Nuclis argumentals del Tirant lo Blanc

La tornada a Constantinoble i la mort de Tirant (caps. 415-487)

El desenllaç del Tirant lo Blanc pot ser interpretat de múltiples maneres, totes relacionables amb les visions del món que Martorell ens ofereix al llarg de l'obra. Entenem que la mort de Tirant i el triomf d'Hipòlit esdevé un desenllaç coherent amb els postulats inicials dictats per Martorell als paratextos i a la primera part i concebut, per tant, des del principi d'aquesta. La mort del protagonista esdevé un cas de Fortuna que permet Martorell elevar l'heroi a la categoria d'heroi clàssic i cristià, alhora. El to tràgic que embolcalla la desaparició de l'heroi és el resultat d'un aprofitament de les fonts clàssiques i pseudoclàssiques per prestigiar la història i convertir-la en una novel·la per a tots els temps, clàssica, com una tragèdia grega. El triomf d'Hipòlit és l'aconseguiment definitiu de l'objectiu principal de la novel·la: la conquesta definitiva de l'Imperi d'Orient. Un triomf del qual no pot gaudir l'artífex, perquè l'autor considera que és solament amb la mort que Tirant pot esdevenir un mite.

Aquest desenllaç està distribuït en quatre tempos, que esdevenen gairebé quatre finals diferents. El primer ens presenta un final feliç, culminació del procés vital de l'heroi, l'aconseguiment de l'amor i la conquesta de l'Imperi. El segon i tercer temps correspon a un final tràgic, amb la mort del protagonista, les lamentacions de la princesa i de l'emperador –amb tots els manlleus corellians que hi trobem de ressonàncies tràgiques– i la consegüent mort de tots dos també. El darrer temps es correspon amb el coronament d'Hipòlit i l'emperadriu com a emperadors del regne cristianitzat de l'Orient seguit del final de la novel·la pròpiament dit, que suposa l'enaltiment de la figura d'Hipòlit de Rocasalada i la unió de tot el món cristianitzat.

Les noces de Tirant i Carmesina

El Tirant podria haver finalitzat en el capítol 466. El lector hagués assumit impassiu un final del tot coherent amb les expectatives creades al llarg de la novel·la i, sobretot, amb les expectatives creades tot just començar aquesta novel·la, i encara abans, en la dedicatòria al príncep Ferran de Portugal:

«E singularment los molt insignes actes de cavalleria d'aquell tan famós cavaller, que, com lo sol resplandeix entre los altres planetes, així resplandeix aquest en singularitat de cavalleria entre els altres cavallers del món, apellat Tirant lo Blanc, qui per sa virtut conquistà molts regnes e províncies donant-los a altres cavallers, no volent-ne sinó la sola honor de cavalleria. E més avant conquistà tot l'imperi grec, cobrant-lo dels turcs qui aquell havien subjugat a llur domini dels crestians grecs».

Tirant, en l'esmentat capítol 466 ha aconseguit de casar-se amb la princesa i ha rebut la promesa en ferm de convertir-se en emperador, si aconsegueix la missió que l'actual emperador li ha encomanat com a Cèsar dels seus exèrcits: la derrota definitiva dels turcs. Finalment, reconquerit l'Imperi per a la cristiandat, el cavaller Tirant es troba ara en el moment culminant de la seva vida: la glòria que ha aconseguit és gairebé sobrehumana i el seu matrimoni amb la princesa, que ja s'ha produït gràcies als esforços de Plaerdemavida, convertida en reina de Fes, va a celebrar-se en cerimònia pública amb la promesa solemne d'amor fins a la mort.

Un poc abans, trobem l'últim dels episodis eròtics entre els nostres protagonistes, ara sí, la consumació de la seua relació. Ja no hi ha obstacle per creure en l'amor i la fidelitat que tots dos es professen, el parèntesi africà no ha minvat l'amor, més bé l'ha incrementat; la Viuda Resposada ha desaparegut i ja no hi ha obstacles, mentre que Plaerdemavida ha tornat a ser la donzella mitjancera.

