La literatura alternativa de Ramon Llull
Introducció
La tradició historiogràfica romàntica va considerar unànimement Ramon Llull (Palma de Mallorca, 1232-1316) el pare de la literatura catalana. Aquesta idea s'ha mantingut fins ara, per bé que l'afirmació reflecteix més aviat una conjuntura determinada o la projecció de la voluntat de crear, de legitimar i de consolidar una tradició literària bandejada durant molts anys, més que no pas una realitat històrica. De fet, quan Ramon Llull va començar a escriure (aproximadament durant el darrer terç del segle XIII), amb certesa el català havia de ser una llengua amb un cert bagatge escrit que, de mica en mica, anava ocupant espais en principi reservats pel llatí i devia gaudir d'una probable i incipient tradició literària.
No obstant això, el gran mèrit de Ramon Llull és haver estat, sense cap mena de dubte, el primer gran autor en llengua catalana i un dels més importants, influents i controvertits de tota la literatura medieval en català. Va ser l'autor de les primeres novel·les en català (el Blanquerna i el Llibre de meravelles) i va escriure els primers textos en vulgar de temàtica científica. El seu immens llegat pot ajudar a comprendre la importància de la seva obra: es conserven 265 obres autentificades escrites entre 1262 i 1316 tant en català com en llatí. En aquest sentit, l'objectiu principal de la seva tasca va ser la creació d'un sistema filosòfic d'abast universal capaç d'explicar i justificar d'una manera racional i objectiva els principis i misteris de la fe cristiana, que ell mateix va anomenar Art. Des d'aquesta perspectiva, la literatura no va ser mai una prioritat per Llull, sinó un mitjà com qualsevol altre del qual servir-se de tant en tant per tal d'aconseguir els seus objectius missionals. En les seves primeres obres, tot i el to marcadament filosòfic i místic, en textos com el Llibre de contemplació (1273-1274) va emprar alguns recursos literaris per tal de fer més atractiu i comprensible el discurs. Amb tot, la particular expressió literària de Llull va arribar a les seves fites més altes durant el darrer terç del segle XIII amb obres com el Llibre contra Anticrist (1273-1283), el Llibre de l'orde de cavalleria (1274-1276), la Doctrina pueril (1274-1276), el Llibre del gentil (1274-1276) i sobretot amb les dues grans novel·les del mallorquí: el Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blaquerna son fill (1276-1283), el setè capítol de la qual és el tractat místic conegut amb el títol de Llibre d'amic e amat, i el Llibre de meravelles (1288-1289). D'aleshores ençà, la literatura va anar perdent rellevància progressivament en l'obra de Llull, amb alguna excepció com l'enciclopèdic Arbre de ciència (1295) o l'al·legòric Arbre de filosofia d'amor (1298), perquè va preferir concentrar els seus esforços en els escrits teològics, científics, missionals i místics en llatí.
Estat de la qüestió
Malauradament els estudis sobre la literatura alternativa de Ramon Llull no han avançat gaire des que el professor Rubió i Lluch va definir la literatura del mallorquí ja fa alguns anys. De fet, d'aleshores ençà, les aportacions en aquest sentit han estat més aviat escasses i puntuals. De tota manera, hi hagut diverses aportacions de detall que no cal perdre de vista (consulteu la bibliografia), que aporten informació valuosa sobre l'estil lul·lià o sobre algun aspecte concret de la manera de concebre la literatura del mallorquí. No obstant això, si hom pretén fer-se una visió de conjunt a hores d'ara ha de recórrer a la magnífica Història de la literatura catalana (volum I) de Martí de Riquer de l'any 1964. Riquer, que no ha estat mai un gran apassionat de l'obra Llull, aconsegueix gràcies a la seva inqüestionable capacitat analítica i als seus infinits coneixements sobre el context literari, cultural i històric medieval, traçar un perfil força ajustat i suggerent de les obres més marcadament literàries del Doctor Il·luminat. La seva visió de conjunt sobre la literatura lul·liana i la valoració de Llull com autor i de les seves obres principals encara són un punt de referència indefugible i, en gran part, continuen sent el referent de tots els estudis sobre la literatura del mallorquí.
