII passos e, com ells callaven, ells s'aturaven. E axí u feren fins que hagueren passada la torre e foren plegats a la torre del Speró. E Tirant féu detenir la gent e tot sol acostà's al peu de la torre e trobà una corda prima que l'albanés lansada havia. E l'altre cap de la corda se havia ligada a la cama per ço que si per cars de mala sort se adormia, que tirant la corda se despertàs. Peró ell jamés se dexà de tocar los tabals e, scassament ell sentí menejar la corda, que fon prestament a vora de la torre e tirà la corda que pujava una scala de cordes e ligà-la molt fort en la muralla, e aprés ne ligà altra. Tirant pujà primer e véu aquells que dormien. Dix a l'albanés:

__Què farem de aquests hòmens?

__Senyor __respòs ell__, dexau-los star, que no stà en lur poder de fer negun dan.

Ab tot açò Tirant ho volgué veure e trobà'ls a tots VI degollats e plens de sanch. E vist açò, pujà la gent, e acomanaren los tabals a hu dels qui eren pujats e forniren molt bé de gent la torre. E los que pujaren foren CLX. Lavors l'albanés posà's primer e devallaren a la cambra de l'alcayt. Com l'alcayt véu tanta gent, levà's tot nuu e pres una spasa en la mà e féu una poca de defensió. Tirant, ab una visarma, li donà sobre lo cap, que lo y partí en dues parts, que lo cervell se anà per terra. La muller se pres a cridar. L'albanés, qui·s trobà més prop, féu d'ella lo que Tirant havia fet de son marit. Aprés anaren per lo castell posant los forrellats en les portes de les cambres, e tanta era la remor dels tabals que negú no sentia res.

Pujaren alt per les torres e pensaven-se, los qui feyen la guayta, que aquells eren de la sobreguayta e no·ls deyen res. E com los eren prop, lansaven-los de les menes del castell aval. E la hu de aquests caygué de la barbacana e donà en l'aygua del vall e estalvià's, que més fon la temor que lo mal que·s féu, e prestament fon levat, e posà grans crits per la vila e tothom se levà. La nova anà per la vila, e per lo castell encara no u sabien, sinó per hun home qui stava en les més baxes cases e pexcava. Sentí donar aquell gran colp, obrí les portes de la sua cambra e sentí molta gent dins lo castell, pres-se a cridar molt grans crits e fon forçat que u sentissen per tot lo castell. E com volien exir de les cambres, les trobaven tancades. Lo rey, que dormia dins la torre maestra, féu-se allí fort ab la reyna e ab una cambrera.

E vengut lo dia, posaren moltes banderes per totes les torres del castell, e feren molt grans alimares e alegries. E tots los forasters qui dins la vila eren, la desempararen e fogiren. Lo Capdillo, qui véu lo castell pres e los altres qui fogien, donà aprés d'ells e apresonà'n molts. E com tornà, aleujaren molta gent dins la vila, e l'altra en la barbacana e per los orts, prop de la vila. Aprés lo Capdillo pujà alt al castell e véu que negú dels seus mort ni nafrat no y havia. Fon lo més admirat home del món e creya que Tirant la sua natura més   -[f. K8v]-   se mostrava angèlica que humana, que neguna cosa que volgués fer no li era impossible. E ab stil de semblants paraules féu principi a hun tal parlar.

__O cosa justa rahonar la gravitat de aquell qui de virtuts tots los altres avança! Ab quina lengua poré yo recitar als hoynts la stima de la tua valor? O cavaller engendrat en lo cel! Les tues virtuts per obra se demostren tu qui est ni què pots fer, car tens gràcia que totes les coses te obehexen. E de molt te reste obligat com has aleujada la mia ànima dels trists pensaments que té, car la fortuna m'és tan favorable que per mijà teu yo puxa lo meu desig complir de fer complida e honorosa venja de aquell gloriós rey, mon senyor, qui ab tanta crueldat li fon tolta la vida, e per companyó lo meu fill, qui en loch meu succehir devia.

"E per la molta amor que·t porte, tinch confiança en tu que·m consentiràs que done fi a mos fatigosos treballs, per hon daré tanta pena a aquest cruel de rey fins a tant que la sua ànima li trameta als inferns. E a la reyna, qui nora solia ésser mia, li sia dada mort, per ço com yo, ab lo poder que tinch, puxa pendre la real corona del regne de Tremicén. E per ço, cavaller de linatge e de sanch clara, nobles són los teus costums; suplich-te que·m perdones com no t'é feta aquella honor que la tua molta gentilea és merexedora, car la mia ignorància merita lo perdó. E yo veig clarament los senyals que la tua profecia manifesten, que yo só en recort que, com tu cayguist, te hoyren dir que tu devies conquistar tota aquesta terra. E per quant veig los principis bons, no·s pot presumir sinó que la fi serà molt millor. E prech-te que ab diligència enseguexques lo meu voler, ço és, dar prestament fi en la conquesta, majorment ara, que la vida és aspra e la fortuna que tenim per part nostra pròspera, se deuen executar les coses. E facen-se una volta los fets, que aprés los remeys ells se vendran, car la lengua és strument ab lo qual cascú conduex en dir lo que vol.

No tardà Tirant en satisfer al parlar del Capdillo, e féu-li present de tal resposta.

__No deu ésser permés per art de cavalleria a negun cavaller, per vilà que sia, que dega retre mal per mal. Quant més deu guardar lo cavaller virtuós de ofendre l'art de cavalleria e de gentilea! Car més honor se fa lo qui perdona a son enemich que aquell qui·l mata, e majorment com l'enemich és tal e tan virtuós que en lo mal que ha fet no tinga culpa, per mantenir bona querella, car tal home com aquest rey és axí virtuós   -f. I1r-   en tots sos actes, segons fins ací per speriència se mostra. E encara que haja mort lo rey, ton senyor, no·n sies admirat, com ell fins ací haja feta la guerra molt justa e ab gran rahó. E si per sos peccats lo rey és mort, segons per la senyoria tua só informat, e noresmenys ne tinch major notícia, car en aquell cars, com yo fuy tramés a ell per embaxador, no·m fos tant alargat de parlar, ell no m'haguera referida la sua justícia. Ara, puix sé que ab justa causa ell feya la guerra, Déu ha pagat a ton senyor segons sos mèrits.

"E si la fortuna ha portat aquest rey en nostres mans, per ésser jove de XXII anys deu-li hom lexar complir la sua virtuosa vida. E és pròpia cosa e necessària als cavallers sobre los seus gloriosos actes, per què·s disponguen a fer senyalades coses, car les virtuts conserven la excel·lència del stament universal. E prech-te, senyor, que·t plàcia no voler que aprés de tan singular victòria se faça crueldat en dona, majorment en sanch real, car les dones són exemptes de tots los perills de les batalles e de crueldat, e açò deuen molt squivar los hòmens victoriosos qui volen senyories conquistar, car neguna dona no és merexedora de mort si donchs no cometia adulteri, segons en la Santa Scriptura, en la ley vella era acostumat. E sab bé la senyoria tua que reyna sens culpa mort no merita. E tant com lo món duràs, de ta senyoria e de mi seria manifestada la veritat de la malesa que cometríem en gran dejecció de nostra honor e fama.

"E no plàcia a Déu que per béns ni per senyories yo sullàs les mies mans en sanch de dona de honor ni menys hi consentís, com no sia obra de cavallers e, en especial, de aquells qui en la honor volen mirar, sperant glòria de lurs actes. E la tua senyoria, per ésser capità sobre tots los capitans e venir de tal part, e home de tan singular disposició, tenir desig de fer crueldats! Com sies tan virtuós, no·s pertany de tu, perseguint com a cavaller lo que començat has, car en los teus actes tostemps hi deus mesclar amor e pietat, e restar-te'n ha per a sempre glòria e honor e inmortal memòria.

Tantes rahons dix Tirant al Capdillo que li féu conéxer lo gran defalt que volia fer e menyscapte en la honor de cavalleria e en dan seu. Aprés dix Tirant:

__Lo millor consell que podem tenir és que hajam en poder nostre lo rey e la reyna, puix tenim ja tots los cavallers de la cort sua.

Anaren a la torre maestra e lo rey dar no·s volia si no li aseguraven la vida e membres. Tenint-se ja per mort, pensant que puix havia mort lo rey que tal se farien d'ell e planyent-se, feya en si grans lamentacions.

__Ara __dix Tirant__ lexem-lo star, car la fam li farà fer prestament la rahó. E posem en bona custòdia aquests altres cavallers.

Regonegueren tot lo castell, e trobaren-lo fornit de moltes vitualles, ço és, de mill e de forment, dacça e panís per a set anys, ab una lúcida font d'aygua qui de la penya sortia.

Venint la nit, lo rey, tenint gran pietat de la reyna, cridà de una finestra poqueta qui era dins la torre e dix:

__Puix gràcia en vosaltres no puch trobar, vull aban   -f. I1v-   donar los vicis e enseguir les virtuts. Qual de vosaltres és cavaller a qui·m puga dar a presó?

__Senyor __dix Tirant__, yo veig ací lo Capdillo-sobre-los-capdillos, lo qual és cavaller molt virtuós.

__No __dix lo rey__, mas assegura'm fins que t'haja fet cavaller. Aprés yo·m posaré en ton poder.

__Senyor __respòs Tirant__, yo só stat creat cavaller de mans del més poderós rey e més virtuós que sia en tota la crestiandat, ço és, lo rey de Englaterra, qui per sola virtut florex en lo món sens que no ha par. Car, axí com la luna té més claror que totes les steles, axí aquest rey excel·leix de virtu[t]s a tots los altres reys de la crestiandat. E per ço yo no poria ésser fet dues voltes cavaller.

