Semblança de Jaume Pérez Montaner

Jaume Pérez Montaner. Esbós crític

Jaume Pérez Montaner (L'Alfàs del Pi, 1938) es dóna a conèixer el 1976 amb Adveniment de l'odi, recull poètic que ofereix una posició vital, civil i política radical enfront de l'herència del franquisme ben fixada en la societat del moment, contra la qual es posicionaven els intel·lectuals que tenien en Joan Fuster el pensador més carismàtic, assagista, però també poeta, i amic de temps de Pérez Montaner. Adveniment de l'odi -i l'obra que Montaner publica en els anys immediats- evidencia l'inici d'un nou període en la poesia catalana, en què la recerca de nous horitzons poètics i d'experimentació del llenguatge, va lligat a l'oportunitat de bastir una realitat democràtica en què l'individu pugui obrir-se a noves realitats -personals i col·lectives- fins llavors negades. De fet, l'estada d'un jove Pérez Montaner a les presons de València, Carabanchel i Càceres el 1962 i el 1963 i el posterior exili forçat a diverses universitats nord-americanes entre 1969 i 1977 ajuden a posar en relleu l'insomni i la basarda de la realitat quotidiana, la sensació de viure en un stand by o «torre de l'espera», com apunta el títol de la primera part del poemari al·ludit, l'agonia vital de la societat i, en contrast, el sentiment de l'odi com a força motriu que pot generar la revolta. Aquest aspecte es posa de manifest en la cita de José Ángel Valente que enceta la tercera part: «Hay el odio -dijiste- cuyo fuego consume la raíz de la vida hasta forzar su nuevo alumbramiento». I en la sèrie de poemes que segueixen, poemes de factura experimental i ressons avantguardistes, mena de cartes-postal adreçades a la llibertat cobejada, i crit contra alguns dels llocs comuns -psicològics i mentals- en què les dictadures situen els individus. Publica també la plaqueta Deu poemes (1978) i els llibres Museu de cendres (1980), Premi València de Literatura, i L'heura del desig (1985), Premi Ciutat de València de Poesia Roís de Corella, que evidencien la recerca d'una veu pròpia al marge de les catalogacions a l'ús, però ben arrelada en la tradició poètica catalana (Espriu, Ferrater o Gimferrer entre d'altres), castellana (Vallejo, Neruda o Blas de Otero) o anglosaxona (Sexton, Cummings o Stevens), autors, aquests darrers, a qui tradueix al català en els anys 80, en un moment en què eren pràcticament desconeguts. Aquests poemaris segueixen l'esquema, reflectit també en altres veus poètiques, que partint de l'esperança en el futur, en el canvi a una realitat desitjada, s'arriba a la desil·lusió, a una mena d'exili interior, sobretot a Museu de cendres. Hi són freqüents les imatges d'animals de presa, corbs i àguiles, llops, rates i aranyes, que configuren, com apunta Vicent Escrivà, un nou bestiari, seguint-ne l'ús medieval, i en al·lusió al nou establishment que sorgeix. Imatges de buidor, desengany i tedi que el portaran en L'heura del desig a una posició més introspectiva i solitària, d'anàlisi del propi subjecte que ja el 1980 es declarava perdut i «ebri de ràbia».

Sense deixar el compromís cívic que el caracteritza, i que ja en els anys vuitanta el converteix en un referent en el món cultural valencià, Pérez Montaner aprofundeix en els propis paisatges vitals, comença a traçar l'autobiografia o crònica personal en què, en definitiva, rau el centre de tota reflexió poètica. Així, amb un to més optimista, posa veu i ordre als records de la vida, als EUA i a València, als seus paisatges i a les sensacions que se'n desprenen, amb una presència important del desig amorós. Hi pren força la descripció a través dels sentits, vius i roents o malenconiosos i tristos, segons el moment evocat. L'heura del desig presenta una poesia sensual i lírica, bella en el dir, però on hi pesen la desfeta, la precarietat personal i el pas del temps. Imatges de malson s'arrengleren amb d'altres d'arrel simbolista i de l'avantguardista més juganera sota un ritme que s'ha tornat melodiós. Així, en el poema «Lentament es dessagna el violí» en què s'hi descriu un «paisatge de cadàvers insepults, / ocells i flors sobre la terra morta» que duen el jo poètic a una posició de letargia interna, representada en la imatge «d'un cargol» ficat en ell mateix. Derrota, silenci, inanició, una mena de mort personal i col·lectiva que transforma el poeta en un «monstre vell de llargs cabells i cor glaçat», que serveix per entendre l'evolució d'aquesta primera etapa poètica. Tot i així, Pérez Montaner recupera i eixampla alguns horitzons en l'antologia bilingüe Prisma (1990), traducció castellana de José Luis Falcó. El volum actua a manera d'epònim de l'obra anterior i tast del naixement d'una nova poètica que es desenvolupa en la dècada dels noranta. És en aquest moment que la veu del poeta es consolida i pren el rumb personal i la tensió d'algú que afronta sense crosses l'aventura de la reflexió poètica; un bussejar, en el seu cas, que traspassa la imatge del mirall i s'obri al món enigmàtic i profund de l'altre jo. Aquell que ens enamora i ens repulsa, ens enganya, i ens creiem, a estones. Pertanyen a aquesta etapa Màscares (1992), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians; Fronteres (1994), Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot; L'oblit (1996), Premi Ausiàs Marc, i les plaquetes La mirada ingènua (1992) i Límits (1993).