En un futur proper no sembla possible que aquest panorama canviï. En general, la literatura lul·liana desperta poc interès entre els estudiosos i les darreres grans aportacions s'han concentrat en la seva biografia o, des de diverses perspectives, en el seu pensament filosoficoteològic (prioritzant les obres llatines). De la mateixa manera, s'ha fixat amb notable rigorositat el corpus lul·lià i la catalogació dels manuscrits en què s'han conservat les seves obres. Tasca gens fàcil, entre altres raons, atesa la gran quantitat d'obres que Llull va escriure i la seva diversitat lingüística i temàtica. Aquests estudis han aportat moltíssima informació rellevant sobre molts aspectes que ajuden a interpretar la literatura lul·liana i sense cap mena de dubte han facilitat notablement tots els estudis sobre el mallorquí. Això no obstant, en aquest moment, encara no es disposa d'edicions crítiques de les grans obres en vulgar de Llull (com es dóna, per exemple, amb el Blanquerna i amb el Llibre de meravelles). I les que hi ha, en general com he dit, aporten moltes dades històriques, contextuals, codicològiques o, fins i tot, de la recepció de cada obra; però s'estan d'analitzar, quan s'escau, els aspectes literaris de l'obra en qüestió.
Algunes característiques de la literatura alternativa de Ramon Llull
Per tal de donar una idea dels elements que ajuden a caracteritzar la literatura alternativa de Ramon Llull, aplicables en tots els casos tant al Blanquerna com al Llibre de meravelles, caldria dir que la literatura de Llull, en definitiva com la de tots els escriptors medievals, és el fruit d'un context històric, cultural i filosòfic molt determinat i de la seva pròpia idiosincràsia com autor.
En qualsevol cas, la literatura lul·liana depenia sempre doctrinalment i formal del seu sistema filosòfic, l'Art, i de la vocació missional i proselitista de totes les seves obres, combinant trets propis de la seva metodologia amb d'altres provinents de la sermonística cristiana medieval i dels textos sapiencials d'origen oriental. Quan Llull feia servir un embolcall més o menys literari per la presentació d'aquests principis teologicofilosòfics, intentava demostrar d'una manera didàctica la superioritat de la fe cristiana, l'assumpció que la coneixença de Déu era possible més enllà dels canals oficials i oferir als seus lectors d'una manera agradable i entenedora quina era la seva finalitat com a criatures de Déu al món.
Aquesta proposta de Llull devia resultar força exitosa com demostren els nombrosos manuscrits en què s'han conservat aquestes obres i les incipients traduccions medievals de què van gaudir. La literatura alternativa de Llull devia interessar tant als seus seguidors més convençuts com a religiosos i els nombrosos laics que començaven a consumir aquesta mena de textos. Fins i tot en determinats casos (sobretot amb el Blanquerna i el Llibre de meravelles), devia cridar l'atenció d'una altra mena de públic, tal vegada poc relacionat amb l'obra del mallorquí, acostumat a la literatura d'entreteniment, fantàstica i cavalleresca de procedència occitana o francesa.
Tot i amb això, en les seves obres més marcadament literàries Llull demostra gran cura per la disposició del text i per la versemblança i realisme de la història. En general, la trama i l'acció tenen poca rellevància, en benefici justament de la utilitat didàctica i moral dels textos. Per bé que, devia estar al cas dels models de la literatura d'entreteniment i didàctica del moment.
Llull acostumava a vehicular els continguts de les seves obres literàries a partir d'un esquema dialògic habitual en les obres didàctiques (l'exemple més clar es podria trobar a Llibre del gentil), a partir del qual interactuaven els personatges i avançava l'acció i en el qual resultava força senzill inserir exemples, semblances o proverbis. Precisament, en els exemples en general era on la literatura alternativa de Llull arribava a les més altes fites de creativitat, narrativitat i realisme, per bé que la seva funció principal és la complementació doctrinal, de la qual es deduïa sempre la interpretació moral dels exemples. La majoria d'aquests exemples eren originals, per bé que un percentatge significatiu, però, es fonamentava amb motius, tipus i personatges que feien part de la tradició.