La brutalitat de l'escena de la desfloració de Carmesina recorda el mateix acte viscut per Diafebus i Estefania al castell de Malveí, una escena on predomina el vocabulari militar referit a l'acte sexual, fins i tot a la mateixa rúbrica del capítol 436: Com Tirant vencé la batalla e per força d'armes entrà lo castell

–Mon senyor Tirant, no canvieu en treballosa pena la sperança de tanta glòria com és atényer la vostra desijada vista. Reposau-vos, senyor, e no vullau usar de vostra bel·licosa força, que les forces de una delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller. No·m tracteu, per vostra gentilea, de tal manera. Los combats de amor no·s volen molt strényer. No ab força, mas ab ginyosos afalachs e dolços engans se atenyen. Dexau porfídia, senyor, no siau cruel. No penseu açò ésser camp ni liça de infels. No vullau vençre la qu·és vençuda de vostra benvolença: cavaller vos mostrareu damunt la abandonada donzella? Feu-me part de la vostra homenia perquè us puga resistir. Ay senyor! Y com vos pot delitar cosa forçada? Ay! E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut e acostumada noblea. ¡Guardau, mesquina, que no deuen tallar les armes de amor, no han de rompre, no deu nafrar la enamorada lança! Hajau pietat, hajau compassió de aquesta sola donzella! Ay cruel, fals cavaller! Cridaré! Guardau, que vull cridar! Senyor Tirant, ¿no haureu mercé de mi? No sou Tirant! Trista de mi! ¿Açò és lo que yo tant desitjava? ¡O sperança de la mia vida, vet la tua princessa morta!

E no us penseu que per les piadoses paraules de la princessa Tirant stigués de fer son lavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa e la princessa reté les armes e abandonà's, mostrant-se smortida. Tirant se levà cuytadament del lit pensant que la hagués morta e anà cridar la reyna que li vengués ajudar. La reyna se levà prestament, pres una ampolla de ayguaròs e donà-li'n per la cara e fregà-li los polsos, e axí recobrà l'esperit.

La mort de Tirant

Després de recobrar totes les terres de l'Imperi, Tirant torna a Constantinoble. El capítol 466 finalitza amb aquestes paraules:

«E fetes les esposalles de tots, porrogaren les bodes per haver major honor lo dia que lo príncep Tirant pendrea benedicció ab la Princesa. E fortuna no ho permès, que a un cos mortal donàs tan delit e glòria en aquest món, com natura humana no fon creada per Déu per haver beatitud ni glòria en aquest món, mas per fruir la glòria del paradís. E en aço negú no pensa, car los hòmens virtuosos fan cascun dia actes insignes e dignes d'immortal recordació, així com féu aquest magnànim e virtuós Príncep e estrenu cavaller, Tirant lo Blanc, qui per sa grandíssima cavalleria e alt enginy conquistà tants regnes e reduí infinits pobles en la Barberia e en Grècia a la santa fe catòlica, e no pogué veure la fi del que tant havia desitjat i treballat».

Martorell ens anuncia el final del protagonista. Aquest fragment destrueix totalment les aspiracions d'un final feliç i es converteix en la clau d'entrada a un món tràgic que impregnarà els 12 capítols següents i que Martorell s'encarrega de crear mitjançant la utilització d'un tòpic molt arrelat en la cultura de l'edat mitjana, el motiu bíblic enunciat a l'Eclesiastés del vanitas vanitatum: Vanitat de vanitats diu l'Eclesiastès, vanitat de vanitats. Tot és vanitat, ¿Què en reporta l'home de tot el seu treball en què malda sota el sol? (Ecl 1: 1-3). Aquest motiu destaca la necessitat de desconfiar d'un món inestable que ens pot recompensar amb una fama terrenal caduca i allunyar-nos de la glòria celestial eterna.

Al llarg de la novel·la hem trobat diferents anticipacions al final tràgic del Tirant, fins i tot en els episodis localitzats a Anglaterra ja observem algun que altre detall, com per exemple una apreciació del rei d'armes Jerusalem en què destaca la valentia de Tirant però anuncia que serà voluntad de fortuna veure recompensat el seu esforç (cap. 65). En total, hi haurà unes seixanta anticipacions escampades al llarg de tota la novel·la, de les quals en destacarem breument dues que responen al destí tràgic que espera els personatges principals. Així, el narrador, després de les festes en honor a Maradigna per l'arribada d'aquesta a la cort, avisa que la felicitat no durarà molt car la popular gent s'esforçaven en festejar perquè veyen que serien posats en tranquil repòs e vida benaventurada. Emperò, per llurs pecats, no permés la divina Providència que molt los duràs (cap. 464). El mateix Tirant, després de salvar l'Imperi d'Orient de les mans dels turcs, dubta si la Fortuna li permetrà de descansar finalment amb Carmesina Car la mia ànima contínuament pena pensant en l'absència de la vista de aquella qui sosté ma vida e desige ésser ja tornat per dar repòs e remey a la mia fatigada pensa. No sé si fortuna si·m comportarà aconseguir tanta glòria (cap. 458). No obstant detalls com aquests, la valentia i la superació de tot tipus de proves, ferides i accidents per part del protagonista no fan presagiar del tot el desenllaç luctuós.