Lo rey conegué bé que aquest era lo embaxador qui tant ab ell parlat havia. Dix-li:

__Tu qui est stat tramés a mi per embaxador, asegura'm la vida per ço que puxa fer actes de cavaller e de rey coronat.

E Tirant, responent, dix:

__La vida tindràs segura hun mes aprés que·t sies mès en mon poder. E de açò yo·t done la mia fe.

Lo rey ho tingué en tan gran stima com si l'hagués mès en franca libertat e, devallat de la torre, obrí la porta e posà's en lo lindar ab la spasa en la mà e dix, ab ànimo sforçat de cavaller, paraules de semblant stil acompanyades.

__No·m clam de la fortuna si m'ha portat en l'estrem que só de la mia mala sort e desaventura, puix mos peccats m'i han conduyt, mas clam-me de la mia gran ignorància, que m'haja lexat trahir a hun home strany no conegut, car la mia joventut ha mostrada la poca discreció que tinch, qui m'ha portat en gran dejecció e vergonya. E qui és aquell miserable cavaller qui per dubte de mort se dexa de fer lo que la humana natura ha ordenat, morint virtuosament, car és reviure per aquest miserable de món en fama gloriosa? Car no pot ésser que qui usa la guerra, per moltes vegades que pren, que alguna volta no sia pres. E puix tu no vols que yo·t faça cavaller, fes-me venir aquell petit infant qui no havia sinó cinch anys, que era fill de una fornera.

Com li fon prop, féu-lo cavaller e besà'l en la boca e donà-li la spasa e posà's en poder del dit infant.

__Ara __dix lo rey__ me podeu pendre de poder de aquest infant e fer de mi tot lo que a vosaltres plasent serà.

Dix lo Capdillo:

__Preneu-lo vós, capità crestià, e féu-lo posar en forts presons.

__No plàcia a Déu __respòs Tirant__ que yo prenga a rey de mà de persona verge, car los cavallers qui d'onor senten me'n porien rependre. E la mia ànima és més aconsolada de subjugar los reys ans que de apresonar ne matar-los.

__Sus! __dix lo Capdillo__. Açò us deya per cortesia, per donar-vos la honor.

__No __dix Tirant__, que aquexa honor la podeu dar a vostre fill o adquerir-la per a vós.

No curà de més replicar lo Capdil   -f. I2r-   lo, sinó que pres lo rey e posà'l dins una cambra e féu-lo bellament ferrar. E a Tirant desplagué molt però, per no enujar lo Capdillo, no dix res. Aprés que lo rey fon ferrat, entraren en la torre maestra. Trobaren la adolorida reyna molt trista, lansant contínuament dels seus ulls vives làgrimes. Com ella los véu, havent d'ells natural conexença, e de singular consolació stigué per bon spay que no pogué parlar e, cobrat son recort, ab humil gest e ab veu piadosa, féu principi a semblant lamentació.

__Axí com les flames són aumentades per los vents, crexent en major flama, axí les mies dolors e pensaments són aumentats en lo pus alt grau de dolor com vos he vists, pensant hon és lo meu virtuós pare e mos germans, e aquell spòs meu que yo més amava que a la mia vida, que ab vosaltres solia conversar. O mísera de mi! Per què desige yo que lo meu pare vixqués, puix altra volta hagués de morir? Car les penes e treballs qui en aquest món són, de molt major pena l'estimen que no los altres. Donchs, atribulada de mi!, què desige ni puch desijar sinó la mort, qui dóna fi a tots los mals e repòs a les penes e treballs de aquest miserable de món e ple de misèries? E seria acompanyada ab aquelles persones que yo més amava e desijava habitar! E per ventura yo desige lo meu dan en desijar que tornassen, car tornant se poria seguir més mal per a vosaltres y per a ells, y aument de dolors per a mi, si per algun grau més era possible que aumentar-se poguessen. E com yo·ls perdí de vista, fon aquell asenyalat dia de dolor. Com ja yo no pogués cridar ni plànyer, lamentant la mia fort desaventura, plorava, per ço que si no hoÿen la mia veu sentissen lo plor. Què podien fer més los meus hulls, sinó que plorassen, puix no·ls podien veure? E lo que·m fallia a la veu, aumentava en plant e batiments, mesclant-ho tots ensemps ab les mies làgrimes.

"O piadosos hoynts, contemplau en vostres penses los meus cabells calats en lo coll y en les spatles scampats, segons és costuma de persona molt dolorosa! E les mies vestidures aumentaren en gran pes per la abundància de les mies làgrimes, qui les havia tant banyades que les gotes per baix decorrien. E axí tremolava lo meu cors com fa l'aresta del blat com la toca lo vent. No us demane gràcia alguna me sia feta, sinó que prestament me doneu la mort perquè ab lo meu pare puga fer companyia. E per lo mèrit vos prech que no·m sia dada longa pena, car la granea de ma desaventura a totes les altres dones del món avança. E per cars de ma adversa fortuna, lo darrer comiat que pervench al terme de ma hoÿda fon hun dolorós "ay!".

E callà e no dix més.

Los capitans, qui veren la adolorida reyna tant lamentar-se, aconor   -f. I2v-   taren-la com millor pogueren.

E regonegueren lo tresor del rey què tenia e trobaren-li, en dobles, CLII mília marchs, per causa que era home molt rich, e lo que havia guanyat com pres la ciutat de Tremicén e la major part del regne.

Tirant pres les més honrades mores de la vila e donà-les a la reyna perquè la servissen.

Lo rey cridà los capitans e féu-se venir lo petit infant que ell havia fet cavaller, e dix:

__Senyors, puix a la fortuna plau que·n tal cars vengut sia, no·m resta més a fer sinó sola una cosa. Aquest a qui·m só dat per presoner, és sens heretat, que son pare e mare tenen molt pochs béns de fortuna. Yo, de bon grat, ab licència de vosaltres, done graciosament al dit infant, de mos propis béns, XX mília dobles de renda tant com la sua vida durarà.

E féu-ne levar carta pública, rebuda per dos alcadís, e més, aquí present, féu donació de tots los seus regnes e terres a Mar[a]gdina, reyna e muller sua.

__Ara __dix lo rey__, puix he complit de fer tot lo que desijava, no resta d'ací avant sinó que façau de la mia persona tot lo que plasent vos sia, que ab molta paciència pendré la mort tota hora que executar-la volreu, car ja no·m pot fallir sepultura desonrada. Mas deman-vos de gràcia que·m vinga a veure aquell inich e celerat home, que de bon grat yo li vull perdonar, puix és stat tan destre e tan solícit en posar-me en angústies e destruyr tot lo meu stat.

Com li fon davant l'albanés, lo rey li presentà semblants paraules:

__Galant, molt merita la tua fe, que has tengut tan gran ànimo de fer una tan gran maldat e tració de voler destroyr hun rey en persona y en béns. Per quina culpa merití yo de ésser tan maltractat de tu? Bé has manifestada la ficta amor que tu·m mostraves! Digues, albanés, hon és la promesa fe que ab jurament de mal crestià tu prometist de ésser-me leal? Qui poguera creure que tanta maldat e crueldat en tu pogués habitar? E bé pot pensar lo teu capità que pot fiar molt de tu, car si lo cars s'i ve faràs pijor d'ell que no has fet de mi. Tostemps la fortuna és favorable als dolents e viciosos. Ara yo·t perdone, per ço com stich en l'article de la mort e no sé si seré huy o demà. E yo confie en Mafomet que altri·t pagarà, car la tua gran maldat no pot restar impunida.

Tirant no comportà que més parlàs lo rey, sinó que li dix:

__Senyor, aconorta't e tingues bona sperança de la tua vida. E pense la senyoria tua que açò són obres de guerra, que qui la continua li segueixen molts inconvenients, que unes voltes són vençuts, altres vencedors. E açò segueix més als grans senyors que no als altres, per ço com acostumen, ab lur gran poder, voler levar la roba als qui no tenen defensió, e algunes voltes la fan justa o injusta. E nostre Senyor, qui és just, dóna en les batalles e en les guerres la justícia a de qui és. Per ço, si la fortuna t'à portat ací, pensa que tu no est lo primer ne seràs lo darrer.

Respòs l'albanés:

__Senyor capità, lexau-lo star, que lo rey me dóna càrrech de cosa que los altres m'o tendran a virtut. Car ell podia bé pensar e creure que, essent yo crestià y ell infel, no li podia yo ni de   -f. I3r-   via procurar sinó tot lo mal e dan que fer pogués. Y era tengut de fer qualsevulla cosa per exir de catiu de poder de infels. D'altra part, tu, senyor, est tan cobdiciós que tots los béns qui·s guanyen en la conquesta los tires per a tu e·ls poses en ta potestat e senyoria. Mira quanta moneda havies ajustada robant viles e ciutats, les quals no t'havia dexades ton pare ni menys tos parents, ans eren de aquell famós e virtuós rey de Tremicén, qui sens voluntat sua li has levada la major part de les terres sues, robant los pobles, forçant les dones e donzelles, e fent morir ab gran crueldat totes aquelles qui les viltats no volien comportar. Guarda, rey: aquestes coses no són plasents a Déu. E si los capitans te perdonen la vida, e no·t smenes, ton fet no serà de longa durada. E com no penses tu que nostre Senyor m'o ha posat en lo cor e en la voluntat que t'o diga, segons meriten los teus grans peccats, e que yo fos aquell qui fos causa de la destrucció de la tua persona e dels teus béns? E si per Déu és ordenat que yo·n sia executador, yo m'i sent dispost per executar-ho e portar-te a total destrucció. E si altres relíquies y restaven a fer, ab aquesta spasa, la qual és smolada en la mola de aquells qui són usurpadors del bé públich e dels béns que no pertanyen a tu, digues: qui pot pensar lo gran tresor que has robat a tos vasalls fent-los pagar cent dobles per casa, destruynt tots los cultivadors, e no has volgut pagar lo sou a la gent d'armes? Mas, pagues-los de vent e deyes-los: "Robau lo que poreu, que altra cosa no us daria." Sinó que veig la gran clemència del capità crestià, qui és tanta que jamés de la sua boca no pot exir sinó gràcia e perdó. Altrament, la tua persona a foch y a flama deuria perir.

