Semblança de Lluís Roda

Fragments crítics

«Lluís es un espíritu aguerrido que apenas concibe los poemas como objeto separado, como muestras de pasamanería fina: sacude las palabras hasta hacerles chillar lo que quiere, la idea precisa, la coloración de una esperanza, y puede ser agotador agotando sentidos: lo contrario de un frívolo. [...] Cualquier pieza literaria liberada de la fibra de la tramoya y de la grasa de la retórica, introducida en el horno de calcinación, deja, si deja algo, un residuo, que será, quizás, su grano de poesía.» (Emili PIERA, 2006)

«Roda és fonamentalment poeta i ha publicat mitja dotzena d'obres que se situen en una primera fila del gènere. Però també és autor d'assaigs, entre els quals cal destacar Sobreviure a la contemporaneïtat (2002), i és un engrescat –si m'ho permeteu– reflexionador [...] Hi destaca la recerca del sentit de la conducta, els gestos de dignitat amb la vida. La poesia de Roda s'expressa a través d'una metaforització agosarada que avança a cops d'imatges. La força de l'escriptura de Roda se sustenta amb l'ús de formes canviants [...] Mai no deixa de sorprendre, ni de mostrar la vessant virulenta amb formes atrevides [...] un poemari d'ajust existencial, que si en algunes modalitats s'acosta al cant espiritual i a la pregària, té també un gust de reflexió generacional molt destacat. De l'ànima és, fonamentalment, un exercici espiritual d'una religiositat laica, roent i fecunda.» (Enric BALAGUER, 2006)

«La poesia de Lluís Roda, amb una clara preocupació per la forma i per l'experimentació, va aparéixer a finals dels 80 com a alternativa de l'anomenada poesia de l'experiència. [...] Roda va apostar per la renovació i l'eixamplament de la imatgeria poètica i l'aplicació lèxica amb l'ús de mots d'argots poc familiars al poètic. [...] Amb el nou poemari, De l'ànima, Roda continua amb una òptica de joc amb el llenguatge amb un to inquisitiu, brillant i irònic, sorprenent i efectista. [...] El discurs poètic de Roda es troba, més enllà dels mots, en el seu substrat significatiu. O siga, que la poesia està en la metapoesia. I en el joc continu [...] m'agrada molt més la poesia de Roda quan recorre el camí del discurs poètic confessional i narratiu, reiterant dubtes i anhels dins un llenguatge amb voluntat més comunicativa, quan deixa de banda el camp de tanta renovació en la imatgeria poètica i en l'experimentació formal. És aleshores, en distanciar-se de l'antipoesia, quan ens mostra el millor Roda, aquell que ens arriba molt més amb un llenguatge més entenedor i menys eclèctic. [...] Roda retroba de tant en tant aqueix nivell col·loquial estellesià [...] Lluís Roda també sabrà convertir tots aqueixos elements de la quotidianitat urbana en material líric de potencial il·limitat.» (Lluís ALPERA, 2006)

