Presentació del portal Poesia catalana contemporània

La poesia catalana ha estat el gènere que ha assolit en les lletres contemporànies un nivell més gran d'excel·lència. Són diverses les causes que expliquen aquest fenomen, i segurament siga la principal l'anòmala situació sociolingüística que la llengua catalana ha hagut de patir del segle XVI ençà, sempre amenaçada per l'avanç del castellà. No hem d'oblidar que la Renaixença literària nasqué el 1833 amb l'oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i que gravità preferentment sobre el gènere poètic. No serà fins ben avançat el modernisme que la prosa narrativa i assagística assoliren un nivell comparable. El noucentisme implicà un retorn a la valoració de la poesia com a gènere hegemònic, i quan les coses tornaven a normalitzar-se als anys vint i trenta, l'arribada de la Guerra Civil implicà de nou una involució a aquesta hipervaloració poètica.

Durant el període de postguerra la poesia experimentarà en les lletres catalanes una sobredeterminació identitària, com a gènere representatiu de les essències nacionals en un moment en què aquestes de nou estaven amenaçades per la imposició de la llengua i la cultura castellana. El seu caràcter autònom i subjectiu, i les dificultats editorials per raons de mercat i de censura que presenten la narrativa i el teatre potencien aquest fet. Afortunadament, l'evolució posterior de la literatura catalana ha propiciat de nou un desenvolupament de la prosa i el teatre que han equilibrat el predomini poètic, fins a configurar un panorama literari ric i equilibrat.

Aquest portal de poesia naix amb la voluntat d'oferir una mostra representativa de la poesia catalana dels darrers anys, tot partint de la generació de la postguerra. Creiem necessari, per això, oferir una breu panoràmica de l'evolució estètica d'aquest període històric.

La guerra civil espanyola marca de manera tràgica i profunda la història de l'Espanya contemporània, no sols durant els tres anys que va durar, sinó també durant el període històric que els succeeix. La postguerra es caracteritza per la voluntat d'esborrar tot rastre de l'etapa republicana, per mitjà de la repressió política de tota llei, institució o persona que s'hi relacione i la instauració d'una fèrria censura que vigilava zelosament el compliment de les directrius ideològiques del règim franquista. En les nacionalitats històriques, a més, la repressió es va fer extensiva a les llengües i institucions pròpies. En el cas català i basc, que és on s'havia aconseguit majors cotes d'autogovern, es van derogar els estatuts d'autonomia, i en els respectius territoris es va prohibir l'ús públic del català, gallec i èuscar, tant oral com escrit. Aquesta prohibició va convertir les respectives literatures en clandestines durant la immediata postguerra.

Els estudis historiogràfics han establit una periodització de la postguerra en tres etapes: la postguerra immediata (1939-1945), la primera consolidació (1945-1959) i la segona consolidació o desarrollismo (1959-1970). Aquesta periodització general pot resultar també operativa per a la historiografia literària si és aplicada amb una certa flexibilitat.

L'etapa de la postguerra immediata està determinada pel final de la Segona Guerra Mundial, que va obligar el govern de Franco a disminuir les pràctiques repressives i a donar mostres d'un cert oberturisme per a obtindre l'acceptació per part de les potències aliades. La conseqüència més evident en l'àmbit literari la trobem en la literatura catalana: és a partir de 1946 que es reprén la publicació en català, amb la inauguració de l'editorial Selecta i la incorporació d'altres com Janés. El mateix ocorrerà, uns anys després -1951- amb la literatura gallega i l'editorial Galaxia. L'exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana. Tal com ocorre amb la resta de l'exili republicà espanyol, Sudamèrica, i més en concret Mèxic va ser el país que va concentrar un nombre més gran d'exiliats, seguit d'Argentina i Xile. La consciència de representar la pàtria aniquilada per la repressió feixista va fer que es desplegara una gran activitat, concretada en la creació d'editorials, certàmens literaris i revistes, entre les quals destaquen Quaderns de l'exili (1943-1947), Lletres (1944-1947) i Pont Blau (1952-1958). És també en l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es perpetua el codi postsimbolista heretat del noucentisme. No en va estem parlant del màxim representant poètic d'aquest moviment -Josep Carner- i del més avantatjat dels seus epígons -Carles Riba. Nabí reelabora el tema bíblic de Jonàs, que adquireix en la virtuosa ploma carneriana matisos metafísics i existencials. És, a més, com l'Ulisses d'altres poetes exiliats, el símbol del pelegrí sense pàtria. Les Elegies de Bierville, per la seua banda, desenvolupen de manera més explícita el tema de l'exili, conferint-li una dimensió religiosa i humanística. La vitalitat de l'exili català es manifesta també en l'existència del grup de Coyoacán, articulat al voltant de la revista Quaderns de l'exili, que propugna, cap a 1944, un canvi de repertori. La reivindicació d'un major realisme, protagonitzada per autors com Lluís Ferran de Pol i Joan Sales, entronca amb el corrent renovador de les lletres catalanes de preguerra i resulta equiparable a la duta a terme en les lletres castellanes de l'exili.