Tirant tingué compassió del rey, que hohïa tantes vilanies ab paciència, que li eren stades dites per l'albanés, e veya que lo Capdillo n'estava admirat e no li deya res. Manà-li que callàs, que no volgués donar tantes penes al rey ultra les que ell se tenia.

__Com? __dix l'albanés__. Senyor capità, no vol la mercé vostra que diga la veritat, qui és manifesta? Car aquest rey és molt culpable de tres peccats mortals e per qualsevulla de aquells merita la vida perdre.

__Qual són aqueys peccats? __dix Tirant.

__Senyor capità __dix l'albanés__, yo us ho diré. Lo primer és peccat de luxúria, que s'à apropiada la reyna per força e sens voluntat sua. Lo segon és de avarícia, perquè és lo més cobejós rey que en lo món sia. Lo tercer és de enveja. E si fóssem en temps de justícia, trista de la tua persona! Mas som en ley de gràcia e açò li sosté la vida.

Tirant li féu manament que callàs e que no li donàs més passió. L'albanés dreçà les noves a Tirant e, en stil de semblants paraules, li féu principi.

__Tot lo bé e la glòria de aquest món stà en cavalleries, car per fer cavalle(lle)ries los hò   -f. I3v-   mens del món són honrats e tenguts en gran stima, són temuts e obtenen victòria de lurs enemichs, pugen en gran senyoria conquistant regnes e terres, e fan tremolar lo món, axí com féu Alexandre, qui per sa alta cavalleria conquistà la major part del món. E per ço suplich a la senyoria vostra, encara que yo no sia digne, me vullau donar l'orde de cavalleria, car yo confie de la misericòrdia de nostre senyor Déu que·m lexarà fer tals actes que seran smenats tots los meus defalts, e cridaré la honor que a mi spera, car ma virtut ja sperimentada aterrarà les forçes dels meus enemichs. E si neguna cosa a la mercé vostra passa per la fantasia, de vergonya, a mi sia atribuït e no a vós, per què us plàcia ésser favorable per la part mia. E dir-vos he lo que posà hun gran philòsof, que dix: "Lo cavaller que no ajuda e lo capellà que no dóna, e lo juheu qui no presta e lo pagés qui servitut no fa, no valen res tots aquests". Donchs, feu que vós siau hun dels benaventurats.

Tirant no·s tardà en fer principi a tal resposta.

__Antiga auctoritat fa tes[t]imoni de la veritat de les coses mal fetes, car la stima de la honor que ha menyscabat en tu fa adversa la tua fortuna. E açò dich perquè no·m plau dir-te paraules qui t'agreugen, manifestant la erra de tos mals que per la tua mà sangonosa són stats comesos, per què, a menys pèrdua de ta honor e fama, al que la tua lengua a mi demana, sia cosa impossible bonament se pogués fer. E fas fi, que no·t vull dir més avant.

E l'albanés tornà a replicar e dix:

__Mon senyor, clam-vos mercé dir-me la causa per què us n'estau.

Dix Tirant:

__Albanés, tu m'as servit al plaer meu, de què te'n reste molt obligat. De mos propis béns te vull ans donar que no dar-te la honor de l'orde de cavalleria, per no ésser représ de reys, duchs, comtes e marquesos e dels famosos cavallers. Car lo teu ignocent desig no comporta la honor de cavalleria ni rebre aquella, com aquest tan alt orde no pertany a totes gents, car és cosa molt delicada e no deu venir en poder de tots aquells qui u desigen ésser. E majorment de tu, qui sabem que has ofés aquest tan singular rey, e per ço series dit reproxe. E per ço yo no ofendria tant mon orde que·ls bons cavallers rependre'm poguessen. E si yo u fes, forçat seria que la tua persona hauria de sostenir tants de dans ab tanta pèrdua de ta honor, per justa reparació del que has ofés al noble rey. Més te val ésser bon scuder que mal cavaller, perquè als hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna més se enugen. Vet ací cinquanta mília dobles que de bon grat te do, puix tan virtuosament has obrat.

Ell pres les dobles e passà-se'n en la terra d'on era natural, ço és, Albània.

Fet açò, Tirant ordenà fos   -f. I4r-   sen trameses cent mília dobles en Túniç a hun cosín germà del Capdillo que era en aquell regne regidor per lo rey de Túniç, e pregà'l que quitàs lo senyor d'Agramunt e tots los altres qui dins la sua galera venien. E tots foren trets de captivitat per lo governador, qui·ls féu comprar a mercaders, que ell gens no s'i mostrava. E açò féu per amor del Capdillo. E tramés-los tots hon era Tirant. E com los portaven dins terra, tenien la sperança perduda de jamés exir de captivitat, fins que veren lo lur capità. No penseu que fos poca la consolació que ells prengueren en la vista sua.

Tirant demanà prestament a son cosí, lo senyor d'Agramunt, si havia vist a Plaerdemavida, e aquell respòs:

__Senyor, de aquell dolorós dia que perdem la galera de vista, yo jamés n'é sabut res d'ella, ans vull creure que sia morta dins la tempestuosa mar.

Tirant mostrà que li dolia molt e dix:

__Yo us jur per nostra Dona que, si ab la millor sanch de la mia persona la podia resuscitar, de molt bona voluntat ho faria, e si tenia dos bacins e mig de sanch, los dos ne daria.

Tirant los féu molt bé vestir, els armà e donà'ls de bons cavalls, e refrescà'ls molt bé de les sues dobles, que·ls paria que fossen resuscitats de mort a vida. E més, ordenaren ell e lo Capdillo, ab mercaders, de trametre en terra de crestians per arnesos e per cavalls, com sabessen de tot cert que, tota aquella gent que staven en la ciutat de Tremicén e en les aldees, eren arribats a VI legües del castell de Mont Túber, hon ells eren, e com havien tramesos correus per tota la terra dels moros amprant a molts parents que·l rey tenia en la Barberia, que li vinguessen ajudar. Tirant, sabent açò, ordenà que lo castell fos més provehit de totes les coses necessàries molt més abundosament que no era.

La gent del rey Scariano, un alba de matí, aplegaren davant lo castell e donaren lo gran combat a la vila. E Tirant dexà al Capdillo alt en lo castell, ab lo senyor d'Agramunt, en guarda del rey, y ell féu obrir la porta de la vila, e davant la porta féu fer aquí hun baluart, e jamés volgué consentir per res que les portes se tancassen, ans nit e dia tostemps staven ubertes. E en la primera venguda que feren, vehent la porta de la vila uberta, tots cuytaren en aquella part. La mortaldat dels moros fon tanta en lo baluart que los q[u]e venien detràs no podien passar avant per los cossos morts que allí staven. Infinida gent fon la que morí dels de fora, e dels de dins n'i hagué molts de nafrats, mas pochs morts.

Los moros ordenaren ses batalles e totes les hores del dia venien a combatre. E de continent que la una squadra de gent era cansada, anava-se'n aquella e venia-n'i altra fins que era nit scura. E en la nit Tirant feya adobar los fossats e lo baluart e tot lo que mester era. Com los moros veren que noure no·ls podien e tanta gent los mataven cascun dia, delliberaren de no combatre més, mas fessen portar tantes bombardes com poguessen haver del regne e fora de aquell, e en moltes parts trameteren per haver-   -f. I4v-   ne. E Tirant fon nafrat de dues nafres, la una en la cama hon solia tenir mal e l'altra en lo cap, de colp de passador, que li passà lo bacinet, que entrà lo ferro hun poch en lo cap.

E passà bé hun mes que no s'i feren armes, sinó ben poques. E Tirant pujà-se'n al castell e lo senyor d'Agramunt fon capità en la vila. Com les bombardes foren ajustades, que foren més de cent, asetjaren la artelleria e començaren de tirar, que feyen gran mal, e Tirant no podia exir per rompre-les. Tingué aquest avís perquè no tirassen: pres lo rey e tots los altres presoners, e posaven-los sobre posts amples e, ben ligats ab cordes, calaven-los endret de la muralla. E com los de fora veyen lo rey en tal so star e los altres presoners, que y tenien pare o fill o germans, no consentiren que les bombardes més tirasen; e per açò havia entre ells de grans debats e moltes morts que se'n seguien. Com lo rey stava en aquelles posts, cridava ab miserable veu, ab los altres, que per reverència de Mafomat no volguessen tirar. E los moros de defora alsaven una bandera per senyal de segur, e lavors levaven del mur lo rey e los altres. E delliberaren, per no posar la persona del rey en tan gran perill, que sperassen que vengués lo rey de Bogia, qui era son germà e cunyat del rey de Túniç. E havien nova com tots se posaven en orde ab lo major poder que ells podien fer, e per causa de açò ells feren treves per a dos mesos.