Tornat a l'argument del capítol 466, mentre Tirant espera l'orde de l'emperador per a poder entrar triomfant a Constantinoble, es deté en la ciutat d'Andrinòpol per a descansar:

«E estant lo virtuós Cèsar en aquella ciutat amb molt gran delit, e cercant deports e plaers e passejant-se ab lo rei Escariano e ab lo rei de Sicília per la vora d'un riu qui passava per l'un costat dels murs de la ciutat, pres-lo passejant tan gran mal de costat e tant poderós, que en braços l'hagueren a pendre e portar dins la ciutat» (cap. 467).

Aquest mal de costat serà el causant de la mort fulminant del protagonista. Cal parar esment en el marc geogràfic on es produeix aquest fet. Andrínopol és precisament el lloc on va morir assassinat el cavaller català Roger de Flor i el fet d'escollir aquest escenari no és, doncs, casual. La identificació de Tirant amb el cavaller català és potser un dels elements més clars que es poden deduir de les actuacions del cavaller, un model històric recognoscible en el protagonista de la novel·la, si més no des del principi de l'empresa que el porta a conquerir Constantinoble. La diferència principal és que Roger mor assassinat, podríem dir que mor en combat, com un veritable heroi, com Aquil·les o Héctor. Tirant, en canvi, mor d'una manera ben poc èpica a ulls del lector, o almenys, en relació amb les expectatives que hom podria fer-se del final tràgic d'un heroi amb les característiques del nostre protagonista. Aleshores, quin sentit té que Tirant mora d'un «mal de costat »?

Des del moment en què cau malalt, el dolor intens assegura al protagonista que la mort és molt propera i així ho confirmen los sis metges que ell portava, dels singulars del món, e quatre del rei Escariano. Els capítols que segueixen l'inici de la tragèdia, suposen el comiat definitiu de Tirant segons les pautes assignades a la mort d'un bon cristià. Podríem dividir aquest comiat en dues parts amb dos moments principals: la confessió i el testament. Així, la confessió és el comiat espiritual del protagonista i el testament n'és el terreral.

El moment de la confessió segueix totalment les pautes sacramentals de l'època i inclou una oració davant el cos de Crist i la comunió. És interessant observar, en aquest punt, que Tirant demana per a confessar-se «un bon religiós de l'orde de Sant Francesc». L'oració devota davant el Corpus Domini respon a una retòrica exagerada i lacrimosa (vocatius, exclamacions, preguntes retòriques, alabances, etc.) que segueix, segurament, les pautes de l'època:

«Oh Redemptor de l'humanal llinatge, Déu infinit sobre natura, pa de vida, tresor sens preu, joiell incomparable, penyora segura dels pecadors, certa e infal·lible defensa! (...) ¡Oh Rei dels reis, a qui totes les creatures obeeixen! Senyor immens, humil, dolç i benigne! ¿I com poré jo regraciar a la vostra senyoria la tanta amor que a mi, fràgil creatura, haveu mostrada?» (cap. 468).

Els deutes terrenals es resolen amb el testament, un dels fets més elogiats per Cervantes com a mostra de versemblança narrativa. El document de les darreres voluntats respon als dictats marcats per aquest tipus de paper, així, primerament, el protagonista dictamina quins han de ser els seus marmessors, Carmesina i Diafebus, que han d'encarregar-se de recomanar l'ànima i apunta la quantitat per a realitzar les misses corresponents. Aquests mateixos han d'encarregar-se de dur el seu cos a Bretanya, per al soterrament. Seguidament, decideix repartir els seus béns entre els presents i els criats. Finalment, nomena hereu universal al seu nebot Hipòlit de Roca Salada que aquell en lloc meu sia posat, e succeesca, així com la mia persona a fer d'aquells a totes ses voluntats (cap. 469). És sorprenent, però alhora lògica, la decisió de Tirant de nomenar hereu Hipòlit. Sorprenent, perquè en aquest moment Tirant és un heroi gairebé angelical i, amb aquesta decisió, s'assimila a Hipòlit, un cavaller marcat per una trajectòria més aviat terrenal i gens pura –recordem els amors amb l'Emperadriu i que Hipòlit va ser l'únic cavaller que quedà a Constantinoble arran del naufragi del Tirant. Hi ha un fet, però, més lògic que porta Tirant a nomenar-lo hereu. Hipòlit és de la seva sang i, en no haver tingut fills, el de Rocasalada es converteix en l'únic descendent perpetuador del llinatge.