«Des de La fi de l'hemicicle (Gregal, 1988) la poesia de Lluís Roda (València, 1961) nada contra corrent, fins i tot ens resulta una mica ingrata, astringent, eixida d'un laboratori furtiu on s'investiga sobre els efectes de la combinació entre lírica i benzina, un producte intencionadament adreçat a la deconstrucció dels ritmes previsibles i la recerca d'imatges inesperades, de gran impacte visual, d'irònica plasticitat i àdhuc gran força psicosomàtica en determinats casos, que profanen els santuaris de la lírica políticament correcta (gloriosa provocació Sobre l'hamada) utilitzant materials "antipoètics" per a l'elaboració de la seua alquímia retòrica; ben lluny, en tot cas, dels caldets verbals romàntics, de les toves tonalitats tardorals. [...] En el magnífic Buirac d'amor (Bromera, 1998), l'obra més contundentment lírica del poeta, trobem imatges com "Recordaràs aquells besos de dona / Amb un boç a la boca" o antinòmies com "Res ompli tant com el buit" o "Naixen, les hores, mortes. / I aboquem als contenidors els nostres fills", etcètera. Aquesta manera d'entendre la poesia, el seu peculiar sentit del ritme, el seu causticisme plàstic, ha sigut un saludable revulsiu davant de les sincopades cadències, de tonalitats en ocasions excessivament correctes, a les quals semblava abocada la poesia intimista, de vegades mandrosa, de les últimes dècades. La primera impressió d'aquell que s'acosta a la lectura dels seus versos és que deixen el paladar banyat d'agredolça estranyesa, de gratadora ironia i, si de cas, amb regust de cendra volcànica en forma d'incisives reflexions aforístiques darrere de les quals hom troba la fusta d'un poeta lúcid que escorcolla amb enginy i profunditat en les possibilitats de la paradoxa, de l'antinòmia, de l'oximoron més filosòfic, càustic i juganer. Aquest és el cas d'Elogi de la llibertat (Bromera, 2001), un poemari que fa honor al seu títol, imprevisible, intens, divers, atent al gaudi de la llibertat. Ara bé, Roda opta en aquest cas pel colpeig racionalista, prosaic, "antipoètic", ans que pel colpeig purament líric, emotiu. [...] El lector de Roda busca inconscientment la rebel·lia, les imatges agosarades, la valentia, l'arredoniment dels pensaments bonsai; aquell espai que el poeta sap crear més enllà del poema, espai de la sorpresa, de la paradoxa, que esperona les neurones i ens fa reflexionar o ens commou o ens fa somriure o tot alhora, com prendre'ns una capsuleta filosòfica racional (o emocional) que ens obliga a pensar. [...] el seu laboratori encara ens oferirà en un futur treballs colpidors, no cal dir-ho, com el conjunt de la seua obra, escrita amb la radicalitat d'un poeta capbussat en la noble tasca de mostrar la fragilitat de l'home contemporani.» (Antoni GÓMEZ, 2006)

«Ens trobem davant d'un esperit lliure en constant recerca interior i exterior o, si ho preferiu, formal i conceptual. No crec que en els seus escrits es preocupe excessivament per agradar el lector o per dir coses que incomoden o no. Si algú busca imatges que el reconforten i que el mimen, no cal que seguesca llegint. Fet i fet, seguir l'obra de Lluís Roda és llegir la recerca: des d'aquella llunyana plaquette de títol magnífic –El subratllat és meu– o Sobre l'hamada (Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre) molt allunyats estilísticament del que escriu actualment en l'aforístic Elogi de la llibertat, fins al magnífic Buirac d'amor (si algú no se l'ha llegit encara, ja tarda a demanar-lo a les llibreries o biblioteques). A més, encara hi podríem afegir que ha practicat la narrativa (El temps passarà) i l'assaig [...] De l'ànima, entronca directament amb la línia de Buirac d'amor i [...] té poemes d'una grandesa que justifiquen perfectament el conjunt. [...] De l'ànima és molt interessant perquè prova, amb una imatgeria i referents del món actual, del present, de donar respostes als interrogants de sempre, entre els quals l'amor té plena vigència, encara. Però entre les preguntes fetes resposta, també hi ha les GRANS: qui som, per què som, d'on venim i on anem [...] Que ningú no hi espere teories filosòfiques ni "moralina", sinó temes oberts, interrogants. [...] L'altra característica bàsica del llibre –que també va lligada a la persona– és la llibertat. La llibertat creativa i personal.» (Josep Lluís ROIG, 2006)