E molts parents, cavallers e servidors, aprés de les treves, pregaren als capitans que·ls dexassen entrar en la vila e en lo castell per parlar ab lo rey Scariano. E ells foren contents, que daven licència a cinch cavallers que cascun dia staven de sol a sol ab lo rey. Com venia la nit, tornaven-se'n en lo lur camp. Aquests moros hagueren nova certa com los reys dejús nomenats venien per socórrer-los. Primerament lo rey de Bogia, son germà, e lo rey de Feç e lo rey Menador, lo rey de Pèrsia, lo rey de la Tana, lo rey de la menor Índia, lo rey de Domàs, lo rey Geber, lo rey de Granada, lo rey d'Àfrica. Tots aquests reys, los de més, eren en deute de parentesch ab aquest rey Scariano. E lo menys que cascun de aquests portava eren XXXXV mília combatents. E lo rey de Belamerín se ajustà ab lo rey de Túniç ab LXXX mília combatents, e ab aquella gent vengueren a socórrer-los altres, e tots justats tenien lo siti.

Seguí's hun dia que la reyna tramés a cridar a Tirant que volgués plegar a la sua cambra per ço com volia parlar ab ell. E Tirant, impensat per què·l volia, prestament hi anà, per bé que encara no era ben guarit de la cama nafrada. Com Tirant fon ab ella, la reyna lo rebé ab cara molt afable, féu-lo seure al seu costat e, ab veu baxa, li féu principi a semblant requesta.

  -[f. I5r]-  

__La lum perduda és recobrada als meus ulls e alsant lo meu cap te veig com a senyor del món, car lo cel e la terra e totes les coses que lo gran Déu ha creades te obehexen, e bé·t pots nomenar digne sobre tots los altres cavallers, car merexedor est de ésser senyor de tots aquells qui de honor senten. O benaventurat cavaller de eterna fama! Digues-me, virtuós capità, hon és fogida la delitosa bellea de la tua vista e hon has lexada la fresca color de la tua graciosa cara? Quina és la occasió de la gran flaquea de la tua noble persona? E los teus cabells resplandents, sens maestrívol mà ornats, e los teus ulls, qui parien dues steles matutines, com se són axí aflaquits? Més flamejants los trobí aquella plasent nit que·ns traguist de aquella dolorosa presó, e yo més piadosa que altra tenguí tan gran grat de la tua virtuosa persona ab tanta singularitat proporcionada que avorrí a mon sposat, que no tenia ulls ab què·l pogués veure. E apartada d'ell, tota la mia amor transportí en tu sol, qui est la flor dels millors.

"E yo bé conech, capità senyor, que jamés bastaria a premiar-te lo gran servici que m'has fet, per què suplich al nostre Mafomet que te'n vulla retre lo premi en lo que yo falliré. E per la part mia, com no tinga cosa de major stima que la mia persona, encara que no sia suficient premi al que tu tant vals e merites, per què·t suplich, senyor, que·m faces gràcia de voler ésser senyor de aquesta terra e de la mia persona en compensació de tos treballs, car més stimaria ésser serventa tua que senyora del món. Perquè la tua virtuosa persona és tal e de tanta gentilesa, que verdaderament est merexedor de molt de bé y honor, molt més que tots los reys e prínceps qui huy porten corona que, ab veritat, altre renom dones de tu que no fan tots los altres prínceps del món. E la tua mercé no·m tinga a mal lo que·t diré, encara que yo no·n sia merexedora, car sobre tots los hòmens del món te volria per marit e per senyor. E si y encara yo no·n sia merexedora, car sobre tots los hòmens del món te volria per marit e per senyor. E si fos stada en libertat e no temés infàm[i]a, ab tu me'n fóra anada. E si la tua noblea me desempara, hon trobaré yo refugi ni sperança de persona tal qui a mes dolors remey puxa donar, sinó tu o la mort, qui és la fi de tots los mals?

Admirà's Tirant de tal requesta e no tardà en fer-li semblant resposta.

__Si la mia benvolença stigués en ma libertat, gran culpa tendria de refusar requesta de tanta vàlua, car les vostres agraciades paraules me mostren granea de tanta amor que m'obliga en servir e ajudar a la senyoria vostra e pendre-us en compte de filla. E seria a mi hun gran defalt que yo volgués donar lo que tinch ja donat e fora de ma libertat. Car per la molta amor que tinch de servir-vos, mon peccat vos confessaré. Gran temps ha que yo ame una don   -[f. I5v]-   zella de gran stima, e ella per semblant a mi. E seria gran defalt meu que per ella ésser tan virtuosa, que ha servada tanta virtut de honestat devers mi, que yo cometés tan gran maldat devers ella, ni li fallís en ses amors, ans permetria la mort que tal cars se pogués dir de mi. E prech a Déu que si tal pensament me passava per l'enteniment, que s'obrís la terra e aquí fos enclòs en sepulcre de dolor. E vós, senyora, qui sou dotada de tant saber que no ignorau los termes de amor, lo que no volríeu per a vós, no deuríeu desijar per altri. E prech a la senyoria vostra no s'agreuge del meu parlar, car vós sou persona tal e de tanta stima que no és dama en lo món qui més puga valer. Ni sé príncep ni cavaller, per virtuós que fos en lo món, que no·s degués tenir per benaventurat en posseyr la vostra gran bellea.

"E com veritat sia una de les causes que nostres passions refrena, les fundades e invencibles rahons de vostra senyoria, los scurs núvols de la mia apassionada ignorància en vapors convertint, ab sol luminós de vera doctrina han il·luminat lo meu entendre, calfant ma voluntat de servir vostra excel·lència, que la vida no tinch en car si la havia a despendre. E perquè lo peccat meu vos he confessat, de més abundant perdó teniu causa de perdonar-me. Però per mèrits de aquella qui per molta gentilea sua afectadament me ama, ha volgut Déu que lo meu cor e voler no·s puga mudar, e per causa de açò lo meu cor plora gotes de sanch e jamés se veurà alegre ni content fins que veja la senyora de qui és. Mas, havent per cert que mèrits neguns no basten de fer menys ma benvolença, puix altre delit amor ab si no porta sinó sperança de benaventurada fi, perquè yo no·m desespere prenent per tal fi vostra inestimable vàlua, la qual per la mercé vostra tenir tanta bellea, gràcia e saber, me obliga dir-me servidor vostre tant com lo viure m'o consenta. E per temença de errar me dexe de recitar les mies pròpies passions, per bé que no·s mostren tan grans com són les mies fatigues, car dix hun gran poeta que les fatigues trahen a penes amor de la pensa. Ajuda'm, encara, altra rahó que no·m vull oblidar: com vostra senyoria sia mora e yo crestià, no seria lícit tal matrimoni. E no perdau, senyora, per lo que dit he, la sperança de mi, car tant com ànima tendré en lo cors, jamés vos falliré en servir-vos, absent o present, honsevulla que yo sia, car lo vostre molt meréxer m'i obliga.

No tardà la reyna, ab làgremes als ulls, fer-li semblant rèplica.

__Poch se poguera creure que en hun cavaller de tanta noblea, ab compliment de totes virtuts, habitàs tanta crueldat de refusar requesta de tan gran amor, car si tenies conexença quant ma vida perilla, per art de gen   -[f. I6r]-   tilesa deuries ésser prompte en procurar-me lo remey. E de tal pensament stich temerosa de dir-te quant stich abandonada, com veig que no·t puch dir la menor part de la pena mia. En tals contrasts per sobresgran dolor la mia ànima stà turmentada, e ara t'és manifesta la causa de hon tant temps la mia gran amor te és stada cuberta, la qual, sol hun punt de egual temor no desacompanyada, jamés ha sofert la mia voluntat te pogués dir ab atreviment quanta és la senyoria que tens en mi. E conexent lo teu gran avisament, te fas cert, si a mes paraules negaràs crehença, no·t tardarà lo mèrit, que serà de ma presta mort. E axí los meus mals no hauran longa durada, aconseguint terme de infinida glòria, si de tu he acabat remey. E fent tu lo contrari, pendrà fi en mi, dexant-me de viure, ab sola ànsia que los meus mèrits ab los teus tant se concorden que, egualment mirant, en paraýs o en infern los dos prenguen posada.

"E si·t parran les mies paraules ab si veritat no porten, pensa que no poca amor dir tals coses me obliga. Ab tot que, si d'espill no tens fretura, veuràs de tos béns per defalt de ben dir la més part ésser callada e hauràs a creure que, si com a Déu te adorava, nom de mala mora merexeria. Mas sol hun demèrit ma strema amor guasta, que los teus molts béns forçada a tanta amor me porten, havent per cert mèrits alguns no basten de ésser amada me facen mer[e]xedora. E a tan fallides sperances, seguint lo costum de les altres, deurien fer menys ma benvolença, puix altre delit amor ab si no porta sinó sperança de benaventurada fi. De què yo no·m desespere prenent per tal fi la tua inestimable vàlua, la qual deute me obliga dir-me tua tant com lo viure m'o consenta, adorant a tu, que altre Déu ma ley no·m mostra. Com me dius yo só mora e tu crestià tal matrimoni ésser no poria? E yo dich lo remey, que bé·s pot fer, en tornar tu moro. E la mia demanda se complirà e en tal cars haurà loch. E si fer no u volràs, que vulles dir que la tua ley sia millor que la mia, de bon grat ho creuré e tostemps diré que axí es. E tota hora que tu volràs sperimentar, conexeràs quanta és la mia amor e fermetat.