Finalment, doncs, preparat Tirant per a ben morir decideix d'enviar una carta –un breu– de comiat a Carmesina, ja que considera que fortuna no vol ni ha permès que jo, com a indigne e no mereixedor, haja pogut atènyer a vós, qui éreu lo premi de mos treballs, e no em dolguera tant la mort si en los vostres braços jo hagués finida ma vida trista e dolorosa (cap. 470). Martorell sap utilitzar molt bé el recurs de la impossibilitat del comiat del dos amants. El deler de veure Carmesina acompanya Tirant des del moment en què es troba malament però sospita que fortuna l'impedirà complir el seu desig. Sembla que la sospita es converteix en una realitat amb aquesta carta. Tirant sap que una visió de l'estimada podria salvar-lo, però el destí del cavaller ja està marcat:

«E puix ma fortuna no em consent poder-vos parlar ni veure, qui crec fóreu estada remei e estalvi a ma vida, he deliberat escriure-us breu, perquè la mort no em vol més porrogar: almenys que siau certa de ma extrema passió, e ésser atès al darrer terme de ma vida» (cap. 470).

Tirant mor en braços del duc de Macedònia, Diafebus, i llançant un crit: Jesús, fill de David, hages mercé de mi: credo, proteste, confesse, penit-me, confie, misericòrdia reclame! Verge Maria, Àngel Custodi, àngel Miquel, emparau-me, defeneu-me! Jesús, en les tues mans, Senyor, coman lo meu sperit (cap. 471).

Els planys i la mort de Carmesina i l'emperador

Després de la mort de Tirant i, en arribar el cos a Constantinoble, se succeiran els moments més emotius de la novel·la: les lamentacions de l'emperador i de Carmesina. Martorell amb l'arribada de la nit tancada construeix el marc idoni per a l'inici del plany. Entre d'altres estudiosos, Pujol (1995-96) ens ha fet descobrir que Martorell escull per crear aquesta atmosfera tràgica les Troades de Sèneca i els parlaments també tràgics dels escrits de Corella. És a través de Corella que Martorell redefineix el sentit de tragèdia i l'acomoda a les necessitats del seu escrit.

El capítol 472 comença amb la lamentació de l'emperador per la mort de Tirant. Aquest discurs se centra principalment en la tristesa per la pèrdua de l'hereu de l'Imperi d'Orient, que d'altra banda ha guanyat la fama i el cel per sempre. L'emperador plany la desaparició de Tirant i clama la injustícia d'una mort que hauria d'haver vingut a cercar-lo a ell:

«Hui és lo jorn que es perd lo nostre ceptre, i del meu cap triümfant corona prostrada veig en terra. Del nostre cos lo braç dret nos defall, i lo pilar en lo qual lo nostre estat segurament recolzava és derrocat per tu, fortuna adversa. ¡Oh injusta mort, que robant una vida, innumerables guiatges de viure als trists infels atorgues!» (cap 472).

A partir d'ací, el discurs de l'emperador, desitjant la pròpia mort, és teixit de trossos de Sèneca i Corella. Aquest primer, com ens indica Pujol, el trobem en l'aclamació als «prínceps de les tenebres» i en l'«alegrat-vos» que calca de les paraules d'Andròmaca en lamentar la mort del fill Astíanax. Corella apareix rescrit amb els motius de la davallada als regnes de Plutó «Muira jo, e iré als regnes de Plutó» que trobem en la Història de Leànder i Hero o en el Jardí d'Amor.