«Més enllà de la satisfacció que reporten certes mostres concretes d'enginy, la sorpresa és que, a través de tan diferents maneres d'escriure, es manifesta un univers poètic i alhora moral en plena maduració. [...] Lluís Roda ens desplega tot un ventall de formes i la capacitat de dominar-les totes. Però el seu objectiu no és el virtuosisme sinó la filosofia –en el sentit originari, és clar, no pas en l'acadèmic [...] Un propòsit singular i no gaire habitual en aquests moments en què la poesia renuncia a la seva capacitat d'informar la vida i transcendir-la, i es resigna a ser vehicle d'inquietuds. Aquesta voluntat connecta de seguida amb el lector i li desperta l'interès per veure'n ulteriors desenvolupaments.» (Manuel CASTAÑO, 2001)

«De la poesia de Lluís Roda s'ha ressaltat, potser en excés pel que té de preterició d'altres aspectes, el seu virtuosisme lèxic i sintàctic. [...] Això és vàlid, al meu parer, sobretot per als primers poemaris de Roda, i encara, en part també, per a Sobre l'hamada (1989). I dic que en part, perquè ja en aquest llibre, si no abans, comença a desvelar-se un altre pol –l'altre pol: el semàntic– del virtuosisme de Roda: els lligams insospitats de la paraula designant amb el món designat, la no vacuïtat de la passió lèxica, la destinació vital de la "sal" de la ironia (Aracil) o el propòsit "revelador" (Sòria) del joc sintàctic. [...] Així, els "sentits encertadíssims" que Roda ens descobreix rere els mots no són sinó la il·luminació dels angles morts, de les zones fosques de la vida. Aquesta insistència a viviseccionar la realitat amb la paraula, reinventada un poc a la manera de Juan Gelman –paraula-bisturí–, apareix de ple en Buirac d'amor (1998) i esdevé programàtica en l'Elogi (2001). Elogi de la llibertat, on la realitat, sovint antipoètica, és sotmesa a una agosarada exploració quasi forense, mostra una poesia paradoxalment social: compromesa amb l'acarament dels problemes que importen. [...] I és el lector mateix qui ha de veure si aquesta poesia de Roda només parla, amarga, del final de la Història, o si, per contra, està reclamant irada el final, ja, d'aquesta Història.» (Antoni FERRER, 2001)

«He anat llegint les coses que ha anat fent Lluís Roda [...] Hi ha una raó, molt important, d'interés i de simpatia per la carrera, pel curs, pel camí de Lluís Roda. La raó principal és que si alguna preocupació m'ha caracteritzat ha estat la preocupació de dir. Sempre he pensat que dir era una gran tasca, era un gran problema: no era tan senzill com alguns es pensaven. Que això era la tasca, això era la dificultat, que es tractava d'això. Més encara, de dir el que no està dit. Qualsevol altra cosa és reproducció: és doblatge, és repetició. Una de les missions més inabdicables, més inevitables de la poesia –de la bona poesia– és precisament dir. És un dir d'avantguarda, de dir el que no està dit. És un dir que té una quantitat d'aspectes interessants i un d'ells seria l'aspecte d'humanitzar. Allò que és inarticulat, allò que és caòtic, allò que és confús, allò que és sal; d'alguna manera, dit: s'ordena. [...] I això que és tan important (i tan múltiple: tan multifacètic, tan complex, tan irreductible), ho il·lustra bé, d'una manera molt interessant, l'obra de Lluís Roda. Dir és humanitzar. [...] Matthew Arnold [...] deia –recordant Jonathan Swift– que la gran missió de la poesia era aportar dolçor i llum. [...] Jo afegiria potser –sense esgotar res–, un punt: la sal. La poesia deu aportar sal –que és un sabor qualitativament distint del sucre i que té també la seua gràcia–. I diria que tot això està ben representat per l'obra de Lluís Roda. [...] la representació és desigual. Però inclús diria que eixa desigualtat és un mèrit: maleïda poesia la que ens acaronara i ens adormira per fer-nos roncar. En principi la poesia ens ha de despertar i per consegüent no està malament que hi haja desigualtats, que hi haja pujades, que hi haja caigudes, que hi haja esclafits, que hi haja llampecs... I assenyalaria, especialment, que en Lluís Roda hi ha aquests elements. Hi ha un element, diríem, de dolçor. [...] Però, a més a més, hi ha llum [...] I hi ha salt. Hi ha ocasionalment ironia. Una de les coses penosament absents de molta part del que en diem poesia o versos és ironia [...] també he hagut d'inventar maneres de dir –de vegades amb la sensació de parlar amb la paret, i tot això que és molt desagradable–. [...] I em va impressionar especialment el primer poema. És un poema molt bonic, una metàfora precisament de la llum. De la llum que "com un coet" ho il·lumina tot, que "dura un instant"... : on hi ha una quantitat de paradoxes curioses. Per un costat la llum il·lumina però aquest llampec d'altra banda manifesta la foscor que l'envolta. [...] El joc entre el tot i el no res, la paradoxa aquesta. D'alguna manera una coincidència de contraris. Un instant que és una imatge de l'eternitat, però que és un instant. [...] La simplicitat per un costat i l'enorme complexitat d'un embull. Eixes dues coses unides. [...] No és un autor de coses uniformes, de coses monòtones. La desigualtat és la gràcia de la vida. Però hi ha eixos elements de sorpresa, de lucidesa, que realment són extraordinàriament valuosos. I amb això he dit alguna cosa, ¿no?» (Lluís V. ARACIL, 2000)