"Per què cavaller virtuós, obre los ulls e veja lo teu cor sentit lo que dich ho faré ab major voluntat que tu pensar no pories. E de la donzella que·m dius que ames, yo crech que és somni per scusar-te, sinó que mostres tenir poch grat de mi e per ço denegues lo matrimoni. E encara que axí sia, no·m vull oblidar de regraciar-te la gran obligació que·t tinch, que com a bon cavaller e virtuós me fas proferta de ajudar e valer-me en la gran necessitat e congoxa en que só posada, encara que per art de cavalleria y sies obligat defendre les persones desempar[a]des, yo no u prench per aquexa part, sinó que u accepte com de hun pare e senyor, per què·t veig tan magnànim e virtuós que no pots fer sinó lo que has acostumat, e de açò te'n bese les mans.

Tirant pensà hun poch en si e véu lo bon prepòsit de la reyna que tenia en fer-se crestiana. Alegrà-se'n   -[f. I6v]-   molt e véu, ab los ulls de la pensa, camí per hon la sancta crestiandat poria ésser exalçada. Delliberà de mostrar molta amor a la reyna per què tingués voluntat de fer-se crestiana, no perjudicant en res la amor que tenia a la sua princessa. E ab cara afable, mostrant ésser molt content Tirant de la reyna, ab graciós gest li féu principi a tal rèplica.

__Les paraules són senyals ab los quals nostres intencions se mostren, car en altra manera, elles, closes dins los corporals murs e sagellades ab lo secret sagell de nostra voluntat, sols a Déu són descubertes. E axí, senyora virtuosa, yo us ame de verdadera amor e us desige servir, emperò no encara segons la senyoria vostra ho accepta, mas quiti e despullat de sensibles passions e apartat de tota amor libidinosa, sinó ab verdadera caritat, mas acostant-me a la senda per hon les passions caminen, puix amor ha en mi en tan strem pres posada. Mas la felicitat e promptitut de attényer delits no·m fa desviar de la fi, a la qual, com a derrer bé sguarda, ans les dificultats, si en contrastar a mon voler s'esforcen com l'aygua al carbó, encén majors flames de ma benvolença e, axí, ab malalt e infecte gust, les coses als altres no poch dolces a mi en egual de fel amarguen, per ço com natural rahó me força de servar la promesa fe.

"E encara que no siau senyora de la mia persona, ho sereu dels béns e de la voluntat, e per mi serà aumentada ab multiplicades virtuoses obres la honor de vostra fama, reservant la vida per actes de virtut stimada que dels prudents s'espera, en diferència de aquells qui no volen usar de natural rahó, que los folls perills squivar solen les dames qui són virtuoses, qui viure volen virtuosament. E aquella cosa rectament és desijada, la qual, aprés que és atesa, fa millor al qui la poseheix. E per ço, algú de virtut acompanyat no deu elegir la mort sinó per vàlua que més que la vida dignament s'estime. Per què suplich, senyora, a la senyoria vostra vos plàcia rebre lo sanct babtisme de la sancta e verdadera ley crestiana, si voleu ab Déu ésser acompanyada, ab auxili del qual, si yo vixch, sereu senyora del regne vostre e dar-vos he marit rey coronat, jove e virtuós, que de mi, com vos he dit ab tota veritat, no puch muller pendre, que ja·n tinch. E si tal cars cometia, no seríeu dita muller, mas amiga, e la vostra excel·lència merexedora és de major de mi.

"E sí m'ajut Déu, senyora, no u fas perquè la vostra gran bellea e molta virtut no sia a mi més en grat que de dona ni donzella que en lo món yo haja vista, car no és cavaller en lo món, per gran senyor que sia, que no·s tingués per benaventurat que la vostra amor pogués aconseguir. E no dubteu, senyora, en lo que us he dit, car si yo moria en   -[f. I7r]-   aquesta conquesta havent-vos sposada, seria molt gran dan e desolació vostra, que restaríeu destroyda e sens reparo. Donchs, molt més val a la senyoria vostra pendre altre marit, lo qual per rahó sia més vividor que yo, per no passar tants perills, car sabuda cosa és que qui sovint en armes va y dexa la pell o la y dexarà. E per bé que ara los vostres agraciats ulls en la presència mia se planyen e destil·len làgremes de amor, no passarà molt que per vista de algun gentil cavaller se riuran.

E donà fi Tirant en ses rahons. No tardà molt la reyna, aprés que s'hagué exugades les làgremes, ab hun agraciat sospir, fer principi a semblant rèplica.

__La glòria que en lo món en tan gran jovent has atesa, me fa desijar de ésser serventa o cativa tua, a fi que los meus ulls atribulats de excessiva amor contínuament poguessen contemplar la tua noble persona, car conech-te de tant ànimo que ab excés de perillosos treballs has més entés en aumentar la tua gloriosa fama que no adquirir riqueses. E les tues prudents paraules han obrat en mi e presa tal força, que mon delliber te vull publicar, que justament me has obligada a la execució de tal empresa. Car de moltes coses, ans de palesament ésser eletes, sens vergonya hom se pot retraure, les quals, aprés, si no ab grandíssima infàmia, no cosenten ésser dexades. Donchs, senyor virtuós, sies prest en dar-me lo sanct babtisme, puix est flor de tot poble batejat.

E Tirant, qui véu la bona voluntat de la reyna de voler-se fer crestiana, féu-se portar prestament hun bací d'or e hun picher de la desferra que havien presa del rey Scariano. E Tirant féu descobrir lo cap a la reyna e restà en cabells, los quals eren de tal resplandor que·s mostrava la sua cara més angèlica que humana. Tirant la féu agenollar e, ab lo picher, li lansà aygua sobre lo cap, dient-li:

__Maragdina, yo·t batege en nom del Pare e del Fill e del sant Sperit.

E lavors ella se tingué per bona crestiana e allí, en presència de tots, IIII dones qui servien la reyna reberen lo sant babtisme e feren molt sancta vida ab molta honestat.

Com lo rey Scariano sabé que la reyna se era feta crestiana, féu-se venir a Tirant e de semblants paraules li féu present.

__[C]onexent quants generosos coratges los infortunis fan sforçar en los adversos cassos, per manifestar a les gents l'ànimo que tenen, stimant que tant stremes dolors e no poquetes pèrdues com les mies Déu ho ha permés per aument de major honor e glòria mia, e per exercici de ma paciència   -[f. I7v]-   e, si a molts, enamorada querella ha fets animosos, de tal fe són dignes emprenedors e seguidors. Què restarà de present lo món, de cavallers axí despullat, que la persona real de tanta justíssima querella defensor ne protector no trobe? Per què dich a tu, capità virtuós, qui est cap de la secular potència, spasa e coltell defenedor de la sancta religió crestiana, que, puix veig ma senyora la reyna que s'és feta crestiana, yo de bon grat vull seguir les sues virtuoses obres. Per què·t prech que·m vulles dar lo sanct babtisme e que vulles ésser ab mi germà d'armes tant e tan longament com la vida nos acompanyarà, essent amich de l'amich e enemich de l'enemich. Si a tu vendrà en grat, ho tindré a molta gràcia. Emperò, ans que yo·m batege, vull ésser adoctrinat de la santa ley crestiana e saber quina cosa és la Trinitat, a fi que ab major devoció yo puixa rebre aquell sant sagrament del babtisme. E si neguna cosa y sabs, la'm vulles reduyr a memòria. Mas pens que segons los actes virtuosos que·t veig obrar, que tu has més après en l'art de cavalleria y en lo fet de les armes que no en declarar los fets de la Santa Scriptura.

Respòs Tirant:

__Senyor, yo no y sé molt, però yo us diré lo que n'é aprés en lo temps de ma puerícia, car la sancta ley crestiana no vol ni consent que los cathòlics crestians hagen a creure ab rahons ni ab proves, sinó per sola fe. E aquesta matèria és tan alta que, qui més hi vol saber, menys hi sab, sinó aquell a qui Déu dóna la intel·ligència per pura gràcia. E per bé que yo seguexqua la pràtica e l'estil de les armes, me és de necessitat saber axí en les coses sperituals com en les temporals. Emperò, per bé que yo no sia home de tan gran sciència com seria necessari per parlar de semblant matèria de la Trinitat, qui és tan alta que haveu mester molt que alseu l'enteniment, e encara haureu molt a fer en poder-ho compendre.

Tirant, lo millor que sabé e pogué, li declarà de nostra fe tot lo que hun crestianíssim e devot cavaller y pot entendre, en tal manera que lo rey ne restà molt content y aconsolat, per què, ab la devoció que ell venia al sanct babtisme, per obra del sanct Sperit ell comprengué tant nostra fe com si tota sa vida fos estat crestià. Y ab alegria inestimable dix lo rey:

__Capità virtuós, no poguera jamés creure que per a ésser cavaller poguesses tant saber en los fets de la Trenitat, e tu n'has parlat tan altament que jamés pensara que lo teu enteniment fos tan subtil en dar-m'o axí entenent com ho has fet. E més notícia me has donada de la fe crestiana tu sol que no feren aquells frares que en ma companyia staven. Ara·t prech que·m vulles dir qual és lo major bé de aquest món, car per gràcia de Déu yo tinch bé compresa la santa Trinitat e, de continent que m'o hauràs dit, yo·m faré crestià.

Tirant, que véu la bona voluntat del rey, pres-se a dir en la forma que hoyreu.