Al plany de l'Emperador li segueix el moment en què Carmesina s'assabenta de la mort de l'estimat. Tothom havia amagat aquesta notícia a la Princesa i la incertesa amb què l'enamorada contempla les escenes de dolor extrem encara fa la situació més dramàtica:

«Tingué pensament que no fos mort son pare l'Emperador, e lleva's en Camisa molt cuitada; féu-se a la finestra e véu lo duc de Macedònia, qui anava plorant e arrancant-se los cabells del seu cap, e Hipòlit e molts altres, qui ab les mans s'arrapven la cara e dant del cap per les parets» (cap. 472).

Com la Polixena senequiana, en assabentar-se de la mort de l'ésser estimat, es vesteix de núvia i va a trobar-se amb Tirant, de cos present, en el cadafal de l'esglèsia. El plany de Carmesina derivarà des d'una òptica de tragèdia personal a una de tragèdia col·lectiva, sembla el final de l'Imperi:

«Aquest era sustentació de ma vida, aquest era consolació de tot lo poble e repòs de la vellea de mon pare. Aquest darrer dia amarg de la tua vida, és estat darrer de tot lo nostre Imperi i de la nostra benaventurada casa ¡Oh durs fats cruels e miserables» (cap. 473).

A la situació hiperbòlicament tràgica que ha estat creada amb la lamentació, contribueix també l'hemorràgia que pateix Carmesina en trencar-se el nas mentre plorava amb força pel seu estimat. Aquest fet, pot sorprendre l'espectador, perquè és realment impactant i exagerat i, fins i tot, podria alimentar la idea d'una interpretació en clau irònica d'aquest episodi. El cert, però, és que la hipèrbole és, de nou, el resultat de les fonts que escull l'autor, hiperbòliques en gran mesura.

El segon plany de Carmesina és un plagi de la història corellana dels dos amants Leànder i Hero. En aquest, la princesa expressa la seva intenció de morir amb Tirant, que d'altra banda ja havia estat pronosticada per ella mateixa en algunes anticipacions. És el destí tràgic d'una dona nascuda en «dia egipcíac», com el protagonista de la Tragèdia de Caldesa o de la Història de Leander i Hero:

«E no et penses, ànima mia, de Tirant llarg espai jo et detinga, comporta al teu cos e meu jo done sepultura, perquè una glòria o una pena aprés la mort sofiren les dues ànimes, les quals un amor havien lligat en vida, e així los cossos morts abraçats estaran en un sepulcre, e nosaltres en glòria, vivint junts en una mateixa glòria (...) Dia era egipcíac, lo sol era eclipsi, les aigües eren tèrboles e los dies foren caniculars. La mia mare gran dolor sentí en lo dia del meu naixement, e de mort sobtada pensà morir. E ja fos jo morta en aquell dia trist perquè no hagués sentida la grandíssima dolor que ara sent la mia ànima adolorida» (cap. 474).

Finalment, Carmesina, preparada per a morir, es confessa dels seus pecats, combrega i fa testament. A diferència de Tirant, la confessió de la princesa ens és presentada explícitament, en un discurs que ocupa tot el capítol 476. En aquesta confessió Carmesina no demana perdó a Déu exclusivament sinó, sobretot, al seu pare, per haver proporcionat diners a Tirant en alguna ocasió i per haver-hi mantingut relacions abans del matrimoni. És ben lògic que la princesa es confesse d'aquest darrer fet, perquè la virginitat l'ha obsessionada durant tota la novel·la.

Les darreres voluntats de Carmesina presenten la mateixa estructura que ja hem analitzat anteriorment, en parlar del testament del cavaller. La princesa estableix que ha de ser soterrada amb Tirant i declara com a hereva universal la seua mare, l'emperadriu. Aquest fet, d'altra banda ben lògic, ens confirma que la mort de Carmesina és l'única solució possible per a la novel·la. La mort de la princesa anul·la un final que el lector no hagués pogut assumir de cap manera. Hipòlit, que havia estat posat en lloc de Tirant, hauria d'haver-se casat amb Carmesina. Amb l'òbit de la princesa i aquesta darrera voluntat, el lector comença a sospitar quin ha de ser el destí de l'Imperi d'Orient.