«Sobre l'hamada és un llibre cridat a no passar desapercebut. I, això, tractant-se d'un llibre de poesia, em sembla que convé destacar-ho, perquè es tracta d'un fet excepcional. [...] el llenguatge poètic és ambivalent. És juganer. És un llenguatge que presenta que diu una cosa i en significa una altra. I, d'això, he dit que, una mica, l'autor no se n'amaga; ans al contrari: el títol mateix ja ho diu tot. D'una banda, cada poema forma un microcosmos absolutament autònom [...] Pel que fa al tractament del llenguatge, Sobre l'hamada és un llibre força innovador [...] I aquesta és una de les coses més atractives del llibre de Lluís Roda: el fet que inclou una sèrie de nivells de llenguatge que normalment ningú no suposaria dins la poesia. I això és coherent perquè, en el fons, el llibre tampoc no sempre fa referència a temes poètics. De la mateixa manera que hi ha poetes que usen un llenguatge poètic, i d'altres que usen simplement el llenguatge –a mi, m'agraden els segons–; hi ha poetes que són poètics a priori, i n'hi ha que ho són a posteriori. En Lluís parteix de la realitat, i resulta poètic a posteriori. [...] I penso que l'única forma com un llibre pot interessar és perquè, en el fons, ens hi trobem reflectits. De la manera que sigui. Ens hi podem trobar reflectits de mil maneres. Però el llibre ha de parlar d'alguna cosa, i aquesta cosa no pot ser altra que la vida. Una vida proteica i diversa com la vida d'ara. Jo diria que el to dels poemes del llibre és un to que també podríem definir com a calidoscòpic perquè és un to que constantment canvia. I això em fa pensar que és un llibre com molt representatiu dels nostres dies. [...] Aleshores, aquest accés d'estímuls externs està molt ben reflectit en cada poema. I això fa que els poemes siguin unitats molt denses que sempre tenen i contenen molt més d'un sentit. Per tant, jo recomanaria als lectors –sobretot als que no hagin llegit encara el llibre– que no intentin entendre cada un dels versos, sinó que es deixen endur una mica pel torrent, per l'afluència dels versos. La poesia, com deia en Carlos Barral, més que per llegir és per ser rellegida. [...] jo diria que el poemari no està fet per ser entès sinó que està fet per ser copsat, per ser captat. I captar una cosa és un acte en un cinquanta per cent racional, i en un cinquanta per cent intuïtiu. [...] Sempre els poemes contenen una lluita entre les paraules que s'enamoren entre elles i busquen una harmonia eufònica: una harmonia de so, i les paraules que també se saben portadores d'un sentit i lluiten també per dir alguna cosa. Aquesta és una de les tensions que fa més interessant aquest llibre. M'agradaria dir que, des de la primera lectura, em va semblar un llibre com molt cinematogràfic. La poesia de Lluís Roda reflecteix un univers cultural d'interessos personals d'ell molt més ampli del normal [...] la veu que parla en aquests poemes és una veu que un nota molt porosa a tota mena de manifestacions artístiques. I la mirada que se'n desprèn, jo la veig molt en consonància amb un tipus d'estètica cinematogràfica que abraça gent com A. Rudolph o com el mateix J. Jarmusch –l'autor de l'extraordinària Down the law o Mystery train–» (Àlex SUSANNA, 2000)