__Diverses sentències foren dels antichs philòsofs qual era lo major bé de aquest món. Digueren que riqueses,   -[f. I8r]-   dient que aquelles eren stimades e los hòmens richs eren honrats. E de aquells fon Virgili, qui féu libres com se porien adquerir riqueses, e Cèsar, qui posà tot son enteniment en les riqueses de aquest món. E altres digueren que cavalleria, car per cavalleria havia hom en aquest món victòria de moltes gents, e aquell fon Luquà, que en sos libres molt ne parlà. Altres digueren sanitat era conservament de vida, dels quals fon Galién, qui féu libres com hom pogués haver salut, e l'emperador Constantí, qui per salut volgué donar tot lo seu imperi. Altres volgueren dir que lo major bé de aquest món era amor, car per amor és l'om alegre e joyós, dels quals fon Ovidi, qui féu libres de amor, e micer Johan Bocaci, de Tròyol y de Griseyda, e de Paris e de Elena, de què·s feren molt singulars actes. Altres digueren per bones costumes l'ome vil era exalçat, dels quals fon Cató, qui féu libres de bones costumes. E altres digueren que saviesa, car per saviesa conexia hom Déu, e a si mateix e totes les creatures de Déu. E aquest fon Aristòtil, qui féu libres de saviesa, e lo rey Salamó, qui, entre tots los altres, nostre senyor Déu lo volgué dotar de saviesa, lo qual dix: "Yo ame saviesa perquè és il·luminació de l'ànima e per ella tinch honor davant los vells e los jóvens, d'on procehex subtilesa en jutjar davant les potestats als qui u merexen e, possehexca memòria per a tots temps en ordenar los meus pobles en los pensaments de aquells, és gran delit." Donchs, aquest deu hom enseguir, car més val que or ni argent ni pedres precioses. Però molts són que y treballen per aconseguir saviesa e no són tots de hun enteniment, car huns treballen en saber per rahó que sien millors que los altres, e aquests aytals són moguts per peccat de supèrbia, qui volen saber per rahó de exalçar a si mateys, e aquests tals lo lur saber és inflat, qui dóna supèrbia. Altres aprenen saber ab què puguen haver riqueses e aquests tals són moguts per lo peccat de avarícia, e l'enteniment de aquests seria convinent cosa saber de medecina, car per aquella se poden aconseguir riqueses temporals. E altres treballen en saber per rahó que sien loats per les gents. Aquests són moguts per vanaglòria e aprenen saber covinent a ells, ço és, les natures del cel e dels planets, e lo moviment de aquells e les propietats dels elements, e d'altres coses qui donen semblant saber. Altres treballen en saber per conéxer a si mateys. Aquests són moguts per virtut de Déu e lur enteniment és bo, car treballen en viure bé e servir a Déu, e aquests tals han la glòria celestial e la flor e fruyt de saber, e són nomenats savis. E veus ací, senyor, tot lo que y sé en lo que la senyoria vostra me ha demanat e, si més y sabés, més vos ne haguera dit. E suplich-vos me façau gràcia de voler rebre lo sanct babtisme, e yo us vull servir e ésser-vos germà d'armes.

Respòs lo rey e dix que era molt content e que cosa en lo món tant no desijava com ésser crestià, e que·l pregava que prestament   -[f. I8v]-   fos fet. E Tirant li dix:

__Senyor, yo vull que ans de totes coses me façau lo jurament de la germandat a l'alquible, com a moro, e aprés, com sereu crestià, altra volta com a crestià.

Dix lo rey que era content de fer tot lo que ell volgués. Tirant, per provar-lo, li dix:

__Senyor, voleu rebre lo sanct babtisme en públich o en secret?

__Com! __dix lo rey__. E penses-te tu que yo vulla enganar a Déu? Ans me plauria molt se fes en presència de tota la mia gent fer-me crestià e rebre lo sanct babtisme, a fi que, vehent batejar a mi, tinguen occasió de batejar-se. E prech-te que de continent y vulles trametre.

Tirant, per lo gran benefici que·s sperava de aquesta cosa en aument de la santa ley crestiana, fon molt solícit. E tramés hun moro als capitans del rey Scariano a dir com lo rey los manava, sots pena de la feeltat, que vinguessen a ell ab tota la gent. E los moros foren contents de obeyr lo manament de lur senyor com los manàs que vinguessen pacíficament e sens armes. E axí fon fet.

Aprés que la reyna se fon batejada e Tirant hagué tret lo rey de presó, féu-lo devallar en la vila, per ço com eren de acort que·s volia batejar. En aquella vila havia una bella plaça e Tirant féu fer un bell cadafal e féu-lo molt bé emparamentar de draps de brocat e de raç, e lo rey stava alt, ben abillat, asseyt en una bella cadira cuberta de brocat, com a rey, e una gran conca d'argent plena d'aygua aparellada en una part del cadafal. E havia feta fer Tirant una scala ben ampla ab sos graons per poder pujar e devallar los qui batejar-se volrien.

Los capitans del rey Scariano, ab tota la gent, partiren del camp a peu e desarmats, perquè era prop de la vila, molt pacíficament. Com foren al portal, triaren-se tots los capitans e cavallers e entraren primers, e l'altra gent los seguia. Com foren en la plaça e davant lo cadafal del rey, feren-li tots molt gran reverència e digueren-li què·ls manava la sua senyoria. Lo rey, ab sforçada veu, se pres a dir forma de semblants paraules:

__Los meus fidelíssims vassals, parents e germans: a la divina Clemència és stat plasent de haver pietat de mi e de tots vosaltres, si us voleu, car ha'm il·luminada la mia ànima e lo meu enteniment com per aquest virtuós capità crestià he rebudes moltes gràcies. La primera, que m'ha tret de presó e posat en libertat. La segona, que m'ha instruyt en la sancta fe cathòlica per tal forma que yo tinch notícia verdadera com la secta de Mafomet és molt falsa e reprovada, e tots los qui en ell crehen van a total destrucció e damnació. Per què us prech e us man, com a bons vassalls e germans, vos vullau batejar ab mi e fer-me companyia. E fiau de mi que, a càrrech meu e de la mia ànima, vosaltres rebau lo sanct babtisme en salvació de les vostres ànimes. E los qui·s delliberaran de batejar-se, no·s moguen; los qui no·s   -f. L1r-   volran batejar, buyden la plaça e façen loch als altres que vendran.

E dites aquestes paraules, lo rey se despullà en camisa en presència de tots. E Tirant lo portà a la conqua e aquí·l batejà lansant-li hun picher d'aygua sobre lo cap, dient:

__Rey Scariano, yo·t batege en nom del Pare e del Fill e del sant Spirit.

Aprés Tirant batejà quasi tots los presoners per ço com los de més eren parents del rey ben acostats. Aprés se batejaren dos capitans qui ab tot lur linatge reberen lo sant babtisme. Lo hun linatge se nomenava de Bençarag e l'altre de Capçaní. E en aquell dia foren batejats, per la mà de Tirant, passats VI mília moros. Los altres restaren per a l'endemà e per als altres dies, fins que tots fossen crestians. E pochs foren los qui se n'anaren e, dels més royns, los qui no·s volgueren batejar.

Aprés dix Tirant al rey:

__Senyor, en lo temps que la senyoria vostra era moro e enemich de la nostra santa ley crestiana, me fes jurament de moro que seríeu ab mi germà de armes, per què us suplich que ara de nou me torneu a fer altre jurament, com a crestià, perquè la mia ànima ne sia més aconsolada.

Lo rey dix que era molt content. E Tirant, de sa mà, havia scrits quatre evangelis en hun full de paper, dels quatre evangelistes, e posà'ls-hi davant e lo rey féu lo jurament en semblant forma.

__Io, Scariano, per la divina gràcia rey de la gran Ethiòpia, com a fel crestià e verdader cathòlich, pose les mans sobre los sants quatre Evangelis e fas jurament a tu, Tirant lo Blanch, de ésser-te bo e leal germà d'armes, tant e tan longament com los nostres dies duraran, ab promesa fe de ésser amich de l'amich e enemich de l'enemich. E per bona germandat te promet de tots mos béns presents e sdevenidors de partir ab tu la mitat e si, per cars de adversa fortuna, tu eres pres, de posar a perill de mort la mia persona e los béns en ajuda e favor tua. E dich ara per lavors, e m'obligue sots virtut de la promesa fe, de complir totes les coses qui a bona e pura germandat se requiren.

E Tirant féu lo semblant jurament, com ja li n'hagués fet altre com lo rey jurà com a moro. E fet lo jurament per cascuna part, se abraçaren e·s besaren. E de aquella hora avant, tots los qui·s feyen germans d'armes prenien la forma de aquest cartell.

E complides les coses dessús dites, Tirant tornà a batejar, e la pressa era tanta dels moros qui·s volien batejar que Tirant no bastava nit e dia en dar-los lo sant babtisme fins a tant que vench hun frare de l'orde de la Mercé, qui era arribat en la ciutat de Túniç e vengut ab una nau de mercaderia per traure catius crestians.

E lo dit frare era natural d'Espanya la baxa, de una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna de ésser molt pomposa e de molt valen   -f. L1v-   tíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera. Exceptat spècies, de totes les altres coses molt abundosa, de hon se trahen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia. La gent qui és de allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació. Les dones de allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món, car ab lo lur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens. Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decayment per la molta maldat qui en los habitadors de aquella serà. De açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents que, com se seran mesclats, la lavor que exirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoxes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de juheus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció. Encara diu més, que la causa per què és tan fructífera aquella regió e tan temprada sí és que com la spera del sol dóna en parays terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li stà de dret endret, e de ací li ve tot lo bé que té.

E tornant al propòsit, aquest frare dessús dit, sabent que hun capità crestià havia pres lo rey Scariano e havia quitats tots los catius crestians qui eren scapats de la galera qui·s perdé, anà-se'n dret hon Tirant era per demanar-li que, per amor de Déu, li fes alguna caritat perquè se'n pogués portar alguns catius que y havia de aquel regne de València, los més que pogués. Com Tirant véu lo frare, fon lo més content home del món. E pregà'l que batejàs tots los qui restaven. E en aquells dies foren batejats quaranta-e-quatre mília e CCCXXVII moros e mores, qui foren en camí de salvació.