Tan sols hi ha una cosa que reté Carmesina en aquest món d'una part me tira la mort de Tirant, e de l'altra lo meu pare; cascuna part me venç (cap. 477). Martorell soluciona aquest obstacle d'una manera magistralment irònica. De sobte, l'emperador desesperat per la imminent mort de la filla ab gran torbació e fora de seny, quasi mig mort, se volgué llevar del llit per anar-se'n. E caigué en terra, car fallí-li l'esperit. E així esmortit, lo prengueren en braços. Passaren-lo en una altra cambra, e posaren-lo sobre un llit, e aquí finà sos darrers dies, ans que sa filla la Princesa (cap. 477). L'autor de la novel·la finalitza amb la figura d'un emperador que se'ns ha presentat dèbil, incapaç de salvar el propi imperi, força ignorant i temerós. Martorell fa aparèixer, ara sí, clarament, la vessant crítica de la seua ploma, i denigra, encara més, la figura d'aquest Emperador. El fa desaparèixer de la novel·la enviant-lo de cap a l'infern, perquè mor sense confessió.

Tot seguit, el final esperat. Després d'una oració emocionant, que respon als cànons del'ordo comendationis animae, en la qual Carmesina torna a demanar Déu el perdó pels seus pecats i culpabilitza fortuna de la desgràcia que ha perseguit la seva existència, la princesa mor per amor. Com Tirant, la princesa és ara també una figura angèlica, comanada a Déu. L'escena que tanca aquest capítol ens indica que el perdó ha arribat per a tots dos amants: E fon vista gran claredat d'àngels en la sua fi, qui se'n portaren la sua ànima ab la de Tirant, qui aquí era present en la sua fi, qui l'esperava (cap. 478).

Hipòlit emperador

Desapareguts els representats de la glòria de l'Imperi, per als protagonistes de la novel·la, com també per als lectors, la mort de Tirant, Carmesina i l'emperador esdevé tot un problema. En el capítol 480, justament després que l'emperadriu ordene que els cossos dels difunts romanguen junts en l'esglèsia de Santa Sofia, els parents de Tirant es reuneixen amb Hipòlit per decidir el futur del regne. La decisió presa era esperable, Hipòlit és l'hereu de Tirant i l'emperadriu de Carmesina:

«Per què jo no veig que més s'hi puga fer, que atesa l'amistat antiga que tots sabem que Hipòlit té ab l'Emperadriu, que la prenga per muller, e alçar-lo hem emperador, e farem justícia. E aquest, per sa bondat e virtut, nos conservarà cascú en sont heretatge, car és de la nostra sang» (cap. 480).

D'aquesta manera, la felicitat esperada per a Tirant i Carmesina, queda en mans d'una parella no modèlica. L'emperadriu i Hipòlit reprenten, en la novel·la els amors lascius i pecaminosos, allunyats dels amors més sincers del dos protagonistes i oposats completament a l'amor cast de Guillem de Vàroic i la seva esposa. Bo i reproduint el model de la història de Fedra, Martorell fa nàixer en la parella una amor «profitosa» per ambdues parts: Hipòlit s'assegura amb l'amor de l'emperadriu un bon futur –ella mateixa li'l garanteix:

«Mon fill Hipòlit, no ignores la molta amor que jo et porte, e tindré a molta gràcia que tu em vulles pendre per muller. Emperò pots pensar, mon fill e senyor, que encara que jo sia vella, no trobaràs jamés qui tant t'ame. E per mi te serà feta molta honor, e seràs molt prosperat, car per la molta virtut e gentilea que sempre he coneguda en tu, m'aconhort, per posseir a tu, de totes les altres coses» (cap. 481).

I l'emperadriu gaudeix de la passió a la vellesa, alhora que somia el retrobament del fill perdut. De fet és així mateix com l' emperadriu el presenta, quan els rei Escariano li comunica la decisió, dissimulant la veritable relació, d'altra banda coneguda per tots:

«Emperò, miren les senyories vostres e coneixereu que jo tinc justa causa de refusar, com la mia disposició no és per a pendre marit, com sia en tal edat constituïda que no só per haver infants, e daria molt mal exemple de mi; per què suplic a les senyories vostres em tingau per excusada» (cap. 483).

Sembla necessari interpretar en clau irònica el fet que sigui la parella que representa un amor menys pur aquella que aconsegueixi el tro. L'emperadriu, que uns moment abans s'ha mostrat profundament dolorida per la mort de la filla, del marit i del gendre, perd tot el seu carácter respectuós i es converteix en un antimodel. De fet, el comportament dels dos amants és totalment irreverent, com ho demostra aquesta escena:

«Llavors Hipòlit li volgué besar los peus e les mans. E l'Emperadriu no ho comportà, sinó que l'abraçà e besà estretament e passaren aquella delitosa nit molt poc recordants d'aquells que jaïen en los cadafals esperant que els fos feta l'honrada sepultura» (cap. 481).