«En aquest llibre titulat Buirac d'amor, de poemes de dimensions variades, Lluís Roda elabora una poesia lúcida i punyent sobre els sentits de l'amor i sobre els viaranys de la vida. Una poesia d'una imatgeria de sorprenent novetat, on encaixa metàfores i símils inesperats i exactes. Des de Sobre l'hamada, publicat el 1989, que va representar la confirmació poètica de Lluís Roda, fins a Buirac d'amor, han passat nou anys. La seua poesia continua manifestant el gust pels efectes verbals, però ha guanyat en maduresa, en profunditat. Els seus poemes són, ara, sobretot reflexius. La ironia també s'ha reduït, però els seus colps, quan apareixen, són més punyents. [...] En definitiva, el llibre és una llarga reflexió sobre el sentit de la vida [...] Els poemes més ambiciosos són els més llargs, que creixen sovint amb un ritme entretallat, en els quals el to cavil·lós del llibre s'expressa amb versos de rotunditat epigramàtica. [...] Tot plegat, un llibre on el lector trobarà moments i poemes de gran força, i on hi ha una singular manera de convertir el llenguatge més díscol en poesia.» (Francesc CALAFAT, 1999)

«Roda (1961) emprèn al seu darrer llibre de poesia, Buirac d'amor, un implacable inventari de la quotidianitat on predomina el tema de l'amor [...] El poemari acaba d'obtenir el premi dels Escriptors Valencians. [...] Formalment, Lluís Roda compon els poemes amb versos lliures però ha segmentat els textos lírics tenint molt encertadament en compte criteris sintàctics, de manera que hem de llegir cada composició com una tirada de frases gairebé autònomes i a vegades inconnexes les unes amb les altres que fan una sensació fragmentària al discurs i, al mateix temps, una sensació d'espontaneïtat. Les imatges se succeeixen incessantment i, amb elles, els jocs de paraules, les paràfrasis o les sentències que, brevíssimes, semblen una translació literària dels propis pensaments. [...] és un llibre molt convincent perquè busca la claredat i la perspicàcia (o la lucidesa) i les troba amb escreix. O expressat amb altres paraules, perquè el discurs de Roda és a la vegada simple i intel·ligent.» (Ernest FARRÉS, 1999)

«Perquè Roda hi ha continuat jugant. Sols que ara el joc ha anat ben en serio: Molt més que no hi havia anat en poemaris anteriors. [...] ha adquirit la gravetat gran i serena que dóna la maduresa, la poètica i la humana. [...] i amb les seues armes de sempre –del signe a la cosa i de la gramàtica a la vida–, amb les armes de sempre, però ara més esmolades que mai –esbossos de formes canòniques, aforismes esparsos, suspensions planificades de la coherència sintàctica i semàntica–, ha sabut penetrar i quallar l'entrellat comprometedor de la vida i el calfred del foc: la constitutiva dimensió tràgica de la condició humana. I tràgica en el sentit grec del terme. Hi ha, en efecte, en Buirac d'amor, un clar moviment de fons que conté, convertits en intel·lecció poètica d'una experiència ben particular però del tot universalitzable, els tres moviments bàsics de la tragèdia: la "hybris", la nèmesi, la catarsi.» (Antoni FERRER, 1999)