Com la gent del rey, los qui no se eren volguts batejar, veren lo rey crestià, tots se partiren d'ell, e no restaren solament sinó los crestians.

La fama prest se divulgà per tota la Barberia, en tanta quantitat que vench en notícia dels reys qui venien en ajuda al rey Scariano. E moguts de gran ira, caminaren lo més prest que pogueren e prengueren-li tot lo seu regne e donaren-lo al fill del rey de Pèrsia, e de continent lo coronaren rey.

E en aquest spay de temps que aquests reys conquistaven les terres del rey Scariano, los correus li venien cascun dia ab la mala nova, recitant-li com li prenien tot lo regne, que no y restaven sinó tres castells que·s tenien, que no·s volien dar. E allí era la més gent dels reys per pendre aquells castells.

Aprés que lo rey Scariano fon fet crestià, Tirant lo pregà molt e·l suplicà que volgués tornar totes les viles e ciutats que pres havia del rey de Tremicén e les restituís a la reyna, a qui pertanyien. E lo rey molt liberalment lo y atorgà. Però lo rey pregà a Tirant, com a germà seu d'armes, li volgués donar la reyna per muller.

__Senyor __dix Tirant__, del que vós me demanau yo·n só ja pregat e dexau-ho a   -f. L2r-   càrrech meu, car yo la suplicaré una e moltes voltes que y consenta, car, segons nostra ley, lo matrimoni que per força és atorgat no val res.

Lavors tots ensemps cavalcaren e lexaren en lo castell, per capità, lo senyor d'Agramunt. E lo Capdillo, que véu a Tirant tan avançat en crestiandat e tots la obehien com al rey e stimaven més la liberalitat e bon parlar de Tirant que del rey ni del Capdillo, ne de tots quants eren, e lo Capdillo pregà a Tirant lo dexàs star en sa ley fins a tant que fos mogut per sa devoció. E Tirant honrava'l e l'avançava tant com podia, e tostemps en los consells ell era demanat lo primer e parlava aprés del rey.

Puix lo rey fon posat en libertat, ab tots los seus anaren a la ciutat de Tremicén. E aquella, ab totes les altres viles e castells, foren restituhides a Maragdina, reyna de Tremicén. E foren quasi tots los de aquell regne crestians e lo frare instruhí'ls en tot lo que·s pertany a verdaders crestians.

La reyna, hun dia, com se véu senyora de tot son regne de Tremicén, volgué altra volta temtar de paciència a Tirant si li abelliria la corona del regne, per què delliberà de fer-li una semblant requesta.

__Puix major bé, fora tu, ma pensa no troba, no·m puch retenir que no·t diga lo gran poder que sobre ma vida amor te atorga. E ab tan justa causa, mes vives paraules te deurien fer cert de la strema pena que sol hun punt a ma trista ànima no desempara. E com no tens notícia de quant ma vida perilla si prest de tu lo remey li tarda? E de tal pensament stich temerosa que altra volta de tu no sia refusada, car vull que sies cert que la menor part de ma pena no·t sabria dir e, en tals contrasts, sobres gran dolor constreny la mia ànima, que no tinch sforç en poder-t'o manifestar. E pots veure quins treballs ma enamorada pensa combaten sens que altre premi de tanta amor no spere sinó o presta mort o presta vida. E axí mos mals no hauran longa durada, sinó atenyent terme de infinida glòria de tu, de qui spere acabat bé. E fent tu lo contrari, pendran fi en mi dexant-me de viure ab sola ànsia, car la demanda que yo·t fas és molt justa, santa e bona. E si te'n stàs per temor o vergonya del rey, no u deuries fer, car lo vencedor excel·leix tostemps al vençut, com certa cosa sia, e sovint s'esdevé, que major força tenen les leys de amor que negunes altres, qui rompen no solament les de la amistat, mas les divines. E no sabs tu bé que amor és la pus fort cosa del món, que als savis fa tornar folls e als vells fa tornar jóvens, als richs fa tornar pobres, als avars fa tornar liberals, als trists fa tornar alegres e rients, e als alegres   -f. L2v-   fa tornar trists e plens de pensaments? E moltes voltes s'esdevé lo pare amar la filla e lo germà a la germana. Donchs, bé pots tu amar a mi sens perjudicar a negú, com sia per ta mercé feta liberta e senyora del regne de Tremicén, com sia regla verdadera e cosa infal·lible que amor no entra sinó en testa de persona de bon sentiment e en aquella és ferma e no variable. E la persona grossera no té sinó amor d'ase, que no ama sinó tant com veu e a tantes com veu. Per què, cavaller virtuós, com lo teu sentit excel·lexca tots los altres sentiments, de necessitat se ha de concloure que posehexes més amor que tots los altres cavallers del món. Donchs, puix ta mercé en amor és tant abundós, suplich-te que en la menor part de aquella yo puxa ésser participant, com altre bé ni glòria no desige en aquest món sinó que·t puga honrar e servir com a senyor.

E callà, que no dix més. Hun poch spay tardà Tirant en dar-li tal resposta.

__Negú no pot obrar algun fort castell si posa los fonaments en arena. E açò dich, senyora, per quant amor té tan ocupat lo vostre gentil entendre que la senyoria vostra no és en recort del que altra volta vos és stat per mi referit: com no era en ma libertat poder-vos dar lo que no tenia, com ja u tingués donat. Car no ignora la senyoria vostra que verdadera amor no consent en moltes parts ésser partida, car no·s poria fer sinó ab violència, ofenent a la qui ama. Per què, senyora, suplich a la altesa vostra que vullau obrir los ulls del vostre clar entendre, que la molta passió que teniu no us ocupe tant lo vostre bon sentit en conéxer-ne la rahó si·s pot ni·s deu fer, e que vullau pendre alguna bona sperança de nou consell. E deman-vos de gràcia que la senyoria vostra no s'agreuge de les mies crues paraules, que yo u smenaré tant en les obres que conexereu que teniu en mi pare o germà. E plàcia-us e en do vos deman que vullau pendre aquest virtuós rey per marit e per companyia com ja·l tingau conegut, car més vos val aquest qui en strem vos ama que hun altre que no conexereu ni poreu saber si us amarà. E stareu pacífica en lo vostre regne, sens haver alguna contradicció, e fer-n'eu plaer a mi e servey al rey, que us ho pendrà en compte de gran stima.

La reyna, qui véu la voluntat de Tirant e que era joch forçat, ab les làgrimes als ulls, en semblant stil no tardà respondre.

__Puix tinch conegut tu quant vals, les penes que amant he passades me tornen en gran   -f. L3r-   delit com veig que de discreció e fermetat portes la vestidura. E bé conech que deuries ésser canonitzat per sant per tenir la amor tan verdadera. E no·t penses que·m puga aconortar com la tua amor no he aconseguida, car, tant com la vida me acompanyarà, tostemps te amaré, puix tinch conegut que saber ne gentilea en tu mancament no tenen. E puix la mia trista sort en tanta dolor e tristor me ha conduyda que per marit ne per senyor no·t puch haver, tinch delliberat de tenir-te per pare, car jamés no·t poria premiar les grandísimes honors e serveys que de tu he rebuts, per què suplich a la inmensa bondat de nostre senyor Déu que·ls te vulla premiar en molta honor e prosperitat, puix yo no tinch lo poder ni les coses mies no·t són acceptes, car tu est tal e de tanta vàlua que yo no merite ésser-te serventa e tu est merexedor de ésser senyor del món, car yo fóra perduda e morta sinó per Déu e per ta mercé. E per la gran confiança que tinch de ta virtut, yo pose la mia persona e los béns en ton poder e só presta de fer tot lo que·m manaràs, que yo complir puga.

Tirant que véu la molta gentilea de la reyna, donà del genoll en la dura terra e féu-li infinides gràcies. E tramés de continent per lo rey e per lo frare e en presència de tots los féu sposar. Aprés, lo dia següent, los féu hoyr missa axí com a cathòlics crestians. E fetes les bodes ab molta solemnitat, segons de reys se pertany, lo rey Scariano pres la possessió de tot lo regne de Tremicén com a marit de la reyna, e ella fon contenta puix Tirant ho manava. E lo rey amava a Tirant sobre totes les persones del món, que no fóra cosa alguna que li fos possible que no fes per la sua amor. E Tirant, per semblant, amava molt al rey e a la reyna.

Estant lo rey e Tirant ab moltes festes per rahó de les novelles bodes, tots dies venien noves al rey que li stava preparat hun gran dan, que, de continent que los reys moros haurien pres los tres castells, vendrien damunt ell e de tots los crestians e que·ls farien morir a cruel mort. Sabent açò, Tirant dix:

__Senyor, de necessitat havem de pensar en la restauració de nostra vida. Regonegam tota nostra gent qual serà disposta per entrar en batalla.

__E com! __dix lo Capdillo__. Pensau del món vós ésser lo senyor? Bé us deuríeu contentar de haver pres aquest magnànim rey e de tornar-vos-ne en vostra terra natural e dexar-nos viure en nostra ley. E los crestians que són novament fets dexassen lo babtisme que dieu ésser sant. E si aquests reys qui vénen tants nos trobassen en sa ley, usarien de misericòrdia e pietat, e alargar-nos hien la vida.