La segona etapa (1945-1959) es caracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional, que posa fi a l'autarquia econòmica de l'etapa anterior. La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. En l'àmbit català la censura idiomàtica comença a alçar-se, encara que amb algunes restriccions: no es permeten ni traduccions ni revistes d'informació general o literària. Per això, les tres principals revistes literàries de l'època -Ariel (1946-1951), Antologia (1947-1950) i Dau al set (1948-1951)- s'editen de manera clandestina. Cadascuna d'elles representa una tendència estètica determinada: Ariel és la continuadora del model postnoucentista representat per Carles Riba, que es convertirà en la figura emblemàtica del període, i exercirà un important ascendent retòric sobre autors de la generació de la Guerra Civil com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Joan Teixidor o fins i tot Agustí Bartra. La revista Antologia propugnarà una línia més innovadora i Dau al set donarà cabuda a les propostes més avantguardistes. De manera paral·lela a l'extinció de la clandestinitat i al progressiu retorn dels exiliats, la literatura de la diàspora perdrà protagonisme.

Esment a part mereix la situació del País Valencià, on en la immediata postguerra la figura de Carles Salvador, el més destacat membre de la generació de la República, aglutinà al seu voltant tots els escriptors de preguerra, sota un model estètic conservador, de clara inspiració populista. A inicis dels cinquanta arriba el relleu d'una nova generació, formada al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert, amb uns plantejaments estètics pròxims al simbolisme i la reflexió existencial. Autors tan rellevants com Joan Fuster, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés hi formen part.

És també als anys cinquanta que la poesia social emergirà en les lletres catalanes i poc a poc ocuparà, ja als seixanta, el centre del sistema poètic. Les seues primeres manifestacions daten de mitjans de la dècada del cinquanta: La Rambla de les flors, de Jordi Sarsanedas (1954) -malauradament desparegut mentre preparàvem aquestes pàgines- i Poemes de la nit (1955) de Joaquim Horta. La canonització del repertori realista es produirà a inicis de la dècada següent, amb la publicació en 1960 de dos llibres d'autors ja consagrats: La pell de brau de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart. Hi ha, a més, el fet determinant de la mort de Carles Riba el 1959, presa sovint com a data emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista. Fins i tot poetes tan emblemàtics d'aquesta tendència com Joan Vinyoli, assagen un canvi d'orientació cap a un major realisme, amb llibres com Realitats (1963). També el 1963 apareix l'antologia Poesia catalana del segle XX, a càrrec de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, el pròleg del qual estableix les bases programàtiques del que anomena «realisme històric» i atorga a la nova estètica una irrefutable sanció teòrica. En l'àmbit cultural, això es tradueix en una major llibertat d'expressió, sempre tutelada per la censura, que fins al final de la dictadura franquista va exercir zelosament el seu paper. A les obres d'Espriu i Quart se sumen les d'autors valencians com Lluís Alpera o mallorquins com Miquel Bauçà, i un nou text de Castellet, Poesia, realisme, història, de 1965, reforça les bases programàtiques del moviment. Aquesta hegemonia del realisme històric coincideix amb l'etapa històrica del desarrollismo o de la liberalització (1959-1970), ja que s'hi produeix l'accés al poder d'una nova generació de formació tecnocràtica que entén que cal liberalitzar -dins d'un ordre- l'economia i la societat per a aconseguir majors nivells de desenvolupament. A finals dels seixanta el realisme entra en crisi. Les causes són tant de tipus històric: la crisi de marxisme ortodox com literari i l'automatització d'un repertori limitat des del punt de vista estètic. A més, Josep M. Castellet, un dels seus principals ideòlegs, saludava l'arribada d'aires renovadors al sistema castellà, amb els seus Nueve novísimos. Pere Gimferrer, que ocupa un lloc destacat en la generació del seixanta-vuit castellana, serà un dels artífexs del canvi estètic en la lírica catalana amb Els miralls (1970). Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell -canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital. Els autors abans marginats per l'estètica realista, com Riba, Carner, Foix o Brossa seran de nou rehabilitats. Cal remarcar, a més el paper de frontissa entre el realisme i la generació del setanta d'un autor com Gabriel Ferrater. A pesar del canvi generacional, la poesia realista manté encara als setanta una certa vitalitat, palesa en la publicació d'obres importants de poetes de primera fila, com el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1971) o La fàbrica (1972) de Miquel Martí i Pol. La Nova Cançó, que havia contribuït decisivament a la canonització del repertori realista en els anys seixanta, continuava musicant o creant lletres de caràcter compromés. Cantautors tan destacats com Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Pi de la Serra donaren veu a les reivindicacions polítiques antifranquistes de la transició.

La poesia posterior a la dècada dels seixanta presenta encara uns contorns imprecisos, tot i que en línies generals s'hi pot observar, un cert continuisme respecte a la del setanta, palés en el lloc central que hi ocupen les recerques simbolistes i metaliteràries, com les dutes a terme per poetes com Albert Roig, Guillem Guillem o Lluís Roda. Tanmateix, hi apunten també poètiques de caire més intimista i meditatiu, influïdes per la poesia de l'experiència de Gabriel Ferrater o de la Escola de Barcelona, com les d'Enric Sòria, Manuel García Grau o Jaume Subirana. El temps anirà destil·lant, en el seu implacable serpentí, els nom que restaran en la memòria literària.

Com tota antologia, la que acull aquest portal implica una tria i una renúncia. S'hi ha prioritzat els autors vius, pertanyents en la seua majoria a la generació del setanta i posteriors, tot i que en alguns casos emblemàtics (V.A. Estellés, M. Martí i Pol, J. Valls, membres de la generació de la postguerra), s'ha fet una excepció. Esperem que amb el temps aquest portal de poesia catalana actual puga créixer i donar cabuda a tots els noms importants que ara han hagut de quedar fora per raons d'espai. Des d'ací volem agrair la Institució de les Lletres Catalanes el seu suport i patrocini.

Joaquim Espinós
Universitat d'Alacant