«Sembla com si la poesia es trobara, més enllà dels mots, en el seu substrat significatiu: la poesia està en la metapoesia. Per això, és possible i té sentit la polisèmia: els catorze sentits de la paraula, darrere dels quals s'amaga el cinqué peu del gat (la cosa oculta, que encara no ha arribat a ésser, de la realitat i de la història). [...] Sobre l'hamada: una rigorosa i agosarada paràbola de l'amor a la vida i a la poesia: aquesta s'ha de tornar a refer, de bell nou i partint de zero, des de les mateixes pobres, ambivalents i desgastades paraules.» (Antoni FERRER, 1992)

«A. Broch [...] añadía, "... por el hecho de que hoy la expresión poética en la literatura catalana se ha resituado en las constantes que definen la historia de la poesía". Puede ser ésta una manera de expresar lo dicho o de esperar resultados. Creo que estos ya están definidos –y me gustaría insistir en lo pausado y comedido de sus lenguajes poéticos– en autores y textos nuevos como Xavier Lloveras y Les illes obstinades, Premio Carles Riba, 1986, y Lluís Roda Sobre l'hamada, Premio Vicent Andrés Estellés, Premios Octubre 1989. Todo eso en un contexto en el que la más reciente tradición –se identifiquen o no con ella– les sigue arropando si pensamos en últimas aportaciones de Joan Brossa –Ventall de poemes urbans– Vicent Andrés Estellés –Odes temporals– o Pere Gimferrer –El vendaval–.» (Joan RIBERA-LLOPIS, 1992)

«Aspectes essencials en la seua obra com aquells recursos basats en la sonoritat del poema [...] Aquest camí, doncs, que hem encetat inicialment en la seua vessant fònica i que ens ha menat a una actitud davant de si mateix, ens és ratificat quan Lluís Roda fa el seu acte de fe: "Crec en la resurrecció dels mots, la vida eterna", i aquesta barreja de màgia i de professió religiosa que endevinem en els poemes explica un altre recurs que anomenaríem la dessemantització dels mots [...] Però, aquest darrer procediment [...] amaga la voluntat de dignificació de la poesia enllà del pur verbalisme.» (Tomàs LLOPIS, 1991)

«En l'àmbit valencià, Jenaro Talens (dins del panorama de la literatura castellana) i Lluís Roda han publicat unes reflexions que no sols confirmen un canvi d'estratègia en el tauler literari, sinó que intenten donar-li una entitat teòrica [...] En Roda aquesta idea es materialitza en el joc de "repetició i alteració", base teòrica de la seua investigació formal. Aquesta nova sensibilitat [...] a poc a poc penetrà en el pensament poètic dels anys vuitanta [...] l'exploració del potencial semàntic del poema, a través de relacions analògiques sorprenents inspirades moltes vegades en camps semàntics poc explotats (com el lingüístic o el tècnic), objectes o productes actuals i distorsió de frases fetes o col·loquials. [...] serà Roda qui més indagarà en aquest terreny, perquè com ha escrit "no hi ha deus. Sols frases fetes" (Sobre l'hamada, p. 45). Ell ha anomenat aquest tipus de poemes "textos multidireccionals" [...] Roda no defineix mai l'anècdota, sinó, més aviat, a través d'una simultaneïtat de plànols (concises reflexions, indicis, detalls espacials, objectes), plens de contrastos i perspectives, crea una atmosfera [...] passió que s'encarna en el forceig amb el llenguatge per exhumar-ne sentits recòndits o nous. Els recursos que esgrimeix són bàsicament, la juxtaposició de referències, les paranomàsies audaces, les associacions sorprenents espigolades entre els més variats registres lingüístics i els objectes de la vida actual.» (Francesc CALAFAT, 1991)

«Però per sobre de tot això hi ha el batec d'un poeta que branda les seues millors armes poètiques en el joc que li és més car: el de la paradoxa servida, ara sí, en safata de plata, més enllà de la simple troballa conformista, amb un esperit descregut i irònic.» (Manel RODRÍGUEZ-CASTELLÓ, 1990)