Lo rey Scariano se fon girat ab gran ira envers lo Capdillo; ab la spasa nua li donà sobre lo cap, que li féu sortir lo cervell per lo payment de la cambra, e dix:

__O perro, fill de gos, engendrat en mala secta! Aquesta és la paga que la tua vil persona mereix.

A Tirant desplagué molt la mort del Capdillo hi·n fon molt enutjat. Emperò detingué's, que   -f. L3v-   no volgué rependre lo rey de res per dupte de major inconvenient. A algunes gents fon plasent la mort del Capdillo e a altres no, però aquesta mort fon refrenament de molts.

Tirant féu fer mostra a la gent per veure quina gent tenien e trobaren dihuyt mília e docents e trenta hòmens de cavall de armes disposts, e XXXXV mília de peu. Tirant los féu a tots dar sou e aprés dix al rey:

__Senyor, façam una ordinació per què puguam més gent haver.

Lo rey, conexent-se culpable de la mort que fet havia, féu principi a tal parlar.

__O gran fortuna mia! Que lo gran defalt que he comés me fa dubtar perdre la amor que tinch en tu, germà senyor, guanyada, car só vengut a la fi de mos darrers dies si la tua virtut no·m vol perdonar. E clam-te mercé que per la amor e germandat que entre tu e mi és, que·m prengues a mercé, car yo·m tinch per molt culpable de aquesta cruel mort, la qual he feta sobrat per intol·lerable ira. Per les folles paraules que li hoy dir, no poguí retenir lo natural moviment qui·m forçà de fer tal desastre, penedint-me per haver-te tant ofés en la presència tua.

E semblants paraules deya lo rey ab les làgrimes als ulls, manifestant dolre's molt del que fet havia, per haver tant enujat a Tirant, com sabia que amava molt al Capdillo. Aprés dix lo rey:

__Germà senyor, mana de mi e de les mies gents, que de tot lo que manaràs seràs obeyt per mi e per tots los meus.

Tirant, hoynt parlar al rey ab tanta humilitat e submissió, fon molt content d'ell e anà'l abraçar e besar moltes voltes, e la germandat fon aumentada molt més que no solia. E verdaderament ells se amaven sens ficció alguna, e lo rey lo amava e·l temia.

Aprés que fon refermada l'amistat, Tirant féu aquesta ordinació e privilegi militar. E primerament ordenà que tot home qui sostingués cavall e tingués armes fos dit gentilhom, e qui tendria dos rocins fos gentilhom e home de paratge, e qui tendria tres rocins fos dit gentilhom e home generós e cavaller, e la casa de aquests tals no pagassen negun dret al rey, e cascun de aquests que tendrien lochs, masos o alqueries, tots fossen haguts per franchs e liberts. E per aquesta ordinació foren trobats los hòmens generosos en la Barberia e de aquests se ajustaren passats XXV mília, los quals eren en les batalles molt durs e forts e ab gran ànimo feyen les armes per defendre lurs libertats militars, e ajudaren a conquistar molts regnes e terres. E per causa de açò entre ells havia de grans divisions, perquè·s trobaven armats e ab cavalls, e s'i feyen de grans morts.

E vehent Tirant tal confusió, ordenà hun altre privi   -f. L4r-   legi militar que qualsevol gentilhom de paratge, generós o cavaller, qui nafràs o matàs o vingués contra los privilegis e ordinacions fetes, que aquest tal fos pres e tallat lo cap sens mercé ni misericòrdia alguna, e si pendre no·l podien, que ell e tots los seus descendents no·s poguessen alegrar de gentilea ni del privilegi militar, ans fossen tornats en aquella matexa servitut de captivitat, axí com tots los altres vilans. E per no perdre la gentilea feren pau e més no hagué debats ni qüestions entre ells qui fossen criminals, sinó que cascú demanava sa justícia com mester era e era'ls feta planament. E tots quants eren, axí hòmens com dones, benehïen a Tirant e més l'estimaren tenir per senyor que no al rey. E com passava per les carreres tot lo poble cridava: "Vixca lo magnànim capità crestià!"

Com totes aquestes coses foren fetes, aplegaren molts rocins de Túniç qui eren venguts de Sicília __qui havien aquí desembarquat__, e molts arnesos e cubertes de cavalls en nombre de CCCCXL cavalls encubertats. E Tirant no tenia perill ab aquests cavalls encubertats de ferir enmig de tres mí[l]ia ginets.

Lo rey e Tirant, ab tots los altres, partiren de la ciutat de Tremicén e feren la via dels enemichs per veure si·ls porien resestir e per defendre'ls la entrada del regne que volien fer. E essent ja a tres legües los huns dels altres e dalt de una muntanya, los crestians, a vista del sol, podien ben veure tota la gent morisca que venien. Com se foren atendats __los huns a vista dels altres, e de aquí se feren moltes embaxades__, los moros trameteren a dir al rey Scariano que·s convertís, ell e Tirant ab tots los altres crestians, a la secta de Mafomet e, si fer no u volien, que tots morrien a mort cruel. Com Tirant los hohia dir tals rahons, reya-se'n e no·ls tornava neguna resposta. E los embaxadors prenien gran ira contra Tirant.

Aprés que ells hagueren conquistat tot lo regne del rey Scariano, vengueren-li dessús. E Tirant dix:

__Senyor, puix lo camp és mogut, demà en aquell dia los haurem ací. Reste la senyoria vostra dins la vila ab la mitat de la gent e yo ab l'altra iré a veure aquesta gent en quin orde vénen. E si ells van sens orde, yo·ls vos do per vençuts.

__O Tirant germà! Molt volria anar ab tu ans que restar enclòs dins la ciutat. Mas lexem ací per capità lo senyor d'Agramunt e mana-li què farà. Yo desig viure e morir prop de tu.

Tirant que véu la voluntat del rey, dix que era content e féu capità al senyor de Agramunt. E dix-li Tirant:

__Stau tostemps armats e los cavalls ab la cella. E com en aquell puig que stà prop la ribera veureu una bandera vermella ab les mies armes pintades, feriu ab tota la gent a la part dreta, per ço com ells se atendaran prop l'aygua e lo riu és fondo, e allí porem haver de nostres enemichs gran destroça. E per res no ixcau de la ciutat fins que vejau la bandera.

Los moros, d'allí hon staven per venir hon eren los crestians, per força havien a passar una gran muntanya que y havia ab moltes fonts d'aygua.   -f. L4v-   E Tirant, la nit e lo dia vogí tot entorn la muntanya e de gran troç luny ell véu venir tota la gent morisca. E ell, tan cautelosament com pogué, se posà dins hun bosch ben spés d'arbres e manà a tota la gent que descavalcassen e refrescassen. Y ell pujà-se'n en hun gran pi mirant com pujaven la muntanya e véu com se atendaren prop de les fonts. E stigueren del matí fins al vespre en passar dues legües. E de allí hon ells se atendaren havia una legua de pla per aplegar a la ciutat.

La gent que venia detràs veren los primers en la muntanya atendats, acordaren de posar-se baix, al peu de la muntanya, hon hi havia molt belles praderies e una céquia d'aygua. E podien ésser aquells obra de quaranta mília rocins, però lo socors tenien molt prop.

E com Tirant véu quasi la mitat de la gent descavalcada, ferí ell e lo rey enmig del camp, e feren una tan gran mortaldat de la morisma que fon una gran admiració dels cossos morts que en terra jahien. E fóra stada molt major sinó que per causa de la nit mostraren-se les steles en lo cel e per la tenebrosa nit se restauraren, si no, tots foren stats morts. E los qui staven en la muntanya sentien los crits, mas no pensaven que los crestians tinguessen tan gran atreviment de venir tan prop del lur camp.

L'endemà per lo matí, com lo sol fon exit, lo rey Menador devallà de la muntanya, no pensant que lo rey Scariano ne Tirant fossen allí, mas pensà que fossen alguns corredors ladres e tramès-los hun trompeta que venguessen prestament e que·s tornassen moros; si no, que ell prometia al seu Mafomet que tants com ne pendria, que tots los penjaria. Respòs Tirant al trompeta:

__Digues a ton senyor que no cur respondre a la sua follia, mas si és rey coronat e tendrà ànimo en devallar ab la sua gent en aquest pla, yo li faré sentir a qui vol penjar e ab càlzser de dolor lo faré beure en tots los millors dies de sa vida.

Lo trompeta tornà la resposta a son senyor, lo qual, mogut de gran ira, ferí dels sperons al seu cavall e tota la sua gent lo seguí, e fon una fort, aspra e crudelíssima batalla. Com per bon spay la batalla hagué durat, hon hi hagué molta gent morta de una part e d'altra, retragué's lo rey Menador, ab aquella gent que restada li era, envers la muntanya. E tramès per son germà, lo rey de la menor Índia, li vingués ajudar. E com fon vengut, dix-li:

__Germà e senyor de mi, ací són aquests crestians batejats, los quals, a mon parer, no he vist de ma vida tan sforçada gent, que huy tot lo dia no havem fet sinó combatre. Jamés los he pogut fer retraure, ans me ha convengut perdre la major part de la gent que tenia e yo que stich hun poch nafrat. E no·m tendré per cavaller si no mate de les mies mans hun gran traydor que y ha, que va capitanejant, e les armes que porta e sobrevesta és de domàs vert ab tres steles en cascuna part, e a l'hun costtat són d'or e l'altre de argent. E porta lo seu Mafomet al coll, tot d'or, ab gran barba e hun pe   -[f. L5r]-   tit infant que porta al coll, e passa hun riu, e yo crech que aquell chiquet deu ésser fill del seu Mafomet. E per ço aquell li deu dar ajuda en les batalles.

Ab gran supèrbia dix lo rey de la menor Índia:

__Mostra'l-me, car yo·t promet que yo·t venjaré encara que tingués deu Mafomets dins lo ventre.

E girà's devers los seus e de semblants paraules los féu principi.