Martorell possiblement desencisat de la seva situació en la vellesa –arruïnat després d'haver estat un cavaller viatjador i influent– projecta aquesta decepció en la novel·la. Tirant és el darrer representant d'una cavalleria que visqué moments d'esplendor i Hipòlit dóna pas a una cavalleria decadent i mancada de valors. De fet, Martorell s'acomiada del món dels cavallers representats per Tirant, quan Hipòlit, complint les disposicions del testament, envia els cossos de Tirant i Carmesina a Bretanya, simbòlicament Tirant retorna al lloc de naixement del món cavalleresc. En la tomba dels amants dues inscripcions, l'una, envoltada de lleons d'or, referida a la fama aconseguida en vida i reproduïda per l'autor en aquesta novel·la:

Lo cavaller que en armes fon lo fènix
i la que fon de totes la pus bella,
morts són ací en esta xica tomba,
dels quals lo món ressona viva fama:
Tirant lo Blanc i l'alta Carmesina (cap. 485).

L'altra, envoltada de dibuixos de flames, referida a l'amor desafortunat dels protagonistes, clouen definitivament l'univers conceptual de valors que representaven Tirant i Carmesina:

Amor cruel que els ha unit en vida,
i ab greu dolor lo viure els ha fet perdre,
aprés la mort, los tanque en lo sepulcre (cap. 485).

Els dos motors de la vida del protagonista que han estructurat la novel·la, la guerra i l'amor, s'uneixen simbòlicament en el sepulcre.

La conquesta definitiva de l'Orient amb el triomf d'Hipòlit representa el final definitiu de la novel·la, no anunciat per Martorell, i s'apropa als finals feliços dels contes populars –fins i tot, en la tècnica narrativa, de l'ús de passat i l'abús d'oracions coordinades–. Però això tan sols és possible si es produeix una revalorització del personatge protagonista a ulls del lector, amb elogis directes a la prosperitat de l'Imperi:

«La fortuna pròspera favorí tant aquest emperador Hipòlit, e fon tan virtuós cavaller, que aumentà, per sa alta cavalleria, molt l'Imperi grec, e amplià aquell de moltes províncies que ell conquistà, e ajustà molt gran tresosr per la sua molta diligència. Fon molt amat e temut de sos subdits e encara dels veïns senyors qui li estaven entorn de l'Imperi» (cap. CDLXXXVII, 1186).

La revalorització d'Hipòlit s'aconsegueix també amb la mort de l'emperadriu tres anys després de la seva filla. Amb la seua desaparició també s'anul·la la causa de la degradació. Al mateix temps, aquesta mort tanca l'univers de valors invertits que s'havia creat després de la mort de Tirant. Hem de considerar també, que la mort de l'emperadriu és necessària perquè el final de la novel·la tinga sentit. Hipòlit necessita descedència per a poder fixar definitivament el caràcter cristià de l'Imperi d'Orient, per sempre més. Així, aprés poc temps, res una altra muller, la qual fon filla del rei d'Anglaterra (cap. 487) i amb aquesta té descedència i especialment un fill, anomenat també Hipòlit que repetirà les gestes heròiques del pare.

El matrimoni amb la princesa anglesa té un sentit d'unió entre Occident i Orient, amb uns llaços forts que avalen la defensa de l'Imperi cristià. Suposa, en definitiva, la unió de tot el món cristianitzat. De bell nou, tornem al principi. Aquest és possiblement el sentit últim del final feliç del Tirant lo Blanc, Martorell es proposava d'aconseguir en la ficció allò que ja estava perdut en la realitat –l'Imperi d'Orient s'havia perdut el 29 de maig de 1453–, però no deixarà que el cavaller que ho ha possibilitat, l'animós Tirant, sobrevisca. Potser hi podem trobar un tast irònic provocat pel desencís, però realment és necessària la mort del protagonista per a convertir-lo en heroi. En definitiva, un final feliç i amarg, alhora; un comiat del món de la seva joventut, en què les grans conquestes a mans de grans cavallers encara eren possibles.