Màscares s'inicia amb un poema pòrtic definitori del moment vital: una posició de mort que s'elabora a través de la figura clàssica dels fills i filles de Níobe. Una màscara, en primer terme la clàssica, que serveix per parlar del mateix poeta. «Memòria de Niòbide» descriu l'estat de mort en què es troba el jo poètic. Incorpora uns versos de Ted Berrigan: «Is he the handsome stranger? / Kill him», que actuen de leit-motif general de tot el llibre. Els abismes, la nit, els records de por i basarda s'han convertit en constants temàtiques del poeta. Ara apareixen des d'una perspectiva més ritualitzada, com ho són també la citació de Josep Palàcios, amb qui comparteix actituds i moments vitals, o la referència a Joan Fuster. Dividit en tres parts, sota el signe del número 7, el llibre es desenvolupa en diversos escenaris: l'americà al poema «Multnomah», l'anglès, en els poemes de Merseyside, en al·lusió a una estada a Liverpool, o el més literari sota el títol genèric de «Nadja» en referència al text d'André Breton sobre una jove i enigmàtica prostituta. També hi actua, la València medieval amb els seus jardins i palaus, recordada a tall de paradís perdut o destruït. Sense metafísiques, des d'un lúcid escepticisme, la mort, el dolor i el pànic són els sentiments que s'imposen, en un corrent que relaciona l'autor tant amb la Mrs Death espriuana, com amb The Death Notebooks d'Anne Sexton. L'ambivalència, però, és una altra constant del poeta. Així, Màscares també conté un corrent de vida, suggerit pels diferents rius i jardins al·ludits: el Mersey, el Neva peterburguès o el Túria, més proper i casolà, donen peu a una visió vital que possibilita la renovació. Així es produeix en els poemes inclosos a La mirada ingènua, també de l'any 1992. El lector queda sorprès per la irrupció del color i del paisatge nadiu, pels canyissars i el mar propers a l'Alfàs del Pi. S'ha produït un gir important en què la investigació que, en paral·lel, duu a terme l'autor cristal·litza en poesia i en actitud poètica. Escriure és ara un repte i un joc en profunditat; el domini de l'ofici, i la possibilitat d'afrontar una escriptura que trenqui esquemes fixats i fronteres.

Aquest és el títol del recull següent, Fronteres. Diríem que el poeta s'hi diverteix. Ara adopta la ingenuïtat com a mètode i retorna a la infantesa per elaborar-ne una nova biografia, adés fa seva la màgia del circ i com Joan Brossa treu coloms del barret o adopta el posat del funàmbul, inventa postures i impostures, anomena i dictamina. Ara és el record la mort i cal inventar nous mots, «Onisa», «susplau»... Fronteres és el seu llibre més poderós. Dóna resposta a la concepció lírica que diu que la paraula és vidència, il·luminació, rêverie. S'arrenglera en la poètica de Foix, Brossa, Marçal, Viladot, els grans prestidigitadors de la paraula. L'acompanya una meditació d'ascendència freudiana, focalitzada sobre l'estudi de Jacques Lacan. El Real s'ha traslladat al món del somni, del somieig o del son i l'escletxa lingüística. Es potencia un jo discordant amb la pròpia consciència, un altre ben distant del que fa classes i exerceix de professor, del que camina i exerceix de ciutadà. Els poemes en prosa són l'estructura de ficció que el poeta s'ha construït per visurar una mica de veritat, de la pròpia veritat. El continuum de pensament que, a voltes, cal relacionar amb Joyce, també actua de màscara per conjurar terrors i enemics. Llegir els poemes de Fronteres esdevé un plaer a la intel·ligència i a la imaginació. Els llocs -pensaments i sensacions, sentiments i emocions-, enumerats profusament en els llibres anteriors, prenen la força subversiva de les grans ocasions. «Mata'l, mata'l, va dir. "Kill the handsome stranger. Kill him, kill him", repetia en veu baixa el president de les rates». La pàtria s'hi descriu impossible, el sexe pren la força de l'obscenitat, la ideologia, corrosiva. En aquest sentit es pot llegir el poema dedicat a Joan Brossa, com a corol·lari irònic de la nostra modernitat històrica.

L'oblit és fins ara el seu darrer poemari. Amb un pròleg ben útil de Dominic Keown, va encapçalat per una prosa titulada «Palimpsest». Reelaboració de «Biografia» de La mirada ingènua, s'hi descriu amb exactitud la visió del subjecte, la fragmentació de l'individu, el «permanent ritual vers el no-res, i el duríssim desig de permanència», el turment personal, l'oblit. El llibre significa el retorn al vers, tret de la prosa que el clou. Es tracta de poemes bellíssims, fruit del sediment. A voltes, uns versos s'imposen per la seva clarividència o profunditat; esdevenen meditacions. El poeta retorna als temes de sempre, però sense la contumàcia verbal del llibre anterior. Por, cendra, cargol, també somni, el poeta es presenta com un vell viatger desproveït de béns. Un cert despullament que l'acosta al dring primer de les paraules i la vida que cal anomenar de nou, a una certa quietud que permet veure les coses fora del temps cronològic. Aquesta és la perspectiva emprada en el text que tanca el llibre. Proper a la lògica joyciana, el poeta, fora del temps, es torna a contemplar en el mirall. Els diversos desdoblaments o etapes vitals, són descrites com un ritual carregat d'ironia, contempla la seva vida, també des de l'àmplia experiència lectora. Ara, però, els referents són clarament narratius: L'estranger de Camus i La muntanya màgica de Mann, amb alguns dels personatges dels quals s'identifica el jo narratiu. Transformacions, clucades d'ull al lector, miralls que ens representen mentre travessem aquest carrer de la vida.

Lluïsa Julià
Barcelona, 15.2.2007