«I l'obra de Roda quedaria en aquest marge per a productes no previstos, difícils de classificar. Això ho plantejo com a virtut: en un moment en què [...] es dóna una atenció preferent a l'anomenada "poesia de l'experiència", l'obra de Roda presenta una alternativa suggerent que cal considerar curosament. [...] I si, en realitat, i com a raó apriorística, la poesia és sempre fonamentalment experimentació, Sobre l'hamada va més enllà [...] ens sorprendran per tal com acaren no sols un clàssic terme literal i un altre figurat, sinó sobretot perquè el figurat era del tot (o gairebé del tot) imprevisible en aquell context. En aquest sentit, com a renovació i eixamplament de la imatgeria poètica, Sobre l'hamada em sembla una proposta vertaderament meritòria. En segon lloc [...] la creació d'un ritme sintàctic i puntuatori propi.» (Jordi LLAVINA, 1990)

«La poesia de Roda és de lectura agraïda, entre altres raons, perquè traspua una felicitat (i facilitat) lingüística que exigeix una tensió (i atenció) remarcable. A Sobre l'hamada Roda demostra el domini que té de la tendència centrípeta del llenguatge [...] L'atenció per la combinació humorística l'atansa a alguns dels grans predecessors: l'absurd de les greguerías de Gómez de la Serna o les associacions paradoxals de l'onirisme conscient de Prevert.» (Enric BOU, 1990)

«[...] un dels integrants més veterans i sòlids de l'esbojarrada tropa de poetes que s'ha dedicat, d'uns sis o set anys cap ací, a renovar radicalment el panorama poètic valencià [...] Fa ja un grapat d'anys que Lluís Roda es dedica al quefer literari, però és en els últims anys que ha anat produint a bon ritme un conjunt de textos que constitueixen , tots plegats, una aposta molt coherent a favor d'acréixer, o com a mínim mantenir, l'aptitud expressiva del llenguatge líric en aquest rebolicat final de mil·lenni que vivim. [...] Sobre l'hamada és, més que res, un joc amb el llenguatge que fa ser el poema. Un joc, conduït amb tota consciència, que esdevé el fonament d'una definició en la pràctica de l'actitud poètica. Una brillant, bulliciosa i irònica inquisició sobre allò que les paraules no poden dir encara. Aquest acostament utilitza, desimboltament en aparença, tot el bagatge sorpressiu i efectista del joc creuat dels mots, però transmet, com en un baix continu, una profunda devoció per aquesta Art Poètica amb què juga. La ironia, a vegades, pot ser l'única forma predicable de l'amor. El que Sobre l'hamada té de més fresc i de millor és, justament, aquest to que ironitza, assumint-la amb lucidesa, la pròpia passió verbal. [...] aquesta ironia afirmadora s'abilla amb paronomàsies sorprenents, amb associacions verbals de gran autonomia. En destaquen alguns del començament, d'un lirisme sintàctic enginyós i festiu. La pirotècnia imaginativa i mordaç –recurs que Roda domina amb rara habilitat– és particularment efectiva en alguns poemes breus, de gràcia epigramàtica. En té de magistrals. [...] Aquest llibre, globalment considerat, és un intent fresc, competent i ambiciós de recuperar, amb intel·ligència, amb humor i amb amor, la facultat demiúrgica de la poesia. Potser els noms no faran les coses, però els humans ens entenem per mitjà de paraules, no per mitjà de coses. Roda creu, i fa ben fet de creure-ho, en la capacitat màgica, creadora, dels mots. Al principi era el verb. Transformar el món, recrear-lo, pot ser no siga més que enunciar, refeta, la frase feta justa. Preveure'n, si més no, l'expectativa, aquesta és l'aposta, i el risc, que subjau en l'humor de Sobre l'hamada.» (Enric SÒRIA, 1990)

«Lluís Roda [...] podria ben bé simbolitzar l'esclat renovador de la lírica al País Valencià. Podríem afirmar-ho des de la perspectiva de la voluntat decidida del mateix Roda d'experimentar i de reflexionar, a més a més, sobre la pròpia poesia i sobre el mateix fet d'escriure. En definitiva, de certificar que el subratllat és estrictament seu. Diguem d'entrada que L. Roda ha estat un dels poetes que ha tingut una de les participacions més actives en totes les tribunes i batalles literàries lliurades al País Valencià al llarg dels 80. Redactor de Llombriu, una de les revistes poètiques de més llarga vida, fou així mateix el fundador dels Dimarts Poètics de la Naia d'Alacant i participà activament en les antologies més significatives d'aquesta dècada al País Valencià: Brossa Nova, L'espai del vers jove, Homenatge als trobadors... [...] Un altre aspecte que ens copsa és l'elaboració d'un conjunt d'imatges enganxades dins un fil lògic que sintetitza les experiències conceptualitzades que s'allunyen indefectiblement per la seua racionalitat, distanciament analític i desmitificació [...] el poeta mostra una riquesa lèxica sorprenentment treballada i brillant, donant categoria lírica a termes ben poc utilitzats dins la poesia [...] Amb una certa planificació –"Orgànica calma en una galeria de projectes"– Lluís Roda mira de desmitificar la mateixa càrrega literària de certs tòpics literaris utilitzats pels poetes [...] és l'objectiu i l'abast d'una forta experimentació formal, entre cerebral i lúdica, que pretén obrir nous camins a la investigació poètica i reincidir en la recerca de noves fórmules en el vell dir poètic.» (Lluís ALPERA, 1990)

«Nascut a la ciutat de València l'any 1961, Lluís Roda va estudiar a Nova York i posteriorment va treballar d'executiu a la IBM. Més tard, ha dinamitzat diferents iniciatives com ara Els dimarts poètics de La Naia a Alacant o Els dijous poètics de La Forest d'Arana, a València. Roda va participar en la formació de la revista Llombriu, ha estat antologat en diferents reculls poètics i ha col·laborat a l'AVUI i altres rotatius. [...] La varietat de la temàtica poètica de Lluís Roda fa que pugui interessar diferents sectors, des de la persona que mai no s'ha acostat a la poesia fins a aquell que s'hi acosta com a crític o analista. [...] Trencant amb algunes de les escoles i tendències que han dominat el panorama poètic recent, Roda manté una veu íntima i una doble vessant entre una lírica de caràcter vivencial i uns aspectes estrictament formals.» (David CASTILLO-Montse PALAU, 1990)

«Caldria fer esment, així mateix, del text teòric "El subratllat és meu" aparegut a la revista Daina número 5 [...]: "El llenguatge és un subratllat del món. La poesia és un subratllat del món, a través del llenguatge. El llenguatge únicament si és subratllat és poètic. La poesia és el subratllat d'un subratllat". La fi de l'hemicicle [...] configura un dispositiu a la recerca d'una expressivitat nova, de copsar la realitat des d'angles que deriven envers la transcendència filosòfica, o els dubtes metafísics o la simple categorització de la realitat a través del que permet el llenguatge. [...] L'autor juga amb la juxtaposició d'imatges de procedència diversa que configuren unes associacions sorprenents i altament suggeridores. Ara bé, caldria matisar que el seu associacionisme no és gens mecànic ni de tendència onírica, ans al contrari és producte d'una plasmació d'estímuls racionals [...] més preocupada per conceptualitzar experiències que en la simple transposició d'aquestes en anècdotes concretes. Un dels punts d'inflexió de Lluís Roda gira al voltant de la reflexió metapoètica [...] En definitiva, es tracta d'una poesia constituïda en originalitat i imaginació, un requisit que per obvi no deixa de ser poc abundant. En lluita constant per assolir una nova forma de veure les diverses realitats a través del llenguatge i que deriva, precisament per això, envers un risc i un repte en cada composició.» (Enric BALAGUER, 1989)